diumenge, de juny 20, 2021

Els bancs de l'església de Sant Pere de Vilamajor

 Totes les  esglésies  catòliques  tenen una característica comuna que la diferència de la resta: tenen bancs.

 Però això no sempre ha estat així!!!.

 Durant una gran part de la història de l’església, els fidels romanien dempeus durant la celebració  dels actes litúrgics. Només hi havia uns quants bancs perquè les persones més grans poguessin seure’s, però en general la nau de l’església  no disposava de llocs per descansar.

Perquè passava això? Doncs perquè era una litúrgia  de tradició romana on les misses es feien en llatí, un idioma que només entenien els religiosos, per tant, el poble no tenien ni idea del que deia el mossèn.  Per això eren misses molt curtes i poc parlades però amb molta escenografia que no permetia estar-se quiet i molt menys asseure’s.

Però tot va canviar amb la reforma protestant!!!!

Martin Lutero volia que l’església s’apropés al fidel, que entengués el que es deia, que el missatge de Déu arribés a tothom i per aconseguir-ho calia parlar amb el mateix idioma que el poble. L’èmfasi durant els serveis de culte estava no en el múltiples moviments litúrgics, sinó en el sermó que donava un predicador que interpretava la Bíblia en llargs discursos des del púlpit.

Llargs discursos!!!! A vegades d’hores, com Fidel Castro. Difícil de suportar dempeus per la majoria de creients. A l’igual que nosaltres ens portem la ombrel·la a la platja, les famílies es portaven els seients a l’església. 

 Tot plegat era molt feixuc , però un dia a un se li va ocórrer una idea: i si enlloc d’anar amunt i avall amb un seient el  deixo dins de l’església? I si enlloc de fer molt seients pels membres de la família en faig només un més gran?.

 Així es con es van introduir els bancs a les esglésies!!!!

En un primer moment els bancs pertanyien a diferents famílies les quals deixaven una inscripció per identificar el banc . Segons el seu poder el podien situar més o menys a prop dels sants o santes que es beneïa.

 I el que no tenien capacitat econòmica per fer un banc?. Cap problema. L’església en treia profit llogant-los. Un negoci rodó!!!





Però no fou l’únic negoci que es feia amb els bancs.

El novembre de 1870 el mossèn de SPV es queixava que durant la festa Major,  que es feia a la plaça, els feligresos treien els bancs de l’església a l’exterior no retornant-los a dins un cop acabat l’acte festiu,  el que comportava que l’endemà no es pogués fer la missa en condicions. Per solucionar-ho el mossèn imposa la prohibició de  treure els bancs fora de l’església excepte aquells que fessin un  pagament d’un ral  per cada banc, el qual anirà destinat a reparar els bancs més malmesos.  La gent de SPV no estava d’acord i es van mostrar la seva contrarietat tocant música a tot drap en el moment de fer missa impedint la seva celebració.  

A finals de la dècada dels 80 i començament dels 90, mossèn Poch, rector de  SPV, va reformar tota l’església, inclosos  els bancs.

 Va encarregar al taller de l’escultor Plandiura que dissenyés uns  de nous que estiguessin més  en sintonia amb la nova decoració de l’interior de l’església, tal com es pot observar en la següent imatge.


Que va passar amb els vells bancs? El mossèn li va donar  2 usos:

 Els que es trobaven en millor estat els va traslladar a l’esglesiola de Santa Susanna on avui en dia són visibles com en s’observa en la següent imatge

    Fins i tot l’ajuntament tenia un banc reservat per a les personalitats. Es va fer el 2/4/1899.

En una visita pastoral que va fer el bisbe de Barcelona el 23/7/1880 va disposar que els propietaris dels bancs  abonissin cada any tres quartans de blat  a fi de contribuir   al millora dels ornaments i objectes de culte de l’esglesiola de Santa Susanna.

 Com anècdota, els bancs s’aprofitaven tant que ocupaven tota l’amplada de l’esglesiola impedint el pas dels feligresos. El 17/11/1886 el bisbe va tornar i els bancs continuaven al mateix lloc. 


Amb la resta de bancs, els més vells, el mossèn va decidir destruir-los i per això els va dipositar fora de l’església amb la intenció de cremar-los,  però vet aquí que en aquell moment vas passar pel lloc en Salvador Costa Montasell el qual va demanar si es podries endur un cap a casa seva.

 Aquest és el banc que actualment podeu veure a la carnisseria Can Costa de SAV regentada per les simpàtiques germanes Rosa i Àngels. 



De quan és aquest banc? Ho desconec però es té coneixement que entre el 1942  i 1943 es van construir 24  bancs als Salesians de Sarrià, a un preu de 350 pessetes cadascú, dissenyats per l’arquitecte diocesà, el senyor Pericas.

 Posteriorment, el 1956, es varen construir 12 més posant el nom dels que van donar diners per la seva construcció.

 Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!!

Cada vegada que aneu a can Costa per comprar els seus magnífics productes, no deixeu de preguntar a l’Àngels i la Rosa la història del banc. Elles n’estan molt orgulloses de tenir un tros de la història de Vilamajor  dins de casa seva. 





dissabte, de juny 05, 2021

Vilamagore o Vilamaiore?

Tothom coneix la festa medieval  que es realitza cada any a SPV i que rep el nom de VILAMAGORE,  però molts pocs sabeu d'on prové aquest nom.  Avui us ho explicaré.

Som-hi!!!



Francesc Bardera Massó (Barcelona  1920-Sant Antoni de Vilamajor 2009)

Afeccionat a la història local, va ser autor de l’obra que donà lloc a la representació teatral anomenada “Presència històrica e feyts de Vila Magore”

L’argument es basava en els fets històrics succeïts l’any 1156 on Peronel·la, esposa del comte de Barcelona Berenguer IV, va romandre diverses vegades en el castell-palau que tenia en poble de SPV.

El 1993 l’obra es va representar per primer cop sota la direcció d’Alfred Luchetti.


En Bardera va crear una història seguint com a fil conductor la documentació que es troba a l’arxiu de la Corona d’Aragó, datada del 1156 i 1157, en què es  parla de les estades al palau de Vilamajor de gran quantitat de personalitats del moment i les despeses que van originar.

Tota l’obra succeeix en un petit nucli de població que en Bardera anomena VILAMAGORE. Però, perquè li posa aquest nom?

Per saber-ho cal que fem una mica història

L'any 897, després de la mort del comte de Barcelona, Guifré el Pelós, a mans dels sarraïns, es produïren ràtzies que assolaren el Barcelonès i el Vallès. És probable que vers l'any 900, a Vilamajor, un cop cessat el perill, tornés la població que havia fugit al sector montsenyenc, potser reforçada amb famílies traslladades del Ripollès, i es restauressin les cases, es refessin els conreus i es construís una nova església, en substitució de la vella de l'època del prevere Orila.

L'acta de consagració de la nova església, on hi devien constar els béns que els feligresos oferien a Sant Pere per a garantir la sustentació de l'església i el seu clergat, es deuria extraviar.

Un políptic es el nom que reben certs manuscrits medievals, especialment de treballs carolingis, en els quals les columnes de les pàgines s'emmarquen amb marges que s'assemblen a les pintures d'un políptic (tipus de retaule, normalment pintura sobre taula, que consta de diverses caselles o plafons).

A les golfes de la Rectoria de SPV es va localitzar un políptic (pergamí)  format per dues cares.

A l’anvers  tenim una requesta del levita Ervigi, rector de la parròquia de Vilamajor cap a l'any 950, que desitjós de refer el patrimoni terrer de l'església, va convocar una assemblea de parroquians als que va exigir, sota amenaça d'excomunió i anatema, que ratifiquessin un per un els béns que anys enrere havien donat a l'església.

Al dors d'aquest pergamí, també hi ha constància d'una recaptació del 1057-1165 del que els habitants de Vilamajor pagaven a l'església, que normalment era en espècies.

Es tracta d’un dels documents més antics, de la seves espècie, que podem trobar a Catalunya i el qual actualment es conserva a l’arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar.


En el políptic, entre moltíssima informació, apareix la següent referència:  “..qui sum sucesor domun Sancti Petri est situs in Vila uocita Magore.”. Pels qui no sabeu llatí diu que l’església de Sant Pere es troba situada en una vila anomenada MAGORE. 

Aquesta és la referència que agafa en Bardera per anomenar la població, on succeeixen els fets de la seva obra, com a VILAMAGORE. 

Malauradament estava equivocat!!!

La primera vegada apareix documentalment el topònim  Vilamajor és a l’any 941   en una venda d’unes heretats, per part de Servandus i les seves germanes, que tenien en propietat a la villa Riffà la qual termenejava amb la VILLA MAIORE. Per tant es tracta d’un document anterior al políptic.

Tota la documentació que he trobat posterior aquest document  sempre es fa referència  a la VILLA MAIORE  i només en un cas es fa referència, com hem vist, a la VILLA MAGORE.

Entre MAIORE i  MAGORE només hi ha una lletra que les diferencia (I / G) el que em fa suposar que va haver un error a l’hora d’escriure el topònim o bé ha hagut un error a l’hora de traduir-lo.

Si ens haguéssim de basar en  fets històrics, la festa medieval de VILAMAGORE  hauria de dir-se en realitat  la festa medieval de VILAMAIORE.

La causa per la qual no s’ha procedit al canvi és perquè el nom de VILAMAGORE està tant arrelat a la nostre tradició i costum   que s’ha decidit mantenir-lo.

Amb el pas del temps, les noves troballes arqueològiques i documentals , han  reescrit la  història de SPV on, malauradament,  la festa medieval no ha sabut adaptar-se.

Tot el que es representa a l'obra no es correspon amb la realitat històrica el que pot crear una certa confusió entre els espectadors. 

Malgrat tot , VILAMAGORE  és un nexe d'unió entre totes les persones que hi viuen a la contrada creant  un teixit associatiu que ens ha  sentir orgullosos.

dijous, de maig 06, 2021

El panteó dels Soler

Si alguna vegada aneu  a Sant Pere de Vilamajor, concretament a la  Torre Roja, mireu la vessant  de sud-oest, la que mira cap al mar, i trobareu una irregularitat en els carreus que la conformen: s’observa com hagués hagut un element adossat a la paret i que actualment no existeix.

Com una imatge val més que mil paraules us mostro el que explico:



Si no ho veieu clar us mostro una imatge tractada on s’observa clarament:



Dóna la sensació que temps enrere hi havia una porta per accedir a l’interior de la Torre i que, per causes que es desconeixen, es va tapiar. 

Res més lluny de la veritat!!!!

Fem una mica història:  Els Soler és una nissaga de gran tradició històrica que es remunta a temps molts pretèrits. Les primeres notícies que en tenim és que foren uns braus cavallers que varen lluitar contra  la invasió sarraïna (no tenim data però probablement  deu fer referència algunes dels ràtzies que des de Còrdova enviaven per castigar Catalunya al segle X). Segurament per aquests fets i per mantenir una forta fidelitat als comtes de Barcelona, se li van atorgar alous (terres). Un d’aquest, potser el més important, se li va concedir en terres que pertanyien al comte: Vilamajor. 


Allà van construir la casa pairal, un enorme casalot que mostrava el poder que exercia sobre la població que l’envoltava. La següent fotografia mostra la casa a principis del segle XX, fruit d’una restauració realitzada  el 1683, probablement l’època de major esplendor de la família.


 La masia es va tornar a reformar a principis del segle XX incorporant-se en les finestres provinents dels claustre del monestir de Sant Pere de Puel·les. Si voleu saber més d’aquesta història consulteu clicant AQUÍ


El 19 de juny de 1956, en Francisco Soler de Cepeda, propietari de la casa,  va donar- la als Germans de Sant Joan de Déu esdevenint  una casa d’acollida, sanció i contemplació (Hospitalia). Pere més informació clica AQUÍ i  AQUÍ

Però per la història que ens ateny ens hem d’anar uns anys més enrere, concretament a finals del segle XIX. En Joan de Soler Gavarell Ram Desplanell i de Vallescar i la seva esposa Maria del Dolors de Viala Carvallo Llopis i de Miró (deu n’hi do quins noms!!!) tenien la  propietat de la masia i es trobaven molt arrelats a l’església de Sant Pere de Vilamajor a la qual li devien una enorme devoció.

 Malauradament el 1887 la senyora va morir i el seu marit va voler enterrar-la al cementiri a peu del campanar, com havien fet tots els seus descendents des d’abans de l’any 1250. Va fer aixecar un enorme panteó que ocupava part de la cara sud-oest de la Torre Roja.




La construcció del cementiri nou de Sant Pere de Vilamajor (per més informació cliqueu AQUÍva fer entrar en desús l’antic provocant el seu deteriorament. Finalment entre el 15 d’abril i el 15 de maig de 1929 , amb l’autorització del bisbe i del governador civil, es van traslladar les restes humanes del vell cementiri cap al nou urbanitzant-se la plaça de l’Església. Respecte el panteó, el rector de l’església va  comunicar a la família Soler, que vivia a Toulouse, que s’havien de fer les gestions oportunes per traslladar les despulles dels seus familiars cap el cementiri nou. Van sol·licitar, els familiars,  que els donessin un parell de mesos per realitzar el trasllat,  però en realitat van dedicar aquest temps a fer totes les gestions oportunes amb el bisbat de Barcelona per evitar-ho, i ho van aconseguir, com veurem més endavant.

No fou, però , l’únic element arquitectònic existent en la paret. També hi havia un rellotge de Sol, just a sobre del panteó. En la següent fotografia és visible.


Pel setembre de 1932 es va fer una actuació en el campanar: es va destapiar les finestres (podem veure a l’anterior fotografia les finestres de la banda de ponent són tapiades) i es va treure l’arrebossat que tenia tota la torre passant d’un color blanc al vermell de l’actualitat.

Les pressions per treure el panteó varen augmentar considerablement però la família tenia molt poder i va aconseguir que el papa Pius XII donés una butlla per poder enterrar als descendents de la família a l’interior de l’església, concretament a la capella dedicada a la Puríssima. És va realitzar el 28 de juny de 1953.  Avui en dia podem observar les làpides que es va aixecar en la seva memòria.



Les làpides que trobarem actualment són:



“A la noble senyora Donya Maria del Dolors de Viala de Carvello Llopis i de Miro (Q.g.h) muller a amantíssima,lo noble senyor Don Juan de Soler Gavarell Ram  Desplanell y De Vallescar, trist y agraït marit, dedicà honrosa sepultura en ex carnen de passats y dol per sempre en son cor any MDCCCLXXXVII. La nova obra del present monument”. 


“Aquí yacen los restos a que aluden las laudes  que figuran en esta sepultura, procedentes de la antigua que estuvo adossada a la torre del homenaje, fueron trasladados el 28 de junio de 1953 con los muy virtuosa y noble Sra Donna Angeles de Cepeda y de Granados, Fdes. De Cordcoba y González, Vda. del M.I senor Guillermo de Solr y Viala, abogado y los de su hijo Don Juan, excombatiente, teniente, medico(L) respectivamente en Barcelona y Figueras en 4 de mayo de 1937 T 2 de abril 1916 y el 26-10-1960 fue inhumado  el ultimo de sus descendientes que sufrago este sepulcro y su capilla in memòria de los suyos E.P.D”



“Sots la torre d’homenatge jauen assi los Solers falls e braus cavallers qui  mostagraren gran vassallatge contra l’inic assallatge. De l’invasió sarraïna, en los vehinats que domina eixa força, llur llinatge hague alous e feu honrat. Sens que’l temps li fassa ultratge,  descendents d’aquesta gent, puig de llur blassó gaudiu, viadors qui assi veniu, perecau resquiescant:amen”