dijous, de maig 06, 2021

El panteó dels Soler

Si alguna vegada aneu  a Sant Pere de Vilamajor, concretament a la  Torre Roja, mireu la vessant  de sud-oest, la que mira cap al mar, i trobareu una irregularitat en els carreus que la conformen: s’observa com hagués hagut un element adossat a la paret i que actualment no existeix.

Com una imatge val més que mil paraules us mostro el que explico:



Si no ho veieu clar us mostro una imatge tractada on s’observa clarament:



Dóna la sensació que temps enrere hi havia una porta per accedir a l’interior de la Torre i que, per causes que es desconeixen, es va tapiar. 

Res més lluny de la veritat!!!!

Fem una mica història:  Els Soler és una nissaga de gran tradició històrica que es remunta a temps molts pretèrits. Les primeres notícies que en tenim és que foren uns braus cavallers que varen lluitar contra  la invasió sarraïna (no tenim data però probablement  deu fer referència algunes dels ràtzies que des de Còrdova enviaven per castigar Catalunya al segle X). Segurament per aquests fets i per mantenir una forta fidelitat als comtes de Barcelona, se li van atorgar alous (terres). Un d’aquest, potser el més important, se li va concedir en terres que pertanyien al comte: Vilamajor. 


Allà van construir la casa pairal, un enorme casalot que mostrava el poder que exercia sobre la població que l’envoltava. La següent fotografia mostra la casa a principis del segle XX, fruit d’una restauració realitzada  el 1683, probablement l’època de major esplendor de la família.


 La masia es va tornar a reformar a principis del segle XX incorporant-se en les finestres provinents dels claustre del monestir de Sant Pere de Puel·les. Si voleu saber més d’aquesta història consulteu clicant AQUÍ


El 19 de juny de 1956, en Francisco Soler de Cepeda, propietari de la casa,  va donar- la als Germans de Sant Joan de Déu esdevenint  una casa d’acollida, sanció i contemplació (Hospitalia). Pere més informació clica AQUÍ i  AQUÍ

Però per la història que ens ateny ens hem d’anar uns anys més enrere, concretament a finals del segle XIX. En Joan de Soler Gavarell Ram Desplanell i de Vallescar i la seva esposa Maria del Dolors de Viala Carvallo Llopis i de Miró (deu n’hi do quins noms!!!) tenien la  propietat de la masia i es trobaven molt arrelats a l’església de Sant Pere de Vilamajor a la qual li devien una enorme devoció.

 Malauradament el 1887 la senyora va morir i el seu marit va voler enterrar-la al cementiri a peu del campanar, com havien fet tots els seus descendents des d’abans de l’any 1250. Va fer aixecar un enorme panteó que ocupava part de la cara sud-oest de la Torre Roja.




La construcció del cementiri nou de Sant Pere de Vilamajor (per més informació cliqueu AQUÍva fer entrar en desús l’antic provocant el seu deteriorament. Finalment entre el 15 d’abril i el 15 de maig de 1929 , amb l’autorització del bisbe i del governador civil, es van traslladar les restes humanes del vell cementiri cap al nou urbanitzant-se la plaça de l’Església. Respecte el panteó, el rector de l’església va  comunicar a la família Soler, que vivia a Toulouse, que s’havien de fer les gestions oportunes per traslladar les despulles dels seus familiars cap el cementiri nou. Van sol·licitar, els familiars,  que els donessin un parell de mesos per realitzar el trasllat,  però en realitat van dedicar aquest temps a fer totes les gestions oportunes amb el bisbat de Barcelona per evitar-ho, i ho van aconseguir, com veurem més endavant.

No fou, però , l’únic element arquitectònic existent en la paret. També hi havia un rellotge de Sol, just a sobre del panteó. En la següent fotografia és visible.


Pel setembre de 1932 es va fer una actuació en el campanar: es va destapiar les finestres (podem veure a l’anterior fotografia les finestres de la banda de ponent són tapiades) i es va treure l’arrebossat que tenia tota la torre passant d’un color blanc al vermell de l’actualitat.

Les pressions per treure el panteó varen augmentar considerablement però la família tenia molt poder i va aconseguir que el papa Pius XII donés una butlla per poder enterrar als descendents de la família a l’interior de l’església, concretament a la capella dedicada a la Puríssima. És va realitzar el 28 de juny de 1953.  Avui en dia podem observar les làpides que es va aixecar en la seva memòria.



Les làpides que trobarem actualment són:



“A la noble senyora Donya Maria del Dolors de Viala de Carvello Llopis i de Miro (Q.g.h) muller a amantíssima,lo noble senyor Don Juan de Soler Gavarell Ram  Desplanell y De Vallescar, trist y agraït marit, dedicà honrosa sepultura en ex carnen de passats y dol per sempre en son cor any MDCCCLXXXVII. La nova obra del present monument”. 


“Aquí yacen los restos a que aluden las laudes  que figuran en esta sepultura, procedentes de la antigua que estuvo adossada a la torre del homenaje, fueron trasladados el 28 de junio de 1953 con los muy virtuosa y noble Sra Donna Angeles de Cepeda y de Granados, Fdes. De Cordcoba y González, Vda. del M.I senor Guillermo de Solr y Viala, abogado y los de su hijo Don Juan, excombatiente, teniente, medico(L) respectivamente en Barcelona y Figueras en 4 de mayo de 1937 T 2 de abril 1916 y el 26-10-1960 fue inhumado  el ultimo de sus descendientes que sufrago este sepulcro y su capilla in memòria de los suyos E.P.D”



“Sots la torre d’homenatge jauen assi los Solers falls e braus cavallers qui  mostagraren gran vassallatge contra l’inic assallatge. De l’invasió sarraïna, en los vehinats que domina eixa força, llur llinatge hague alous e feu honrat. Sens que’l temps li fassa ultratge,  descendents d’aquesta gent, puig de llur blassó gaudiu, viadors qui assi veniu, perecau resquiescant:amen”






dijous, d’abril 29, 2021

El Skyline muntanyenc de Vilamajor

La forma allargassa del terme municipal de Sant Pere de Vilamajor (SPV)  amb un fons muntanyenc  permet tenir una perspectiva única que tenim gravada a les nostre retines,   de tal manera que a l’igual que els novaiorquesos poden identificar la seva ciutat pel seu skyline, nosaltres  ho podem fer pel nostre particular skyline muntanyenc.


Vista des de la Vallserena (can Vila)


Malgrat que molts són coneixedors del perfil muntanyenc poc coneixen el nom dels turons que el conformen, i molts menys els que saben el seu origen toponímic. 

Amb aquest article vull donar a conèixer els noms del turons  i l’origen dels seus topònims. 

La primera curiositat amb la qual ens trobarem  és que la majoria de  punts culminants de la muntanyes  reben el nom de turó. Entenem per turó com una elevació no gaire elevada del terreny, normalment per sota dels 400-500 metres (per sobre es considera muntanya). Aleshores, perquè es diuen turons? Perquè també s’aplica aquest mot a una elevació sobresortint dintre d’un massís que se singularitza per l’alçada. Ens trobem dins del massís del Montseny entès com un conjunt muntanyenc on sobresurten certes elevacions com el Turó de l’Home. 

Vista des de la Vallserena (Can Vila)


Si ens apropem com si fóssim un ocell  ens permet tenir una altre perspectiva

Vista d'ocell


En el següent vídeo podem observar el mateix però  com si anéssim en una avioneta.



Mirem un per un tots els turons:

TURÓ DE SANT ELIES (999 metres): rep el nom per l’ermita. Si en voleu saber més clica  aquí



El següent vídeo tenim un vol de drone on podreu veure Sant Elies



TURÓ DE LA COVA (1.101 metres):  temps enrere els pastors utilitzaven la petita balma (3x2) existent per arrecerar-se del mal temps. Surt esmentat per primer cop  l’any 1736.



TURÓ DE LA MOIXA (1.166 metres): Es troba documentat des del 1728 amb el nom de Moxa  que significa metxa de cotó amb fins curatius.  Es troba format per dos turons: el  Prat Fondo (1.169 metres) on, com diu el nom, trobem un bon pradell; i el del Roquet (1.187 metres) on trobem un rocam de pedres metamòrfiques i la font més alta de Vilamajor. 



TURÓ DEL SAMONT (1.272 metres): Etimològicament significa “La Muntanya” utilitzant l’article salat (SA) molt emprat al litoral i prelitoral nord de Barcelona i tot Girona (a casa nostre tenim diversos exemple com Sanata). A la vessant nord, en el veïnat de Santa Susanna, trobem la masia del Samont documentada des del segle XIII i, sent coherent,  abans de la masia estava la muntanya, per tant el topònim deu ser molt més antic. Es troba format per dos cims, el més alt on trobarem un vèrtex geodèsic, i el més baix conegut com la Pleta del Samont. Finalment, entre el turó de la Moixa i el Samont neix la riera que travessa els pobles de SPV i SAV. 


TURÓ DEL PI NOVELL (1.215 metres): El camí que menava de SPV fins a les pastures del Pla de La Calma passava pel coll del Pi Novell i d’allà al Suí. Al costat del coll hi ha un petit turonet que calia donar-li un nom i, la veritat, no es van esforçar gaire: li van posar el turó del Pi Novell.  Però d’on prové aquest topònim? Quan els enginyers  de l’Estat espanyol que vingueren a fer els mapes topogràfics van preguntar als pagesos com es deia el coll i li respongueren: el Pi Vell. Els castellans, que no tenien ni idea de català, van traduir-ho com el Pino Vell  que amb els temps ha derivat en Pi Novell. Curiós , oi?

Podeu veure un vídeo on s’explica millor:





TURÓ D’EN CUC  (1.235 metres): el  topònim el pren de la masia de Can Cuc(h) situada a la Vallfornès  propietària dels terrenys, i on actualment és un hotel-restaurant.



EL SUI (1.319 metres): en realitat el  seu topònim  hauria de ser Sull que significa sol, pelat, esquerp;  però amb el temps la dificultat en la seva pronunciació ha provocat que sigui conegut com a Sui. Destaca de la resta per la seva perfecta forma piramidal i per ser el cim culminant del nostre particular skyline.  


TURÓ DE PALESTRINS (1.026 metres):  sens dubte es tracta del topònim que més dubtes em crea. Segons uns prové de Praenestre, una antiga ciutat de Laci (Itàlia) o el seu gentilici és palestrino. Segons altres  es un derivat de palestra o lloc on lluitaven els gladiadors. En tots dos casos  es tracta d’un topònim d’origen llatí, possiblement romà. Localització del lloc on va haver la batalla perduda entre romans i cartaginesos? 

TURÓ DE LA MOIXERA  (1.039 metres): també en conegut com el  turó Gros.  La moixera és un arbre abundant a les cotes altes del Montseny però en el cas concret que ens ateny no he sigut capaç de trobar cap. Ara tenim alzines. 

TURÓ DE COLL DE  MURTRA (731 metres): la murtra és una planta que significa perfum amb molt usos medicinals i accions farmacològiques. 

Rutes proposades:



Jocs:



BIBLIOGRAFIA

GARCIA-PEY i PEY, Enric. Noms i llocs de Sant Pere de Vilamajor. Quaderns de Vilamajor. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. Abril 2018.

LOPEZ i CORTIJO, Joan. Topònims amb cua. Monografies del Montseny 12. Amics del Montseny 1997.

diumenge, de març 14, 2021

Vilamajor, Guayaquil, Barcelona

 

A Equador, concretament a la ciutat de Guayaquil, hi ha un equip de futbol, que es diu Barcelona Sporting Club, que té un escut igual al del Barça



No parlem d’un equip de barri amb pocs recursos sinó d’un dels principals clubs esportius d’Equador amb seccions dedicades al bàsquet, beisbol, voleibol, bitlles, waterpolo i regates. A nivell futbolero han guanyat la lliga nacional en 15 ocasions i dues vegades han estat sots campions de la Copa Libertadores (La Champions League d’Amèrica). Curiós oi? . 

Si consultem la pàgina web ens diu que els seus orígens es remunten a l’1 de maig de 1925 i la seva creació sorgeix de l’entusiasme d’un grup de joves, de procedència catalana, del barri de l’Astillero, el qual va constituir un equip que li van posar el nom de Barcelona en honor a la ciutat d’on procedien.

Entre els fundadors hi havia n’Albert March Obiols de Vilamajor. Expliquen la seva història.

Catalunya era, al començament del segle XVI, un país buit, un territori que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori que va tenir grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. D’aquesta manera, durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per convertir-se en emigrants que van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana. 

Els principals motius que van portar aquesta població a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia francesos, on es donava una gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes derivats de les Guerres de Religió a França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a emigrar. 

D’entre els factors d’atracció que Catalunya oferia per a la immigració francesa cal destacar la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana que havia convertit el Principat en un immens mercat d’oferta laboral a omplir en plena recuperació econòmica. Igualment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va permetre que s’ampliessin les possibilitats laborals en el món agrari, mentre que l’arribada de l’or i la plata americans van derivar en un increment dels salaris. Òbviament, l’afinitat lingüística i els lligams històrics entre la Corona d’Aragó i Occitània també van ser decisius a l’hora d’entendre les migracions. És a dir, Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. 

Cronològicament, podem situar l’onada migratòria francesa entre finals del segle XV i 1660. Així, entre 1490 i 1540 s’iniciaria la fase ascendent, assolint la plenitud entre 1540 i 1620, i iniciant el declivi entre 1620 i 1660. La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre que Catalunya entrava en un període de crisi amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, una crisi de subsistències i epidèmies de pesta. 

Principalment, la immigració francesa va procedir dels Pirineus i Prepirineus francesos, però també del Llenguadoc, el Garona, les Terres Altes i el Massís Central. Majoritàriament la immigració es composava de població masculina i jove, en edat de reproduir-se, mentre que la presència femenina va ser minoritària. 

La integració de la immigració francesa va fonamentar-se en un ràpid i intens mestissatge amb la població autòctona. Els nouvinguts arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat òptima per treballar, però també per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge. Així, els immigrants francesos, majoritàriament, van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país. 

Igualment, el gruix de la immigració francesa va inserir-se amb una relativa facilitat dins del mercat de treball català, necessitat de mà d’obra, facilitant la integració. Bona part de la immigració es composava de mà d’obra no especialitzada que va encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers)i en els oficis artesanals dins del món urbà. 

Un d’aquest immigrants fou en Joan March que es va casar el 2 de febrer de 1632, a Sant Pere de Vilamajor, amb Cecilia Hospital, filla d’en Francesc, un pagès (tenia una horta) de Sant Pere. De la unió va néixer en Francesc, que es va fer sastre al mateix poble, iniciant-se la nissaga dels March.

Al 1822, un descendent, el pagès Josep March Sauleda, es va casar amb Maria Àngels Gual de la Torre establint-se a Sant Antoni de Vilamajor dedicant-se a l’ofici de carreter. Un dels seus nets, n’Antoni March Espelt (1863-1953), d’ofici carreter, es va casar amb Consol Obiols Gonzalez (morta el 1920) i varen tenir 4 fills: Antoni (1889-1958), Josep, Francesc (1896-1985) i Albert (1906-1990). 

Antoni March Obiols va emigrar cap a l’Equador el 1.919, quan tenia 20 anys, començant a treballar al magatzem B.Vignolo e Hijos de la ciutat de Guayaquil. Mentre, la resta de la família hi vivia a Sant Antoni de Vilamajor. 

L’Albert era molt aficionat al futbol, un esport que s’estava posant de moda arreu. Ho feia al Vilamajor C.F que, al llarg dels anys 20, jugava, en un descampat que hi havia darrera la fàbrica. La precària condició del terreny de joc feia que, fins i tot, les portes de ferro de la pròpia fàbrica fossin les porteries del camp. El primer terreny de joc amb unes mínimes condicions, del 1920 al 1922, va ser el Camp del Pla, també anomenat d’en Genís de Can Moragues, ja que estava situat entre les dues masies. Més tard, del 1922 al 1927 es jugava al camp de la Rovira i després al camp d’en Mingo del bar (1927-1936), persona molt vinculada al Club que va cedir el camp a canvi de vendre begudes amb el famós carretó, que acabada la guerra va tornar a aparèixer, i d’on sortien les primeres d’aquell temps: una gasosa a la mitja part.

Sembla ser que fou bo atès que el va fitxar el F.C Barcelona jugant juntament amb Samitier, amb el quals van tenir una gran amistat.
El club no disposava de vestidor ni res que se li assemblés, per això els jugadors havien de venir ja vestits de casa seva mentre que l’equip visitant ho feia al bar de Can Mingo. El que si que hi havia, eren unes primeres porteries reglamentàries que va fer en Pere Llobera. Eren de fusta i sembla que van aguantar fins l’any 1971 quan van ser substituïdes per les de ferro que hi ha actualment al Camp Municipal de Futbol.

A Guayaquil, l’Antoni va progressar convertint-se en el gerent i apoderat general dels magatzems el que li va portar els seus germans: en Francesc el 1.915, en Josep el 1924 i l’Albert el 1.925.

Amb el seu germà Francesc va fundar el 1.923 l’empresa March Hermanos en Guayaquil dedicada a la fabricació d’articles de cotó i gènere de punt.

En Josep va fundar el magatzem la Sucursal dedicat a la venda de sabates.

Finalment, l’Albert es va dedicar al negoci familiar i fou jugador del Barcelona Sporting Club el qual va fundar. Amb motiu del V Centenari d’Amèrica i dins de l’Operació Enyorança, l’Albert va tornar a Catalunya el 1.988 rebent-lo en Nicolau Casaus que li va imposar la medalla d’honor del club.






BIBLIOGRAFIA

file:///D:/Usuaris/pg002199/Downloads/176-Texto%20del%20art%C3%ADculo-465-1-10-20190615.pdf

https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/06/17/la-immigracio-francesa-a-catalunya-en-els-segles-xvi-i-xvii/

JURADO NOBOA, Fernando. CATALANS A L’EQUADOR. Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia. Revista Racó. 1994

https://www.researchgate.net/publication/341882612_Catalanes_en_Ecuador_siglos_XVI-XX