diumenge, de novembre 24, 2019

Anàlisi de les obertures de la Torre Roja


Finestres

La funció de  les finestres era doble:

-   deixar passar la llum per donar claror a l’interior i la vegada permetre l’entrada de calor del Sol
-   deixar passar  l’aire que permet  la ventilació de l’interior i així evitar les humitats

A la Torre Roja podem diferenciar tres tipus de finestres:

   a la part inferior trobem un tipus de finestra d’una sola esqueixada  fetes amb els muntants de carreus regulars i un dintell monolític de tal manera que la ranura es va eixamplant cap a l’interior, el que dóna com a resultat  un pas d’obertura de llum molt estreta. Hom sol conèixer aquest tipus de finestra com a sageteres. En aquest cas, aquesta estructura es deu a la necessitat de estalviar mur i fer les menys obertures possibles en la part baixa del campanar per donar més paper sustentant al mur. A mida que l’alçada s’incrementa, augmenta la grandària de les finestres, ja que el mur en els pisos superiors ha de sostenir menys pes.   No crec que la funció inicial de les obertures sigui la de defensar-se en cas d’un atac sinó que més aviat és causada pel desconeixement que tenien els mestres d’obres per fer obertures més grans. L’argumentació es basa en què, normalment, les sageteres es solien disposar en les torres de defensa d’un castell cobrint els angles morts, però en el nostre cas, les sageteres estan disposades seguint el recorregut de l’escala interior, no trobant-se en cap altre lloc. Si realment tinguessin una funció defensiva, el mestre d’obres no hagués dissenyat una al mur nord on es troba la porta d’entrada, possiblement la part més feble de la Torre?. El mestre d’obres va dissenyar les sagetes no amb caràcter defensiu sinó per donar una mica de claror a les escales interiors en tot el seu recorregut. Aquest mena de finestres solen considerar-se pre-romàniques (segle IX-X).

•   Al segon pis trobem quatre obertures, una per cada punt cardinal. Són finestres d’arc de mig punt amb dovelles i montants de carreus escairats separades per una doble columna geminada. A l’estar a la part alta de l’edificació ha de suportar menor pes el que va permetre al mestre d’obres dissenyar una major obertura. Cal afegir que aquesta mena de finestres són típiques del segon romànic (segles XI-XII) les quals varen ser  fetes gràcies als progressos arquitectònics.



Les columnes són un cas a part. Els elements que composen una columna són:

•  La base: senzilla, cilíndrica, sense cap element ornamental.
  La canya: cilíndriques i sense elaborar.


  Capitell trapezoïdal o d’imposta o mensuliformes . És una forma exigida per la mesura dels murs. La seva austeritat ens demostra la seva antigor, tanta que no correspon amb la  resta de l’edifici el que fa pensar que prové d’una altre edificació. Té com a úniques ornamentacions unes formes geomètriques a la cara externa no havent-hi cap a l’interior. La sobrietat pot respondre a dues raons: la seva antigor o la manca de diners per contractar un mestre picapedrer capaç de fer uns capitells molt més elaborats.



 En el darrer pis tenim dues tipologies d’obertures:

1.-  dues obertures molt grans situades a les cares sud i nord i que foren obertes per encabir les campanes durant el segle XVIII.  Estan fetes amb una arc de mig punt sense valor arquitectònic.


2.- dues  finestres d’arc de mig punt amb columnes geminades situades a l’est i oest. En aquest cas el   capitells tenen forma cònica  retallada en els escaires, més elaborats i treballats el que demostren que foren construïts en una època més tardana, possiblement al segle XIII


 A l’interior es poden observar dues finestres:

   una tapiada situada en el primer pis , la funció de la qual desconec.


   una situada entre la planta i baixa i primera planta.

      

  
Porta

La funció de les portes és barrar l’accés de persones de l’exterior cap a l’interior.



La porta de la Torre Roja es troba inserida dins d’una obertura formada per un arc de mig punt format per carreus i dovelles de gres perfectament escairats i de notables dimensions. Per la part interne trobem un dintell que es recolza sobre dues mensules perdent  l’arc de mig punt.



La porta no es troba arran de terra sinó que cal pujar un graó.

Les seves dimensions només permeten el pas de persones i no d’animals.

La porta es troba reforçada per una estructura metàl·lica de la qual desconec la seva procedència.  La seva funció seria la d’evitar que els enemics cremessin la portar. Si aquesta teoria és certa tindríem un element més indiciari que en els seus orígens es tractava d’una estructura militar.
  
A l’interior trobem dues portes més:

-  la que dóna accés a l’escala que ens porta al segon pis. Es tracta d’una porta d’arc de mig punt format per grans dovelles de pedra sorrenca



-   la que dóna accés de l’escala al segon pis.



Missioners vilamajorins a Austràlia


Joan Rech, un jove 21 anys inquiet pastor, llaurador i forner de Vilamajor, possiblement cansat de viure i treballar en un poble sense oportunitats de progrés   i mogut per una profunda religiositat, va decidir embarcar-se en l’aventura de la seva vida: fer de missioner  en les inhòspites terres de Nova Holanda, actualment Austràlia.

El 29 d’agost de 1849 es presentà a l’església de Santa Maria del Mar, plena de gom a gom,  per rebre l’hàbit de missioner per tot seguit anar en un vaixell, juntament amb 27 missioners més, cap a Cadis, on havia d’embarcar-se en la corbeta de guerra La Ferrolana.

El 6 d’octubre de 1849 el vaixell La Ferrolana va salpar  per realitzar  un viatge de circumnavegació  a la Terra passant pel cap de Bona Esperança, Manila, Macao, Hong Kong, Singapur, Sidney, Guayaquil, Valparaiso, Montevideo i finalment  Cadis.

A partir d’aquest moment perdem el rastre del nostre heroi però suposadament  va desembarcar a Nova Holanda (Austràlia).

Bibliografia

Revista catolica 10/1849 nº  88  pag 809

Vilamajor, parada i fonda cap a Sant Jaume de Galícia al segle XIII


Al voltant de l’any mil moltes coses van canviar. Possiblement la més espectacular de totes  fou l’obertura de la societat europea guiada per l’esperit religiós. L’afany de salvació i  el desig de conèixer món va provocar que el pelegrinatge arribés al seu màxim esplendor.

Hi havia pelegrinatges curts a santuaris propers al lloc de residència realitzats per persones sense capacitat econòmica suficient per emprendre un llarg viatge als grans centres de pelegrinatge com Roma, Jerusalem  o Sant Jaume de Galícia. Aquest estaven reservats  a l’estament nobiliari, eclesiàstic o grans fortunes.

El pelegrinatge a  una terra tant llunyana comportava travessar regions de senyories diferents, habitades a vegades per poblacions hostils. Per garantir la seguretat dels pelegrins importants, almenys mentre viatgessin per terres del comte de Barcelona, hi havia el segle XIII  un sistema de guies dependents directament de l’autoritat. Ho sabem per un document ben curiós, l’inventari de despeses del batlle de Vilamajor dels anys 1156-1157. En ell consta que el juny del 1157 un grups de cavallers del Rosselló que tornaven de Compostel·la van sojornar a Vilamajor. Els guiava Joan de Loara, que feia aquesta funció per manament de la reina Peronella. Poc després, el mes de setembre, va passar per Catalunya l’arquebisbe de Santiago. Venia de Roma i retornava a la seva seu. També ell va sojornar a Vilamajor, i va disposar com a guies de Pere de Regadell i Berenguer de Ricla, que, per ordre de Ramon Berenguer IV, semblen haver garantit la seguretat de l’arquebisbe durant el seu viatge per terres catalanoaragoneses.

Bibliografia

SALRACH, Josep Maria. DE L’ESPERIT A LA MATÈRIA: CATALANS EN TERRA CASTELLANA A L’ALTA EDAT MITJANA.