Vilamagore ha fet enguany el seu 25è aniversari.
Aprofitant l'avinentesa, s'ha realitzat un vídeo que el podeu visualitzar clicant el següent link.
https://www.youtube.com/watch?v=7u21t9kWAa4
dimecres, de novembre 14, 2018
dimecres, de setembre 19, 2018
Desviament riera de Vilamajor
El 15 de setembre de 1865, la reina d’Espanya va autoritzar a Marià Tomàs Pasqual per tal que executi les obres necessàries per rectificar la llera de la riera de Vilamajor en la part que creua una heretat del peticionari que es troba a la Vilanova de Vilamajor.
Les obres s’han de portar a terme segons el projecte presentat havent de fer la nova llera, de 30 metres d’ample, abans de fer les modificacions en la llera existent, el que donarà peu a una nova peça de terra la qual serà propietat del promotor.
diumenge, d’agost 12, 2018
dissabte, d’agost 04, 2018
dimecres, de juliol 25, 2018
Refugiats a Vilamajor durant la guerra civil. Casa Monteys
Tota guerra, i més
significativament les considerades
civils, provoquen, especialment en els bàndols perdedors, un moviment de població
a la cerca d’una major seguretat. Són els coneguts com a refugiats.
La guerra civil espanyola no va
ser una excepció. Hagueren constants moviments de refugiats en tots dos
bàndols, però foren especialment
significatius a partir del moment en què les tropes franquistes varen anar conquerint
territori republicà.
Amb al finalitat de gestionar
l’arribada de refugiats a Catalunya, darrer territori conquerits pels
feixistes, el Govern de la Generalitat va encarregar-se de constituir
primerament el Comitè d’Ajut als Refugiats i posteriorment, el Comissariat
d’Assistència als Refugiats. Ambdós ens
col·laboraven estretament amb el govern de la república per tal de buscar
la millor solució al problema dels
refugiats.
Totes les poblacions de Catalunya
amb més de 10.000 habitants, tenien l’obligació de constituir un Comitè
Comarcal d’Ajut als Refugiats (CCAR) des
d’on es coordinaven les accions que s’havien d’emprendre per donar assistència
als refugiats. Granollers fou la seu de CCAR a la nostre comarca.
El CCAR s’encarregava d’elaborar el cens de població refugiada
a partir de les dades que rebia dels diferents ajuntaments de cada poble on se
n’acollia. Posteriorment enviava aquestes dades a la seu central del
Comissariat d’Assistència als Refugiats. En aquestes llistes hi figuraven
diverses dades, entre les quals hi havia: nom i cognoms del refugiat, edat,
origen, ofici, data en què el refugiat s’havia donat d’alta o en cas que es
donés de baixa, la data en què es va produir i el lloc cap a on s’havia
traslladat. A partir del 9 de gener de
l’any 1937 la Generalitat de Catalunya va començar a trametre unes ajudes als
ajuntaments la població dels quals acollia refugiats: 2 pessetes diàries per
cada un d’ells. A més d’això, es comprometia a pagar les despeses anteriors a
aquesta data, en cas que es poguessin justificar.
El 14 d’agost de 1937 es van
dissoldre el Comitè d’Ajut als Refugiats i es va constituir el Comissariat
d’Assistència als Refugiats. El motiu es deu al fet que el problema dels
refugiats cada vegada era més complex i calia fer alguns canvis organitzatius.
Aquest nou organisme estava subordinat a la Direcció General d’Assistència
Social i s’encarregava a partir d’aleshores d’elaborar els censos, distribuir els
refugiats, realitzar tasques d’informació i inspecció, etc. El Comissariat s’encarregava,
a més, de transmetre les ordres que rebia des de la seva seu central de Barcelona
a tots els ajuntaments de poblacions on s’acollien refugiats. El Comissariat
s’encarregava de realitzar els pagaments dels subsidis als ajuntaments a partir
de les relacions que aquests enviaven, amb diners provinents de la Generalitat.
El Comissariat, portant a terme les
seves funcions de distribució dels refugiats, controlava tots els desplaçaments
de refugiats entre municipis. Els ajuntaments comunicaven al comissariat la
petició de trasllat d’un o més refugiats i aquest analitzava la proposta. Feia
les gestions pertinents amb la seu central de la capital catalana i donava
permís o no, depenent del cas, per portar-se a terme el trasllat del refugiat i
alhora el del seu subsidi. Seguint aquesta mateixa regla, el comissariat
s’encarregava també d’avisar als ajuntaments de noves arribades de refugiats a
la seva pròpia vila.
En aquesta situació, entre
l’abril i l’octubre de 1937, les tropes franquistes varen conquerir el País
Basc i Astúries provocant una onada de refugiats que fugien de les possibles represàlies dels
bàndol vencedor. I cap a on es van
dirigir? Es van repartir per tot el territori que encara estava sota el poder
del govern republicà, entre ells Catalunya.
Vilamajor li va tocar rebre 34
refugiats provinents de Gijón els quals
varen arribar a les 9 hores de la nit
del 14 de setembre de 1937. Tenint en compte que la població de Vilamajor
era de 1.232 habitants i que tenien
acollits 121 refugiats (10% de la població), l’arribada de 34 nous refugiats no
deuria de ser un motiu d’alegria per la població atès que el manteniment anava
a càrrec, en una primera instància, de l’ajuntament i, com us podeu imaginar, no es trobava en
una situació econòmica ideal. El primer
problema que es van trobar les autoritats locals era on podien allotjar a tal quantitat de refugiats,
tenint en compte que ni se’ls esperava i
que quan van arribar ho van fer de nit no donant opció a l’alcalde de cercar alternatives. Les cases
del poble incautades per l’ajuntament,
pel PSOE, UGT i CNT es trobaven plenes a
vessar sent impossible encabir els nous refugiats. Hi havia, però, una casa d’estiueig de la
família Monteys (on es troba actualment el casal d'avis), que tenia 13 llits, dels quals 5 o 6 són de matrimoni, i que
es trobaven sense utilitzar atès que a la casa només hi vivia la senyora i dues
serventes. L’alcalde va pensar en aquesta llar per allotjar a una part dels
nous refugiats, per això va demanar al jutge popular que emetés una ordre d’incautació
de les habitacions i llits de la casa que no estaven ocupades. Malauradament la
senyora de la casa es va negar a obrir la porta el que va obligar a portar als refugiats a dormir en una cadira
en diferents llars del poble. L’endemà
següent, i vista l’ordre del jutge, la senyora es va veure obligada a donar
accés als refugiats a casa seva, però només facilitant llits per 12 persones
(dos de matrimoni i 8 d’individuals). La
senyora es va negar a obrir la porta la nit anterior perquè volia guanyar temps
per avisar a familiars que residien a
Barcelona per tal que vinguessin a Vilamajor. Va aconseguir que
vinguessin 7 familiars que agafaren 4 llits evitant que fossin ocupats per
refugiats. Una jugada mestre.
La senyora de la casa no estava
contenta amb la situació. Va intentar fer la vida impossible als refugiats
imposant-los una normativa que podrien considerar draconiana. Un exemple fou el
tancament de la porta de casa a les 8 del vespre. Un cop tancada ningú podria
entrar o sortir. Però no fou l’única mesura. El fill de la senyora va interposar una denúncia davant
del delegat d’ordre públic al·legant que
a casa seva hi havia col·locat un
nombre excessiu de refugiats que impedia garantir un mínim higiènic mentre que en altres cases no hi havia allotjats cap refugiats o fins i
tot manifestava que es podien ocupar altres llars que es trobaven buides. Les
seves queixes van tenir resposta atès que el
29 de setembre es presentaren al
poble dos agents de la Brigada Social acompanyats per un guarda de seguretat i
pel fill de la senyora Monteys. Varen visitar la casa i comunicaren a
l’ajuntament que es donaven els mínims
higiènics necessaris i que per això
calia reallotjar-los. Els agents duien un llista d’habitatges del poble que
podrien estar buits o abandonats i els quals varen anar visitant fins que van
trobar un buit, que l’ajuntament no
tenia controlat, amb un llit. Varen desplaçar a tres refugiats
de la casa Monteys a la nova llar. Però aquí no va acabar tot. L’endemà
següent, el dia 19, el fill de la senyora, anomenat Eduard, es presentà a l’ajuntament
amb dos agents de la Brigada Criminal amb la intenció de comprovar els fets
denunciats. En aquest cas la situació se li va girar en contra atès que els dos
agents varen copsar el luxe de la casa
, la buidor de les seves estances, l’existència d’un habitatge al carrer
Ausiàs March de Barcelona on residia la família normalment, i les seves
relacions amb persones vinculades al feixisme com la família Sagnier els comtes
del Montseny (mireu article http://vilamajor.blogspot.com/2017/05/el-comte-del-montseny-i-vilamajor.html
).
Davant de la situació, l’alcalde
de Vilamajor, Pere Junoy, va enviar una carta denúncia a la Comissió de
Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya el dia 18 d’octubre de 1937 per
tal que es procedís a la incautació de tota la casa Monteys per acollir als refugiats. Desconeixem la resposta.
Bibliografia
Centro Documental de la Memoria
Histórica. Centro de Delegación Nacional de Servicios Documentales de la
Presidencia del Gobierno. Documentación varia relativa a incautaciones hechas
en la comarca de Vallès Oriental. Sant Fost de Campsentelles-Vilanova de la
Roca. Centro Documental de la Memoria Histórica,PS-BARCELONA_GENERALITAT,217,4
- 141 - Imagen Núm: 139/140/141
dissabte, de juny 02, 2018
El Bombardeig de Granollers: víctimes de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor
El Bombardeig de Granollers de
1938 fou l'atac aeri realitzat el 31 de maig de 1938 per avions de l'Aviació
legionària de la Regia Aeronàutica (les forces aèries italianes) durant la
Guerra Civil espanyola.
A les nou i cinc minuts del matí
i durant un minut, l'aviació feixista va bombardejar el centre de la ciutat
vallesana. Llocs com la Porxada, en aquells moment plena de gom a gom de gent
que feia cua per aconseguir menjar, la Fonda Europa, l'Hospital de Granollers o
l'escola Lluís Castellà van ser afectats pel bombardeig, que va sinistrar una
vuitantena d'edificis de la ciutat. Tot i que les dades varien en funció dels
estudis històrics realitzats, el nombre de morts i ferits es calcula que fou de
224, 124 dones i 84 homes. El nombre de ferits greus, s'alçaria a 165, la
majoria dels quals moririen durant el transcurs d'aquell dia. Es calcula, que
el mateix dia del bombardeig moririen 195 persones (68 homes i 111 dones) de
les quals 16 persones no pogueren ser identificades. Entre els mesos de juny i
octubre, 29 persones perdrien la vida com a conseqüència de ferides provocades
per les bombes.
La mort de molta gent civil en
l'atac, provoca un gran ressò mediàtic en la premsa estrangera, i alguns
mitjans estrangers, batejaren aquest com la Gernika catalana. Les mostres de
suport cap a la ciutat després del bombardeig arribes dels diferents llocs del
bàndol republicà i de l'estranger. En aquest sentit el 14 de juny de 1938 el
ministre d'Estat, Cèsar Barbeito, visitava la ciutat i els ferits, conversant
amb aquells que encara es trobaven a l'hospital. El ministre també va
traspassar els diferents donatius que des l'estranger havien arribat. En els
dies posteriors també van visitar la ciutat, l'ambaixador de Mèxic així com
provocarien la repulsa dels governs i els mitjans de comunicació de França i
del Regne Unit.
Entre les víctimes, com a mínim hi
havia dos persones dels nostre entorn, les quals varen resultar mortes:
-
Josepa MARCH GUINART de Sant Antoni de Vilamajor
-
Carme SERRA PUIGORIOL de Sant Pere de Vilamajor
Bibliografia
-
WIKIPEDIA
-
Diari el
9NOU del dia 31/5/2018
dissabte, d’abril 07, 2018
Història del safareig de Sant Pere de Vilamajor
La bugada es
realitzava, des d’antuvi, a la riera,
concretament a la resclosa que hi havia entre el Molí de baix i can Tomàs
aprofitant el salt d’aigua i la formació d’un petit toll. L’element necessari i imprescindible era
l’aigua. Sense ella no es podia netejar i les alternatives que hi havia eren
molt incòmodes.
L’any 1947 fou un
any climatològicament caracteritzat per la inexistència de precipitacions i l’aparició d’una forta sequera. La riera es
va assecar. No hi havia ni un rajolí d’aigua. Al mes de juliol, amb la calor,
el govern local es va plantejar seriosament la construcció d’un safareig amb un
doble objectiu: garantir aigua durant tot l’any i facilitar la feina fent-la més còmoda pels usuaris creant
una infraestructura adequada. Tant sols va ser un suggeriment. Quan va tornar a
ploure i la riera va tenir aigua, el problema es va oblidar.
No fou fins el 1952
que es va tornar a posar sobre la taula la necessitat de dotar al poble d’un
safareig. El problema, com no podia ser d’altre manera, era el cost. Es va fer
un càlcul i es va veure que era inassumible. Es va decidir demanar auxili a
entitats superiors per tal que
subvencionessin, encara que fos un part, dels cost total. Finalment, al gener de 1958 la Diputació va
concedir una subvenció de 125.000 pessetes dins del plans d’ajuda bianuals. L’ajuntament va encarregar
a l’arquitecte municipal Joan Antoni de Ferreter Ducay que fes el projecte,
tenint com a límit l’import de la subvenció. Ho va clavar! Al desembre del
mateix any es va aprovar el projecte per un cost de 123.080,3 pessetes. L’any
següent es va fer el plec de condicions per a la construcció resultant escollit
el manobre Pere Badell, que fou l’únic que es va presentar, amb un pressupost
de 112.238,12 pessetes.
El projecte
recollia que les aigües que havien d’alimentar el safareig havien de venir de
les aigües sobrants del rec del Molí d’en Samon, actualment conegut com el molí
de Dalt. A canvi l’ajuntament es comprometia a pagar una quarta part del cost
del manteniment de dit rec.
Una altre novetat era la instal·lació d’una font que donaria servei a les llars que no tenien aigua de pou. Per acabar, es va projectar que el safareig fos tancat a excepció de la banda que donava a riera per garantir frescor durant l’estiu, calor durant l’hivern i aixopluc quan plou.
Una altre novetat era la instal·lació d’una font que donaria servei a les llars que no tenien aigua de pou. Per acabar, es va projectar que el safareig fos tancat a excepció de la banda que donava a riera per garantir frescor durant l’estiu, calor durant l’hivern i aixopluc quan plou.
El 27 de març de
1960 es va inaugurar oficialment el safareig amb la presència de nombroses autoritats.
Després de 18 anys, Sant Pere gaudia d’un safareig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)