dissabte, de juliol 16, 2022

Arribada de les tropes franquistes a Vilamajor

La derrota republicana el novembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre va significar el replegament dels republicans davant l’empenta de les tropes franquistes. 

 Fugint cap a França, el V Cos de l’exèrcit republicà sota el comandament  d’Enrique Líster (imatge) , es va aturar a Llinars el dia 28 de gener de 1939.  

Les tropes tenien la missió, mentre fugien, de portar a terme els que es diu “terra cremada” que consisteix en destruir tot allò que podia ser aprofitat pels enemics, des de ponts fins a fàbriques.


A Llinars van destruir la fàbrica de can Casas, propietat de Bernat Casas, dedicada a la confecció de mitjons i mocadors.  

 Després de la guerra la fàbrica fou reconstruïda i va continuar amb la seva activitat fins a la dècada dels 60. En els 70 va acollir un institut d’ensenyament secundari i, a partir del 2003, és la biblioteca del municipi. 

El dia 28 es va avisar a la població que es procediria a la destrucció del pont que travessa la riera de Giola l’endemà següent . Quan havien passat uns minuts de la voladura del pont es va escoltar una segona explosió molt més forta que va destruir part del nucli antic de Llinars.



Un camió carregat amb TNT va esclatar provocant 18 morts i la destrucció massiva de nombrosos edificis situat a la riera (imatge). 

Tot indica que el camió fou abandonat al mig del poble i que l’havien fet esclatar amb una metxa pels propis republicans. 



Entre les cases malmeses estava la Torre Miranda, una casa dissenyada per Gaudí  i on passava l’estiu  l’industrial Damià Mateu Bisa.





Mentre les tropes italianes, els anomenats Frecce Azzurre, aliades de Franco, es trobaven a Cardedeu i avançaven cap a Llinars. Enrique Líster va marxar del poble durant el matí del dia 29 juntament amb les seves tropes. 

Durant un parell d’hores Llinars va restar lliure de soldats!!!

Les tropes italianes romangueren en Llinars fins la tarda del dia 30 perseguint a les tropes republicanes, però una part, comandada per un tinent, es va dirigir cap a SAV procedint a la seva ocupació.

L’ajuntament de SAV  feia temps havia deixar de funcionar com a tal (l´última acta de l’ajuntament republicà data del 23/9/1938). Quan el tinent va fer-se amb el poder va haver de nomenar nous regidors que havien de  constituir interinament el nou consistori.

Al capdavant van posar a Antoni Icart Carrasco (imatge), alcalde del poble just  abans de la proclamació de la segona república. 






La resta de regidors foren: Jaume Vidal Codina, Pere Prat Bardera, Pere Pruna Rovira i Josep Bertran Farrerons. 

El nou ajuntament es va constituir el 2 de febrer de 1939.

L’edifici de l’ajuntament fou destruït o malmès pels republicans restant inservible. El nou consistori va haver de traslladar-se fins a la Mútua General Casas, el que avui coneixem com a Patronat.


BIBLIOGRAFIA

Actes de l'ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

GRAU MATEU, Josep. Un diumenge de gener. El final de la guerra a Llinars del Vallès. Revista Lauro núm 30. 

divendres, de juliol 01, 2022

Els carrers més antics de Sant Antoni de Vilamajor


El comte de Barcelona, en Ramon Berenguer I, era el propietari de totes les terres que comprenia Vilamajor (SAV, SPV i Cardedeu).  El 1067 va atorgar el privilegi  als seus habitants de tenir un mercat setmanal (només el de Granollers és més antic, de 1040).   
Per donar-li nomenada va encarregar la construcció d’un camí ral que unís les poblacions de Granollers i Sant Celoni passant per Cardedeu i Vilamajor. És la via coneguda com l’strata mercadaria.

El 27 de setembre de 1209, el comte de Barcelona Pere I (imatge) va concedir el privilegi a la Vilanova de Vilamajor (coneguda com a Vilagoma) de tenir un mercat tots els dimarts i una fira el mes de juny per la festivitat de Sant Pere. L’objectiu era convertir el nou nucli de poblament en el motor econòmic de Vilamajor, deixant a Sant Pere de Vilamajor   el poder polític i religiós. Però perquè això succeís calia comunicar la Vilanova de Vilamajor amb la resta de poblacions per donar entrada i sortida a les mercaderies.

De l’antiga strata mercadaria , a l’alçada de can Pungol de la Torre, es va fer un ramal que travessant el sot del Malinfern es dirigeix cap el coll de Freixeneda  entrant a la Vilanova. Travessa l’antiga Vilagoma i fent un sobtat trencall es pren direcció SPV però aviat torna a desviar-se cap la Vallserena per agafar el trajecte cap a Sant Celoni via Palautordera. 



Al llarg dels segles, a banda i banda del Camí Ral, es van anar construint habitatges configurant el que avui coneixem com a carrer Vell.



Durant molts segles fou l’únic carrer del poble. Fins el segle XVII fou el principal lloc de residència i on es trobaven la majoria de comerços.


Allà es va construir la primera capella, que fou dedicada a Sant Antoni Abat, patró dels traginers que a l’hora eren els principals clients del comerç local.

El carrer Vell finalitzava en una plaça de reduïdes dimensions (imatge). Molt probablement en aquest indret es trobaven els habitatges més antics del poble, els primers que hi havia, molt abans de la construcció del camí ral.  Potser aquí trobaríem les restes de l’antiga Vilagoma.

Poc a poc el poble anava creixent fins que el carrer Vell no va donar per més. A ponent la riera de Vilamajor impedia créixer, mentre que per llevant la més que probable existència d’una masia o edifici no permetia  anar més enllà.

Els nous edificis es van construir seguint el camí Ral, que ara anava perpendicular al carrer Vell. Va ser el naixement, al segle XVII, del carrer Nou (imatge).


Molt aviat es va convertir en el carrer comercial del poble. La majoria de locals de la planta baixa estaven dedicats a establiments comercials.

El veïns del carrer va tenir el seu propi sant, en aquest cas fou Sant Pere, amb una petita capella. 

El carrer Nou moria en uns terrenys agrícoles que pertanyien a can Perpunter i que posteriorment va donar lloc a la plaça Montseny (imatge).


La història de la plaça la podeu trobar clicant AQUÍ

El camí ral passava per darrera de can Perpunter i es dirigia cap l’era del Delme direcció cap a La Farinera on continuava fins a Sant Celoni. És que avui coneixem com a carrer de Dalt (imatge). 




Fixeu-vos-hi en dos detalls:

-  L’entrada principal a El Delme es troba en el carrer de Dalt i no pas a la plaça de la Vila. 
-  Els habitatges que hi ha en dit carrer són perpendiculars al mateix, molt diferent al que donen al carrer Camp d’en Puig on les cases estan situades en un angle aproximat de 30º. 

Aquest dos fet indiquen que el carrer de Dalt és molt més antic el carrer Camp d’en Puig. 

En el carrer  de Dalt es van construir algunes cases però mai adquirí l’estatus de carrer principal, tant sol era una via de pas. 

Al segle XVIII el carrer Vell i el carrer Nou estaven plens. No hi havia possibilitat de construir més. 

Les opcions que hi havia eren el carrer de Dalt, amb la dificultat que només es podia construir per una banda (l’altre hi ha la muntanya), o urbanitzar la zona coneguda com el Puig (desconec si rep el nom per ser la part més alta del poble o perquè eren terrenys pertanyents a un tal Puig) aprofitant un petit carreró existent.


Es va decidir per la segona opció naixent, al segle XVIII, el carrer Camp d’en Puig (imatge). El fet va provocar que el Camí Ral deixés de passar pel carrer de Dalt anant pel nou carrer. Es varen construir nous habitatges i amb diversos negocis però principalment encaminats a donar servei als traginers: ferrers, arranjament de carruatges, cavallerisses, etc. 

Els seus veïns tenien advocació per  Sant Lleïr i Sant Llop. 

Ens manca un carrer: el de França (imatge).



Antic camí que unia el veïnat de Vilarasa amb el nucli urbà, i de retruc amb Llinars. Rep el nom per ser el camí que duia fins a França, mitjançant el Camí Ral. 

La primera meitat del carrer va créixer a partir del segle XVII convertint-se en una zona comercial. La segona part del carrer, la que es troba més propera a Llinars, va créixer a finals del segle XIX amb l’arribada de La Colònia. La Vila Maria, can Monteys, can Miret o can Pellicer foren alguns exemples. Es va convertir en el carrer noble de la població. 

Sant Antoni de Pàdua fou el sant venerat en aquest carrer.


Mapa de la població de l’any 1914 que encara manté la trama medieval.




El 1926 es va realitzar, per part l’arquitecte municipal, el pla urbanístic de creixement del poble, el conegut com Eixample. El 1933 fou aprovat definitivament per l’ajuntament.

La majoria de carrers actualment existents, segueixen la configuració urbanística del 1933. 

BIBLIOGRAFIA

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

SALRACH, Josep Maria. El procés de feudalització” Segles III-XII. Volum 2. Història de Catalunya. Edicions 62.1998

SALRACH, Josep Maria. Història agraria dels països catalans. Volum 2

AVENTIN PUIG,  Mercà. Ordinacions medievals de viles-mercat catalanes sobre el comerç i consum del vi. Racó.cat 

RIERA MELIS, Antonio. La red viaria de la corona catalanoaragonesa en la baja edad media.

GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de la Calma.

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

Actes del l'Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor



dissabte, de juny 04, 2022

La nissaga familiar dels Miret de Vilamajor

De sempre he escoltat, als més grans del poble,  la utilització del terme “la colònia”,  que feia referència als estiuejants que passaven llargues temporades a Sant Antoni de Vilamajor en les seves cases d’estiu fugint de la sufocant i insalubre vida que hi havia a  Barcelona a principis del segle XX. 

Varen ser moltes famílies  els que es varen instal·lar com els Garriga, Gallardo, Monteys, Pellicer o els Miret. A l’article us parlaré precisament d’aquesta família. 

La família Miret prové de Tàrrega on  tenien un ofici vinculat al món agrari. No els hauria d’anar massa bé perquè varen emigrar cap a Rubí. El 1861 nasqué un dels fills, en Gil Miret Rosselló que molt aviat, va ser enviat pels seus pares a Sabadell i després a Martorell  per que aprengués un ofici, concretament aprenent de manyà de fabricant de peces de ferro (panys, claus, peces de precisió, , ferreria de construcció).

Maestranza  de Artilleria de Barcelona

Després  d’haver realitzat el servei militar, va treball un temps  en la “Maestranza de Artilleria de Barcelona” situada al barri de Sant Andreu . Amb el seu ofici de mecànic ajustador i donades les poques oportunitats que Catalunya li oferia,  va emprendre  un viatge fins a l’Argentina a l’any 1884 quan tenia 23 anys. 

Es va instal·lar a la ciutat de Mendoza  treballant en un taller metal·lúrgic on va coincidir amb Antoni Baldé i Prat (nat el 1855  a SPV i mort el 1911 a BCN). Els dos van fer amistat i van decidir marxar de Mendoza per anar a Rosario  on, probablement, van obrir una saboneria juntament amb Manel Guitó (un altre català). 

Tot indica que el negoci no va funcionar el que va provocar que, el 1888,  retornessin de nou a Mendoza obrint un nou negoci, aquest cop dedicat a la seva especialitat: una ferreteria situada en el carrer Sant Luis (imatge). A les poques setmanes, en un local del costat, van obrir un taller metal·lúrgic, de 6500 m2 i 24 treballadors,  on Gil Miret va exercir com a cap. L’empresa es deia “Antonio Baldé i companyia”  El taller es va especialitzar en instruments i equipaments  per a bodegues i destil·leries industrials.

carrer Sant Luis (Mendoza)

Gràcies aquesta activitat, en Gil Miret va poder guanyar una petita fortuna que va invertir en altres negocis i diversos immobles.

El 1888 en Gil Miret es va casar amb una germana d’en Baldé, la Rosa,  i tingueren 5 fills:

- Antoni Miret Baldé fou  gerent de la casa Esteve Riera, una de les pastisseries més prestigioses de  Barcelona. La família Riera, que tenia la casa pairal a la plaça Riera de Sant Antoni de Vilamajor, just on actualment es troba  Kronos, era una de les nissagues més poderoses del poble. 


- Ramon Miret Baldé es va casar amb la filla d'Alexander Cirici Jordana, un prestigiós advocat de Barcelona membre de la burgesia  i que es va residir a Sant Antoni de Vilamajor al carrer de França número 16.


- August Miret Baldé nat el 25 de juny de 1897 a Mendoza i del qual parlaré més extensament més endavant.

- Francesc Miret Baldé que es va casar amb una de les filles de la família Monteys, una altre nissaga vinculada amb La Colònia. Es van fer una casa al carrer de França número 26, actaulement casal d'avis.


- Gil Josep Miret Baldé 


El 1904 la societat Baldé i Miret es va dissoldre quan ambdós van retornar cap al seu país. Gil Miret retornà a Catalunya, juntament amb tota la seva família,  el 1905 i es va instal·lar en Barcelona on va invertir en l’adquisició de diversos immobles urbans, com la que seria la seva llar situada en el carrer Salmeron 29 2on 2ona de Barcelona (actual carrer Gran de Gràcia).


En Gil Miret, com moltes famílies benestants de Barcelona, va cercar un lloc on poder estiuejar, on poder gaudir d’aire pur, d’estar en contacte amb la natura i que estigués ben comunicat. 

Molt probablement  el seu amic, soci i familiar, Antoni Baldé Prat, li parlaria sovint de Vilamajor i del Montseny i de les excel·lències del lloc.

Cap a l’any 1910 en Gil Miret adquireix una casa situada en el carrer França número 22 de SAV amb la clara intenció de reformar-la i adaptar-la als seus gustos burgesos.


Li va encarregar la reforma a l’arquitecte Manel Raspall i Mayol, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Dediquem unes línies aquesta persona. 

Nat a La Garriga, en Raspall (imatge) obtingué el títol de d’arquitecte l’any 1905. El mateix any fou nomenat arquitecte municipal de Cardedeu i posteriorment de poblacions com l’Ametlla del Vallès, La Garriga, Granollers, Caldes de Montbui i Montmeló.

Manel Raspall Mayol

En aquestes poblacions en Raspall va deixar  la seva particular visió del modernisme en nombrosos edificis que hores d’ara encara podem observar. 

La casa d’en Gil Miret que havia  de reformar a  havia de seguir els seus criteris modernistes especialment en la seva part visible: la façana.



El resultat de la reforma  és l’espectacular casa modernista, anomenada can Miret, que podem observar al carrer de França número 22 de SAV. 

Es tracta d’una edificació entre mitgeres amb una alçada de planta baixa i dues plantes pis amb una façana on s'hi concentren molts dels trets característics del modernisme i, especialment els materials típics emprats per Manuel Raspall (maó vist, pedra carejada, ceràmica, ferro forjat...), recursos formals (l'arcada de la planta baixa, el balcó de la primera planta, les finestres de la segona,...).

A l'interior es mantenen alguns dels espais i elements decoratius originals.




Sense dubte el que crida més l’atenció de la façana són el un gran arc asimètric carregat a l'esquerra amb un ampit de ceràmica blava envoltada de pedra. L’arc permet l’entrada de molt llum a l’interior de l’habitatge.


L’altre element característic  es la barana de forja rematada per caps de drac que trobem a la balconada i que segueix la tècnica del “coup de fouet” i que vol expressar la força vital que fa créixer les plantes.

Situació del camp de tennis

Un cop acabada la reforma, la família Miret va començar a venir la temporada d’estiu a SAV formant part de La Colònia. 

Gràcies a ells i la resta de membres de La Colònia, i per adequar la vida burgesa de BCN a l’entorn rural, van subvencionar diverses actuacions amb la finalitat de modernitzar el  poble. Tenim diversos exemples com l’ocorreguda l’any 1913 quan  va pagar una part de les despeses per la instal·lació del primer telèfon a SAV, o la duta  el 1920 quan va construir una pista de tennis (esport de moda entre la burgesia catalana) al carrer Doctor Robert, actualment carrer  Alfou.

No sé si per influència d’en Raspall o perquè ho portava a la sang, un dels fills d’en  Gil Miret, l’August, va decidir ser arquitecte. Es va inscriure a l’Escola  d’Arquitectura de Barcelona  on estudiava  durant el matí mentre que a la tarda treballava com a delineant al taller d’en Raspall el que demostra la relació amistosa que hagué entre la família Miret i la Raspall.

Tanta gran fou la relació que l’August, el 1927,  es va casar amb la Lluïsa Rull Raspall, filla de la Mercè, que era la germana d’en Manel Raspall. Les dues famílies quedaven unides, tant des del punt de vista familiar com a laboral atès que l’August es va convertir en deixeble d’en Raspall.

L’ August Miret Baldé, quan va finalitzar els seus estudis,  va treballar com arquitecte per l’ajuntament de BCN especialitzant-se en arquitectura escolar projectant diversos edificis  a Cardedeu i Granollers. 

El 1925 l’ajuntament de SAV treu a concurs la plaça d’arquitecte municipal. Es presenta l’August Miret Baldé i la guanya al ser l’únic candidat. El 30/3/1925 és nomenat.

El primer encàrrec que va rebre (1926) fou la construcció de l’escorxador, actualment parc de bombers  i que es mereix un article a part.

Aprofitant la seva especialització, l’ajuntament també li va encarregat la construcció d’un nou edifici que hauria de ser la seu de les Escoles Nacionals. El 1929 va redactar el projecte de les avui anomenades Escoles Velles.


El 18 de febrer de 1932 va morir en Gil Miret Rosselló, el patriarca de la família. A partir d’aquesta data la vinculació de la família amb SAV va anar decreixent. Només l’August mantenia una certa relació gràcies al seu càrrec com arquitecte municipal. 


La victòria de les tropes franquistes a la Guerra Civil espanyola va significar que l’August hagué de fugir per por a les represàlies. Com he dit era republicà, d’esquerres i membre del consistori de SAV.

Va decidir fugir, juntament amb la seva família, a Mendoza (Argentina) on va treballar com a matemàtic i arquitecte. 

Al 1954, un cop jubilat, va tornar a BCN juntament amb la seva esposa. El 24 d’agost de  1981 va morir.

Des del 1937 la casa Miret va quedar abandonada  i posteriorment venuda. 

BIBLIOGRAFIA

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=35909
PEREZ ROMAGNOLI, Eduardo. Aproximaciones comparativas sobre los talleres metalúrgicos para la vitivinicultura moderna. Los pioneros Antoni Baldé, Gil Miret y Carlos Berri en Mendoza. Mundo agrario. V.8 n.15. la Plata ago/dic 2007.  

https://bdigital.uncu.edu.ar/objetos_digitales/9327/arquitectos-en-mendoza-web.pdf

Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

Hemeroteca La Vanguardia