dissabte, de febrer 17, 2024

Tintes y Aprestos Hortalà: història d'una tragèdia


1. Introducció

Al final d’un carrer sense sortida de la urbanització de can Vila, en el terme de Sant Antoni de Vilamajor, hi ha un enorme edifici que es troba en un greu estat d’abandonament i el qual amaga una terrible història.



La indústria tèxtil es troba molt present a Vilamajor des del segle XVII. Famílies com els Baldé, Sans, Parera, Casas o els Icart, varen tenir els seus negocis vinculats al món tèxtil amb petits tallers a la plaça d’en Riera o al carrer  de Sant Antoni, o bé a fàbriques de grans  dimensions  com “La Fàbrica” de Sant Pere de Vilamajor o “Casas y Canudas” de Sant Antoni. De totes elles han quedat testimonis documentals o arquitectònics. Un d’ells és la construcció objecte d’estudi. 

Malauradament no es disposa massa informació sobre l’empresa ni de les persones que la regentaven però  si sobre els tràgics successos que van esdevenir gràcies al treball d’investigació dut a terme per Tura Soler i Jordi Grau, materialitzat en el llibre “Sense Càstig. Deu crims impunes”, lectura del qual us recomano. 

2. Josep Garriga Hortalà

Nat en plena II República, en Josep era un home emprenedor vinculat al món tèxtil. L’èxit li va arribar gràcies a la invenció d’una màquina per termofixar teixits de mitges fetes de fibres sintètiques. 

Va crear una empresa, Sincotex S.A, que li va proporcionar una vida econòmicament acomodada. Adquirí un habitatge a la comunitat  de luxe Les Lloses  de Sant Andreu de Llavaneres on va viure amb la seva esposa Elisenda Abril Masó, la qual era la seva secretària. Era un home amb força presència , elegant i amb cotxes que cridaven sempre l’atenció. 
 
3. Tintes y aprestos Hortalà

En Josep Garriga va decidir expandir els seus negocis  tèxtils amb la creació d’una empresa dedicada a tintar i aprestar els teixits per donar-los les propietats desitjades de brillantor, aspecte i tacte i afegir protecció enfront de les accions externes com l’aigua. L’empresa tenia el nom de Tintes y Aprestos Hortolà.

La manipulació de tints i aprest necessita d’una quantitat ingent d’aigua la qual, un cop emprada, es contamina amb nombrosos productes químics. La fàbrica s’havia d’instal·lar en un indret on hagués aigua en abundància, on no haguessin problemes amb els residus generats i allunyat de nuclis de població. 


Li va arribar una oferta, per part Narcís Passolas Sanllehí,  d’una parcel·la de terrenys situada en el veïnat de Boscassos, en el terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor.  Estava al costat de la llera de la riera de Vallserena que disposava d’un bon aqüífer amb aigua abundant, en un terreny pla situat en mig de la natura però molt a prop del nucli urbà. 

Hi havia, però, algunes dificultats: l’accés era dificultós per vehicles i no existia cap mena de serveis com subministrament d’energia. El 1962  es sol·licita la  instal·lació una línia  aèria de 25KV amb una estació transformadora i  un pas de servitud,  que donà suficient energia per alimentar la fàbrica. També es va aprofitar per  arranjar els camins per facilitar l’accés de camions.


Finalment el  1964 l’alcalde de Sant Antoni de Vilamajor, en Marcel·lí   Vidal i Tubau, autoritza la construcció de la fàbrica.





La fàbrica estava formada per un edifici central on es situaven les oficines i els serveis tècnics i dos naus industrials a la part posterior on es feia el procés industrial.

En el terreny del voltant es localitzaven diversos pous de captació d’aigua del ric aqüífer, tres basses de decantació dels elements contaminats i dues cisternes de grans dimensions on acumulaven aigua per períodes de sequera.


 
Una greu crisi en el sector tèxtil i una deficient gestió de les dues empreses va provocar que es produís un deute de 345 milions de pessetes amb al Seguretat Social. Es va procedir a l’embargament del negoci i a la venda del patrimoni, concretament del terreny que  l’envoltava el qual l’ajuntament va posar en subhasta. El 10 d’abril de 1992  es va declarar suspensió de pagament de l’empresa.



Les instal·lacions fabrils es va abandonar a l’espera de trobar un nou comprador. La promotora immobiliària Rusticprom 2005 S.L va adquirir la propietat  amb la intenció de reparcel·lar el terreny i convertir-lo en zona residencial. Al 2008 l’Ajuntament va aprovar el projecte però no es va poder portar a terme per desavinences amb l’Agència catalana de l’aigua.


El pas del temps i la manca de manteniment va provocar que el sostre de la nau caigués i que la resta d’instal·lacions esdevinguessin ruïna.  



 
Actualment l’edifici es troba en un estat ruïnós i el seu voltant està totalment abandonat.




4. Ramon Quer Cusí

Empresari molt conegut  de Figueres va heretar un petit negoci familiar que a partir de l’any 1967  converteix en Raquer S.A, una propera empresa de fabricació d’escales, mobles i utensilis domèstics de fusta i alumini.


El negoci li va permetre tenir una bona solvència econòmica que es va traduir en la compra d’un xalet espaiós al carrer Mossèn Francesc Rovira on convivia amb la seva esposa  i els dues filles, la Roser i la Carme.

Malauradament la seva dona va morir d’una llarga malaltia, essent un cop molt dur per en Ramon que va decidir vendre l’empresa, els béns immobles de la seva propietat i gestionar el lloguer de deu naus industrial  per dedicar-se de la cura de les seves dues filles.  El seu dia a dia era gestionar el negoci, dinar amb les filles i visitar els pares

5. El Nura

Molt sovint, en Ramon Quer es desplaçava fins a la urbanització de Santa Margarida de Roses, just a prop dels aiguamolls, on es va fer construir un xalet i on tenia el vaixell, el Cayro. En Ramon era un apassionat de la nàutica. Li agradava navegar amb el iot i fugir de la realitat per unes hores o dies per la mar.

La passió pel mar era compartida per Josep Garriga. Ell era propietari d’un iot imponent de 16 metres d’eslora i motor Astondoa, una meravella de vaixell que responia al nom de Nura.

Quan en Josep va perdre la titularitat de les seves empreses es trobà en una situació d’insolvència. Va començar a treballar com administrador en l’empresa Self Made S.A però no era suficient per poder mantenir el alt ritme de vida que portava. Per solucionar-ho va decidir vendre la joia de la corona, el Nura.

En Josep contacta amb el Ramon i li ofereix el vaixell. En Ramon s’enamora d’ell i decideix comprar-lo malgrat que no es trobava en bon estat. Calia fer-li algunes reformes. En Garriga li demana 24 milions però en Quer regateja a 12-13 milions més el iot Cayro i amb l’exigència que el motor estigui en perfectes condicions. Proven el vaixell  i arriben a un acord.

6.El conflicte

En el mes de juliol en Ramon fa una ruta de dos dies i el motor comença a fallar. Quan arriba a port avisa al Garriga i aquest porta dos mecànics que  li arreglen. Content, en Ramon decideix fer una travessa a les Balears, entre el 6 i el 15 d’agost, juntament uns amics. El motor del Nura torna a fallar i aquest cop de forma seriosa.

Un cop retornat, en Ramon convoca a Josep i li exigeix que arregli el motor, una reparació pressupostada entre 6 i 8 milions de pessetes.

7. El desenllaç

En Josep no té diners per fer la reparació. El seu estat econòmic es deplorable. En Josep té un problema però a la vegada hi veu una solució. Sap que en Ramon viu de rendes, que té diners perquè li ha pagat el Nura trinco-trinco, que és un home solitari i poc comunicatiu. Potser la solució als problemes seria segrestar al Ramon i exigir un pagament.

El 15 de setembre de 1988  en Ramon fa la mateixa rutina de sempre: negocis, filles, pares i Nura. Però aquest cop no torna a casa. Hi ha nervis entre els familiars perquè no es costum que el Ramon tingui aquest comportament.

L’endemà següent, divendres, el Ramon truca a dues entitats bancàries i els diu que anirà un home a cobrar dos xecs per un valor de 1.238.000 pessetes. El mateix divendres, el Ramon Quer en persona  fa un reintegrament de 400.000 pessetes en un altre entitat bancaria.  És la darrera notícia del Ramon.



El 28 de setembre es localitza el cadàver d’en Ramon en una masia abandonada situada a cinc quilòmetres del xalet que tenia a Roses. L’havien executat amb un tret al cap, just darrera l’orella.

 8. La investigació

El grup d’atracaments i delinqüència internacional de la policia porta la investigació. Des del primer moment tenen clar que es tracta d’un segrest per qüestions econòmiques que al final ha esdevingut com assassinat.

El temps passa i no es troba cap pista clara que porti a la possible resolució del problema. Es descarta que fos Terra Lliure, la màfia internacional , o les món de la prostitució. Havia de ser algú del seu entorn.

Tres anys més tard la mort continua sense resoldre’s fins que a la tardor del 1991, dins d’una investigació de prostitució a l’Alt Empordà, un dels involucrats explica a un dels policies que la clau del cas Quer és el iot Nura. 

Davant la nova informació, la policia es fixa en la persona que li va vendre el Nura al Ramon, en Josep Garriga Hortalà.  L’investiguen i, entre altres indicis, troben un de rellevant: la seva descripció correspon a la persona que va cobrar els xecs a les entitats bancaries.

El 20 d’octubre de 1992 en Josep Garriga és detingut. El 23 es portat davant la jutgessa i el 24 ingressa a la presó. Restarà tancat 58 dies. El 16 de desembre se li comunica que podrà sortir en llibertat provisional sota la fiança d’un milió de pessetes.

9. La tragèdia

La Guàrdia Civil de Sant Celoni rep a l’una de la matinada del 29  de març de 1993 un avís d’un foc al Sot de Salou, a Vallgorguina. Quan arriben es troben un vehicle cremat, un Mazda GT Coupé,  amb 2 persones darrera mortes.



Els identifiquen com a Josep garriga Hortalà, mort per una fractura al crani, i Elisenda Abril Maso, amb un tert al clatell i a la zona lumbar.


 Mai es va saber que va passar i qui els va matar però els indicis apuntaven que hi havia una estreta relació amb la mort de Ramon Quer.

10. Bibliografia

Tura SOLER, Jordi GRAU. SENSE CÀSTIG. DEU CRIMS IMPUNES. Ed. La Campana. 2023

https://www.naciodigital.cat/baixmontseny/noticia/407/acaben/obres/millora/seguretat/antiga/fabrica/hortala

Arxiu Ajuntament de San Antoni de Vilamajor

 


diumenge, de setembre 10, 2023

La Festa Major de Sant Antoni de Vilamajor al llarg del temps (1882-2023)

Pots escoltar el podcast OBRINT PORTES on es fa un petit resum de l'article

Cliqueu AQUÍ

1. Introducció

Catalunya és un país amb una tradició festiva intensa i extensa. Els viatgers anglesos i francesos del segle XVIII que escrivien les cròniques dels seus viatges a Catalunya s’admiraven estranyats que el poble català fou procliu a celebrar tantes festes i tan variades. 

Entre les festes populars d’arrel tradicional, tenim les que es corresponen als cicles festius de l’any –de Nadal a Carnestoltes, de la Quaresma a Pasqua Florida, i de la primavera a Corpus– molt vinculades a la religió. Però cada poble, vila o ciutat tenia la seva pròpia festa major que solia coincidir amb la diada del sant patró o patrona o bé es fa amb motiu de la commemoració d’un fet històric o tradicional destacat de la localitat.

La festa major és la festa local per excel·lència, la que crea i recrea la comunitat, la identifica i la projecta. Ve a ser el paradigma de la festa. És de caràcter anual i se sol celebrar a l’estiu, perquè temps enrere s’esperava haver acabat les collites. Tanmateix, les festes majors han canviat de lloc en el calendari segons ha convingut. El cas més freqüent és el trasllat de la festa a un diumenge. També s’aprofita el mes d’agost en lloc de l’original, per treure benefici de l’estada d’estiuejants o període de vacances.

En moltes poblacions d’estiueig o turístiques que a l’estiu són desfigurades per l’allau de forasters i en què el turisme representa la màxima ocupació, la festa major, en lloc de desaparèixer, ha arribat a perdre el sentit identitari i el caràcter comunitari tradicional i fins i tot ha quedat convertida en atracció turística i diversió dels forasters. Davant d’aquest perill de pèrdua de valors identificadors i de sentit de comunitat local, hi ha qui s’espera que passi la temporada forta de l’estiu per poder celebrar en comunitat la festa que considera que els correspon pròpiament.

A més de la festa major d’estiu, moltes poblacions celebren una segona festa a l’hivern anomenada festa major d’hivern o festa major petita. 

No podem parlar de festa major moderna fins a mitjan segle XIX, període durant el qual es liquida definitivament l'antic règim, mentre el poder civil agafa embranzida. Així, institucions com l'Església, els gremis i les confraries, abans pilars de la festa, veuen minvat el seu protagonisme o desapareixen completament. Els nous ajuntaments els prenen el relleu i comencen a organitzar festes sense un sentit estrictament religiós, per bé que en molts casos les dates de celebració anuals coincidiran amb les dels patrons de la vila. Els elements que acabaran integrant la major part de festes majors del país (cercavila, ball, ofici religiós...) són manllevats de les antigues festes populars, fonamentalment del Corpus, establint-se així una continuïtat en les manifestacions d'oci col·lectives que va des del segle XIV —pel cap baix— fins avui.

2. La Festa major de sant Antoni de Vilamajor

Malauradament no hi ha informació sobre quan es va instaurar la festa major al poble. Només s’han localitzat petites referències puntuals i  indirectes vinculades amb permisos administratius que atorgava el govern local. 

Referències històriques sobre festes religioses a Vilamajor són força antigues, però  si concretem únicament sobre la Festa Major al nucli de població de sant Antoni de Vilamajor, la primera documentació que ens parla data del 1882. 

Desconec si abans d’aquesta data es celebraven però la consulta a l’arxiu històric municipal i l’anàlisi de les actes dels plens de l’ajuntament indiquen que les primeres festes majors daten d’aquest any. El que tenim clar és que anterior aquesta data hi havia activitats culturals i religioses que es feien al llarg de l’any. 

En el pressent article intentarem discernir quina ha estat l’evolució de la Festa major d’estiu de sant Antoni de Vilamajor. 

2.1 Quan es celebra?

Des del punt de vista eclesiàstic, la Vilanova de Vilamajor pertanyia a la parròquia de Sant Pere, on es localitzava l’església i on vivia el rector. La Vilanova, però,   tenia des del 1555 una petita capella dedicava a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, molt arrelat  entre la població. 

A mig camí de les dues poblacions hi ha erigida una petita capella dedicada a sant Lleïr des de l’any 1303 que era venerada amb molta devoció tant per la gent de Sant Pere com els de la Vilanova.

La Vilanova va aconseguir la independència eclesiàstica a l’any 1797 aixecant-se una església, a l’actual plaça Joan Casas, dedicada a  Sant Antoni Abat convertint-se en el patró de la població, però alhora es va mantenir l’adoració a sant Lleïr.  Es per aquesta raó que en el present sant Antoni de Vilamajor té dos patrons:

    - Sant Antoni Abat que es celebra el 17 de gener en l’anomenada Festa Major d’hivern.


    - Sant Lleïr que es celebra  el 27 d’agost i que es coneguda com la Festa Major d’estiu. 

Per raons climatològiques òbvies, la Festa Major principal fou la d’estiu, que és de la que en parlarem i a la que farem referència tota l’estona  i que anomenarem amb l’acrònim FME.

Des d’antuvi la FME  s’ha celebrat els dies 27 i 28 d’agost, independentment del dia de la setmana en què queia. Durant la segona dècada del segle XX, es va afegir un dia més, el 29, amb la finalitat d’incorporar més activitats lúdiques i desvincular-se de la religiositat dels primers dos dies . No fou fins la dècada dels 50 que es va decidir canviar les dates per l’aferrissada competència que exercia la festa major de Granollers, que es  celebrava en les mateixes dates, i que restava  públic foraster. Va consultar-se el calendari de les festes majors dels pobles més propers i es va comprovar que el cap de setmana coincident amb el tercer divendres del mes d’agost era els més apropiat. L’Ajuntament  va prendre la decisió de declarar el tercer divendres del mes d’agost com dia laboral festiu  fent-lo coincidir amb la FME, que anava  des del dijous fins el diumenge. A la capvuitada es celebra la festa de Sant Lleïr, inclosa en el programa de la FME.  

2.2 Qui l’organitza?

Antigament la FME tenia un únic programa d’activitats que any darrera any es portava a terme. L’Ajuntament exposava al públic les condicions que havien de complir totes aquelles persones o entitats interessades en l’organització del programa festiu:

- Qualsevol persona física o jurídica, de manera individual o col·lectiva, podrà demanar    participar en l’organització de la festivitat. El Ple de l’Ajuntament serà l’encarregat d’escollir entre els candidats sol·licitants qui s’encarregarà de gestionar els festejos. Pot ser triat més d’un aspirant. 

- Els escollits seran els responsables davant de qualsevol actuació que comporti un greuge a terceres persones o béns. L’exemple més clar són els  possibles accidents succeïts per no complir els requisits de seguretat de l’envelat, el trencament de  béns privats o públics per persones incontrolades o molèsties produïdes als veïns i veïnes. En el cas que els organitzadors fossin joves majors d’edat però dependents econòmicament del cap de la família, serà responsable subsidiari el pare.

- Els candidats escollits, anomenats “empreses”, hauran d’inscriure’s en la matrícula de contribució industrial i de comerç de la localitat i pagar els corresponents tributs. Al llarg dels temps les quantitats han anat canviant però correspon a un % (entre el 5 i el 10%) dels diners recaptats per les “empreses”, concretament pel lloguer de les llotges i cadires de l’envelat. 
Una part (normalment un 10%) dels diners obtinguts havien de ser destinats a  beneficència, per tant, destinat a les persones desvalgudes del poble. 

- L’Ajuntament serà l’encarregat de controlar els ingressos obtinguts per “l’empresa” mitjançant el control dels talonaris o justificants de  lloguer de llotges o cadires. Els organitzadors hauran de presentar els talonaris al Secretari de l’Ajuntament que s’encarregarà de segellar-los. Al finalitzar la FME, hauran de retornar els talonaris i es procedirà a quantificar els ingressos i a calcular els tributs que han de satisfer. 

- En recompensa per la concessió, s’espera que l’orquestra contractada es posi  sota les ordres del mossèn en els oficis religiosos programats.

- Una de les llotges, situades en lloc preferent, haurà d’estar destinada als membres del consistori. 

Potser el que més sobte de tot el condicionant és la possibilitat que hagi més d’una “empresa” organitzadora de la FME. La raó cal atribuir-ho a les diverses ideologies existents en el poble i cronològicament vinculades als períodes històrics amb una major conflictivitat política on la possibilitat de trobar  dos organitzadors és major. Per no endinsar-nos en el complicat món polític, ho resumirem d’una forma molt simple: hi havien els d’esquerres (liberals)  i els de dretes (conservadors), i cadascú organitzava la seva FME amb el seu propi envelat. Eren coneguts com els de  la Sala de Dalt i els de la Sala de Baix

En determinats anys ambdues faccions varen coincidir en l’organització però majoritàriament l’ajuntament intentava que fou només una l’organitzadora. Es volia que la FME fos un punt de trobada de tots els habitants on poguessin compartir xerinola i hagués molta cohesió. A l’any 1894 es va signar un conveni  on les dues faccions de ball s’unien en una sola. 


Normalment eren les associacions culturals del poble les encarregades de l’organització el Club de Futbol de Vilamajor, però més  endavant es varen unir totes en una única Comissió de Festes que va rebre el nom del Patronat de Cultura.  Finalment, i des de principis del segle XXI, l’ajuntament s’ha fet càrrec de tota la gestió de la FME


2.3 On es realitzava?

El sorgiment de l’associacionisme cultural  a Catalunya, a meitat del segle XIX, tenia com objectiu apropar la cultura al poble. Es realitzaven nombrosos actes on els vilamajorins i vilamajorines participaven, però sense cap mena de dubte l’activitat cultural que tenia més èxit eren els balls socials i molt especialment aquells que permetia ballar aparellats.

L’assistència als balls era nombrosa, amb tants participants que no hi havia cap local a Sant Antoni que tingués suficient capacitat per acollir a tothom. Calia crear un nou espai que havia de ser temporal, segur i amb una decoració i estructura  adaptada a les necessitats. Va aparèixer els envelats.

Els envelats tradicionals  van tenir un origen mariner, probablement a Barcelona o rodalia, i poc a poc, es van anar difonent primer per la costa i després per la resta de Catalunya. Sorgiren nombroses empreses dedicades al lloguer d’envelats que disposaven d’un extens catàleg de models. 


Els enveladors o empresaris dedicats a instal·lar els envelats tenien la màxima activitat durant l’estiu. Per això, era d’admirar la seva destresa a muntar i desmuntar la instal·lació a fi de poder complaure el màxim nombre de peticions. Tots els envelats tenien un plantejament estructural intern similar. Constaven d’un ampli escenari amb abundants cortinatges. Al centre, un gran espai era destinat al ball o a col·locar-hi cadires per augmentar el nombre d’assistents als espectacles. Al seu entorn, les llotges i els seients esglaonats completaven el perímetre interior. A la part contrària de l’escenari, solia haver-hi l’entrada al recinte, a vegades precedida d’un passadís exterior enjardinat. La decoració interior presentava una sumptuositat exuberant, esperonada per la imaginació romàntica dels decorats, Constava de garlandes i penjolls de tota mena i colors, parets enteixinades i esgrafiades, columnes amb escultures majestuoses, miralls amb marcs daurats, aplics de llum i del sostre penjaven grans aranyes. La il·luminació sempre ha estat generosa. A partir d l’any 1873, el gas va substituir les espelmes i més endavant el corrent elèctric va fer meravelles. Sovint, en un lateral s’hi instal·lava una zona on se servien begudes. 

Els organitzadors de la FME havien de posar-se en contacte amb les empreses d’envelats per encarregar el model que creien que era adequats a les seves necessitats.

Al llarg del temps els envelats s’han instal·lats en diversos indrets del poble. Els més habituals foren a l’era de can Perpunter o en els camps de can Sauleda, però puntualment es realitzaren en altres indrets, en particular quan hi havia més d’un envelat com a la plaça Montseny o a la plaça d’en Riera. 


Per fer-nos una idea aproximada del tamany dels envelats, el 1928 es va llogar un envelat que feia  14 metre de llarg per 12 metres d’ample, per tant  disposava de 168 m2 on podien haver unes 20 llotges i 100 cadires. 


La necessitat de tenir un espai permanent on poder realitzar al llarg de tot l’any esdeveniments culturals, especialment vinculats amb els balls, va fer que el Patronat es convertís en un envelat de pedra. Interiorment el Patronat tenia la mateixa configuració que un envelat: un escenari, una pista de ball, unes llotges, una zona de bar i un accés controlat però amb l’avantatge de ser molt més còmode, amb serveis de W.C, més gran, permanent en el temps i sense problemes amb la meteorologia.


L’aparició d’espais tancats permanents com El Patronat o la Sala,  l’organització de nombroses activitats a l’aire lliure i  el decaïment del ball com a activitat principal va provocar el decaïment dels envelats. Malgrat tot, avui en dia encara es fan envelats amb l’objectiu de protecció als assistents en cas de climatologia adversa, això si, sense cap mena de decoració i sense l’encant de temps pretèrits. 

2.4 Com es finançava?

Les principals despeses que tenien els organitzadors era el lloguer de l’envelat i la contractació de l’orquestra que es finançaven mitjançant els següents mecanismes:

• Com s’ha dit, les “empreses” organitzadores solien ser entitats culturals o esportives vinculades a Sant Antoni constituïdes per un nombre indeterminat de socis que abonaven una quota. Una parts dels diners recaptats anaven destinats per fer front a les despeses de la FME. A canvi, l’entitat reservava al soci,  a un preu més reduït, seients o llotges a l’envelat.  Per exemple,  a l’any 1923 les llotges tenien un cost de 20  pessetes pels socis.

• Les persones que no eren sòcies i que volien assistir a l’envelat havien de pagar una entrada que els donava dret a una llotja i una cadira. Els preu han anat variant al llarg dels anys però, per poder comparar, al 1923 les llotges tenien un cost de 50 pessetes mentre que per les cadires s’havia d’abonar 4 pessetes. 

• Un dels balls més populars era el de rams. Com a dansa que representa un galanteig, les balladores duen un ventall i els balladors un pom de flors. Durant la dansa, els balladors lliuren el ram a les parelles d'una manera molt gentil. Els organitzadors posaven a la venda rams a un preu de  2 pessetes (any 1923).

• Hi havia un petit merchandising consistent en la venda de petits obsequis a un preu d’un pesseta.
• Els comerços solien fer petites aportacions o donacions. 

L’ajuntament no aportava cap diner públic a la FME. Hi ha, però, excepcions, com a l’any 1923 on es va subvencionar una part de l’envelat per no poder-se fer càrrec els organitzadors. Del que si solia fer-se càrrec era  de la seguretat exterior amb la contractació de “guardes de seguretat” privats i públics com els Mossos d’Esquadra provinents de Palautordera (es quedaven tota la FME i se’ls havia de donar habitació on dormir i menjar a pensió complerta). 

Era normal que l’ajuntament els dies previs de la FME arrangés els carrers amb una bona neteja i li donés una bona “rentada de cara” a la façana de la casa consistorial.

Finalment, l’Ajuntament tenia dret a una llotja presidencial que havia de estar en lloc preferent amb 12 cadires  en la que només es tindrà una sola entrada i independent i per tant no es permetrà que sigui de pas. El privilegi no els hi sortia de franc atès que havien de pagar com la resta d’usuaris. 

A partir de la segona meitat del segle XX, l’ajuntament, poc a poc, va anant incorporant en els pressupostos generals el pagament de diverses activitats fins que es van fer càrrec íntegrament del finançament de tota la FME

2.5 Qui era el programa d’activitats?

Hom és conscient que el programa d’activitats ha canviat molt ens els darrers 141 anys. Algunes activitats emblemàtiques  i tradicionals s’han perdut i s’han afegit de noves amb la intenció de diversificar  per atraure al màxim públic possible.

Tradicionalment la festa major ha tingut tres “escenaris” possibles: l’església, el carrer i l’envelat. 

Església

No hi havia cap FME on no hagués els oficis religiosos. La principal raó  per celebrar  les jornades festives era exalçar la figura del patró del poble, sant Lleïr, per tant, era obvi que  hauria d’haver diverses activitats de caràcter religiós. 

Totes els dies, cap a les 9:00 hores, s’iniciava un passa carrers amb l’orquestra contractada pel ball de l’envelat, que recorria els diversos carrers de la vila recollint a la gent. Feien una parada a l’ajuntament per arreplegar les autoritats i  es dirigien a l’església on a les 10 hores s’iniciava l’ofici religiós. 



Un cop finalitzat l’ofici religiós, a les 12 hores,  davant mateix de l’església es feia un ball de sardanes. La tarda (18 hores)  de l’últim de dia de la FME  es feia una processó, amb l’orquestra que anava pels principals carrer de la vila fins a l’església . Quan es feien oficis religiosos no podia haver cap altre activitat festiva al poble. 

Carrer

Al carrer Nou i part del de França, els botiguers i artesans treien els seus oficis  al carrer, en una parades on mostraven i posaven en venda els productes. La FME era una gran oportunitat de negoci amb un important volum de vendes: la població era més generosa i solia consumir productes que no ho feien al llarg de l’any com begudes, dolços, menjars, etc. 

Hi havia fira que solia posar-se en una de les places del poble. L’atracció estrella eren els cavallets. 


A finals del segle XIX hi havia una activitat mot arrelada al poble que consistia en fer cercavila que començava en el carrer Vell, al costat de la riera, i avançava cap a la plaça de l’Església (actualment Joan Casas). D’allà anava a l’ajuntament (situat en el carrer de França) i feien una aturada per cantar una serenata o composició vocal amb acompanyament d’un o més instruments (guitarres, mandolines, etc) o exclusivament instrumental, destinada originalment a ésser executada a l’aire lliure a fi d’honorar una persona o entitat. En aquest cas el que es demanava era  permís a les autoritats  per donar el tret de sortida pel primer ball de tarda que es feia a l’envelat. Es feia cada dia que hi havia ball, una a la tarda i un altre a la nit, i  rebien el nom de “parades”. Hi havia “parades de tarda” i “parades de nit”. Sembla ser que foren una activitat molt seguides per la gent. 

Finalment, es solien organitzar diversos jocs infantils per la canalla i els focs d’artifici o japonesos. 

Envelat

Era on es realitzava l’activitat festiva més esperada per a tothom: el ball. Era l’oportunitat que tenien els joves, tant del poble com a forasters,  de poder contactar amb les noies. Aquestes, normalment, tenien un paper on apuntaven l’ordre dels noies que volien ballar amb elles. Els pares o familiars tenien cura que el ball no fos massa indecent (no es podia ballar massa a prop l’un de l’altre) però suficient perquè ambdues persones poguessin mantenir una conversa “privada”. 

Hi havien dos balls: el  de la tarda, que solia iniciar-se a les 20 hores, i de nit a les 00:00 hores. 

Exemple de programa de FME de l’any 1928:

Dia  27/8  

- 10h:  Orquestra acompanyarà a les autoritats a  la missa d’ofici
- 12h:  Sardana a la plaça de l’església
- 17h:  Jocs infantils a l’era i elevació de globus amb focs japonesos
- 20h:  Ball de tarda
- 23h:  serenata a la casa de l’ajuntament
- 00h:  ball de nit

Dia 28/8

- 10h: Orquestra acompanyarà a les autoritats a  la missa d’ofici
- 13h: Ball de dansa
- 18h: Processó amb l’orquestra
- 20h: Ball de tarda
- 23h: Mitja audició de sardanes
- 00h: Ball de  nit

Dia 29/8

- 12h:  Dos sardanes a la plaça de l’església
- 17h:  Jocs infantils
- 20h:  Ball de tarda
- 22:30h:  Focs artificials a l’era
- 23:30 Ball de nit



2.6  Peculiaritats

La Festa Major era un esdeveniment que tothom esperava. Al llarg de l’any havien poques oportunitats per passar-ho bé i, molt especialment, per mantenir relacions socials amb el veïnatge i amb gent d’altres poblacions properes. Com eren uns dies especials, la gent havia de fer quelcom diferent i gairebé tothom utilitzava la mateixa fórmula: per Festa Major, nou vestidor. 

Cada any hom es feia un vestit nou que només emprarà en dates assenyalades, com la missa, bodes, batejos i enterraments, etc.  La data d’estrena sempre era per la Festa Major, sigui la d’hivern o la d’estiu. Als balls calia anar ben mudat i arreglat, per aquesta raó sempre s’intentava estrenar la nova indumentària el dia del ball de gala. El sastre del poble, en Francesc Casadevall, era quan més feina tenia. Solia fer unes 13 o 14 vestits marengos.


El primer dia de Festa Major, els nois i les noies encara portaven  els vestits de l’any anterior. En canvi al segon dia , en el ball de gala, tots estrenaven els vestits amb molta il·lusió, especialment les noies, enmig d’una gran expectació. Elles anaven amb vestits llargs i ells amb americana i corbata (imprescindible per poder ballar). 

Respecte el ball no era tant fàcil com ara. Les noies portaven un carnet de ball on anotaven els nois que li havien demanat permís per ballar amb ella. Quan més llarga era la llista millor perquè significava que era una noia desitjada per la seva bellesa o simpatia, en tot cas hi havia un número determinat perquè estava mal vist que una noia ballés amb molts nois, però pitjor era que ballés sempre amb el mateix. De tot plegat s’encarregava la mare o substituta, denominada carrabina, que era la que feia de filtre davant dels possibles “moscons”. Que passava amb els que no aconseguien el ball de la seva estimada? Tenien el pericon o dansa tradicional argentina, de compàs 3/8, que sol ballar-se per grups de parelles col·locades unes de cara a les altres. Finalment i com darrera oportunitat, si el noi estava molt interessat en la noia li podia regalar una toia o ram de flors el que li donava dret, si era acceptat, a un ball. Com us podeu imaginar això sempre despertava un munt de comentaris. 


Hi havia un munt de balls. A part dels explicats teníem el balls d’obsequi, el de casats, el de fanalets, els robats i el de gitanes. L’orquestra, que era la mateixa durant els 3 o 4 dies,  era l’encarregada de posar la música  amb interpretació de cançons melòdiques, autòctones, americanes, llatines, vienesos, etc. 

Fora de l’envelat, una de les activitats que més participant atreia eren les sardanes les quals es solien fer davant La Sala, en mig de la carretera.


Amb el temps les demandes del poble, i molt especialment del jovent, van anar canviant i dels ball de saló es va passar als concerts. Un exemple fou la memorable audició que va donar un jove Lluís Llach.



2.7 Els esports

Una de les activitats més populars de la FME eren les competicions esportives. Podem catalogar-les en dos gran grups: les que organitzaven la gent del poble i les que feien els membres de La Colònia.



Fins a la segona dècada dels anys 20 del segle XX no es troben gaires referències a activitats esportives. El rei era el futbol amb el C.F Vilamajor  com a representant del poble. Solien organitzar partits  amb equips d’altres poblacions, com l’organitzat el 1934 contra el F.C Girona


Una altre competició eren les curses bicicleta o de motos amb un circuït molt semblant:  Vilamajor, Llinars, Cardedeu, Cànoves i Vilamajor.


Hi havia, però, altres esports minoritaris que aprofitaven la FME per fer una competició, concretament parlem del tennis, un esport que només practicaven els membres de La Colònia (estiuejants burgesos) en una de les dues pistes que van existir: la que hi havia davant la Casa Nova i propietat de la família Gallardo, i la que hi havia davant de l’actual Correus i que n’era propietari el Gil i el Monteys. 


Aprofitant l’avinentesa, La Colònia tenia com un programa paral·lel al de la FME amb l’organització de diversos actes, entre ells escollir la pubilla del poble. 


2.7 La publicitat

Actualment en el món digital que vivim les notícies i les informacions de qualsevol mena la rebem molt ràpidament en el nostre mòbil, però antigament  l’única manera de donar a conèixer el programa de festes era mitjançant la publicació, en format paper, d’un Programa de Festes. 

En Rafael Bertran , apassionat del poble, té en la seva casa-museu cal Cisteller, una gran part dels programes de  la FME. Molt amablement en Rafael m’ha deixat consultar  dits programes per poder extreure la informació rellevant. Gràcies a ell i als programes he pogut realitzar aquest article. Moltes gràcies Rafael.

Intentar posar tota la informació que costen en els diferents programes donaria lloc a un extens i insofrible article, per això he cregut convenient fer temàtiques diverses que durant els propers anys aniré penjant a internet. El que si he decidit fer és posar algunes de les portades dels programes de FME.











3. Bibliografia

Programa de festes majors de SAV (1934-2023)
Arxiu municipal de SAV
Arxiu històric Cal Cisteller.