dijous, d’agost 23, 2007

El cognom Clavell

Informació extreta de la web:
http://www.clavell.com/espanol/bottom_palabra.shtml


1. Así Nacen los Apellidos


Durante el siglo X la gente comienza a agregar apodos a sus nombres de pila, para establecer procedencia de familia o geografía, su comercio o trabajo, un animal, una planta, un aspecto geológico, un detalle físico o como una manera sencilla de establecer una identidad individual dentro de la comunidad. Algunas veces también se adquirieron los apellidos del señor feudal en cuyas propiedades habían nacido y trabajado. Estos malnomes o apodos eran heredados por la próxima generación y hasta eran tomados también por la parentela. Así, Francisco el tuerto, Roberto de Córdova y Pedro el herrero se convirtieron en Francisco Tuerto, Roberto Cordovés, y Pedro Herrero. Aquí comienzan los apellidos.

2. Catalunya

Los primeros registros documentados del apellido Clavell aparece en Catalunya entre el 1291 y el 1327, en el Índice Alfabético del Padre Ribera-Archivo de la Corona de Aragón-, donde se menciona a las personas siguientes:



  1. Bernardo Clavell -el Bayle de Lérida (Administrador de Lérida), la provincia del noroeste, quien recibe un alza en jornales; y nuevamente cuando a él se otorga un permiso para radicar tierras en Albalat

  2. Berenguer Clavell y otros -enviados por el Rey-Conde de Barcelona en misión diplomática a Inglaterra, entonces uno de sus aliados más importantes.

  3. Galcerán Clavell -la corte falla a su favor (caso desconocido)

  4. Paula Clavell -recibe título de Ciudadana Honrada en Barcelona, provincia sudoriental de Catalunya. Este era un título catalán de la época, un paso más arriba de ser habitante común de la ciudad.

Los próximos registros aparecen en el Índice de Registros, Juan I, Archivo de la Corona de Aragón, 1378-1395:



  1. Arnaldo Clavell - se le otorgó el permiso Real para portar armas prohibidas en Camprodón, Gerona, provincia en el noreste de Catalunya.

En la Historia Económica de Catalunya, (1967), aparece el siguiente dato:



  • Miguel Clavell -Jurista del pueblo de Malla, Barcelona. Él viajó a Inglaterra en 1415 para unirse catalanes y/ o juristas en la Corte de Enrique V. Las razones son desconocidas, pero probablemente tendría propósitos económicos

Es muy importante notar la separación geográfica entre estos individuos aquí mencionados. Esto nos lleva a pensar que en el 1300 el apellido ya estaba bien establecido, se había diseminado, y pertenecía a ciudadanos reconocidos del reino de Catalunya.



Nosotros calculamos que, sin considerar la tasa de mortandad dentro de un período histórico determinado, hay por lo menos tres generaciones de cualquier familia determinada dentro de un centenio. Sería justo entonces decir que estos Clavell arriba mencionados eran los descendientes de familias que llevaban el apellido Clavell, y podrían haber estado llevándolo por muchas más generaciones anteriores, extendiendo su ascendencia hasta tal vez el siglo X y quizás hasta antes. Esta porción de nuestra investigación está todavía bajo búsqueda, ya que nosotros aún intentamos averiguar cuán lejos llega el apellido Clavell en Catalunya.

En este período de la historia de Catalunya (880-1200), clavell significaba clavo, clavo de especia (a causa de su forma similar al clavo), y clavel común, que huele tal como clavo de especia. De cuál de estas definiciones, o por extensión oficio (fabricante de clavos, un mercader de especias, o un cultivador de la flor), evolucionaría el apellido Clavell se desconoce. Pero parece probable que el apellido apareciera primero en torno a la definición más antigua, el más vital y común de estos objetos: el clavo.





Catalunya ejerció su comercio con todo el Mediterráneo , y tuvo tierras que llegaban hasta Italia. Catalunya también mandaba sobre Nápoles, Cerdeña y Sicilia, y estaba en proceso de aliar permanentemente las coronas inglesas y catalanas mediante un casamiento real entre Alfonso II y la princesa Leonore de Inglaterra. Yo menciono esto aquí de modo que el lector sea consciente de que los catalanes viajaron y emigraron a puntos claves de su reino y establecion relaciones diplomáticas con todo los países principales de Europa, exportando no sólo su comercio sino también sus ciudadanos


El casamiento real no tuvo lugar, ya que Alfonso II, el Conde-Rey de Barcelona, murió antes de la boda, en 1291. Pero las relaciones permanecieron buenas, y ambos países continuaron siendo aliados hasta que el Reino de Catalunya llegó a su al fin en 1450, cuando lo anexó Castilla (España).


Si Berenguer Clavell o Miguel Clavell se mudaron permanentemente a Inglaterra después de sus visitas diplomáticas y tuvieron las familias allá no se sabe con certeza, pero pudiera ser posible. Aún así, yo siento que los Clavell de Dorset y Devon, Inglaterra, no tienen ninguna relación con el tronco catalán del apellido. Por otra parte, había un Richard Clavell (1386) y su hija Joanne (1412), viviendo en Northampton en el 1412, que no parecen estar relacionados con los Clavell de Devon y Dorset. Quizás ellos eran descendientes de los embajadores catalanes que visitaron a Inglaterra.



El apellido y la palabra también entraron en Castilla como Clavel, pero con un único significando: la flor de clavel. El apellido Clavell, así como una multitud de apellidos catalanes, llegaron a las Américas a principios del año 1800.Nuestra rama se origina en Mataró, ciudad localizada en la comarca de la Maresma, y ha sido el hogar de nuestros antepasados directos por los últimos 300 años



Cuando Esteve Clavell, espartero de oficio, nacido en Granollers en 1695, se establece en Mataró con su esposa Eulalia Fábregas, se desarrollarán tres líneas del apellido: CLAVELL-XIRALT, CLAVELL-SEVé, y CLAVELL-BERENGUER. Nuestro antepasado Jaume Clavell Cabot desciende de la línea Clavell-Berenguer. El padre de Esteve Clavell se llamaba Josep, carpintero de oficio, nacido en el pueblo de Sant Pere de Vilamajor , que queda muy cerca de Granollers. Estos pueblos quedan en la comarca de Vallés Oriental.


El Vallés Oriental es el hogar de nuestros antepasados directos por unos 700 años (1000-1700), siendo Vilamajor el punto más importante. Para el año 1213 Vilamajor reporta una forja trabajada por el Can (Casa-Clan) Clavell. Esta forja quedaba en las propiedades del castillo feudal, y se dedicaban a forjar metales. El Can Clavell ya existía para el 1157, evidenciado por Loreta Clavell, miembro del Can, que fue nodriza de Alfonso I el Casto, primogénito de Ramón Berenguer IV, Conde-Rey de Catalunya.


Como mencionamos en las notas sobre la etimología del apellido, éste se deriva de clavellus, palabra latina que significa clavo, por tanto Vilamajor pudo haber sido el lugar de origen y diseminación del apellido en Catalunya. La forja del Can Clavell es la pista más fuerte que existe en el desarrollo de nuestro apellido. Aunque no queda nada de este edificio, un nuevo Can se contruye para el 1574, en Sant Pere de Vilamajor, el cual todavía existe.

Referències històriques del cognom clavell a vilamajor

1213 ? CLAVELL
Dueño de la masía Clavell
Ref: Archivos de Sant Pere de Vilamajor

1239 ARNAU CLAVELL
Firma documentos en Sant Pere de Vilamajor
Ref: Archivos históricos de Vilamajor

1281 CAN CLAVELL
Casa-clan Clavell. tenía forja, y estaba situada dentro del recinto del castillo. Ya en el 1150 había habido una forja en el mismo lugar pero se desconoce quién la corría. La forja puidera ser el origen del apellido en Catalunya.
Ref: Archivos históricos de Vilamajor

1870 JOSE CLAVELL Y PRAT
Alcalde de Cardedeu, Vallés Oriental. Se le concede título de la Orden de Carlos III. Este es la primera vez que se le conoce escudo al apellido en Catalunya.
CEC: Cardedeu quede muy cerca de Vilamajor. Cabe la posibilidad de que haya parentezco.

dimarts, d’agost 21, 2007

El cognom Gual

Informació extreta de la web http://www.genealogia-antembardera.net/
Joan Gual de Vilarasa. El coneixem pel testament del seu nét Benet Gual de Vilarasa. Suposem que era l'hereu i propietari de Can Gual de Vilarasa, a Vilamajor (Vallès Or.-Barcelona).

Podria ser fill de PERE BENET GUAL DE VILARASA, que apareix en el Fogatge de 1553 (en el de 1497 sols apareix "en Gual").

La historiadora Merçè Aventin i Puig en parla als seus llibres sobre Vilamajor i el Vallès a l'Edat Mitjana ("Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme" Ed. Ausa, 1990 i "La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès oriental, segles XIII-XVI" Columna Assaig, 1996), a l'indicar que el Març de 1539 intervingué en la venda de censal mort de pensió 40 sous, per part dels pagesos del Mas Maspons de Cardedeu, al "Bací de Cera per il·luminar el Santíssim Cos de Crist", institució de l'església de St. Pere de Vilamajor, doncs en Pere Benet era un dels dos procuradors que la representaren; l'altre era Bartomeu Clavell.


També tenim constància de JOAN GUAL DE VILARASA, potser l'avi, que a Gener de 1497 comprà a Antoni Serra, veí de Vilamajor, a carta de gràcia, el domini útil de peça de terra a Sanata, sufragaria de Collsabadell (al costat de Llinars del Vallès), de cabuda dos jornals de bous (uns 9.000 m2.) gravada amb cens d'una quartera de forment a mesura de Sant Celoni (45,3 l., tres quartes parts d'un sac), pel preu de venda de 10 lliures.D'època molt semblant, o sia, finals de 1400, ens consta ANTONI GOL DE VILARASA i la seva esposa MARGARIDA, que eren els pares d' ELEONOR GOL DE VILARASA que feu capítols matrimonials a 1510 amb el seu futur espòs Pere Collet, suposem que del veí Can Collet de Vilarasa.


La historiadora Mercè Aventín i Puig en els seus esmentats llibres, dóna una sèrie de dades interessantíssimes del orígens dels Gual de Vilamajor:Els GUAL (a vegades anomenats GOL) provenen dels GUADALL, que van crear a Vilamajor, Can Gual o Gol de Vilarasa i Can Gual o Gol de la Torre, aquesta al veïnat de Fraxaneda, així com, sembla, un Ponç Guadall del s. XIII, Can Pungol, també a Fraxaneda. Al veïnat de Vallserena, també hi ha Can Gual del Bosch, suposem d'una branca dels Guadall-Gual.Tots provenen possiblement d'un Seniofred o Sunifred del s. X, però el que és ben segur es que l'origen común està en el matrimoni entre Seniofred de Vila-rasa i Ermetruit (se sap pels seus testaments i mencions, que eren pagesos-senyors de maxima importància a Vilamajor). De dit matrimoni, hi ha segurs dos fills, Miró i Arnau, que Ermetruit designa com marmessors i identifica com a fills, i també són segur fills Bonfill i Guadall, als que qualifica de "filios meos". Els altres són força probables, sent Seniofred sacerdot possible fill també. El fill de nom Guadall possiblement ha deixat la petjada a través de can Gol de Vila-rasa i Can Gol de la Torre.


Es perd el rastre a la documentació conservada però al cap de dos-cents anys, al s. XIII, trobem repetidament un Ponç Guadall, en diversos documents (de 1204 el primer i l'últim de 1243) que demostren la seva notable riquesa (compra d'un alou a Vilamajor, per 260 sous barcelonins, xifra molt important; institució d'una llàntia perpètua dia i nit davant l'altar de Sta. Maria a l'església de St. Pere de Vilamajor). A 1240, 1250 i 1251 trobem un Pere Guadall i un Guillem Guadall que deuen ser fills de Ponç i per tant rebesnéts de Seniofred i Ermetruit del s. XI. També apareix posteriorment un Berenguer Guadall.Observis com a dada molt interessant que del nom propi Guadall (junt a Sunifred, per procedència de l'originari Sunifred), es deriven una serie de XXX Guadall (com a cognom identificatiu de llinatge) que ha anat derivant fins als Gol o Gual actuals.


L'esmentada historiadora Mercè Aventín també ha estudiat l'anomenat "Quadern I de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor", que entre d'altres informacions i dades, conté la relació de les compravendes de terres a Vilamajor entre 1491 i 1580. En primer lloc veiem que en el Quadern I apareix el cognom "Gol" en una ocasió, sense que comparant-ho amb els Fogatges de 1515 i de 1553, hi apareixi. Quant al cognom amb les variants "Gual/Gal/Gall/Gaya", en el Quadern I apareix en dues ocasions, fent-ho en sis al Fogatge de 1515 i cinc al de 1553. Relacionem quins eren els Masos o persones baix el concret cognom GUAL que principalment ens ocupa, que constaven fogajats en el Fogatge de 1515 relatiu a Vilamajor:


MAS GUAL DE VILA-RASA

GUAL, fuster

MAS GUAL DEL BOSCH

MAS GUAL JUSSÀ

MAS GUAL SOBIRÀ


També és molt interessant la relació de les compravendes en que intervé un Gual o Gol, segons dit Quadern I de la Rectoria. De les que relacionem, ens sembla que sols la primera i potser la segona es refereixen a Guals de Vilarrasa:


A 1497, l'abans esmentada venda d'Antoni Serra a JOAN GUAL DE VILARASA, d'una peça (2 jornals de bous), l'equivalent d'uns 9.000 m2.


A 1506, NARCÍS GUAL prevere i domer menor de Vilamajor, ven al ferrer Benet Bruguera, una peça de terra d'una quartera de sembradura, de la franquesa de la Vilanova de Vilamajor, que era domini directe dels Aniversaris comuns de l'església del poble (es tracta de la venda del domini útil, doncs el directe corresponia als Aniversaris comuns de l'església de Vilamajor). La quartera si és vella equival a 2.448 m2. i si és nova de Barcelona, equival a 3.627 m2. El prevere Narcís Gual com sabem és citat en el testament de Benet Gual atorgat a 1643, al ratificar-hi una Missa aniversari en record de la seva ànima, circumstància que fa pensar que aquell potser fos fill de Can Gual de Vilarrasa i qui sap si germà de Joan Gual de Vilarasa que hem esmentat abans. A més podria ser el que construí inicialment la tomba dels Gual de Vilarasa a l'església de St. Pere, doncs a la inscripció del trespol, hi ha una "S" al final del nom del Gual que hi figura, que fa pensar que dit nom fos "Narcis" i aleshores dita tomba seria de principis de 1500 igual que el retaule de Joan Gascó, on també hi figura l'escut dels Gual de Vilarasa, que estava a la capella de St. Marçal on hi havia la tomba indicada dels mateixos Gual.


A 1522, NARCÍS GUAL ÀLIES PUJADA ven a Bartomeu Bruguera, una peça.


A 1525, Antoni i Antic Nogueres venen a JAUME GUAL ÀLIES GRAS, una peça.


A 1545, NARCÍS FRANCESC GOL teixidor ven a Joan Derrocada, una peça d'una quartera.També Aventín fa una anàlisi exhaustiva dels Censals per a misses aniversari a Vilamajor entre 1350 i 1526, indicant el Censatari, l'Ànima o beneficiari de la missa, el Censal, la mesura de blat en quarteres de Granollers o de Sant Celoni i algunes observacions. Així hi trobem cites de Guals, encara que pensem que no es fa referència ni a Can Gual de Vilarrasa ni a Guals de Vilarrasa, excepte potser la primera cita:El "MAS GUAL" tenia constituit un censal que l'obligava a satisfer una quartera de St. Celoni (45,38 l. de blat), i el pagava per comptes del "Mas Gelabert".PELEGRÍ GUAL en pagava un per l'ànima d'Elisenda Tomàs, també d'una quartera de St. Celoni de blat, i així consta en el seu testament de l'any 1419.El "Mas Noguera" pagava censal d'una quarta part de quartera de Granollers (44,80 l. de blat) per l'ànima de PONÇ GUAL.


Finalment, el "MAS GUAL DE LA TORRE" pagava un censal de 6 sous, per l'ànima de Salvador Recort, segons així hi consta en el seu testament de 1513, en el que estableix 5 misses i fixa un sou per l'hereu si hi assisteix.

diumenge, d’agost 19, 2007

Breu història geològica de Vilamajor

La Terra va tenir, en un moment donat de la seva vida, totes les porcions de Terra juntes formant el que s’anomenat el continent Gondwana. Degut al propi moviment interior de la terra, la seva part més superficial, va provocar que la Terra s’escamés i es dividís en plaques. Les plaques no es troben estàtiques sinó que es mouen provocant el trencament del supercontinent. El moviment caòtic de les plaques provocà que hagi xocs. Un resultat d’aquests xoc són els terratrèmols.

Doncs bé, nosaltres ens trobem situats a sobra mateix de la placa anomenada Euro-siberiana. Com totes té moviment i com totes xoca amb altres plaques. En un d’aquest xocs, anomenat alpí, es van formar totes les muntanyes que ens trobem en l’arc mediterrani com els Pirineus, els Alps, els Apeninos, l’Atles i com no la nostra serralada. L’efecte d’un xoc, per què us imagineu, és com sí tinguéssim un tros de tela de forma quadrada a sobre d’una taula deixant un dels seves cares contra una paret. Ara amb el dit xoquem contra el tros de tela i veurem com aquest s’arruga formant zones altes i zones baixes. Seria el símil de muntanyes i valls.

Les arrugues de la nostra zona anirien des del mar fins darrera el Montseny formant una sola muntanya. O sigui, la vall del Vallès no existiria pas, tot al contrari, segurament fou una altra muntanya.

Però sota de les arrugues que s’han format, en molt llocs no es troba omplert de materials sinó que poden estar buits. Això provoca un esfondrament de tota la muntanya. El resultat fou la nostra vall.

Quan un terra s’enfonsa tot queda en estat caòtic i ruïnós i en canvi la nostra vall es veu molt suau i gens caòtica. L’instrument que provoca aquest canvi és el clima i sobretot la hidrografia.

Tot la vall és un cúmul de sediments que han deixat anar les muntanyes i que han sigut transportats per l’aigua dels rius i rieres al llarg de milions d’anys. El material el treien de l’erosió que hi havia a les muntanyes. El resultat de l’erosió és patent en La Calma. La Calma era antigament un pic de considerables alçades però per causa de l’erosió va anar reduint la seva potència fins arribar a l’actualitat. Tots aquest material és el que cobreix el Vallès. Sí us fixeu, la part més planera del Vallès correspon a les zones més properes a la Calma, tot al contrari de les zones properes al Turó i Matagalls on són molt més abruptes. La pregunta que cal fer-se és: per què La Calma i no pas el Turó ? Doncs pel material que era molt diferent.

El resultat que tenim ara mateix és una serralada litoral, una vall que té com a capçalera el que seria la cara sud del Montseny, i el propi massís del Montseny . Però moviments posteriors van provocar que el massís es dividís en dues parts. Aquest trencament va formar la vall del Tordera. Altres esquerdes foren Vallfornés o la mateixa vall de Sant Elies. Ja tenim el Montseny actual ja que els cursos d’aigua eren que els que hi ha a l’actualitat. Per què això la majoria de rius han modificat el paisatge formant les petites valls, com la de Vilamajor, la de Vallserena...etc. El final d’aquest riu sol ser una zona molt riques en llims i argiles formant una plana com passar a Llinars i a Palautordera. L’aigua s’acumulà al fons de les valls tancades formant llacs com els que hi havia a tot els Vallès. A l’edat medieval existien pantans entre Mollet i Montcada. Per aquesta raó no hi ha cap poble ( La Llagosta és molt moderna ).

dissabte, d’agost 18, 2007

La funció de les campanes



La funció de les campanes

Cap el segle IX la majoria de la població catalana era dispersa. Entendrem per dispersa la disposició de les residències una allunyada de l’altre, o sigui, no hi havia una continuïtat com a l’actualitat.

La causa d’aquesta dispersió és deguda a la inexistència d’un comerç consolidat per manca d’excedent en la producció del mas. Es pot dir que era una economia autàrquica destinada a la subsistència. O sigui, que un mas produïa tot el necessari per viure.

A mesura que el feudalisme es consolidà a casa nostre, els senyors feudals cada cop més abusàvem fiscalment als habitants del seu territori. Com molts d’aquest habitants no podien fer front a les seves obligacions fiscals, els senyors optaven per la via violenta. Molts varen morir. L’església va prendre cartes en l’assumpte i va determinar que per frenar les morts s’excomunicava aquells que matés o cometés una violència a una altre persona a trenta passes de qualsevol institució eclesiàstica ( esglésies, ermites...etc ). És el naixement de les sagreres.

Com la violència augmentà considerablement, molta població va decidir establir la seva residència al costats de les esglésies. És el naixement de les poblacions unides. És el naixement dels pobles. I és per aquesta raó que la majoria de les poblacions tenen una església o al revés, on la majoria de pobles catalans es formen al voltant de l’església

Al voltant de les poblacions es desenvolupaven totes les activitats productives en forma de cercles concèntrics. En un primer trobaríem els terrenys destinats als horts i un segon cercle destinat als conreus de cereals. Dins de les mateixes poblacions no hi havia cap activitat comercial remarcable .

Com qualsevol activitat hi ha un començament i un final que normalment coincideix amb el dia. Però no tothom es desperta amb els primer raigs de sol després d’un dur dia de treball. Aleshores, com ho fèiem per despertar-se ?.

Com qualsevol comunitat, tots els membres de la mateixa necessiten dels altres per poder viure i poder mantenir una bona convivència. Com qualsevol comunitat hi ha una sèrie de circumstàncies que cal que tota la comunitat conegui com la mort, el casament, el bateig, les misses, el foc, les festes ..etc. Com coneixia la comunitat aquest fets ? A través del boca a boca ?.

Evidentment ens trobem en una època on no hi ha mecanismes de comunicació tret del correu que només serveix per una minoria alfabetitzada. Calia trobar una sistema de comunicació que fos universal en tots els pobles i que tothom entengués. Es va cercar un denominador comú i es va veure que les esglésies eren a tot arreu. Es va disposar que es posessin dins de les esglésies una torre que sobresortís per sobre, quan més a munt millor, i on anirien les campanes. (segurament el seu origen es deu a les poblacions precristianes on la campana servia per avisar d’invasions o qualsevol altre fet remarcable ).

Hi ha diversos tipus de toc de campanes en funció del que es vol comunicar:

- toc d’oració. Aquest toc iniciava i tancava la jornada laboral de la gent que treballava de sol a sol en el camp o en el bosc. Es feia cada matí i al vespre quan es feia fosc.

- Toc a missa. El tocava cada dia tres cops el rector i que corresponia a les tres misses diàries.

- Toc de bateig. El repic de les campanes depenia molt del que els fadrins pagaven al campaner

- Toc de les festes grosses. A la vigília de la festa es tocaven durant deu minuts les campanes i una hora abans de la missa. Les principals festes eren el dia de Pasqua, Corpus, la mare de deu d’Agost, Nadal, dijous sant i divendres sant ( aquest dos darrers es tocava a tenebres )

- Toc a les festes petites.

- Toc a morts. Es tocava en funció de sí era un adult o infant, si era home o dona. Sí era solter, casat o vídu/a.

- Toc a mal temps.

- Toc a somatent. Es feia quan hi havia lladres.

- Toc a foc.

Com es veu es va crear tota una simbologia de comunicació a través de les campanes.

L'evolució de la població

1. L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ

Analitzaré les característiques de la població del municipi amb una visió dinàmica, veient l’evolució de la població al llarg dels darrers 140 anys, . És obvi que en aquest període d’anys, la societat en general, i la del nostre municipi en particular, a sofert una sèrie de grans canvis. Cal fer esment que aquest segle ha sigut uns del que més canvis ha patit. Gràcies a l’avanç de la tecnologia, les tasques més quotidianes es transformen molt ràpidament influint en les formes de pensar de la gent.

Uns dels barems que més s’empra, a llarg termini, per veure els canvis que la societat ha patit en un període determinat de temps, és l’evolució de la població. Qualsevol alteració de la societat provoca una alteració en l’estructura de la població. Anys enrera uns dels principals alteradors de la societat era el clima (abundància/carència d’aliments), enfermetats (epidèmies) o socials (guerres). A l’actualitat aquests elements alteradors són l’economia, la tecnologia a una macroescala, i fets socials, com a guerres, a una escala més reduïda.

Quadre 1. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ A CATALUNYA (1857-1994)

ANY

POBLACIÓ

INC.ABS

INC.REL %

I.CRE

T.CRE.ACU

1857

1652291



100


1860

1673842

21551

1,30

101

0,33

1877

1752033

78191

4,67

106

0,26

1887

1843549

91516

5,22

112

0,50

1897

1904965

61416

3,33

115

0,32

1900

1966382

122833

6,66

119

2,17

1910

2084868

118486

6,03

126

0,58

1920

2344719

259851

12,46

142

1,17

1930

2791292

446573

19,05

169

1,75

1936

2920786

129494

4,64

177

0,75

1940

2890974

-29812

-1,02

175

-0,27

1945

3073254

182280

6,31

186

1,17

1950

3240313

167059

5,44

196

1,06

1955

3534184

293871

9,07

214

1,75

1960

3925779

391595

11,08

238

2,12

1965

4493699

567920

16,01

272

2,73

1970

5122567

628868

13,99

310

2,65

1975

5662791

540224

10,55

343

2,03

1981

5958208

295417

5,22

361

0,87

1986

5978638

20430

0,34

362

0,07

1991

6059494

80856

1,35

367

0,26

1994

6208581

149087

2

376

0,60

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del CIDC

Com anteriorment he dit, aquest segle ha patit molt canvis. Les societats ja no són com abans. Catalunya no s’ha vist exclosa d’aquest canvis. Al llarg del segle el nostre país ha patit grans canvis- industrialització, urbanització...- així com l’evolució de la seva població. Aquest darrers 140 anys la població catalana ha multiplicat per 3,75, un creixement molt alt. (en 140 anys s’ha quadruplicat la població). Però aquest creixement no ha sigut constant al llarg d’aquest període. Tal com veurem al quadre 1 sobre l’evolució de la població a Catalunya ha tingut un creixement diferenciat per etapes.

Aquesta taula, com les següents que tractaré, ens indica 5 paràmetres: el nombre d’habitants en un any determinat, l’increment absolut i increment relatiu en nombre d’habitants d’un any respecte altre, l’índex de creixement que ens indica qui ha sigut , veritablement, el creixement total de la població (prenen com dada de referència el primer any el qual li donem el valor 100) i, finalment, la taxa de creixement acumulatiu o creixement (en %) de la població emprant una formula que ens permet realitzar comparacions entre diferents escales.

La població ha passat de 1,6 milions d’habitants a 6,2 milions en només 140 anys, o sigui, gairebé s’ha quadruplicat. Com ja he dit amb anterioritat, aquest creixement no és igual i constant al llarg d’aquest període. S’observa que dues són les dècades de màxim creixement, 1960-70 on hi ha creixement relatius superiors al 30% i amb una taxa de creixement al voltant del 2,5 % cada quinquenni. Realment és un creixement molt gran. En canvi, els primers i darrers anys són els que tenen un creixement més feble amb taxa de creixement inferiors a 1.

Amb la gràfica 1 podrem observar millor l’evolució de la població i a la vegada poder dividir aquest període de temps en diferents fases.

Gràfica 1. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ A CATALUNYA.(1857-1994)

Dues són les lectures que podem extreure: el creixement de la població aquest darrers 140. S’ha passat d’una població de prop de 1,6 milions a 6 milions. Gairebé es multiplica per 4. Per una altra banda, aquest creixement no ha sigut constant. En funció de les oscil·lacions de la gràfica es poden determinar diferents períodes: un primer (1857-1920) on el creixement és constant però molt lent exceptuant 1900, un segon ( 1920-1930 ) on hi ha un creixement brusc de la població, un tercer ( 1940-1950 ) on hi ha un estancament de la població amb un creixement molt baix , un quart ( 1950-1981 ) on hi ha una explosió demogràfica ja que el creixement de la població és desmesurat, finalment el cinquè ( 1981-1996 ) és un període caracteritzat per l’estancament de la població.

Aquest moviment de la població al llarg d’aquest darrers 140 anys responen a unes causes i comporten unes conseqüències. Aquestes les analitzaré amb més precisió més endavant.

Si ho analitzem a una escala més petita, a escala comarcal, veurem quin és el comportament poblacional.

Taula 2. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ AL VALLÈS ORIENTAL. (1857-1994)

ANY

POBLACIÓ

INC.ABS

INC.REL

I.CRE

T.CRE.ACU

1857

42933



100


1860

43327

394

1

101

0,29

1877

42192

-1135

-3

98

-0,15

1887

41886

-306

-1

98

-0,10

1897

42119

233

1

98

0,04

1900

42352

233

1

99

1,80

1910

46921

4569

11

109

1,02

1920

50204

3283

7

117

0,67

1930

60110

9906

20

140

1,81

1936

64685

4575

8

151

1,22

1940

65320

635

1

152

0,22

1945

66450

1130

2

155

0,33

1950

67581

1131

2

157

0,33

1955

75826

8245

12

177

2,32

1960

84072

8246

11

196

2,08

1965

115474

31402

37

269

6,55

1970

146877

31403

27

342

4,92

1975

184837

37960

26

431

4,70

1981

214942

30105

16

501

2,54

1986

240464

25522

12

560

2,26

1991

262513

22049

9

611

1,75

1994

280130

17617

7

652

2

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del CDIC, Gran Geografia Comarcal i Caixa de Catalunya.

Observem que el comportament poblacional de la comarca difereix molt de la de Catalunya. Per començar s’observa que els períodes de màxim creixement es donen durant les dècades del 60 i 70 d’aquest segle, igual que a la resta de Catalunya, amb valors que assoleixen un 6,5 % de taxa de creixement acumulatiu. Una bestialitat ja que són valors que només es donen en països amb un gran creixement demogràfic. A Catalunya aquest fet es dóna a municipis receptors d’emigrants com Hospitalet, Cornellà, Barberà...etc. Amb l’índex de creixement s’observa com la població s’ha multiplicat per 6 i sembla que les perspectives marquen un augment . En canvi les períodes de creixement menor es donen fins el 1950 exceptuant quelcom d’anys molt concrets.

Gràfic 2. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ AL VALLÈS ORIENTAL (1857-1994)

Igual que en el cas de Catalunya, dues són les lectures que podem extreure. Per una part l’increïble augment de la població durant aquest 140 anys. Molt superior al conjunt del país. I una segona lectura és que aquest augment s’ha fet els darrers 35 anys.

Dos són els períodes que podem establir: fins 1960 on hi ha un creixement molt minsa de la població, on només es doble ( en 100 anys la població multiplica per dos ) i gràcies a un creixement sobtat que es dóna entre 1910 i 1930. I a partir de 1960 trobem un segon període marcat per un creixement brutal de la població. En tal sols 40 anys la població multiplica per quatre.

Un cop analitzat, molt per sobre ja que no és el meu objectiu, l’evolució de la població de Catalunya i la nostra comarca, caldrà veure l’evolució del municipi objecte de l’estudi.

Cada municipi ha tingut un comportament poblacional molt diferents durant aquest període de temps. Segons la seva activitat, la seva localització, el clima...etc, els municipis prenen una o altre direcció poblacional. Podem trobar-nos municipis amb uns valors i el seu resultat representat en una gràfica, totalment diferents al de Catalunya i la comarca.

.

Taula 3. TAULA DE L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ A SANT ANTONI

(1718-1996 )

ANY

POBLACIÓ

INC.ABS

INC.REL

I.CRE

T.CRE %

1718

1200



100


1787

1366

166

13,83

114

0,18

1857

1066

-300

-21,96

89

-0,35

1860

1288

222

20,83

107

6,50

1877

1053

-235

-18,25

88

-1,18

1887

981

-72

-6,84

82

-0,70

1897

989

8

0,82

82

0,08

1900

843

-146

-14,76

70

-5,18

1910

913

70

8,30

76

2,69

1920

1025

112

12,27

85

1,15

1930

1134

109

10,63

95

1,15

1936

1134

0

0,00

95

0,00

1940

1269

135

11,90

106

2,85

1945

1210

-59

-4,65

101

-0,95

1950

1212

2

0,17

101

0,02

1955

1174

-38

-3,14

98

-0,30

1960

1199

25

2,13

100

0,42

1965

1224

25

2,09

102

0,41

1970

1404

180

14,71

117

2,78

1975

1451

47

3,35

121

0,66

1981

1654

203

13,99

138

2,20

1986

1821

167

10,10

152

1,94

1991

2216

395

21,69

185

4,00

1996

2816

600

27,08

235

4,90

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del CIDC, padrons i Gran geografia comarcal de Catalunya.

Sant Antoni de Vilamajor és un d’aquest elements. Pot ser no és massa important, sense massa pes específic dins del marc de Catalunya, i que , potser, varia molt d’aquest conjunt. Cal fer una anàlisi i veure quin a sigut el comportament poblacional de Sant Antoni gràcies a la taula 2.

La població del municipi ha passat de 1200 a 2816 habitants, per tant ha un tingut un creixement absolut de 1616 habitants. El període de màxim creixement es dóna en aquest moment amb una taxa de creixement acumulatiu del 4%, una bestialitat i només comparable al creixement que van tenir municipis de la conurbació urbana de Barcelona a la dècada dels 70 (Cornellà, Barberà, L’Hospitalet..). La població des de 1991 ha crescut un 50 %. Però també han hagut etapes de creixement negatiu, sobretot els segles passats. Al 1857 el creixement fou tant important com el creixement que actualment estem patint. L’índex de creixement s’ha vist més que doblat arribant a l’actualitat a 235. També han tingut etapes de creixement zero, com l’any 1936.

Al gràfic 2 podrem observar molt millor l’evolució de la població.

Gràfic 3.EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ A SANT ANTONI DE VILAMAJOR

(1718-1996)

Una primera lectura ens fa veure, per una part que la població de Sant Antoni creix molt, però sobretot en la seva part final, mentre que al començament el creixement és molt més moderat, formen les anomenades dents de serra.

També podem establir uns períodes. Un primer (1718-1970) on hi ha un creixement molt moderat de la població. Trobem nombroses irregularitats com la davallada de la població a partir de 1860 o l’augment de la població l’any 1910. Aquestes fluctuacions de la població són degudes a infinitats de causes. Al tractar-se d’un municipi molt petit, qualsevol alteració de la població farà que els índexs i les taxes assoleixin valors molt alts. Cal observar l’evolució en un conjunt de creixement.

A partir del 1970 fins 1986 la població augmenta, no assolin valors tant accentuats com en el cas de la comarca i Catalunya però si respecte anys enrera. Fou a partir de 1986 quan la població augmenta vertiginosament. Es tracta del període on la població del municipi creix molt més.

Les causes i les conseqüències, que són molt diferents a la de Catalunya però a la vegada molt relacionades amb ella, les analitzaré més acuradament més endavant.

Es clar que la relació entre Catalunya i Sant Antoni de Vilamajor radica en que totes dues tenen un creixement desmesurat de la població. Les diferències estriben en el fet que aquest creixement de la població ha tingut una distribució diferent al llarg d’aquest 140 anys.

A la gràfica 3 observarem quins han sigut aquest comportaments de la població en totes tres escales. Per fer-ho empraré la taxa de creixement acumulatiu, un indicador perfecte per comparar les diferents escales.

Gràfic 3. EVOLUCIÓ DE LA TAXA DE CREIXAMENT ACUMULATIU

PER CATALUNYA VALLÈS ORIENTAL I SANT ANTONI DE VILAMAJOR (1718-1996)

Gràcies aquesta gràfica podem fer comparacions molt més acurades sobre el comportament poblacional. A simple vista ja s’observa que el comportament demogràfic de tots tres són totalment diferents. L’única igualtat que es dóna és el creixement de la població durant aquest període de temps. la resta és tot diferències.

Ja he anotat abans que la població del municipi rep més fluctuacions, fets que no passen a la comarca i el país, per aquesta causa, no cal fer massa esment, en termes comparatius, en les fluctuacions enormes que observem al municipi. En general observem com la població de comarca i país tenen un màxim creixement a la dècada dels 60-70, mentre que el municipi és dóna a l’actualitat. Al país, la població té una tendència a l’estancament, mentre que a la comarca i municipi hi ha un tendència al creixement.

Aquestes diferències són les que necessàriament hauré d’analitzar ja que es trobem íntimament lligades unes amb les altres.