diumenge, de setembre 19, 2021

La Roureda: la fàbrica de l’aigua


Vivim en una societat on l’oci s’ha convertit en un element  diari de la nostre vida. Temps enrere era una excepcionalitat  que molts pocs es podien permetre. 

Després de tota una setmana de dur treball, els pagesos, artesans i industrials de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor podien gaudir del seu dia d’oci: el diumenge.

A mitjans del segle XIX es va posar de moda passar els diumenges, després del servei religiós, al costat d’una font. Anaven famílies senceres on menjaven i jugaven compartint un mateix espai. Eren les anomenades fontades. 

Tal va ser el boom  que a moltes fonts es va adequar l’espai a tal menester. Segur que heu observat fonts, normalment al costat del nuclis urbans, molt arranjades. A Vilamajor en tenim moltes, com la font Rober, o la font de Sant Lleïr, però en vull destacar una per sobre de les altres: la font de la Roureda o cal Bord.


Quatre eren les raons  de la seva excepcionalitat: la proximitat al nucli urbà de Sant Antoni, l’espai  natural excepcional, que rajava abundosament i la qualitat de les seves aigües. 

El nom de la font responia  o bé a l’espai natural on es trobava, una roureda, o bé a la casa pairal, cal Bord, propietària dels terrenys.



Actualment no queda res de la font o almenys no he estat capaç de trobar-la (són terrenys privats), però més o menys es trobava situada en el torrent del Fou a l’alçada de la carretera BP-5107.


La quantitat i la qualitat de les aigües no va passar desapercebuda per un emprenedor: Josep Mas Font.



Del senyor  Mas Font es sap que va néixer a Manresa i va estudiar enginyeria. Als 19 anys va anar a viure a Cornellà on va conèixer a la seva futura esposa, n’Antonina Rosselló. La família Rosselló era la propietària  d’uns terrenys al mateix Cornellà i on es va edificar la fàbrica de can Roses dedicada a la producció d’elements de transmissió mecànica.

La fàbrica, actualment enderrocada, tenia elements modernistes típics de l’arquitectura industrial del moment. 

L’empresari va veure oportunitat de negoci en la comercialització de les aigües de la font de cal Bord.

El 12 de desembre de 1929, el senyor Mas i Font va sol·licitar al Governador civil de Barcelona l’autorització per vendre aigua embotellada d’una deu de la seva propietat anomenada La Roureda en el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor. 



Li van sol·licitar un certificat en el registre de la propietat industrial i comercial del Ministeri d’Economia relatiu a la marca que han de portar les ampolles on s’envasaven les aigües i del nom comercial. Va decidir posar-li el nom  de “Agua suprema de mesa M, manantial La Roureda”. Suposo que la M vindria donada pel seu cognom però ho desconec a ciència certa.

També se li va sol·licitar l’escriptura del terreny on es troba la deu. Desconec si ho va comprar amb la intenció de fer la indústria o bé ja n’era el propietari. 




Se li va demanar que  tingués les obres enllestides per procedir a l’extracció de l’aigua. Evidentment l’aigua no la trauria de la pròpia font sinó de l’enorme aqüífer existent al voltant de la masia de cal Bord. Per poder fer l’extracció va haver de realitzar tota una sèrie d’obres.

1.- Construcció de pous. Es varen fer 43 constituint l'obra de captació d'aigua més gran de l'estat espanyol en aquella època: quilòmetres de mines i grans dipòsits. Actualment en tenim 11 situats al pla de Bruguer, a la vora del camí, a uns 320 m a ponent de ca l'Aleix. 




La seva estructura vertical és de fàbrica de maó, arrebossada exteriorment i deixada vista a l'interior. Totes les cobertes són diferents, de fàbrica de maó. S'hi accedeix mitjançant una porta de fusta.
Els pous estan connectats subterràniament entre ells a través d’una extensa xarxa de mines.

2.- Construcció d’un espai on arribava l’aigua i s’envasava, el que es coneix com el taller del mecànic. Edifici, del 1920, de planta de creu llatina, d'una sola planta. Als laterals hi ha dues petites torres amb finestres i una llucana. L'estructura és metàl·lica, d'encavallades senzilles i bigues metàl·liques, que suporten un entrebigat pla de rajola ceràmica, sobre la que es troben les filades de teula àrab.









3.- Construcció de la casa on vivia el mecànic o responsable de la fàbrica. Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, planta pis i golfes. La coberta és de teula àrab, a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada al nord. Hi ha una petita porta rectangular i una més gran d'arc rebaixat, de totxo. Les finestres són de disposició simètrica, rectangulars, amb motius decoratius de totxo i de rajols ceràmics. Les façanes són de fàbrica de maó,arrebossades i pintades de color rosa, decorades també amb sanefes de rajols ceràmics.





Seguint amb el compliment dels requisits imposats per l’administració, va haver de realitzar una memòria en la que constés l’anàlisi químic i bacteriològic de les aigües. En va realitzar dos dirigits per dos prestigiosos químics, el Dr. D. Josep Agell i el Dr. Platero Diosdado. 

Paral·lelament va necessitar els informes  de l’inspector provincial de sanitat, de les Juntes Municipals i provincial de sanitat i del sotsdelegat de Medicina del partit. Tots els informes foren favorables.

Finalment a aconseguir l’aprovació de la Prefectura de Mines i Assessoria Jurídica del Govern Civil. 

Al no haver cap al·legació, un cop publicat al Butlletí Oficial de la Província, es va donar l’autorització per vendre ampolles d’aigua de la deu de La Roureda,  però tenint en consideració que no es tracta d’un balneari  d’aigües mineromedicinals per tant no es poden declarar d’utilitat pública.

La fàbrica podia entrar en funcionament  a partir del 3 de desembre de 1930. 

Per donar a conèixer el producte es va fer publicitat:














També es va procedir a la reforma de la masia de cal Bord seguint els criteris modernistes del moment.


A la fotografia anterior podem observar la part menys modificada de la masia i on encara es poden observar elements arquitectònics antics. 

L'edifici original és de planta rectangular, i consta de planta baixa, planta pis i golfes. La coberta és de teula àrab, a dues vessants i el carener paral·lel a l'antiga façana principal, que es troba orientada a migdia. Les obertures són de disposició irregular, rectangulars, de pedra i totxo. La façana és de pedra vista. Hi ha un porxo d'entrada i un cobert utilitzat com a magatzem.

Cal Bord podria ser el mas d'en Pere Bord, que s'esmenta en un document de l'any 1174 (Arxiu parroquial de Sant Pere de Vilamajor - Arxiu Diocesà de Barcelona), en el que és l'autor d'una donació (AVENTÍN, 1990:82).

A principis del segle XX es van fer reformes afegint una torre i modernitzant  la cara sud oest de l’edifici principal.


En el següent mapa podem veure la situació dels edificis.



La mecanització d’extracció d’aigües dels aqüífers va provocar la seva sobreexplotació i, conseqüentment, la reducció dels nivell freàtics provocant l’assecament de pous i fonts.  

Dissortadament pel senyor Mas i Font, aviat l’aventura empresarial es va acabar i va haver de tancar la paradeta. 

Hores d’ara, totes les instal·lacions estan destinades a la celebració de tot tipus d’esdeveniments. 


Bibliografia


Gaceta de Madrid. Númereo 338  diciembre de 1930. Página 1427.

HERRERO BARÓ, Higini. Rutes de l’aigua (I). Quaderns de Vilamajor. Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2003.

https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bord-o-la-roureda

https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roureda-casa-del-mecanic

https://patrimonicultural.diba.cat/element/pous-de-la-roureda

https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roureda-taller-del-mecanic

diumenge, de setembre 05, 2021

El pont de can Gras

Encara que pugui semblar increïble, temps enrere la riera de Vilamajor portava un bon cabal d’aigua al llarg de l’any, especialment durant la tardor i la primavera. 

 Baixava tanta aigua que fins i tot es podien pescar peixos!!!!
    
Les persones, i molt especialment els carruatges, per poder travessar la riera ho havien de fer pels indrets més adequats: principalment pels ponts i secundàriament pels guals.

De ponts hi havien ben pocs: la seva construcció i manteniment resultaven molt cars. En tot el seu recorregut (12 km) només hi havia 3 a la primera meitat del segle XX:  el de SPV, el de SAV i el que creuava la carretera de Llinars a l’alçada de can Mora. 

Es cert que pels vianants hi havia nombroses passeres de fusta o d’obra com la que encara podem observar darrere de can Duran.



Un altre exemple és el que podem trobar al Molío de can Derrocada



Un gual és un indret d’un riu en què l’aigua és prou baixa i el fons prou bo perquè hom hi pugui passar caminant o en carruatge.

De guals en tenim força al llarg del recorregut: el de can Ribes, de can Llinàs o el de can Sunyer, però potser el més emblemàtic és el de can Perera de Canyes, en el lloc coneguda com la font d’en Munner.

El cognom Gual o Gol, molt comú a les nostres contrades, prové per ser, d’antuvi, propietaris d’un gual del qual treien profit cobrant als usuaris per tenir dret de pas. 



La riera tallava el terme de SPV en dos parts: la riba dreta i la riba esquerre. Per anar d’una banda a l’altre obligatòriament s’havia de passar pels guals, si la riera no baixava massa plena, o pels ponts.

Això podia significar, en època de pluges, que els habitants de masies haguessin de donar una volta molt gran per anar a l’altra banda de la riera.

L’arribada de la carretera a SPV, per la banda dreta de la riera, a principis del segle XX,  va significar un important millora per tots els habitants, especialment als agricultors i ramaders atès que podien accedir molt més ràpid als mercats on poder vendre els seus productes o fins i tot ampliar el radi d’acció a mercats més allunyats. 

La mecanització (cotxes i tractors) del camp va fer millorar la xarxa de camins però sempre es trobaven amb el mateix problema: com travessar la riera.

Un cas paradigmàtic fou can Gras d’Avall.

Fou una de les masies importants, de les anomenades “grasses” per la seva potència econòmica, però la seva situació geogràfica no la permetia prosperar adequadament degut a la seva situació geogràfica.

Malgrat estar molt a prop, en línia recta, del nucli de SPV, la riera es trobava en mig  el que obligava a fer un recorregut més llarg i més sinuós per camins que no solien estar en bon estat. 



Per tot plegat, el 13 de juny de 1956, en Francesc Gras Ventura va demanar permís a l’ajuntament per obrir un nou camí que havia de comunicar can Gras amb can Riba  amb la dificultat que hi ha que superar la riera, essent l’única forma de fer-ho mitjançant la construcció d’un pont. 

Per aquesta raó també sol·licita permís per construir un pont, a càrrec seu, en terrenys de Josep Baró Mas, amb el qual va signar un conveni on l’autoritzava a fer l’obra. 

El consistori li autoritza a fer-ho  sempre advertint-lo que ell serà el responsable de qualsevol accident que succeeixi. 


Com el camí és privat, el senyor Gras demana permís per col·locar un cartell on es prohibeixi el pas de vehicles de tracció mecànica o animal encara que si que podrà passar la gent perquè tindrà caràcter públic.

Però poc va durar-li la intenció perquè aviat l’ajuntament va rebre queixes que en el camí havien posat cartells de prohibit el pas  de vianants convertint-se en un camí privat. 

A partir d’aquell moment es va permetre a  tothom utilitzar-ho, fins i tot emprant mitjans mecànics o animals. 


En Francesc Gras Ventura va dedicar el pont al seu pare, en Francesc Gras Cortès col·locant una inscripció enrajolada la qual es pot observar en un dels laterals del pont. 



BIBLIOGRAFIA


Actes plens ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

diumenge, de juny 20, 2021

Els bancs de l'església de Sant Pere de Vilamajor

 Totes les  esglésies  catòliques  tenen una característica comuna que la diferència de la resta: tenen bancs.

 Però això no sempre ha estat així!!!.

 Durant una gran part de la història de l’església, els fidels romanien dempeus durant la celebració  dels actes litúrgics. Només hi havia uns quants bancs perquè les persones més grans poguessin seure’s, però en general la nau de l’església  no disposava de llocs per descansar.

Perquè passava això? Doncs perquè era una litúrgia  de tradició romana on les misses es feien en llatí, un idioma que només entenien els religiosos, per tant, el poble no tenien ni idea del que deia el mossèn.  Per això eren misses molt curtes i poc parlades però amb molta escenografia que no permetia estar-se quiet i molt menys asseure’s.

Però tot va canviar amb la reforma protestant!!!!

Martin Lutero volia que l’església s’apropés al fidel, que entengués el que es deia, que el missatge de Déu arribés a tothom i per aconseguir-ho calia parlar amb el mateix idioma que el poble. L’èmfasi durant els serveis de culte estava no en el múltiples moviments litúrgics, sinó en el sermó que donava un predicador que interpretava la Bíblia en llargs discursos des del púlpit.

Llargs discursos!!!! A vegades d’hores, com Fidel Castro. Difícil de suportar dempeus per la majoria de creients. A l’igual que nosaltres ens portem la ombrel·la a la platja, les famílies es portaven els seients a l’església. 

 Tot plegat era molt feixuc , però un dia a un se li va ocórrer una idea: i si enlloc d’anar amunt i avall amb un seient el  deixo dins de l’església? I si enlloc de fer molt seients pels membres de la família en faig només un més gran?.

 Així es con es van introduir els bancs a les esglésies!!!!

En un primer moment els bancs pertanyien a diferents famílies les quals deixaven una inscripció per identificar el banc . Segons el seu poder el podien situar més o menys a prop dels sants o santes que es beneïa.

 I el que no tenien capacitat econòmica per fer un banc?. Cap problema. L’església en treia profit llogant-los. Un negoci rodó!!!





Però no fou l’únic negoci que es feia amb els bancs.

El novembre de 1870 el mossèn de SPV es queixava que durant la festa Major,  que es feia a la plaça, els feligresos treien els bancs de l’església a l’exterior no retornant-los a dins un cop acabat l’acte festiu,  el que comportava que l’endemà no es pogués fer la missa en condicions. Per solucionar-ho el mossèn imposa la prohibició de  treure els bancs fora de l’església excepte aquells que fessin un  pagament d’un ral  per cada banc, el qual anirà destinat a reparar els bancs més malmesos.  La gent de SPV no estava d’acord i es van mostrar la seva contrarietat tocant música a tot drap en el moment de fer missa impedint la seva celebració.  

A finals de la dècada dels 80 i començament dels 90, mossèn Poch, rector de  SPV, va reformar tota l’església, inclosos  els bancs.

 Va encarregar al taller de l’escultor Plandiura que dissenyés uns  de nous que estiguessin més  en sintonia amb la nova decoració de l’interior de l’església, tal com es pot observar en la següent imatge.


Que va passar amb els vells bancs? El mossèn li va donar  2 usos:

 Els que es trobaven en millor estat els va traslladar a l’esglesiola de Santa Susanna on avui en dia són visibles com en s’observa en la següent imatge

    Fins i tot l’ajuntament tenia un banc reservat per a les personalitats. Es va fer el 2/4/1899.

En una visita pastoral que va fer el bisbe de Barcelona el 23/7/1880 va disposar que els propietaris dels bancs  abonissin cada any tres quartans de blat  a fi de contribuir   al millora dels ornaments i objectes de culte de l’esglesiola de Santa Susanna.

 Com anècdota, els bancs s’aprofitaven tant que ocupaven tota l’amplada de l’esglesiola impedint el pas dels feligresos. El 17/11/1886 el bisbe va tornar i els bancs continuaven al mateix lloc. 


Amb la resta de bancs, els més vells, el mossèn va decidir destruir-los i per això els va dipositar fora de l’església amb la intenció de cremar-los,  però vet aquí que en aquell moment vas passar pel lloc en Salvador Costa Montasell el qual va demanar si es podries endur un cap a casa seva.

 Aquest és el banc que actualment podeu veure a la carnisseria Can Costa de SAV regentada per les simpàtiques germanes Rosa i Àngels. 



De quan és aquest banc? Ho desconec però es té coneixement que entre el 1942  i 1943 es van construir 24  bancs als Salesians de Sarrià, a un preu de 350 pessetes cadascú, dissenyats per l’arquitecte diocesà, el senyor Pericas.

 Posteriorment, el 1956, es varen construir 12 més posant el nom dels que van donar diners per la seva construcció.

 Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!!

Cada vegada que aneu a can Costa per comprar els seus magnífics productes, no deixeu de preguntar a l’Àngels i la Rosa la història del banc. Elles n’estan molt orgulloses de tenir un tros de la història de Vilamajor  dins de casa seva.