El progrés de la medicina va comportar el sorgiment d’un moviment, a mitjans del segle XIX, que lligava la salut amb l’urbanisme. Fou l’higienisme.
La gran densitat de població a les ciutats, especialment als barris obrers, i la insalubritat dels seus habitatges foren un camp de conreu pels bacteris. I amb ells les malalties infeccioses. Hagueren nombroses epidèmies que assotaven a la ciutat de de Barcelona provocant nombroses baixes, tant a les classes pudents com als més pobres dels ciutadans.
L’higienisme era un moviment que implicava a diverses branques de la ciència i que tenia com a objectiu final intentar evitar la transmissió de malalties mitjançant l’aplicació de mesures higièniques com el clavegueram, xarxa d’aigua potable, recollida de deixalles, etc.
Però la millor solució, sense dubte, era intentar fugir dels principals focus infecciosos, o sigui, marxar de les ciutats. Barcelona era especialment vulnerable a l’estiu degut a les altes temperatures. Però no tothom tenia la capacitat de fer-ho. Només les classes més pudents de la societat barcelonina s’ho podien permetre.
Posem un exemple:
Un empresari d’èxit barceloní decideix adquirir una segona residència a les afores de Barcelona per evitar l’asfixiant atmosfera de Barcelona. Ell lloc escollit ha de complir dos requisits: una bona comunicació i un espai natural net. Com la seva capacitat econòmica és limitada, decideix agafar una població de les anomenades de segona línia, o sigui, aquelles que no tenen una estació de tren però existeix una a les rodalies.
Escull Sant Antoni de Vilamajor. Hi ha un servei de carruatge que comunica el tren amb l’estació la qual no es troba massa allunyada. Es troba ben a prop del Montseny, el Pirineu de Barcelona. Escollit el lloc calia edificar la casa dins del nucli urbà. Havia de ser gran per encabir tres o quatre generacions i el servei que les atenia.
Estem a principis del segle XX, en ple moviment modernista. Qualsevol persona amb possibilitats econòmiques que volgués construir-se un habitatge ho havia de fer sota els paràmetres estilístics imposats pel modernisme. És per aquesta raó que els pobles que es trobaven a prop de les vies del tren són riques en edificacions modernistes: Cardedeu, La Garriga, El Figaró, etc.
La família i servei es traslladaven a la nova residència des de sant Joan fins a finals de setembre. Diverses famílies decidiren instal·lar-se a SAV. No foren gaires però estaven formades per nombrosos membres. Es feien notar dins del poble, tant pel seu nivell cultural, com per els seves vestimentes o costums. Els nadius els coneixien com els de LA COLÒNIA.
Una de les principals activitats dels colons era l’excursionisme no entesa com l’aventura de trobar nous paisatges sinó per estar en contacte amb un medi natural sa. Fer una fontada era un activitat arrelada. Es tractava de caminar fins a una font, on rajava aigua fresca, pura i sana, i passar la resta del dia. Es van habilitar nombroses fonts com la de la Roureda, Ferrussa, Roure, etc, i d’altres es van construir de nou.
En el ple de l’ajuntament del 16 de juny de 1918, l’alcalde de SAV, Àngel Prats Pujades, va proposar la construcció d’una font pública a les afores del nucli urbà. La resta de regidors van secundar la idea. Es van posar en contacte amb el president del Sindicat de Regants, propietaris l’aigua que basteix el nucli, per sol·licitar-los la cessió gratuïta d’una part de l’aigua per donar servei a la font. La localització de la font aniria en funció del lloc que determinés el Sindicat.