dimarts, de gener 18, 2022

El pont de Sant Pere de Vilamajor

A llarg de molts segles les vies de comunicació terrestres unien dos punts concrets de la geografia intentant seguir la línia més recte, però  molt sovint no era possible per  l’existència d’accidents orogràfics.

Els camins preeminents, els que permetien el pas de carruatges, intentaven adaptar-se aquests accidents de la millor manera possible. El principal obstacle que es podien trobar els enginyers de camins eren els cursos d’aigua, especialment aquells que portaven un cabal d’aigua al llarg de tot l’any. La forma més fàcil de travessar-los fou aprofitant l’existència de guals o indrets  on  l’aigua  era prou baixa  i el fons prou bo  perquè s’hi pogués passar.  Però no sempre  existia aquesta possibilitat essent l’únic a solució la construcció d’un pont.


La construcció d’un pont no era pas feina fàcil ni barata. Requeria uns coneixements que només uns pocs el gaudien i, s’ha d’afegir, que el seu cost era enorme només aptes per economies solvents. Per aquestes raons  durant molts  segles els ponts només es construïen en els camins que depenien  del Rei, els coneguts com a camins rals. 
En general la majoria de camins antics que ens trobem segueixen un traçat que aparentment ens pot resultar totalment il·lògic. Un exemple ho tenim  en el camí que menava de Cardedeu  fins a SPV.
La lògica ens diu que el camí, un cop arribats a SAV,  hauria de seguir el traçat de l’actual carretera. Res més lluny de la realitat!!! Si s’hagués agafat aquesta opció s’haguessin trobat amb l’obligació de superar la riera de Vilamajor per un indret on difícilment  haguessin trobat un lloc de pas o  gual.

 La millor opció fou enfilar el camí per la banda contraria a la riera, per   can Clavell, cementiri, 4 camins  i accedir al recinte castral de SPV per la porta de Brugueres, o sigui, per la banda de ponent, just on actualment trobem la renovada casa de Can Vila. Durant molts segles aital porta fou el principal camí d’accés a SPV.



Però tot va canviar al segle XVII!!! Es va construir un pont que comunicava el nucli vell amb el veïnat del Pla i, per tant, amb SAV i la resta de poblacions llevantines. Expliquem la seva història.

Abans del segle XVII el nucli vell de SPV i el veïnat del Pla i, per tant,  el nucli de SAV, es feia travessant la riera de Vilamajor pel camí que actualment trobem a l’esquerra del camp de la Rectoria, just on indico amb la fletxa. Un cop travessada la riera passava per la masia de can Tomàs.



En la següent imatge és pot observar molt més clarament. Heu de tenir en compte que per la riera, segles enrere,  baixava un cabal d’aigua molt més gran i constant que a l’actualitat.



La riera es superava mitjançant l’existència d’una palanca o passarel·la , un pont rudimentari fet amb un tauló o conjunt de taulons. 



El sistema tenia diversos inconvenients: només permetia el pas de persones i en cas de que la riera portés més aigua de l’habitual la palanca s’inundava o, puntualment,   cada cop que hi havia una riuada s’havia de refer la palanca i, evidentment, impedia el pas de persones durant un temps incomunicant ambdues  ribes de la riera. 

Però el fet que va provocar que s’hagués de cercar una solució al problema fou la queixa del mossèn de la parròquia de SPV, en Rafael Derrocada.
Les persones que morien a la part de llevant del territori havien de ser traslladades fins a l’església de SPV per tal de donar-los l’extremunció i enterrar-los en el cementiri, per tant, obligatòriament havien de passar per la palanca o bé donar una llarga volta pel camí de can Clavell  sent una opció força feixuga (els taüts es portaven a ma). 


Fins i tot es va donar la circumstància que alguns taüts, quan passaven per la palanca, s’havien caigut a la riera. Us ho podeu imaginar!!! Per això  molts parroquians demanaven permís per enterrar els seus mort a sant Lleïr, fet que el mossèn no estava disposat a  acceptar. 

La Universitat (ajuntament) de SPV va voler solucionar el problema  construint un pont. 

El procés de construcció no seria pas fàcil. Primer calia ubicar-lo, desprès  dissenyar-lo, posteriorment  trobar els finançament necessari i finalment construir-lo.

 Anem a pams.

La ubicació exacte del pont va recaure en mans dels mestre de cases de Barcelona  en Miquel Fiter. Es va decidir llogar l’ase de can Sala durant dos dies perquè se l’anés a buscar a Caldes de Montbui , on estava construint l’església (imatge), i posteriorment retornar-lo.
L’autor del disseny es desconeix però és molt probable que fos el mateix  Miquel Fiter el que ho fes. 



El més complicat fou trobar els diners necessaris. 

Segons el pressupost presentat el cost del pont ascendia a 185 lliures. Us pot semblar molt poc però per aquells temps era una barbaritat: un artesà qualificat solia guanyar entre 4 i 10 lliures al mes, mentre que un pagès es podia sentir satisfet si aconseguia 1 lliura!!!

Es va finançar amb:

- Fons propis que tenia el consistori (25 lliures)
- Aportacions voluntàries (60 lliures)
- Lloguer la carnisseria. La venda de carn era monopoli del consistori i cada any es posava en subhasta al millor postor (100 lliures).

L’església, principal promotora, restava exclosa de fer pagaments. 

La ma d’obra necessària es va fer amb aportació de treball personal. Com funcionava això? 

Tots els habitants d’una universitat, exceptuant les classes altes com la noblesa o el clergat, tenien l’obligació de posar a disposició del consistori, uns determinats dies a l’any,  la seva força,  o sigui, havien de treballar de franc. S’emprava especialment quan s’havien de fer infraestructures necessàries  com la construcció de l’església o en el cas que ens ateny, el pont. 

També, però, va fer falta la participació de  professionals  com:

-  picapedrers que feien els carreus
- fusters per fer el motllo de l’arc de mig punt del pont.
- ferrers per fer els claus
- traginers per transportar el material (imatge)



Tots  tenien un sou i a més se’ls facilitava menjar (pi, pa, carn i bacallà)  i on lloc on dormir (Casa Osset).

Finalment, els materials emprats per la construcció provenien:

- La pedra es treia de les restes de la muralla del castell-palau situada davant del cementiri o de la pròpia riera,
- La sorra provenia de la riera entre can Gras d’amunt i la rodona de Freixeneda
- L’aigua provinent de la riera  es desviava  mitjançant un rec fins a dues basses on s’amarava la calç   o es feia el morter
- La fusta dels boscos del voltant.
- Els guix de diversos forns de calç  com el de can Segarra.


El pont es va començar a construir a l’abril de 1680 i es va finalitzar el 22 de desembre de 1680. 

El resultat fou un pont amb una arcada de mig punt amb carreus mitjans de mida regular combinats amb pedres molt irregulars.

No va durar gaire  l’alegria.

El dia de Sant Pere del 1.777 una riuada se’n va endur una part del pont el que va comportar que s’hagués de refer de nou. 

Dona la sensació que no estava fet massa be!!!

 El 1901-1902  arran de la construcció de la carretera de SAV a SPV és va enderrocar l’antic pont i es va construir un de nou.



Si anem a la part de sota del pont actual  encara podem veure la seva estructura.


Un dels grans misteris sense resoldre és perquè el pont no va seguir la línia marcada per les cases, com succeeix actualment. Segur que ha de tenir una explicació però, sincerament, no la se trobar. 


A la dècada dels anys 80 del segle passat  el pont es va ampliar  per fer passar dos carrils de circulació. 


BIBLIOGRAFIA

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

POCH RUESTES, Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals. Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 2010.

CEPERO,  Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona


Aquest article substitueix el publicat el 10 d'abril de 2012.

dijous, de gener 06, 2022

Cases amb història: L'Oficina

 

Fins a finals del segle XIX, el nucli urbà de Sant Antoni de Vilamajor estava composat pel següents carrers i places: els carrers Vell, Nou, França, Camp d’en Puig i Escola i les places de la Riera i del Montseny.

Tots els habitatges existents en el nucli urbà es trobaven edificats en un d’aquest carrers o places. Fora d’aquí es considerava que es trobaven genèricament en  “disseminats”.

Tot va canviar a finals de l’any 1898 quan es va donar per finalitzada la infraestructura pública  més gran construïda a Sant Antoni: la carretera que unia els pobles de Sant Llorenç de Savall amb Llinars del Vallès (quasi 50 km de carretera!!).

La carretera no va seguir l’entramat viari existent al nucli urbà degut a l’estretor dels carrers, sinó que es va projectar fer-la passar  per la part exterior, envoltant tres quartes parts del poble. Dit d’altra manera, es va fer passar la carretera pel pati (terreny, hort) del darrere dels habitatges situats al carrer de França i carrer Nou, principalment.


La manca de trànsit rodat, l’amplada de la via i l’ombra que donaven els plataners van convertir la carretera en la principal via de Sant Antoni. Un passeig on  sovint anaven les vilamajorines i vilamajorins  a caminar i fer safareig.

 Els patis de les cases, creuats per la sèquia comunal que abastia d’aigua cases i horts, van deixar de ser un espai amb poc valor per a convertir-se en una parcel·la de terreny amb un valor creixent gràcies a la necessitats de tenir un habitatge en la nova zona noble del poble: al costat de la carretera.

El propietaris dels patis els van vendre a tercers amb al intenció de construir nous habitatges. Es tractava de donar un nou us a les seves propietats .

Durant la primera i segona dècada del segle XX, es van aixecar nombroses cases, negocis o indústries al llarg de la carretera. Nosaltres ens fixarem concretament en una: l’habitatge situat en el número 24.

Segons dades que consten al cadastre, l’habitatge fou  construït l’any 1900, per tant, hauria de ser un dels primers que es varen construir al costat de la carretera. Es tracta d’una parcel·la de 175 m2 amb una superfície construïda de  141 m2.  L’objectiu de la seva construcció era convertir-la en la residència dels seus propietaris. 


El centre neuràlgic de SAV es desplaçà fins al nou passeig. Els negocis i comerços es van començar a situar a banda i banda de la carretera, especialment aquells de nou creació, com fou la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona (CEPDB).

Fem una mica d’història de l’entitat financera.

El 26 d’octubre de 1926 es va aprovar la creació d’una caixa d’estalvis depenent de la Diputació  de Barcelona amb l’objectiu de destinar els excedents produïts  a obres benèfiques, culturals, sanitàries i socials en la localitat on es troba ubicada.

Durant la Segona República, un cop desaparegudes les diputacions provincials, la  caixa provincial passa a mans del Govern català amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya. Acabada la Guerra Civil, la Caixa torna a mans de la Diputació de Barcelona. El retorn de la democràcia va suposar  un nou canvi de nom a l’any 1977: Caixa d’Estalvis de Catalunya.


 


Posteriorment, degut al vaivé del  mercat financer, passà a dir-se Catalunya Caixa i, finalment,  fou absorbida pel BBVA.

Doncs bé, CEPDB va decidir posar una de els seves primeres oficines, la que duia el número 0042 a Sant Antoni de Vilamajor. L’oficina havia d’estar situada en el principal carrer de la vila per aquesta raó es va cercar un local situat en el nou passeig, la carretera.

El lloc escollit fou la planta baixa de l’habitatge situat en el número 24, de la qual ja he parlat línies enrere.


El 26 d’agost de 1946, durant  els actes de la festa major, es va procedir a la benedicció de la sucursal  de la CEPDP. Durant el dinar van prometre que, quan el temple fos construït, pagarien la imatge del sant patró per posar-la a l’altar major, però quan va arribat l’hora de fer-ho no ho van portar a terme.


 Posteriorment, l’entitat financera es va traslladar fins a la Plaça del Montseny l’any 1965, on ara tenim el BBVA. 

Mentre, el local on era va ser emprat per altres menesters com la peixateria  d’en Joan  de cal Telm, el Bar Barbilònia  de la Glòria Ortega Arimany i el seu company,  el bar d’en Titó de Sant  Pere, el Barrock d’Imma Batlles,  Jordi Vicente i Pere Climent i actualment el restaurant L’Oficina.






BIBLIOGRAFIA

Arxiu personal Antoni Guardi




dijous, de desembre 23, 2021

El comerç del gel i glaç a Sant Pere de Vilamajor

 




Sabeu quina diferència hi ha entre glaç i gel? Segons Pompeu Fabra, gel és quan es produeix artificialment mentre que el glaç es forma de manera natural.

En tots dos casos, el gel o glaç, és el resultat  de sotmetre l’aigua  a una temperatura inferior als 0ºC adquirint un estat sòlid.

La principal funció del gel o glaç ha estat la conservació d’aliments. Actualment, gràcies a màquines capaces de produir fred artificial, el gel és un element molt comú i quotidià en les nostres vides, però temps enrere no era així.




Fa un segle hi havia una certa demanda  de glaç, especialment en els pobles costaners on els pescadors el necessitaven per poder transportar la mercaderia. Altres funcions foren per  fer sorbets, conservar els aliments,  refredar líquids o com remei terapèutic ja que s’emprava com anestesiant local, baixar la febre i tallar hemorràgies.

El Montseny, per la seva potència d’altura que proporciona un temps molt fred a l’hivern i una precipitació nivosa abundant, fou el rebost de glaç de Barcelona i el seu entorn. Nomès la ciutat comtal  consumia a l’any unes 700 tones, o sigui, 700.000 quilos o l’equivalent a 1400 tràilers.



La producció de gel només podia realitzar durant unes determinades èpoques de l’any (octubre fins abril ), però la demanda de glaç era necessària al llarg de tot l’any, essent un punt d’inflexió l’estiu.

El glaç s’agafava de l’aigua congelada que hi havia a les  rieres, basses, tolls o similars o bé s’aprofitava la neu existent i es dipositava en uns pous i congestes on s’emmagatzemava.

El glaç es transportava de la muntanya fins el pla en matxos carregats amb unes sàrries tapades amb boll i sacs, malgrat tot, una tercera part del producte es perdia durant el seu transport. Un cop a la plana eren transportades amb carruatges fins a les grans ciutats.

Al Montseny la darrera campanya es va fer al 1931, encara que va haver una revifada per la guerra civil.

A SPV hi ha inventariats un total de 6 pous o congestes. Properament us parlaré de cadascú d’ells.

LES CONGESTES

Les congestes són cavitats que aprofitaven l’orografia natural del sòl, situades a sotavent de les carenes en depressions naturals i en pendents que se solen trobar a les zones més elevades de les muntanyes, on de manera natural s’acumulava la neu, normalment situades a partir de 1.100 metres d’altitud.

 Tot i que acostumen a ser circulars, també n’hi ha de formes molt irregulars, que s’adapten al relleu del terreny. Les mides són variades, però com abans s’ha indicat, sempre són més amples que fondes, i poden arribar a mesurar entre 7 i 17 metres de diàmetre. Un cop recollida i aixafada la neu, la congesta es tapava amb brancatge i fullaraca, perquè es conservés en bon estat fins que arribés l’estiu.



Congesta del Pou d’en Vesa (Coordenades: Latitud: 41.74466. Longitud: 2.35704). Situada al collet dels Pous d'en Vesa, a uns 125 m al sud-est del pou homònim, a uns 1.150 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força gran però de poca fondària.




 Congesta del coll de Sant Elies. (Coordenades: latitud:  41.73244. Longitud: 2.37848). Congesta situada al coll de Sant Elies, a tocar del marge de llevant del camí antic de Sant Elies (actual sender del Pi Novell), a uns 944 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força petita. Actualment es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada.


Congesta del coll de la Pleta(Coordenades: latitud:  41.74476. Longitud: 2.3647). Excavada al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a 1.024 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.



Congesta del coll del Pi Novell. (Coordenades: latitud:  41.74293. Longitud: 2.36028).  Congesta excavada al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a 1.158 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.

ELS POUS DE GLAÇ


Els pous de glaç en alguns casos també servien per emmagatzemar neu. El glaç era més valorat al mercat que no pas la neu i en conseqüència preferien empouar-lo. Són les construccions d’aquest tipus d’indústria les que presenten les estructures més complexes i variades. Aquests dipòsits servien per emmagatzemar el glaç que es feia a les basses o geleres, prop dels rius i torrents on estaven situats, normalment en cotes més baixes que els pous de neu, però sempre en llocs on tenien garantides les glaçades hivernals.



Pou de glaç de la Font Roja. (Coordenades: latitud:  41.73296. Longitud: 2.3763). Es tracta de les restes d'un antic centre d'explotació de glaç, format pel pou, una bassa i una petita edificació.

El pou de glaç és una construcció subterrània de planta circular, de la qual només és visible, en superfície, una obertura superior rectangular. Aquest conjunt arquitectònic està situat en un indret vora la llera del Sot de la font Roja, en una zona obaga i humida, idònia per a la producció de gel.

ELS POUS DE NEU 

Els pous de neu  estan situats a les parts més altes de les muntanyes, ja que necessitaven la neu que queia al seu entorn per a poder empouar. Els pous de neu són excavacions senzilles fetes a cel obert en el sòl natural de la muntanya, bé aprofitant els desnivells del terreny o bé en zones més planeres. Comparteixen amb les congestes la falta de coberta d’obra, i amb els pous de glaç, que són de planta cilíndrica. La neu que provenia d’aquest tipus de magatzem s’anomenava “neu negra”, pel seu contacte amb la terra, i era de menor qualitat que la dels pous de glaç. 


El pou d’en Besa o de l’infern. (Coordenades: latitud:  41.74551. Longitud: 2.35606). Es troba a uns 1.150 m d'altitud, amb orientació nord-est, i les seves mides aproximades són 6 m de diàmetre i uns 9 m de fondària màxima aparent.

Segons la llegenda, fa molts i molts anys, a la masia de can Vesa, al veïnat de Santa Susanna, hi vivia una família molt pobre. S'apropava l'hivern, i la mestressa de la casa volia que el seu marit construís un pou, per a poder emmagatzemar gel, vendre'l i guanyar alguns diners. Però el seu marit sempre trobava excuses per a posposar aquesta dura tasca.
Un dia va aparèixer el diable i li va proposar un pacte a en Vesa: a canvi de la seva ànima construiria el pou en una sola nit, abans de que cantés el gall a l'alba. I l'home va acceptar la proposta del diable.

Segons una de les versions de la llegenda, el diable es va posar a treballar i va organitzar una filera d'homes per a transportar còdols, des de la riera de Bascona fins al pou.
L'amo de can Vesa, en arribar a casa, va explicar el tracte fet a la seva dona, a la que se li va acudir que podien fer cantar el gall abans d'hora per tal d'invalidar el pacte.

Així que van anar al corral i van remullar-lo per a fer-lo cantar, però per més que el remullaven, el gall no cantava i les obres de construcció del pou avançaven a bon ritme.
Amb les primeres llums de l'alba, el pou ja estava pràcticament fet, però el gall, xop, continuava sense cantar. De sobte, tot just quan faltava col·locar-hi l'última pedra, el gall va començar a cantar, i així, l'amo de can Vesa va poder salvar la seva pobra ànima.

Segons l'altra versió de la llegenda, l'home de can Vesa va passar tot l'hivern compactant la neu, fent-ne blocs i omplint el pou i, a la primavera, va poder vendre el gel i guanyar diners. El diable volia cobrar la seva part del tracte, però els Vesa s'hi havien desentès. Així que, de cop i volta, els va començar a desaparèixer el bestiar. Els seus animals, que se sentien atrets pel pou, s'enfilaven muntanya amunt i s'hi llençaven, i quan hi arribava en Vesa només en trobava els ossos.

El dia de Santa Susanna, la vaca lletera va desaparèixer, i en Vesa va córrer cap al pou, on va trobar-la al seu interior. Va agafar un mall, per a poder descalçar la paret del pou i fer una rampa amb la runa però, quan ja tenia bona part de la paret a terra, el diable va allargar la mà i tant la vaca com en Vesa van ser engolits pou endins.

Els veïns de Santa Susanna, en veure que no tornaven, van anar a buscar-los, però només van trobar el pou mig enrunat i, des d'aleshores, va quedar abandonat.


BIBLIOGRAFIA

LÓPEZ CORTIJO, J. (1992) "Els pous de neu i de glaç del Montseny: Inventari per a una preservació". Monografies del Montseny, 7. Viladrau: Amics del Montseny, p. 61-97.

MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY - CPCPTC (1999). Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny (Sant Pere de Vilamajor).

CEPERO,  Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona.