dilluns, de setembre 14, 2020
Els aplecs de Vilamajor
Interessant article que l'Higini Herrero ha publicat a la revista Vallesos.
Clica aquí
dijous, d’abril 23, 2020
diumenge, d’abril 19, 2020
Joan Argila i Mora
Va néixer a Sant Antoni de Vilamajor a Can Mora, seu d’una noble nissaga catalana. Quan tenia 20 anys va prendre les armes, ingressant en un batalló de forces irregulars que operava sota les ordres del General Reding i amb els quals va prendre part, en qualitat de sots oficial, en la cèlebre batalla de Cardedeu i en altres accions hagudes al Vallès, Penedès i Baix Llobregat.
Posteriorment es retirà a Tarragona on fou nomenat tinent-capità del regiment de Saboia on estigué en situació passiva fins que la ciutat fou assetiada en carregant-se ell de la defensa. Finalment la ciutat va caure en mans de l’enemic malgrat l’heroica defensa. Malauradament Argila no va sobreviure. Les cort de cadis li van reconèixer el mèrit i li concediren una pensió d’orfandat a la seva filla Magdalena i reconeixement institucional al seu fill Jose, el qual va posar Teodoro al seu fill en record del general Reding
Bibliografia
Els llops de Vilamajor
El 27 de gener de 2010 vaig publicar un petit article sobre la presencia de llops a les nostres contrades basant-me en l’article “Historia i llegenda del Ilop a les comarques gironines” d’Igor Grabulosa, el qual el podeu consultat clicant el següent link:
Deu any més tard, la informació sobre la presencia de llops a casa nostre ha augmentant considerablement i crec de rebut tornar a fer un article ampliat al respecte.
A principis del segle XIX el mossèn, metge, diputat i síndic de Sant Pere de Vilamajor, Bonaventura Sendil, envia a diversos diaris espanyols informació sobre les malifetes que fan els llops a Sant Pere de Vilamajor i poblacions properes.
El 25 d’abril de 1825 apareix en el Diario Mercantil de Cadiz (número 3181) la següent notícia:
“En vista de los terribles y funestos estragos que de un año y medio á esta parte han cometido los lobos en la parroquia de Vilamajor y otras que van notadas, para que el público pueda cerciorarse de ellos, no he dudado en participarlo á V. á fin de que se sirva insertarlo en su periódico lo más presto que haya lugar, y son los siguientes:
En Vilamajor cuatro muertos entre niños y niñas. De presos tres, dos niños y una niña, pero salvados aunque gravemente heridos.
En Monseny, un niño muerto y devorado.
En Santa Susana, uno de muerto y otro gravemente herido, pero defendido.
En San Estéban de Palau Tordera, uno de muerto y la mayor parte devorado, y tres gravemente heridos pero defendidos.
En Palau Tordera una niña muerta y devorada la mayor parte.
En Campins una niña muerta, y un niño preso, pero defendido, sin ser herido.
En Collsabadell una niña muerta, y una de presa y gravemente herida.
En Vilalba Saserra, una niña presa y defendida sin ser herida.
Nota. De los muertos de Vilamajor el último fue una niña el 18 del presente mes de marzo, y devorada enteramente á excepción de un pedazo de brazo y un poquito de la cabeza. Advierto á V. que de todos estos daños puedo dar la justificación siempre que sea necesario.”
Dos dies més tard, en el mateix Diario Mercantil de Cadiz (número 3192) es publica la següent notícia:
“Vilamajor 4 de abril. Siento ser molesto, però al ver las horribles atrocidades cometidas todos los dies por los lobos, ya me veo obligado a publicar los dos casos siguientes:
Primero: el dia 21 del proximo pasado Marzo sucedió en esta de Vilamajor, que estando cortando un pino un hombre de edad de 24 años, fue sorprendido de los lobos arrastrandolo como a unos diez pasos, y salvose por dos compañeros que estaban allí cerca trabajando.
Segundo: el dia primero del presente Abril atrevidamente entró un Lobo en el establo de una casa de donde se llevo un perro; salió el amo de ella, le tiró un tiro y huyó, però con la presa.
Es todo cuanto se me ofrece decir, quedando siempre para dar aviso de cuanto suceda en adelante relativo a los lobos.
Buenaventura Sendil, medico de Vilamajor”.
En un any i mig, del total de víctimes per atacs del llop, podem comptabilitzar el nombre següent d'infants, 11 morts, 8 de greument ferits i 2 «presos, pero defendidos, sin ser heridos.» Realment la quantitat de víctimes és notable, i es concentra d'una forma absoluta en la població infantil dels municipis esmentats.
El 16 de maig del mateix any, en el diari anteriorment esmentat, apareix una nova notícia:
“Barcelona 25 de abril.
Habiendo viso en un articulo comunicado por el Dr. D. Buenaventura Sendil, que se lee en el diario del 31 proximo pasado; que en Vilalva Sasserra fué una niña presa por un lobo y defendida sin ser herida, tengo que añadir , que a mas de esta nina fué presa de un lobo y mal herida en el mismo termino y en el mismo tiempo, antes o despues, una muger, que no baja de cuarenta años; la que fué acometida no a la noche, sinó a las nueve o diez horas de la mañana en media de un campo en que trabajaba, y sinduda hubiera sido víctima de lobo a no haver acudico a su defensa la gente que estaba cerca llamada por los gritos de la acometida. Lo que si le parece bien podrà comunicar al público para que entienda este la ferocidad de los lobos en esta comarca que no solo acometen a los ninos si que tambien a la gente de mayor edad. Vilavda Sasserra 10 de abril de 1825. Dr Lzo, Mt Parrº”
Pocs mesos més tard, l’agost de 1825, el propi metge, del qual s’havia posat en dubte el seu testimoni, torna a escriure al Diario de Barcelona, tot detallant qüestions relatives a la captura dels llops, tota una represàlia dels humans envers les víctimes abans descrites.
“Ha llegado á mis oídos que hay personas que dudan de la verdad de mis noticias insertas en su periódico relativas á los lobos, y los grandes estragos por ellos cometidos en este pueblo y sus cercanías, y para que estén ciertos de la verdad, remito á V. las certificaciones de los párrocos, de los muertos por dichas fieras, á fin de que todo curioso pueda cerciorarse del hecho de la verdad, acudiendo á leerlas en su oficina, teniendo V. la bondad de insertar en su periódico este escrito.
Ofrecí en mis últimas noticias dar otra de ecsacta de los lobos muertos en el espacio de un año, y son los siguientes.
En el término de Dosrrius en el año pasado se cogieron ocho lobecillos, y seis en el presente.
En Canobas tres de pequeños y dos de gruesos.
En el término de Vilamayor siete de pequeños.
En Santa Susana una loba gruesa.
En Monseny tres, uno de grueso y dos de mediana edad.
En San Estéban de Palau Tordera, uno de grueso.
En las cercanias de San Celoni uno de grueso.
En Corró de Munt una loba, que según las señas con su cola corta y pelo muy largo en el cuello, es la que se había llevado algunos infantes.
En la heredad del señor Juan Alguer y Suari de Alfou, uno de estraordinario por ser grosísimo en estremo con cola corta.
Entre Cardedeu Y Granollers á un pobre mendigante se le presentaron en medio del camino dos lobecillos de los que pilló uno.
Sobre Gualda cinco lobecillos.
Debajo las Agudas de Monseny, según noticia, un labrador del pueblo de Argucias llamado Cortina, mató cinco de pequeños y esperando la loba también la mató.
En Vilalva Saserra una loba de la cola corta que la mató el señor cabo de los fusileros”.
Comptabilitzats tots els llops que, segons Seudil, es van capturar entre els anys 1824 i 1825, tenim en total 8 llops, 4 llobes i 35 llobatons.
Si voleu més información dels llops al Montseny, clikeu els següents links:
BIBLIOGRAFIA
Diario mercantil de Cádiz: Número 3181 - 1825 abril 16
Diario mercantil de Cádiz: Número 3192 - 1825 abril 27
Diario mercantil de Cádiz: Número 3211 - 1825 mayo 16
Diario balear: Número 58 - 1825 mayo 28
ZAMORA I ESCALA, Jaume Enric. ELS ÚL TIMS LLOPS DEL MONTSENY. http://www.tudominioweb.es/Montseny/wp-content/uploads/2017/07/675.pdf
Web Montseny- Ruta dels ametistes. EL LLOP AL MONTSENY. https://montsenyrutaametistes.wordpress.com/2015/09/11/el-llop-al-montseny/
dimarts, d’abril 07, 2020
dilluns, de març 30, 2020
dissabte, de març 28, 2020
Protagonistes de la història
La Biblioteca i les Escoles Velles han fet un interessant documental sobre la història de Sant Antoni de Vilamajor.
El podeu visualitzar clicant el següent link:
Protagonistes de la història
divendres, de març 27, 2020
dijous, de març 26, 2020
L'arquitectura llombarda a Vilamajor
Al segle XI hagueren diverses condicions favorables que van possibilitar el desenvolupament i expansió del romànic. Aquestes foren:
En aquest context de prosperitat econòmica, el fidels devots com a compensació de la misericòrdia de Deu per deixar-los continuar varen començar a construir nombroses edificacions religioses, principalment esglésies i monestirs.
Tot girava al voltant de la religió, i l’arquitectura no restà a part. Les esglésies havien de representar l’anima humana: ximplesa representada per la geometria; la senzillesa amb la utilització de les línies verticals i horitzontals, arcs senzills i la puresa amb una tosca ornamentació.
Fou a partir d’aquest segle quan van aparèixer dues tendències que trencaren amb les tradicions culturals preromàniques. El primer romànic o llombard (segles XI-XII), i el segon romànic o ple (segles XII-XIV)
Primer romànic
Les bones relacions polítiques entre Itàlia i el comtat de Barcelona va propiciar un intercanvi cultural on clarament sortí beneficiada Catalunya. Els mestres de cases llombards foren contractats per la noblesa, l’església i qui sap si també les cases comtals catalanes, per la construcció d’esglésies.
Recordem que vivim una època d’esplendor econòmic i religiós. Canviar de mil·lenni sense que passés res provocà un enorme alleujament a la població que ho atribuí a un miracle diví. Com a recompensa, tota la Catalunya vella s’omplí d’esglésies, les quals foren construïdes per mestres de cases llombards o deixebles d’ells en un primer moment, i posteriorment foren senzillament copiades pels mestres de cases locals.
L’arquitectura del primer romànic es caracteritza per:
L’arquitectura llombarda es va expandí ràpidament per tot el territori català creant-se estils propis, com l’occidental caracteritzat pels campanars alts i esvelts (esglésies andorranes, Vall d’Aran, Pallars o Alt Urgell) o l’oriental amb campanars de planta quadrada (Breda, Ripoll, Cuixà).
El primer edifici amb plenes característiques llombardes fou Sant Pere de Rodes l’any 1022.
Un exemple clar ho tenim a casa nostre, concretament amb la Torre Roja. En ella podem trobar nombrosos exemples d’arquitectura llombarda o el primer romànic.
A la imatge es poden veure els arcs cecs, les cadenes d’engranatge i les leseres així com el parament característic de l’estil llombard.
En un proper article analitzaré cadascú d’aquest elements.
Bibliografia
VALDEARCOS, E. El arte romanico. Clio 34, 2008. http://clio.rediris.es ISSN 1139-6237
KENNETH JOHN CONANT Arqueologia carolingia y romanica 800-1200. Catedra 2001
ESTEBAN LORENTE, Juan Francisco. La metrologia y sus consecuencias en los edificios de l’Alta edad media española III. El primer románico en España. Artigrama, num 22,2007. Pag 423-427
- La desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca i l’apropament a Itàlia i el Papat. Hagueren intensos intercanvis culturals entre totes dues penínsules gràcies a les nombroses delegacions polítiques i eclesiàstiques que realitzaven constants viatges.
- La conquesta de terres musulmanes, la millora en l’ utillatge agrícola i la creació d’infraestructures hidràuliques va permetre l’expansió dels conreus propiciant una major producció agrícola el que va permetre tenir una població millor alimentada fins el punt que hagué un excedent el que afavorí la creació d’una economia d’intercanvi. El resultat de tot plegat fou un creixement demogràfic.
- L’arribada d’or provinent dels tributs que els musulmans havien de pagar als comtes de la Marca Hispànica a canvi de la pau o com a indemnització de guerra.
- El fervor religiós amb l’entrada del nou mil·lenni.
En aquest context de prosperitat econòmica, el fidels devots com a compensació de la misericòrdia de Deu per deixar-los continuar varen començar a construir nombroses edificacions religioses, principalment esglésies i monestirs.
Tot girava al voltant de la religió, i l’arquitectura no restà a part. Les esglésies havien de representar l’anima humana: ximplesa representada per la geometria; la senzillesa amb la utilització de les línies verticals i horitzontals, arcs senzills i la puresa amb una tosca ornamentació.
Fou a partir d’aquest segle quan van aparèixer dues tendències que trencaren amb les tradicions culturals preromàniques. El primer romànic o llombard (segles XI-XII), i el segon romànic o ple (segles XII-XIV)
Primer romànic
Les bones relacions polítiques entre Itàlia i el comtat de Barcelona va propiciar un intercanvi cultural on clarament sortí beneficiada Catalunya. Els mestres de cases llombards foren contractats per la noblesa, l’església i qui sap si també les cases comtals catalanes, per la construcció d’esglésies.
Recordem que vivim una època d’esplendor econòmic i religiós. Canviar de mil·lenni sense que passés res provocà un enorme alleujament a la població que ho atribuí a un miracle diví. Com a recompensa, tota la Catalunya vella s’omplí d’esglésies, les quals foren construïdes per mestres de cases llombards o deixebles d’ells en un primer moment, i posteriorment foren senzillament copiades pels mestres de cases locals.
L’arquitectura del primer romànic es caracteritza per:
- Nou disseny arquitectònic amb la construcció d’esglésies de creu llatina amb tres naus i un absis semicircular. Es construeixen torres quadrades enlloc de les circulars que faran funcions de campanars.
- Utilització de nous elements arquitectònics com la volta de canó i d’aresta, la cúpula i el pilar com a suport en substitució de la columna, el que permetrà fer un sostre de pedra enlloc de fusta.
- Aparell rústic, poc treballat, de reduïdes dimensions i que solia estar fet per un moler, Es sol emprar l'opus quadratum amb els carreus units amb morter de grossa sorra amb calç que donen lloc a juntures molt amples. No es solia emprar l’encofrat (opus romanense). Podem trobar trossos de maó més antics que han estat aprofitats d'altres construccions.
- Una ornamentació exterior abstracta molt austera amb la utilització d’arcs cecs, laseres i cadenes d’engranatge. L’edificació es colorejava mitjançant la utilització de carreus de color com la pedra sorrenca molt fàcil de treballar, abundant i poc pesada. El color vermell feia que l’edificació destaqués per sobre de la resta.
L’arquitectura llombarda es va expandí ràpidament per tot el territori català creant-se estils propis, com l’occidental caracteritzat pels campanars alts i esvelts (esglésies andorranes, Vall d’Aran, Pallars o Alt Urgell) o l’oriental amb campanars de planta quadrada (Breda, Ripoll, Cuixà).
El primer edifici amb plenes característiques llombardes fou Sant Pere de Rodes l’any 1022.
Un exemple clar ho tenim a casa nostre, concretament amb la Torre Roja. En ella podem trobar nombrosos exemples d’arquitectura llombarda o el primer romànic.
A la imatge es poden veure els arcs cecs, les cadenes d’engranatge i les leseres així com el parament característic de l’estil llombard.
En un proper article analitzaré cadascú d’aquest elements.
Bibliografia
VALDEARCOS, E. El arte romanico. Clio 34, 2008. http://clio.rediris.es ISSN 1139-6237
KENNETH JOHN CONANT Arqueologia carolingia y romanica 800-1200. Catedra 2001
ESTEBAN LORENTE, Juan Francisco. La metrologia y sus consecuencias en los edificios de l’Alta edad media española III. El primer románico en España. Artigrama, num 22,2007. Pag 423-427
dimarts, de març 17, 2020
Privilegis concedits a Vilamajor (segles XIII-XIV)
En un llibre de privilegis amb cobertes de pergamí amb unes armes
d’Aragó i intitulada batllia de
Barcelona, en el foli 31 es trobem dos privilegis:
- 1.- L'atorgat
pel rei Jaume I en Girona el 3/10/1264, segons el quals els habitants de
Vilamajor i els seus termes no hagin d’anar a Barcelona a pledejar;
-
2.- un
altre del rei Pere en el Castell de Fraga el 12/6/1384 sobre les jurisdicció
dels llocs de Cardedeu, Vilamajor, Santa
Susanna i Alfou
Altres documents són l’establiment
d’aigües fet per la batllia general de la universitat de Vilamajor el 6/9/1669
Joan Canals: un presoner de la inquisició
Joan Canals, pagès de Vilamajor,
detingut i empresonat a la presó del
Sant Ofici per la mort d’Artur Ponts, familiar seu, va intentar fugir de la
presó oferint diners al seus carcellers.
Com aquest es van negar va ser denunciat
i es va decidir-lo assotar sense cap
defensa malgrat que tenia assignat un advocat i procurador. El seu germà Pere
Canals ho denuncia perquè es contrari a les constitucions del Principat.
Ricard Cortés Cullell
Nat el 7 d’agost
de 1842 a Palautordera i molt vinculat amb la masia de El Cortés de Sant Pere
de Vilamajor, va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona i bisbe titular d’Eudoxias
el 25 de juny de 1903 a l’edat de 61
anys. El 20de març de 1910 va morir als 68 anys.
Ricard Cortés és el primer de l'esquerra
Bibliografia:
diumenge, de març 08, 2020
Pau Pifarrer i Fàbregas
Pau Piferrer i Fàbregas
Barcelona, 1818 — Barcelona, 1848
Escriptor.
|
De família
molt humil, pogué estudiar al col·legi de Sant Pau del Camp i es graduà en
filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Fou bibliotecari de la
biblioteca de Sant Joan i, poc abans de morir, guanyà una càtedra de
l'institut. La seva vida, curta i malaltissa, estigué sempre marcada per
contrarietats econòmiques, sentimentals i polítiques, que el limitaren
professionalment.
Col·laborador
d'El Vapor, la seva obra més important fou la iniciació dels Recuerdos y bellezas de España,
il·lustrats per F. X. Parcerisa; compongué dos volums sobre Catalunya (el segon
acabat per F. Pi i Margall) i un sobre Mallorca (per a la redacció del qual féu
el 1841 una llarga estada a l'illa que el posà en contacte amb els
intel·lectuals mallorquins), que influïren en la literatura arqueològica
posterior. Fou un dels primers recopiladors de poesia popular a Catalunya (part
de la qual inclogué en els Recuerdos juntament amb texts de
prosa catalana) i contribuí, malgrat escriure sempre en castellà, a la creació
del clima restaurador de la literatura catalana.
Amb la seva antologia
escolar Clásicos españoles es mostra com un dels iniciadors de
l'anàlisi estilística a Espanya. Traduí The Lay of the Last
Minstrel de Walter Scott (de qui era un abrandat admirador) i, en
col·laboració amb Laureà Figuerola, una obra teatral de Dumas. Fou també un
destacat crític musical i de teatre pel rigor, independència i penetració dels
seus articles, publicats en una gran majoria en el Diari de Barcelona.
Escriví també poesies, recollides pòstumament en volum el 1851, en les quals
incorpora el lirisme i els aspectes formals de la balada a la poesia
tradicional castellana, el romanç; hom pot destacar la Canción de la
Primavera. El seu llenguatge, dintre del marc del Romanticisme, apareix
equilibrat per una ponderada contenció classicista.
Es té
coneixement per les cartes que escrivia
a Ignasi Petit, que durant
l’estiu i part de la tardor de l’any 1845 va residir a Vilamajor a la casa
Savell. Desconec exactament on es troba dita casa però podria tenir relació amb
la família Pifarrer de la qual hem parlat en aquest blog.
Bibliografia
Enciclopèdia
Catalana
PAR,
Alfons. Contribució a l’epistolari de Pau Pifarrer i Fàbregas
Josep Mª Periques, l'arquitecte que va reconstruir l'església de Sant Pere de Vilamajor (1940)
Josep Maria Pericas i Morros
(Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) fou un
arquitecte català entre el modernisme i el noucentisme. En les seves obres es
pot apreciar una influència de Gaudí, del qual en el fons sempre fou fidel, tot
i que el seu món formal hi estigué en contraposició; una de medieval,
especialment romànica, així com una altra procedent de l'escola vienesa. S'hi
poden afegir les conseqüències del catalanisme polític que vivia, cosa que es
tradueix en una arquitectura popular catalana. També va mantenir tot el llarg
de la seva vida les facetes d'arqueòleg i historiador.
Es va encarregat de la
reconstrucció de l’església de Sant Pere de Vilamajor dels danys que es van causar per l’incendi
succeït durant la guerra civil espanyola per part d’elements anarquistes
provinents de Granollers https://vilamajor.blogspot.com/2013/09/la-crema-de-lesglesia-de-sant-pere-de.html
Realitzà alguns treballs a la
nostra comarca essent els més notoris:
L’església de Santa Maria de
Villalba de Sasserra:
Santa Maria és una església
parroquial al nucli de Vilalba Sasserra (Vallès Oriental). En abandonar
l'església vella, s'habilità, a la barriada de Trentapasses, un petit edifici a
la vora de la gran casa del comte de Centelles. L'arquitecte Josep Maria
Pericas fou qui projectà el nou temple, que s'acabà l'any 1927.
L'església disposa d'un absis
semicircular i un arc presideix l'arrencada de la nau. Als costats de la nau hi
ha nínxols amb imatges, de factura moderna. El presbiteri té volta de mitja
taronja, amb una imatge de l'Assumpta i el sagrari. A l'esquerra de la nau hi
ha la imatge de Sant Sebastià, a la dreta la Mare de Déu de Montserrat. Té
campanar modern, amb buits quadrats per contenir les campanes. Hi ha una
campana del segle XVII. Té un pòrtic amb tres arcs de mig punt. La pila baptismal
també és moderna.
Sant Salvador de Terrades

Descripció: Edifici d'una sola nau amb creuer i absis
pentagonal. La coberta és composta: el tros de la nau i el creuer és a doble
vessant, una en sentit longitudinal i l'altre transversal, i l'absis té cinc
vessants que concorren en un sol punt. La façana està emmarcada per una mena de
pilastres que acaben en arquets cecs. En el centre hi ha un gran arc apuntat i
en el seu interior la porta allindana i tres finestres d'arc apuntat. A banda i
banda hi ha dues finestres d'arc rodó. El capcer és un gran arc parabòlic
rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, hi ha el campanar
de paret amb tres obertures d'arc de mig punt. En el creuer i en el centre de
l'absis s'obren grans finestres d'arc apuntat.
Història: L'ermita forma part
d'un veïnat de masies cap al vessant meridional del turó del pi novell. Es té
constància de l'existència d'una ermita en aquest lloc des de l'any 1226,
possiblement fundada pels senyors del castell de Cànoves. És d'estil neogòtic
amb alguns elements del romànic
Bibliografia:
Josep Maria CLAPAROLS I PERICAS.
L’obra de l’arquitecte Josep Mª Pericas. Ausa, ISSN 0210-5853, ISSN-e
2014-1246, Nº. 95-96, 9, 1980, págs. 155-160
Un pres de Vilamajor a Mèxic
Bartolomé Pino Quintana, fill de Salvador i natural de Vilamajor a Catalunya, amb un
bon cos, cabell negre, ulls marrons, nas llarg, cicatriu petita al front costat
esquerra, amb barba i una edat de 36 anys, fou condemnat, mentre que feia de soldat
en un regiment de l’exèrcit
espanyol a Cuba, a 3 anys de presidi el
20 de juliol de 1823. Fou traslladat fins a Sinaloa, a Nova Espanya, el 13 de
setembre de 1824, on treballà en les obres de
fortificació de la ciutat.
Al juliol de 1826 va quedar amb llibertat després del
compliment de la pena però amb l’ordre de prohibició de poder viure en
qualsevol poble de la costa d’Espanya i que està obligat de presentar-se , al lloc on hagi decidit embarcar-se
, als caps militars o justícia ordinària
perquè s’anoti la seva presència
i se li autoritzi traslladar-se a indret on pugui establir-se . En cas d'incompliment
serà novament apressat.
Signat el juliol de 1826 per Don Jose Maria de Casas, comissari de
guerra dels Reials Exèrcits.
Alfons d'Aragó, el trobador: era vilamajorenc?
Com en la història de Cristòfor Colom, a l’hora de cercar informació sobre el seu naixement, ens trobem amb informacions ben dispars.
La versió aragonesa situa el naixement a Osca i la versió catalana ho fa a Sant Pere de Vilamajor (Vallés). Com ens deia la doctora Maria Eugenia Cadeddu en el Centre de Recerca a Càller (Sardenya): " És evident que el polític utilitza la història, pel que a ell el pugui servir". Si no els hi serveix la nostra història real, l’esborren de la nostra memòria, l’enderroquen, la re-interpreten o simplement se la inventen.
Catalunya ja existia. L’avi d’Alfons, Ramon Berenguer III Comte de Barcelona, al convocar a tots els nobles dels comtats, per fer front a un atac almoràvit, va utilitzar, per primera vegada, la paraula Catalunya per designar tots els comtats dependents, directa o indirectament, del Comtat de Barcelona.
La etimologia és dubtosa però en teoria ve del llatí castellum, a partir de la forma romanç "castlán". Si és així, Catalunya i Castella son dos variants de la mateixa paraula.
El poble de Vilamajor (Villa Maiori) té molt clar que Alfons el Trobador era català. La Colla de Geganters i Grallers de Sant Pere de Vilamajor, té per gegant a l’Alfons i com a geganta la Loreto. Al contrari del que es pensa molta gent, la Loreto no era la reina, era la dida del infant Alfons, quan encara es deia Ramon Berenguer:
"El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la seva esposa, la regina Peronella d'Aragó, passaven llargues estades al seu castell de Vilamajor. En una de les seves estades, el 1157, la regina Peronella es va posar de part i va néixer el comte-rei Alfons. La regina Peronella va buscar una persona del poble que fes de dida pel seu fill, i va escollir la Loreto de can Clavell, que no sortia mai de palau, i tenia la pell molt i molt blanca.".
Son altres maneres de interpretar i difondre la cultura d’un poble. Mentre uns vesteixen les seves arrels amb noms i cares, els de Molins de Rei les fan desaparèixer de la història, les despullen fins deixar-les sense corona ni capa, a punt per entrar a la cambra de l’oblit. A Vilamajor també tenen el cap-gros de Pere III el Cerimoniós, que els va atorgar el títol de Carrer i Braç de la Reial Ciutat de Barcelona, i el cap-gros de Joan I el Caçador per ratificar el títol de carretatge. Molins de Rei, mai s’ha anomenat Molins del Bernat, ni Molins del Ferrer, com sembla que volen transmetre, els ideòlegs polítics dominants de la Vila, des de fa dècades. L’origen del poble dels molins, el podem trobar en els Molins del riu Llobregat (Lupricato), la Marca Hispànica.
La data de naixement de l’Alfons també genera conflicte. Uns diuen que va néixer l’any 1157 i altres el 1154. En canvi, al parlar de la mort, per una vegada, els historiadors es posen d’acord en la data i el lloc. Sembla ser que el 25 d’abril de 1196 va morir a Perpinyà, a l’edat de 39 o 42 anys, segons hagués nascut el 1157 o el 1154. Han passat més de 800 anys.
Si va morir a Perpinyà, era francès? No, perquè Perpinyà (Rosselló) era Catalunya, i ho va ser fins el 1659, quan va ser cedida a França pel rei de Castella Felipe IV, pel Tractat dels Pirineus, signat a la Illa dels Faisans del riu Bidasoa (País Basc), d’amagat de les Corts Catalanes. Les Assemblees de Pau i Treva son considerades l’origen de les Corts Catalanes, i podrien ser les primeres d’Europa. L’any 1173, l’Assemblea de Pau i de Treva de la Fondarella, va aprovar uns estatuts on es definia el territori "de Salses a Tortosa i Lleida" ("a Salsis usque ad Dertusam et Ilerdam"). El castell fortificat de Salses es pot veure des de l’autopista, passat Perpinyà.
Alfons el Trobador, com a resposta a la violència feudal contra els pagesos, va obligar als Barons i als Castlans (responsables dels castells) a ratificar els estatuts de la Fondarella, que conferien als Bisbes, no armats, una important funció jurisdiccional. El Rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca, entre persones sense vincles familiars amb els Barons i Castlans de la zona. Així va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya, amb càrrecs no hereditaris.
Van ser uns 39 o 42 anys molt viscuts, més si tenim en conte que l’any 1163, quan ell tindria uns 6 o 9 anys, ja signava els primers documents a Barcelona. Concretament el 24 de febrer de 1163, signar el document on es llegeix la paraula "Molendinis", que segons el "índice toponomástico" de la Institución Fernando el Católico, és el nom de Molins de Rei, ara fa 843 anys.
Segurament, Molins de Rei no es va fundar l’any 1190 amb Bernat el Ferrer, com vol perpetuar, la doctrina oficial, amb el monument recentment inaugurat. Molins ve de més lluny. Per trobar l’origen del nom de Molins de Rei calen dues coses, uns molins i un rei. Els molins eren del compte de Barcelona, no es podien dir del rei, fins que Catalunya no tingués el primer Rei, l’Alfons d’Aragó. Ell és el Rei dels Molins del Llobregat, el que inicià la gloriosa historia de la Corona d’Aragó. Origen d’una manera de ser i de fer que ha marcat les nostres vides, i la de Joan Moliner (Iohanni Molinario), probablement el primer "molinenc" documentat dels Molins del Rei. Que tenen contra Joan Moliner? Com és pot negar l’evidència, és més lògic que es digués Ferrer?. O passa el mateix que amb l’Alfons d’Aragó, quan els responsables de la Cultura, ni sabien si era el primer o el segon.
Els polítics d’ara, discuteixen per organitzar Catalunya en vegueries i alguns encara estan reclamant un Parlament català independent. Sorprèn comprovar que fa més de 800 anys, en temps d’Alfons el Trobador, a les Assemblees de Pau i de Treva ja teníem el dret de decidir. Ignorar les nostres arrels i esborrar-les de la nostra memòria, ha estat el treball de la majoria dels poders polítics durant segles .
Josep Barba Raventós
http://www.guai.com/molins
Subscriure's a:
Missatges (Atom)