dimarts, de novembre 21, 2023
diumenge, de setembre 10, 2023
La Festa Major de Sant Antoni de Vilamajor al llarg del temps (1882-2023)
Pots escoltar el podcast OBRINT PORTES on es fa un petit resum de l'article
Cliqueu AQUÍ
1. Introducció
Catalunya és un país amb una tradició festiva intensa i extensa. Els viatgers anglesos i francesos del segle XVIII que escrivien les cròniques dels seus viatges a Catalunya s’admiraven estranyats que el poble català fou procliu a celebrar tantes festes i tan variades.
Entre les festes populars d’arrel tradicional, tenim les que es corresponen als cicles festius de l’any –de Nadal a Carnestoltes, de la Quaresma a Pasqua Florida, i de la primavera a Corpus– molt vinculades a la religió. Però cada poble, vila o ciutat tenia la seva pròpia festa major que solia coincidir amb la diada del sant patró o patrona o bé es fa amb motiu de la commemoració d’un fet històric o tradicional destacat de la localitat.
La festa major és la festa local per excel·lència, la que crea i recrea la comunitat, la identifica i la projecta. Ve a ser el paradigma de la festa. És de caràcter anual i se sol celebrar a l’estiu, perquè temps enrere s’esperava haver acabat les collites. Tanmateix, les festes majors han canviat de lloc en el calendari segons ha convingut. El cas més freqüent és el trasllat de la festa a un diumenge. També s’aprofita el mes d’agost en lloc de l’original, per treure benefici de l’estada d’estiuejants o període de vacances.
En moltes poblacions d’estiueig o turístiques que a l’estiu són desfigurades per l’allau de forasters i en què el turisme representa la màxima ocupació, la festa major, en lloc de desaparèixer, ha arribat a perdre el sentit identitari i el caràcter comunitari tradicional i fins i tot ha quedat convertida en atracció turística i diversió dels forasters. Davant d’aquest perill de pèrdua de valors identificadors i de sentit de comunitat local, hi ha qui s’espera que passi la temporada forta de l’estiu per poder celebrar en comunitat la festa que considera que els correspon pròpiament.
A més de la festa major d’estiu, moltes poblacions celebren una segona festa a l’hivern anomenada festa major d’hivern o festa major petita.
No podem parlar de festa major moderna fins a mitjan segle XIX, període durant el qual es liquida definitivament l'antic règim, mentre el poder civil agafa embranzida. Així, institucions com l'Església, els gremis i les confraries, abans pilars de la festa, veuen minvat el seu protagonisme o desapareixen completament. Els nous ajuntaments els prenen el relleu i comencen a organitzar festes sense un sentit estrictament religiós, per bé que en molts casos les dates de celebració anuals coincidiran amb les dels patrons de la vila. Els elements que acabaran integrant la major part de festes majors del país (cercavila, ball, ofici religiós...) són manllevats de les antigues festes populars, fonamentalment del Corpus, establint-se així una continuïtat en les manifestacions d'oci col·lectives que va des del segle XIV —pel cap baix— fins avui.
2. La Festa major de sant Antoni de Vilamajor
Malauradament no hi ha informació sobre quan es va instaurar la festa major al poble. Només s’han localitzat petites referències puntuals i indirectes vinculades amb permisos administratius que atorgava el govern local.
Referències històriques sobre festes religioses a Vilamajor són força antigues, però si concretem únicament sobre la Festa Major al nucli de població de sant Antoni de Vilamajor, la primera documentació que ens parla data del 1882.
Desconec si abans d’aquesta data es celebraven però la consulta a l’arxiu històric municipal i l’anàlisi de les actes dels plens de l’ajuntament indiquen que les primeres festes majors daten d’aquest any. El que tenim clar és que anterior aquesta data hi havia activitats culturals i religioses que es feien al llarg de l’any.
En el pressent article intentarem discernir quina ha estat l’evolució de la Festa major d’estiu de sant Antoni de Vilamajor.
2.1 Quan es celebra?
Des del punt de vista eclesiàstic, la Vilanova de Vilamajor pertanyia a la parròquia de Sant Pere, on es localitzava l’església i on vivia el rector. La Vilanova, però, tenia des del 1555 una petita capella dedicava a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, molt arrelat entre la població.
A mig camí de les dues poblacions hi ha erigida una petita capella dedicada a sant Lleïr des de l’any 1303 que era venerada amb molta devoció tant per la gent de Sant Pere com els de la Vilanova.
La Vilanova va aconseguir la independència eclesiàstica a l’any 1797 aixecant-se una església, a l’actual plaça Joan Casas, dedicada a Sant Antoni Abat convertint-se en el patró de la població, però alhora es va mantenir l’adoració a sant Lleïr. Es per aquesta raó que en el present sant Antoni de Vilamajor té dos patrons:
- Sant Antoni Abat que es celebra el 17 de gener en l’anomenada Festa Major d’hivern.
- Sant Lleïr que es celebra el 27 d’agost i que es coneguda com la Festa Major d’estiu.
Per raons climatològiques òbvies, la Festa Major principal fou la d’estiu, que és de la que en parlarem i a la que farem referència tota l’estona i que anomenarem amb l’acrònim FME.
Des d’antuvi la FME s’ha celebrat els dies 27 i 28 d’agost, independentment del dia de la setmana en què queia. Durant la segona dècada del segle XX, es va afegir un dia més, el 29, amb la finalitat d’incorporar més activitats lúdiques i desvincular-se de la religiositat dels primers dos dies . No fou fins la dècada dels 50 que es va decidir canviar les dates per l’aferrissada competència que exercia la festa major de Granollers, que es celebrava en les mateixes dates, i que restava públic foraster. Va consultar-se el calendari de les festes majors dels pobles més propers i es va comprovar que el cap de setmana coincident amb el tercer divendres del mes d’agost era els més apropiat. L’Ajuntament va prendre la decisió de declarar el tercer divendres del mes d’agost com dia laboral festiu fent-lo coincidir amb la FME, que anava des del dijous fins el diumenge. A la capvuitada es celebra la festa de Sant Lleïr, inclosa en el programa de la FME.
2.2 Qui l’organitza?
Antigament la FME tenia un únic programa d’activitats que any darrera any es portava a terme. L’Ajuntament exposava al públic les condicions que havien de complir totes aquelles persones o entitats interessades en l’organització del programa festiu:
- Qualsevol persona física o jurídica, de manera individual o col·lectiva, podrà demanar participar en l’organització de la festivitat. El Ple de l’Ajuntament serà l’encarregat d’escollir entre els candidats sol·licitants qui s’encarregarà de gestionar els festejos. Pot ser triat més d’un aspirant.
- Els escollits seran els responsables davant de qualsevol actuació que comporti un greuge a terceres persones o béns. L’exemple més clar són els possibles accidents succeïts per no complir els requisits de seguretat de l’envelat, el trencament de béns privats o públics per persones incontrolades o molèsties produïdes als veïns i veïnes. En el cas que els organitzadors fossin joves majors d’edat però dependents econòmicament del cap de la família, serà responsable subsidiari el pare.
- Els candidats escollits, anomenats “empreses”, hauran d’inscriure’s en la matrícula de contribució industrial i de comerç de la localitat i pagar els corresponents tributs. Al llarg dels temps les quantitats han anat canviant però correspon a un % (entre el 5 i el 10%) dels diners recaptats per les “empreses”, concretament pel lloguer de les llotges i cadires de l’envelat.
Una part (normalment un 10%) dels diners obtinguts havien de ser destinats a beneficència, per tant, destinat a les persones desvalgudes del poble.
- L’Ajuntament serà l’encarregat de controlar els ingressos obtinguts per “l’empresa” mitjançant el control dels talonaris o justificants de lloguer de llotges o cadires. Els organitzadors hauran de presentar els talonaris al Secretari de l’Ajuntament que s’encarregarà de segellar-los. Al finalitzar la FME, hauran de retornar els talonaris i es procedirà a quantificar els ingressos i a calcular els tributs que han de satisfer.
- En recompensa per la concessió, s’espera que l’orquestra contractada es posi sota les ordres del mossèn en els oficis religiosos programats.
- Una de les llotges, situades en lloc preferent, haurà d’estar destinada als membres del consistori.
Potser el que més sobte de tot el condicionant és la possibilitat que hagi més d’una “empresa” organitzadora de la FME. La raó cal atribuir-ho a les diverses ideologies existents en el poble i cronològicament vinculades als períodes històrics amb una major conflictivitat política on la possibilitat de trobar dos organitzadors és major. Per no endinsar-nos en el complicat món polític, ho resumirem d’una forma molt simple: hi havien els d’esquerres (liberals) i els de dretes (conservadors), i cadascú organitzava la seva FME amb el seu propi envelat. Eren coneguts com els de la Sala de Dalt i els de la Sala de Baix.
En determinats anys ambdues faccions varen coincidir en l’organització però majoritàriament l’ajuntament intentava que fou només una l’organitzadora. Es volia que la FME fos un punt de trobada de tots els habitants on poguessin compartir xerinola i hagués molta cohesió. A l’any 1894 es va signar un conveni on les dues faccions de ball s’unien en una sola.
Normalment eren les associacions culturals del poble les encarregades de l’organització el Club de Futbol de Vilamajor, però més endavant es varen unir totes en una única Comissió de Festes que va rebre el nom del Patronat de Cultura. Finalment, i des de principis del segle XXI, l’ajuntament s’ha fet càrrec de tota la gestió de la FME.
2.3 On es realitzava?
El sorgiment de l’associacionisme cultural a Catalunya, a meitat del segle XIX, tenia com objectiu apropar la cultura al poble. Es realitzaven nombrosos actes on els vilamajorins i vilamajorines participaven, però sense cap mena de dubte l’activitat cultural que tenia més èxit eren els balls socials i molt especialment aquells que permetia ballar aparellats.
L’assistència als balls era nombrosa, amb tants participants que no hi havia cap local a Sant Antoni que tingués suficient capacitat per acollir a tothom. Calia crear un nou espai que havia de ser temporal, segur i amb una decoració i estructura adaptada a les necessitats. Va aparèixer els envelats.
Els envelats tradicionals van tenir un origen mariner, probablement a Barcelona o rodalia, i poc a poc, es van anar difonent primer per la costa i després per la resta de Catalunya. Sorgiren nombroses empreses dedicades al lloguer d’envelats que disposaven d’un extens catàleg de models.
Els organitzadors de la FME havien de posar-se en contacte amb les empreses d’envelats per encarregar el model que creien que era adequats a les seves necessitats.
Al llarg del temps els envelats s’han instal·lats en diversos indrets del poble. Els més habituals foren a l’era de can Perpunter o en els camps de can Sauleda, però puntualment es realitzaren en altres indrets, en particular quan hi havia més d’un envelat com a la plaça Montseny o a la plaça d’en Riera.
Per fer-nos una idea aproximada del tamany dels envelats, el 1928 es va llogar un envelat que feia 14 metre de llarg per 12 metres d’ample, per tant disposava de 168 m2 on podien haver unes 20 llotges i 100 cadires.
L’aparició d’espais tancats permanents com El Patronat o la Sala, l’organització de nombroses activitats a l’aire lliure i el decaïment del ball com a activitat principal va provocar el decaïment dels envelats. Malgrat tot, avui en dia encara es fan envelats amb l’objectiu de protecció als assistents en cas de climatologia adversa, això si, sense cap mena de decoració i sense l’encant de temps pretèrits.
2.4 Com es finançava?
Les principals despeses que tenien els organitzadors era el lloguer de l’envelat i la contractació de l’orquestra que es finançaven mitjançant els següents mecanismes:
• Com s’ha dit, les “empreses” organitzadores solien ser entitats culturals o esportives vinculades a Sant Antoni constituïdes per un nombre indeterminat de socis que abonaven una quota. Una parts dels diners recaptats anaven destinats per fer front a les despeses de la FME. A canvi, l’entitat reservava al soci, a un preu més reduït, seients o llotges a l’envelat. Per exemple, a l’any 1923 les llotges tenien un cost de 20 pessetes pels socis.
• Les persones que no eren sòcies i que volien assistir a l’envelat havien de pagar una entrada que els donava dret a una llotja i una cadira. Els preu han anat variant al llarg dels anys però, per poder comparar, al 1923 les llotges tenien un cost de 50 pessetes mentre que per les cadires s’havia d’abonar 4 pessetes.
• Un dels balls més populars era el de rams. Com a dansa que representa un galanteig, les balladores duen un ventall i els balladors un pom de flors. Durant la dansa, els balladors lliuren el ram a les parelles d'una manera molt gentil. Els organitzadors posaven a la venda rams a un preu de 2 pessetes (any 1923).
• Hi havia un petit merchandising consistent en la venda de petits obsequis a un preu d’un pesseta.
• Els comerços solien fer petites aportacions o donacions.
L’ajuntament no aportava cap diner públic a la FME. Hi ha, però, excepcions, com a l’any 1923 on es va subvencionar una part de l’envelat per no poder-se fer càrrec els organitzadors. Del que si solia fer-se càrrec era de la seguretat exterior amb la contractació de “guardes de seguretat” privats i públics com els Mossos d’Esquadra provinents de Palautordera (es quedaven tota la FME i se’ls havia de donar habitació on dormir i menjar a pensió complerta).
Era normal que l’ajuntament els dies previs de la FME arrangés els carrers amb una bona neteja i li donés una bona “rentada de cara” a la façana de la casa consistorial.
Finalment, l’Ajuntament tenia dret a una llotja presidencial que havia de estar en lloc preferent amb 12 cadires en la que només es tindrà una sola entrada i independent i per tant no es permetrà que sigui de pas. El privilegi no els hi sortia de franc atès que havien de pagar com la resta d’usuaris.
A partir de la segona meitat del segle XX, l’ajuntament, poc a poc, va anant incorporant en els pressupostos generals el pagament de diverses activitats fins que es van fer càrrec íntegrament del finançament de tota la FME.
2.5 Qui era el programa d’activitats?
Hom és conscient que el programa d’activitats ha canviat molt ens els darrers 141 anys. Algunes activitats emblemàtiques i tradicionals s’han perdut i s’han afegit de noves amb la intenció de diversificar per atraure al màxim públic possible.
Tradicionalment la festa major ha tingut tres “escenaris” possibles: l’església, el carrer i l’envelat.
Església
No hi havia cap FME on no hagués els oficis religiosos. La principal raó per celebrar les jornades festives era exalçar la figura del patró del poble, sant Lleïr, per tant, era obvi que hauria d’haver diverses activitats de caràcter religiós.
Totes els dies, cap a les 9:00 hores, s’iniciava un passa carrers amb l’orquestra contractada pel ball de l’envelat, que recorria els diversos carrers de la vila recollint a la gent. Feien una parada a l’ajuntament per arreplegar les autoritats i es dirigien a l’església on a les 10 hores s’iniciava l’ofici religiós.
Un cop finalitzat l’ofici religiós, a les 12 hores, davant mateix de l’església es feia un ball de sardanes. La tarda (18 hores) de l’últim de dia de la FME es feia una processó, amb l’orquestra que anava pels principals carrer de la vila fins a l’església . Quan es feien oficis religiosos no podia haver cap altre activitat festiva al poble.
Carrer
Al carrer Nou i part del de França, els botiguers i artesans treien els seus oficis al carrer, en una parades on mostraven i posaven en venda els productes. La FME era una gran oportunitat de negoci amb un important volum de vendes: la població era més generosa i solia consumir productes que no ho feien al llarg de l’any com begudes, dolços, menjars, etc.
Hi havia fira que solia posar-se en una de les places del poble. L’atracció estrella eren els cavallets.
A finals del segle XIX hi havia una activitat mot arrelada al poble que consistia en fer cercavila que començava en el carrer Vell, al costat de la riera, i avançava cap a la plaça de l’Església (actualment Joan Casas). D’allà anava a l’ajuntament (situat en el carrer de França) i feien una aturada per cantar una serenata o composició vocal amb acompanyament d’un o més instruments (guitarres, mandolines, etc) o exclusivament instrumental, destinada originalment a ésser executada a l’aire lliure a fi d’honorar una persona o entitat. En aquest cas el que es demanava era permís a les autoritats per donar el tret de sortida pel primer ball de tarda que es feia a l’envelat. Es feia cada dia que hi havia ball, una a la tarda i un altre a la nit, i rebien el nom de “parades”. Hi havia “parades de tarda” i “parades de nit”. Sembla ser que foren una activitat molt seguides per la gent.
Finalment, es solien organitzar diversos jocs infantils per la canalla i els focs d’artifici o japonesos.
Envelat
Era on es realitzava l’activitat festiva més esperada per a tothom: el ball. Era l’oportunitat que tenien els joves, tant del poble com a forasters, de poder contactar amb les noies. Aquestes, normalment, tenien un paper on apuntaven l’ordre dels noies que volien ballar amb elles. Els pares o familiars tenien cura que el ball no fos massa indecent (no es podia ballar massa a prop l’un de l’altre) però suficient perquè ambdues persones poguessin mantenir una conversa “privada”.
Hi havien dos balls: el de la tarda, que solia iniciar-se a les 20 hores, i de nit a les 00:00 hores.
Exemple de programa de FME de l’any 1928:
Dia 27/8
- 10h: Orquestra acompanyarà a les autoritats a la missa d’ofici
- 12h: Sardana a la plaça de l’església
- 17h: Jocs infantils a l’era i elevació de globus amb focs japonesos
- 20h: Ball de tarda
- 23h: serenata a la casa de l’ajuntament
- 00h: ball de nit
Dia 28/8
- 10h: Orquestra acompanyarà a les autoritats a la missa d’ofici
- 13h: Ball de dansa
- 18h: Processó amb l’orquestra
- 20h: Ball de tarda
- 23h: Mitja audició de sardanes
- 00h: Ball de nit
Dia 29/8
- 12h: Dos sardanes a la plaça de l’església
- 17h: Jocs infantils
- 20h: Ball de tarda
- 22:30h: Focs artificials a l’era
- 23:30 Ball de nit
2.6 Peculiaritats
La Festa Major era un esdeveniment que tothom esperava. Al llarg de l’any havien poques oportunitats per passar-ho bé i, molt especialment, per mantenir relacions socials amb el veïnatge i amb gent d’altres poblacions properes. Com eren uns dies especials, la gent havia de fer quelcom diferent i gairebé tothom utilitzava la mateixa fórmula: per Festa Major, nou vestidor.
Cada any hom es feia un vestit nou que només emprarà en dates assenyalades, com la missa, bodes, batejos i enterraments, etc. La data d’estrena sempre era per la Festa Major, sigui la d’hivern o la d’estiu. Als balls calia anar ben mudat i arreglat, per aquesta raó sempre s’intentava estrenar la nova indumentària el dia del ball de gala. El sastre del poble, en Francesc Casadevall, era quan més feina tenia. Solia fer unes 13 o 14 vestits marengos.
El primer dia de Festa Major, els nois i les noies encara portaven els vestits de l’any anterior. En canvi al segon dia , en el ball de gala, tots estrenaven els vestits amb molta il·lusió, especialment les noies, enmig d’una gran expectació. Elles anaven amb vestits llargs i ells amb americana i corbata (imprescindible per poder ballar).
Respecte el ball no era tant fàcil com ara. Les noies portaven un carnet de ball on anotaven els nois que li havien demanat permís per ballar amb ella. Quan més llarga era la llista millor perquè significava que era una noia desitjada per la seva bellesa o simpatia, en tot cas hi havia un número determinat perquè estava mal vist que una noia ballés amb molts nois, però pitjor era que ballés sempre amb el mateix. De tot plegat s’encarregava la mare o substituta, denominada carrabina, que era la que feia de filtre davant dels possibles “moscons”. Que passava amb els que no aconseguien el ball de la seva estimada? Tenien el pericon o dansa tradicional argentina, de compàs 3/8, que sol ballar-se per grups de parelles col·locades unes de cara a les altres. Finalment i com darrera oportunitat, si el noi estava molt interessat en la noia li podia regalar una toia o ram de flors el que li donava dret, si era acceptat, a un ball. Com us podeu imaginar això sempre despertava un munt de comentaris.
Hi havia un munt de balls. A part dels explicats teníem el balls d’obsequi, el de casats, el de fanalets, els robats i el de gitanes. L’orquestra, que era la mateixa durant els 3 o 4 dies, era l’encarregada de posar la música amb interpretació de cançons melòdiques, autòctones, americanes, llatines, vienesos, etc.
Fora de l’envelat, una de les activitats que més participant atreia eren les sardanes les quals es solien fer davant La Sala, en mig de la carretera.
Amb el temps les demandes del poble, i molt especialment del jovent, van anar canviant i dels ball de saló es va passar als concerts. Un exemple fou la memorable audició que va donar un jove Lluís Llach.
2.7 Els esports
Una de les activitats més populars de la FME eren les competicions esportives. Podem catalogar-les en dos gran grups: les que organitzaven la gent del poble i les que feien els membres de La Colònia.
Fins a la segona dècada dels anys 20 del segle XX no es troben gaires referències a activitats esportives. El rei era el futbol amb el C.F Vilamajor com a representant del poble. Solien organitzar partits amb equips d’altres poblacions, com l’organitzat el 1934 contra el F.C Girona
Una altre competició eren les curses bicicleta o de motos amb un circuït molt semblant: Vilamajor, Llinars, Cardedeu, Cànoves i Vilamajor.
Hi havia, però, altres esports minoritaris que aprofitaven la FME per fer una competició, concretament parlem del tennis, un esport que només practicaven els membres de La Colònia (estiuejants burgesos) en una de les dues pistes que van existir: la que hi havia davant la Casa Nova i propietat de la família Gallardo, i la que hi havia davant de l’actual Correus i que n’era propietari el Gil i el Monteys.
Aprofitant l’avinentesa, La Colònia tenia com un programa paral·lel al de la FME amb l’organització de diversos actes, entre ells escollir la pubilla del poble.
2.7 La publicitat
Actualment en el món digital que vivim les notícies i les informacions de qualsevol mena la rebem molt ràpidament en el nostre mòbil, però antigament l’única manera de donar a conèixer el programa de festes era mitjançant la publicació, en format paper, d’un Programa de Festes.
En Rafael Bertran , apassionat del poble, té en la seva casa-museu cal Cisteller, una gran part dels programes de la FME. Molt amablement en Rafael m’ha deixat consultar dits programes per poder extreure la informació rellevant. Gràcies a ell i als programes he pogut realitzar aquest article. Moltes gràcies Rafael.
Intentar posar tota la informació que costen en els diferents programes donaria lloc a un extens i insofrible article, per això he cregut convenient fer temàtiques diverses que durant els propers anys aniré penjant a internet. El que si he decidit fer és posar algunes de les portades dels programes de FME.
3. Bibliografia
Programa de festes majors de SAV (1934-2023)
Arxiu municipal de SAV
Arxiu històric Cal Cisteller.
dijous, de juliol 13, 2023
Els cementiris de Sant Antoni de Vilamajor
Antecedents històrics
Des del primer enterrament documentat, fa 100.000 anys, fins a l’època clàssica (segle IV ANE), els enterraments es situaven fora de les comunitats i/o ciutats perquè creien que el món dels vius havia d’estar allunyat del món dels morts. Les vores dels camins o terrenys apartats es van convertir en improvisats cementiris, així el contacte amb els morts era continuat però a la vegada separat de la vida quotidiana.
Els enterraments in urbe es van començar a generalitzar a les ciutats romanes, no pas pel cristianisme sinó pel culte als màrtirs. Aquests eren enterrats en les necròpolis extra urbanes, comunes a cristians i pagans, però ràpidament es van convertir en objecte de culte, sent visitat per nombrosos grups de fidels que celebraren misses que va provocar la construcció de capelles o basíliques per acollir als peregrins i canalitzar el culte. Es varen començar a construir diversos serveis al voltant de l’edifici commemoratiu, entre els que cal destacar el cementiri. Quina major satisfacció per un creient que ser enterrat al costat d’un màrtir?. Es pot dir que hagué un turisme de cementiris.
Va arribar un moment que la separació entre aquest enterrament i la ciutat va desaparèixer, malgrat que continuava la prohibició d’enterrar intramurs. Les esglésies, davant la demanda, van començar a incorporar espais adjacents a l’edifici destinats a l’enterrament. Era un espai compartit amb els vius: l’església, el campanar i el cementiri.
El primer cementiri documentat de Sant Antoni es trobava situat al costat de la seu parroquial, l’església de Sant Pere de Vilamajor. Totes les persones de la contrada havien de ser enterrades en el cementiri parroquial si volien gaudir dels privilegis religiosos.
Al 1797 el nucli de Vilanova de Vilamajor va obtenir la vicari perpètua el que li donava potestat per tenir el seu propi edifici religiós (església), un indret on viure el vicari (cas rectoral) i un lloc on enterrar els morts (cementiri).
Aquesta és la història dels cementiris que han hagut a Sant Antoni de Vilamajor.
Els primers enterraments
L’edifici religiós es va construir a l’actual plaça de Joan Casas, a l’espai que ocupa l’estanc. Malauradament no es va trobar el lloc adient, sumat a la manca de diners per adquirir-ho, per situar el cementiri i la casa rectoral. Era un problema greu atès que no hi havia un espai on enterrar els morts el que obligava a fer-ho com antuvi: al cementiri de Sant Pere de Vilamajor.
El vicari de Sant Antoni, en Ramon Ruich, va demanar permís al bisbe de Barcelona de poder fer els enterraments dins de l’església. La demanda transgredia la ordre emesa pel monarca Carles III que el 3 d’abril de 1787 decretà la prohibició de fer enterraments en les esglésies i l’obligació de construir nous cementiris a extramurs en un lloc alçat. No era fàcil tenir l’autorització però es va al·legar la impossibilitat de tenir un cementiri propi per no tenir prou diners per adquirir el terreny on situar-lo i que els feligresos havien fet molts esforços econòmics per aixecar una nova església. En contra del requeriment es va situat el rector de Sant Pere, en Domènec Torras, que veia com una part del poc poder que tenia sobre la vicaria de Sant Antoni es perdia, i del metge del poble, en Bonaventura Sendil, que creia que enterrar els morts dins d’un edifici anava en contra de qualsevol criteri sanitari i higiènic i que podia comportar infeccions a la població.
El bisbe, va donar la raó al vicari perpetu Ruich i el 27 d’octubre de 1798 concedeix el permís per enterrar els morts a l’interior de l’església mentre no es senyali lloc pel cementiri. S’obre una sepultura on primerament són enterrats els albats (entre juliol i desembre, foren enterrats 20 albats). Els primers adults enterrats foren en Francesc Llefrenca de 80 anys, el 2 d’agost, i na Madrona Bachs Bruguera de 73 anys, el 29 d’octubre.
El nou cementiri
El rector de Sant Pere no va desistir en la lluita per evitar que haguessin enterraments a Sant Antoni i va efectuar diverses apel·lacions. Havia en joc una gran quantitat de diners i propietats que els difunts deixaven en el testament a l’església on eren enterrats, i cap dels dos sacerdots els volia perdre.
El metge del poble també va mostrar la disconformitat quan les olors dels morts començaren a envair l’espai eclesiàstic fins el punt que, a l’estiu, resultava impossible entrar a l’església de la pudor a mort que feia.
L’ajuntament, conscient que havia de destinar un espai dedicat a l’enterrament dels morts, va posar-se en contacte amb les monges de sant Pere de Puelles que eren les titulars d’un terreny situat a la part del darrera de l’església, just al costat de l’edifici de l’Agustí Riera a la futura plaça d’en Riera. En aquest terreny es volia construir la casa rectoral i el cementiri. Les monges no volien vendre però si acceptaren traspassar l’usdefruit a canvi d’un quartà de blat (a partir del 16 de maig de 1809), encara que posteriorment varen acceptar el pagament en lliures (3 anuals) i després en pessetes fins el 1860.
La construcció del cementiri, que en realitat es deia fossar (documentalment es va dir cementiri a partir del 5/8/1819), fou possible gràcies al pacte signat el febrer de 1802 entre els rector de Sant Pere, del metge Bonaventura Sendil i del vicari perpetu amb la finalitat d’assegurar una bona unió, pau i quietud entre els parroquians. Sembla ser que era de titularitat parroquial i no pas municipal i era un fossar on s’enterraven els mort al terra un a sobre de l’altre.
Malgrat el pacte la qüestió no es va solucionar. Un dels problemes que tingueren fou el territori que li corresponia a la vicaria perpètua. Els límits no estaven gens clars el que provocava que cases de Vallserena com can Prat, o de Vila Rasa com can Moragues o can Bataller haguessin d’enterrar els seus morts a l’església de Sant Pere quan tenien més a prop la de Sant Antoni. Las situació podia ser esperpèntica: quan un familiar de can Moragues es moria havia de ser traslladat fins a Sant Pere passant pel territori de la vicaria de Sant Antoni, el que suposava el pagament d’impost per dret de pas que afegia foc a les males relacions entre ambdues comunitats religioses esperonant altercats.
El cementiri actual
La situació del cementiri incomplia totes les normatives existents des de l’any 1787, especialment la seva delicada situació en mig del nucli urbà. Diverses veus veïnals exigien la creació d’un de nou i el trasllat de les restes existents, però no deuria de ser una feina fàcil. Els principals obstacles varen ser, per una banda la manca de diners, i per altre banda les lluites constants entre el mossèn i l’ajuntament per la titularitat del terreny.
El consistori deuria al·legar que el vell cementiri es trobava situat dins dels terrenys pertanyents a la parròquia i per tant era responsabilitat seva la de crear un nou espai destinat a donar servei a les persones que havien acabat de morir. El mossèn segurament va manifestar que malgrat ser cert l’argument esgrimit per les autoritats civils, és el feligrès el que demanda ser enterrat no havent cap obligació de fer-ho, i com a tal, són ells els que han de requerir els serveis eclesiàstics, per tant, hauria de ser el consistori, com a representació de tota la comunitat, la que ha de fer-se càrrec de la construcció. La solució al problema la va establir el Reglament del 8 d’abril de 1833 on es determinava que els cementiris hauran de ser construïts amb fons municipals encara que la custòdia serà responsabilitat de les autoritats eclesiàstiques.
En compliment del decret de Carles III, l’ajuntament es va veure amb l’obligació de trobar un lloc nou per instal·lar el cementiri atès que l’actual no complia cap dels requisits: situat en el nucli urbà i gens ventilat. El 5/9/1851 s’arriba a l’acord d’adquisició de terrenys per mitjà d’una venda-permuta entre Tomàs Estaper i el reverend Pau Vila. El 1851 es signa davant del notari de Cardedeu , la cessió dels terrenys.
Malgrat tenir el terreny on construir-lo, l’ajuntament no va fer cap gestió encaminada a dotar d’un nou cementiri al poble. Els habitants n’estaven farts de la situació, tal com ho demostra una denúncia efectuada al diari La Vanguardia de data 4 d’abril de 1858 on s’exposava: "Muchas son todavía las poblaciones de la provincia en donde estos santos lugares no se hallan establecidos de una manera decorosa y digna. El de San Antonio de Vilamajor, por ejemplo, continúa en un estado tal de abandono que nadie creyera que haya leyes y disposiciones que tiendan a evitar los males que deploramos. El ayuntamiento de dicha población, según noticias, tiene terreno adquirido fuera de la misma y hechos los planos del nuevo cementerio, pero la realización de la obra ha quedado como, como cosa de España, sin adelantar un paso desde hace muchos años. ¿la autoridad superior puede resolver estos entorpecimientos? Creemos que sí."
Finalment, el nou cementiri s’inaugura el desembre de 1860 amb un pressupost de 4.242 rals. Té una extensió 400 m2 dels quals 342 son cementiri i la resta per la muralla que l’envolta que tenen 6 pams menys la de ponent que té 2 pams.
Les restes mortuòries es traslladen de l’antic al nou cementiri l’any 1866.
El cementiri es va mantenir invariable durant 137 anys. Només es van fer reformes i modificacions en el seu interior però l’espai exterior continua sent el mateix.
L’augment de les defuncions va obligar a l’ajuntament a negociar amb els de ca l’Estaper (Sr. Estaper Amat) per ampliar el cementiri.
La idea era ampliar-ho amb un semi cercle tant a la banda nord com a la sud però el propietari dels terrenys no estava d’acord.
El senyor Estaper Amat preferia fer una donació gratuïta d’un tros de terreny per la banda sud a canvi de deixar enterrar en el terra (no es permetia per manca d’espai) a la seva dona i que es modifiqués el camí d’accés.
L’ajuntament va acceptar donant com a resultat el cementiri que tenim actualment.
Bibliografia
- Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor
- Arxiu històric Sant Antoni de Vilamajor
- Fons privat ca l'Estaper
diumenge, de juny 18, 2023
dimarts, de maig 16, 2023
Les fires de Sant Antoni de Vilamajor
Pere I, rei de Catalunya i Aragó, va atorgar el 27 de setembre de 1209 al llogarret de Vilagoma la carta de poblament convertint-la en la Vilanova de Vilamajor (actual Sant Antoni). L’objectiu del comte era fer augmentar considerablement la població del lloc per contrarestar el poder religiós de Sant Pere. Volia que la Vilanova es convertís en el nucli econòmic del territori.
Per aconseguir-ho els hi va permetre tenir un mercat tots els dimarts de cada setmana i la celebració d’una fira el mes de juny. A més creava i protegia una via de comunicació que unia Granollers, Cardedeu, Alfou, Vilanova, Palautordera i Sant Celoni convertint-la en un camí ral, anomenada strata mercadaria.
Quina diferència hi havia entre un mercat i una fira?
El mercat era un lloc on els pagesos i petits comerciants podien vendre els productes de primera necessitat a un públic d’àmbit local.
En canvi, la fira era un espai que atreia compradors i venedors d’àrees més extenses i servia per les necessitats tant del comerç al detall com a l’engròs. La concessió sobirana de celebrar fira era concebuda pels habitants com un important esdeveniment per les transformacions socials i econòmiques.
La següent notícia que tenint de fires a SAV és del ple de l’ajuntament del 17 d’abril de 1854 on l’alcalde Bonaventura Pibernat proposa la celebració d’una fira amb caràcter anual i que s’hauria de celebrar el 27 de maig de cada any.
L’objectiu es donar a conèixer els productes locals a les poblacions veïnes i revifar l’economia i el comerç de SAV. La fira fou especialment coneguda pel bestiar que es posava a la venda.
Es feia en els terrenys de Josep Bertran (carrer de França) i posteriorment en l’era i terra que tenia la Josefa March (plaça de la Vila).
La fira es va portar a terme durant alguns any essent la darrera vegada que es parla d’ella el 1868.
El veïnat d’Alfou no es va voler quedar enrere i va sol·licitar a l’ajuntament que els autoritzés a la celebració d’una fira el 25 de juliol de cada any. En el Ple del dia 21 d’abril de 1861 l’ajuntament aprova demanar permís al Governador Civil de la província fer dita fira.
Mai es va rebre l’autorització.
BIBLIOGRAFIA
Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor
POCCH i RUESTES, Josep. Sant Antoni de Vilamajor: un poble jove que té arrels en el passat. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)