Història de Can Monteys de Sant Antoni de Vilamajor

 

La Festa Major de Sant Antoni de Vilamajor al llarg del temps (1882-2023)

Pots escoltar el podcast OBRINT PORTES on es fa un petit resum de l'article

Cliqueu AQUÍ

1. Introducció

Catalunya és un país amb una tradició festiva intensa i extensa. Els viatgers anglesos i francesos del segle XVIII que escrivien les cròniques dels seus viatges a Catalunya s’admiraven estranyats que el poble català fou procliu a celebrar tantes festes i tan variades. 

Entre les festes populars d’arrel tradicional, tenim les que es corresponen als cicles festius de l’any –de Nadal a Carnestoltes, de la Quaresma a Pasqua Florida, i de la primavera a Corpus– molt vinculades a la religió. Però cada poble, vila o ciutat tenia la seva pròpia festa major que solia coincidir amb la diada del sant patró o patrona o bé es fa amb motiu de la commemoració d’un fet històric o tradicional destacat de la localitat.

La festa major és la festa local per excel·lència, la que crea i recrea la comunitat, la identifica i la projecta. Ve a ser el paradigma de la festa. És de caràcter anual i se sol celebrar a l’estiu, perquè temps enrere s’esperava haver acabat les collites. Tanmateix, les festes majors han canviat de lloc en el calendari segons ha convingut. El cas més freqüent és el trasllat de la festa a un diumenge. També s’aprofita el mes d’agost en lloc de l’original, per treure benefici de l’estada d’estiuejants o període de vacances.

En moltes poblacions d’estiueig o turístiques que a l’estiu són desfigurades per l’allau de forasters i en què el turisme representa la màxima ocupació, la festa major, en lloc de desaparèixer, ha arribat a perdre el sentit identitari i el caràcter comunitari tradicional i fins i tot ha quedat convertida en atracció turística i diversió dels forasters. Davant d’aquest perill de pèrdua de valors identificadors i de sentit de comunitat local, hi ha qui s’espera que passi la temporada forta de l’estiu per poder celebrar en comunitat la festa que considera que els correspon pròpiament.

A més de la festa major d’estiu, moltes poblacions celebren una segona festa a l’hivern anomenada festa major d’hivern o festa major petita. 

No podem parlar de festa major moderna fins a mitjan segle XIX, període durant el qual es liquida definitivament l'antic règim, mentre el poder civil agafa embranzida. Així, institucions com l'Església, els gremis i les confraries, abans pilars de la festa, veuen minvat el seu protagonisme o desapareixen completament. Els nous ajuntaments els prenen el relleu i comencen a organitzar festes sense un sentit estrictament religiós, per bé que en molts casos les dates de celebració anuals coincidiran amb les dels patrons de la vila. Els elements que acabaran integrant la major part de festes majors del país (cercavila, ball, ofici religiós...) són manllevats de les antigues festes populars, fonamentalment del Corpus, establint-se així una continuïtat en les manifestacions d'oci col·lectives que va des del segle XIV —pel cap baix— fins avui.

2. La Festa major de sant Antoni de Vilamajor

Malauradament no hi ha informació sobre quan es va instaurar la festa major al poble. Només s’han localitzat petites referències puntuals i  indirectes vinculades amb permisos administratius que atorgava el govern local. 

Referències històriques sobre festes religioses a Vilamajor són força antigues, però  si concretem únicament sobre la Festa Major al nucli de població de sant Antoni de Vilamajor, la primera documentació que ens parla data del 1882. 

Desconec si abans d’aquesta data es celebraven però la consulta a l’arxiu històric municipal i l’anàlisi de les actes dels plens de l’ajuntament indiquen que les primeres festes majors daten d’aquest any. El que tenim clar és que anterior aquesta data hi havia activitats culturals i religioses que es feien al llarg de l’any. 

En el pressent article intentarem discernir quina ha estat l’evolució de la Festa major d’estiu de sant Antoni de Vilamajor. 

2.1 Quan es celebra?

Des del punt de vista eclesiàstic, la Vilanova de Vilamajor pertanyia a la parròquia de Sant Pere, on es localitzava l’església i on vivia el rector. La Vilanova, però,   tenia des del 1555 una petita capella dedicava a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, molt arrelat  entre la població. 

A mig camí de les dues poblacions hi ha erigida una petita capella dedicada a sant Lleïr des de l’any 1303 que era venerada amb molta devoció tant per la gent de Sant Pere com els de la Vilanova.

La Vilanova va aconseguir la independència eclesiàstica a l’any 1797 aixecant-se una església, a l’actual plaça Joan Casas, dedicada a  Sant Antoni Abat convertint-se en el patró de la població, però alhora es va mantenir l’adoració a sant Lleïr.  Es per aquesta raó que en el present sant Antoni de Vilamajor té dos patrons:

    - Sant Antoni Abat que es celebra el 17 de gener en l’anomenada Festa Major d’hivern.

    - Sant Lleïr que es celebra  el 27 d’agost i que es coneguda com la Festa Major d’estiu. 

Per raons climatològiques òbvies, la Festa Major principal fou la d’estiu, que és de la que en parlarem i a la que farem referència tota l’estona  i que anomenarem amb l’acrònim FME.

Des d’antuvi la FME  s’ha celebrat els dies 27 i 28 d’agost, independentment del dia de la setmana en què queia. Durant la segona dècada del segle XX, es va afegir un dia més, el 29, amb la finalitat d’incorporar més activitats lúdiques i desvincular-se de la religiositat dels primers dos dies . No fou fins la dècada dels 50 que es va decidir canviar les dates per l’aferrissada competència que exercia la festa major de Granollers, que es  celebrava en les mateixes dates, i que restava  públic foraster. Va consultar-se el calendari de les festes majors dels pobles més propers i es va comprovar que el cap de setmana coincident amb el tercer divendres del mes d’agost era els més apropiat. L’Ajuntament  va prendre la decisió de declarar el tercer divendres del mes d’agost com dia laboral festiu  fent-lo coincidir amb la FME, que anava  des del dijous fins el diumenge. A la capvuitada es celebra la festa de Sant Lleïr, inclosa en el programa de la FME.  

2.2 Qui l’organitza?

Antigament la FME tenia un únic programa d’activitats que any darrera any es portava a terme. L’Ajuntament exposava al públic les condicions que havien de complir totes aquelles persones o entitats interessades en l’organització del programa festiu:

- Qualsevol persona física o jurídica, de manera individual o col·lectiva, podrà demanar    participar en l’organització de la festivitat. El Ple de l’Ajuntament serà l’encarregat d’escollir entre els candidats sol·licitants qui s’encarregarà de gestionar els festejos. Pot ser triat més d’un aspirant. 

- Els escollits seran els responsables davant de qualsevol actuació que comporti un greuge a terceres persones o béns. L’exemple més clar són els  possibles accidents succeïts per no complir els requisits de seguretat de l’envelat, el trencament de  béns privats o públics per persones incontrolades o molèsties produïdes als veïns i veïnes. En el cas que els organitzadors fossin joves majors d’edat però dependents econòmicament del cap de la família, serà responsable subsidiari el pare.

- Els candidats escollits, anomenats “empreses”, hauran d’inscriure’s en la matrícula de contribució industrial i de comerç de la localitat i pagar els corresponents tributs. Al llarg dels temps les quantitats han anat canviant però correspon a un % (entre el 5 i el 10%) dels diners recaptats per les “empreses”, concretament pel lloguer de les llotges i cadires de l’envelat. 

Una part (normalment un 10%) dels diners obtinguts havien de ser destinats a  beneficència, per tant, destinat a les persones desvalgudes del poble. 

- L’Ajuntament serà l’encarregat de controlar els ingressos obtinguts per “l’empresa” mitjançant el control dels talonaris o justificants de  lloguer de llotges o cadires. Els organitzadors hauran de presentar els talonaris al Secretari de l’Ajuntament que s’encarregarà de segellar-los. Al finalitzar la FME, hauran de retornar els talonaris i es procedirà a quantificar els ingressos i a calcular els tributs que han de satisfer. 

- En recompensa per la concessió, s’espera que l’orquestra contractada es posi  sota les ordres del mossèn en els oficis religiosos programats.

- Una de les llotges, situades en lloc preferent, haurà d’estar destinada als membres del consistori. 

Potser el que més sobte de tot el condicionant és la possibilitat que hagi més d’una “empresa” organitzadora de la FME. La raó cal atribuir-ho a les diverses ideologies existents en el poble i cronològicament vinculades als períodes històrics amb una major conflictivitat política on la possibilitat de trobar  dos organitzadors és major. Per no endinsar-nos en el complicat món polític, ho resumirem d’una forma molt simple: hi havien els d’esquerres (liberals)  i els de dretes (conservadors), i cadascú organitzava la seva FME amb el seu propi envelat. Eren coneguts com els de  la Sala de Dalt i els de la Sala de Baix. 

En determinats anys ambdues faccions varen coincidir en l’organització però majoritàriament l’ajuntament intentava que fou només una l’organitzadora. Es volia que la FME fos un punt de trobada de tots els habitants on poguessin compartir xerinola i hagués molta cohesió. A l’any 1894 es va signar un conveni  on les dues faccions de ball s’unien en una sola. 

Normalment eren les associacions culturals del poble les encarregades de l’organització el Club de Futbol de Vilamajor, però més  endavant es varen unir totes en una única Comissió de Festes que va rebre el nom del Patronat de Cultura.  Finalment, i des de principis del segle XXI, l’ajuntament s’ha fet càrrec de tota la gestió de la FME. 

2.3 On es realitzava?

El sorgiment de l’associacionisme cultural  a Catalunya, a meitat del segle XIX, tenia com objectiu apropar la cultura al poble. Es realitzaven nombrosos actes on els vilamajorins i vilamajorines participaven, però sense cap mena de dubte l’activitat cultural que tenia més èxit eren els balls socials i molt especialment aquells que permetia ballar aparellats.

L’assistència als balls era nombrosa, amb tants participants que no hi havia cap local a Sant Antoni que tingués suficient capacitat per acollir a tothom. Calia crear un nou espai que havia de ser temporal, segur i amb una decoració i estructura  adaptada a les necessitats. Va aparèixer els envelats.

Els envelats tradicionals  van tenir un origen mariner, probablement a Barcelona o rodalia, i poc a poc, es van anar difonent primer per la costa i després per la resta de Catalunya. Sorgiren nombroses empreses dedicades al lloguer d’envelats que disposaven d’un extens catàleg de models. 

Els enveladors o empresaris dedicats a instal·lar els envelats tenien la màxima activitat durant l’estiu. Per això, era d’admirar la seva destresa a muntar i desmuntar la instal·lació a fi de poder complaure el màxim nombre de peticions. Tots els envelats tenien un plantejament estructural intern similar. Constaven d’un ampli escenari amb abundants cortinatges. Al centre, un gran espai era destinat al ball o a col·locar-hi cadires per augmentar el nombre d’assistents als espectacles. Al seu entorn, les llotges i els seients esglaonats completaven el perímetre interior. A la part contrària de l’escenari, solia haver-hi l’entrada al recinte, a vegades precedida d’un passadís exterior enjardinat. La decoració interior presentava una sumptuositat exuberant, esperonada per la imaginació romàntica dels decorats, Constava de garlandes i penjolls de tota mena i colors, parets enteixinades i esgrafiades, columnes amb escultures majestuoses, miralls amb marcs daurats, aplics de llum i del sostre penjaven grans aranyes. La il·luminació sempre ha estat generosa. A partir d l’any 1873, el gas va substituir les espelmes i més endavant el corrent elèctric va fer meravelles. Sovint, en un lateral s’hi instal·lava una zona on se servien begudes. 

Els organitzadors de la FME havien de posar-se en contacte amb les empreses d’envelats per encarregar el model que creien que era adequats a les seves necessitats.

Al llarg del temps els envelats s’han instal·lats en diversos indrets del poble. Els més habituals foren a l’era de can Perpunter o en els camps de can Sauleda, però puntualment es realitzaren en altres indrets, en particular quan hi havia més d’un envelat com a la plaça Montseny o a la plaça d’en Riera. 

Per fer-nos una idea aproximada del tamany dels envelats, el 1928 es va llogar un envelat que feia  14 metre de llarg per 12 metres d’ample, per tant  disposava de 168 m2 on podien haver unes 20 llotges i 100 cadires. 

La necessitat de tenir un espai permanent on poder realitzar al llarg de tot l’any esdeveniments culturals, especialment vinculats amb els balls, va fer que el Patronat es convertís en un envelat de pedra. Interiorment el Patronat tenia la mateixa configuració que un envelat: un escenari, una pista de ball, unes llotges, una zona de bar i un accés controlat però amb l’avantatge de ser molt més còmode, amb serveis de W.C, més gran, permanent en el temps i sense problemes amb la meteorologia.

L’aparició d’espais tancats permanents com El Patronat o la Sala,  l’organització de nombroses activitats a l’aire lliure i  el decaïment del ball com a activitat principal va provocar el decaïment dels envelats. Malgrat tot, avui en dia encara es fan envelats amb l’objectiu de protecció als assistents en cas de climatologia adversa, això si, sense cap mena de decoració i sense l’encant de temps pretèrits. 

2.4 Com es finançava?

Les principals despeses que tenien els organitzadors era el lloguer de l’envelat i la contractació de l’orquestra que es finançaven mitjançant els següents mecanismes:

• Com s’ha dit, les “empreses” organitzadores solien ser entitats culturals o esportives vinculades a Sant Antoni constituïdes per un nombre indeterminat de socis que abonaven una quota. Una parts dels diners recaptats anaven destinats per fer front a les despeses de la FME. A canvi, l’entitat reservava al soci,  a un preu més reduït, seients o llotges a l’envelat.  Per exemple,  a l’any 1923 les llotges tenien un cost de 20  pessetes pels socis.

• Les persones que no eren sòcies i que volien assistir a l’envelat havien de pagar una entrada que els donava dret a una llotja i una cadira. Els preu han anat variant al llarg dels anys però, per poder comparar, al 1923 les llotges tenien un cost de 50 pessetes mentre que per les cadires s’havia d’abonar 4 pessetes. 

• Un dels balls més populars era el de rams. Com a dansa que representa un galanteig, les balladores duen un ventall i els balladors un pom de flors. Durant la dansa, els balladors lliuren el ram a les parelles d'una manera molt gentil. Els organitzadors posaven a la venda rams a un preu de  2 pessetes (any 1923).

• Hi havia un petit merchandising consistent en la venda de petits obsequis a un preu d’un pesseta.

• Els comerços solien fer petites aportacions o donacions. 

L’ajuntament no aportava cap diner públic a la FME. Hi ha, però, excepcions, com a l’any 1923 on es va subvencionar una part de l’envelat per no poder-se fer càrrec els organitzadors. Del que si solia fer-se càrrec era  de la seguretat exterior amb la contractació de “guardes de seguretat” privats i públics com els Mossos d’Esquadra provinents de Palautordera (es quedaven tota la FME i se’ls havia de donar habitació on dormir i menjar a pensió complerta). 

Era normal que l’ajuntament els dies previs de la FME arrangés els carrers amb una bona neteja i li donés una bona “rentada de cara” a la façana de la casa consistorial.

Finalment, l’Ajuntament tenia dret a una llotja presidencial que havia de estar en lloc preferent amb 12 cadires  en la que només es tindrà una sola entrada i independent i per tant no es permetrà que sigui de pas. El privilegi no els hi sortia de franc atès que havien de pagar com la resta d’usuaris. 

A partir de la segona meitat del segle XX, l’ajuntament, poc a poc, va anant incorporant en els pressupostos generals el pagament de diverses activitats fins que es van fer càrrec íntegrament del finançament de tota la FME. 

2.5 Qui era el programa d’activitats?

Hom és conscient que el programa d’activitats ha canviat molt ens els darrers 141 anys. Algunes activitats emblemàtiques  i tradicionals s’han perdut i s’han afegit de noves amb la intenció de diversificar  per atraure al màxim públic possible.

Tradicionalment la festa major ha tingut tres “escenaris” possibles: l’església, el carrer i l’envelat. 

Església

No hi havia cap FME on no hagués els oficis religiosos. La principal raó  per celebrar  les jornades festives era exalçar la figura del patró del poble, sant Lleïr, per tant, era obvi que  hauria d’haver diverses activitats de caràcter religiós. 

Totes els dies, cap a les 9:00 hores, s’iniciava un passa carrers amb l’orquestra contractada pel ball de l’envelat, que recorria els diversos carrers de la vila recollint a la gent. Feien una parada a l’ajuntament per arreplegar les autoritats i  es dirigien a l’església on a les 10 hores s’iniciava l’ofici religiós. 

Un cop finalitzat l’ofici religiós, a les 12 hores,  davant mateix de l’església es feia un ball de sardanes. La tarda (18 hores)  de l’últim de dia de la FME  es feia una processó, amb l’orquestra que anava pels principals carrer de la vila fins a l’església . Quan es feien oficis religiosos no podia haver cap altre activitat festiva al poble. 

Carrer

Al carrer Nou i part del de França, els botiguers i artesans treien els seus oficis  al carrer, en una parades on mostraven i posaven en venda els productes. La FME era una gran oportunitat de negoci amb un important volum de vendes: la població era més generosa i solia consumir productes que no ho feien al llarg de l’any com begudes, dolços, menjars, etc. 

Hi havia fira que solia posar-se en una de les places del poble. L’atracció estrella eren els cavallets. 

A finals del segle XIX hi havia una activitat mot arrelada al poble que consistia en fer cercavila que començava en el carrer Vell, al costat de la riera, i avançava cap a la plaça de l’Església (actualment Joan Casas). D’allà anava a l’ajuntament (situat en el carrer de França) i feien una aturada per cantar una serenata o composició vocal amb acompanyament d’un o més instruments (guitarres, mandolines, etc) o exclusivament instrumental, destinada originalment a ésser executada a l’aire lliure a fi d’honorar una persona o entitat. En aquest cas el que es demanava era  permís a les autoritats  per donar el tret de sortida pel primer ball de tarda que es feia a l’envelat. Es feia cada dia que hi havia ball, una a la tarda i un altre a la nit, i  rebien el nom de “parades”. Hi havia “parades de tarda” i “parades de nit”. Sembla ser que foren una activitat molt seguides per la gent. 

Finalment, es solien organitzar diversos jocs infantils per la canalla i els focs d’artifici o japonesos. 

Envelat

Era on es realitzava l’activitat festiva més esperada per a tothom: el ball. Era l’oportunitat que tenien els joves, tant del poble com a forasters,  de poder contactar amb les noies. Aquestes, normalment, tenien un paper on apuntaven l’ordre dels noies que volien ballar amb elles. Els pares o familiars tenien cura que el ball no fos massa indecent (no es podia ballar massa a prop l’un de l’altre) però suficient perquè ambdues persones poguessin mantenir una conversa “privada”. 

Hi havien dos balls: el  de la tarda, que solia iniciar-se a les 20 hores, i de nit a les 00:00 hores. 

Exemple de programa de FME de l’any 1928:

Dia  27/8  

- 10h:  Orquestra acompanyarà a les autoritats a  la missa d’ofici

- 12h:  Sardana a la plaça de l’església

- 17h:  Jocs infantils a l’era i elevació de globus amb focs japonesos

- 20h:  Ball de tarda

- 23h:  serenata a la casa de l’ajuntament

- 00h:  ball de nit

Dia 28/8

- 10h: Orquestra acompanyarà a les autoritats a  la missa d’ofici

- 13h: Ball de dansa

- 18h: Processó amb l’orquestra

- 20h: Ball de tarda

- 23h: Mitja audició de sardanes

- 00h: Ball de  nit

Dia 29/8

- 12h:  Dos sardanes a la plaça de l’església

- 17h:  Jocs infantils

- 20h:  Ball de tarda

- 22:30h:  Focs artificials a l’era

- 23:30 Ball de nit

2.6  Peculiaritats

La Festa Major era un esdeveniment que tothom esperava. Al llarg de l’any havien poques oportunitats per passar-ho bé i, molt especialment, per mantenir relacions socials amb el veïnatge i amb gent d’altres poblacions properes. Com eren uns dies especials, la gent havia de fer quelcom diferent i gairebé tothom utilitzava la mateixa fórmula: per Festa Major, nou vestidor. 

Cada any hom es feia un vestit nou que només emprarà en dates assenyalades, com la missa, bodes, batejos i enterraments, etc.  La data d’estrena sempre era per la Festa Major, sigui la d’hivern o la d’estiu. Als balls calia anar ben mudat i arreglat, per aquesta raó sempre s’intentava estrenar la nova indumentària el dia del ball de gala. El sastre del poble, en Francesc Casadevall, era quan més feina tenia. Solia fer unes 13 o 14 vestits marengos.

El primer dia de Festa Major, els nois i les noies encara portaven  els vestits de l’any anterior. En canvi al segon dia , en el ball de gala, tots estrenaven els vestits amb molta il·lusió, especialment les noies, enmig d’una gran expectació. Elles anaven amb vestits llargs i ells amb americana i corbata (imprescindible per poder ballar). 

Respecte el ball no era tant fàcil com ara. Les noies portaven un carnet de ball on anotaven els nois que li havien demanat permís per ballar amb ella. Quan més llarga era la llista millor perquè significava que era una noia desitjada per la seva bellesa o simpatia, en tot cas hi havia un número determinat perquè estava mal vist que una noia ballés amb molts nois, però pitjor era que ballés sempre amb el mateix. De tot plegat s’encarregava la mare o substituta, denominada carrabina, que era la que feia de filtre davant dels possibles “moscons”. Que passava amb els que no aconseguien el ball de la seva estimada? Tenien el pericon o dansa tradicional argentina, de compàs 3/8, que sol ballar-se per grups de parelles col·locades unes de cara a les altres. Finalment i com darrera oportunitat, si el noi estava molt interessat en la noia li podia regalar una toia o ram de flors el que li donava dret, si era acceptat, a un ball. Com us podeu imaginar això sempre despertava un munt de comentaris. 

Hi havia un munt de balls. A part dels explicats teníem el balls d’obsequi, el de casats, el de fanalets, els robats i el de gitanes. L’orquestra, que era la mateixa durant els 3 o 4 dies,  era l’encarregada de posar la música  amb interpretació de cançons melòdiques, autòctones, americanes, llatines, vienesos, etc. 

Fora de l’envelat, una de les activitats que més participant atreia eren les sardanes les quals es solien fer davant La Sala, en mig de la carretera.

Amb el temps les demandes del poble, i molt especialment del jovent, van anar canviant i dels ball de saló es va passar als concerts. Un exemple fou la memorable audició que va donar un jove Lluís Llach.

2.7 Els esports

Una de les activitats més populars de la FME eren les competicions esportives. Podem catalogar-les en dos gran grups: les que organitzaven la gent del poble i les que feien els membres de La Colònia.

Fins a la segona dècada dels anys 20 del segle XX no es troben gaires referències a activitats esportives. El rei era el futbol amb el C.F Vilamajor  com a representant del poble. Solien organitzar partits  amb equips d’altres poblacions, com l’organitzat el 1934 contra el F.C Girona

Una altre competició eren les curses bicicleta o de motos amb un circuït molt semblant:  Vilamajor, Llinars, Cardedeu, Cànoves i Vilamajor.

Hi havia, però, altres esports minoritaris que aprofitaven la FME per fer una competició, concretament parlem del tennis, un esport que només practicaven els membres de La Colònia (estiuejants burgesos) en una de les dues pistes que van existir: la que hi havia davant la Casa Nova i propietat de la família Gallardo, i la que hi havia davant de l’actual Correus i que n’era propietari el Gil i el Monteys. 

Aprofitant l’avinentesa, La Colònia tenia com un programa paral·lel al de la FME amb l’organització de diversos actes, entre ells escollir la pubilla del poble. 

2.7 La publicitat

Actualment en el món digital que vivim les notícies i les informacions de qualsevol mena la rebem molt ràpidament en el nostre mòbil, però antigament  l’única manera de donar a conèixer el programa de festes era mitjançant la publicació, en format paper, d’un Programa de Festes. 

En Rafael Bertran , apassionat del poble, té en la seva casa-museu cal Cisteller, una gran part dels programes de  la FME. Molt amablement en Rafael m’ha deixat consultar  dits programes per poder extreure la informació rellevant. Gràcies a ell i als programes he pogut realitzar aquest article. Moltes gràcies Rafael.

Intentar posar tota la informació que costen en els diferents programes donaria lloc a un extens i insofrible article, per això he cregut convenient fer temàtiques diverses que durant els propers anys aniré penjant a internet. El que si he decidit fer és posar algunes de les portades dels programes de FME.

3. Bibliografia

Programa de festes majors de SAV (1934-2023)

Arxiu municipal de SAV

Arxiu històric Cal Cisteller. 

Les fires de Sant Antoni de Vilamajor

Pere I, rei de Catalunya i Aragó, va atorgar el 27 de setembre de 1209 al llogarret de Vilagoma la carta de poblament convertint-la en la Vilanova de Vilamajor (actual Sant Antoni). L’objectiu del comte era fer augmentar considerablement la població del lloc per contrarestar el poder religiós de Sant Pere. Volia que la Vilanova es convertís en el nucli econòmic del territori. 

Per aconseguir-ho els hi va permetre   tenir un mercat tots els dimarts de cada setmana i la celebració d’una fira el mes de juny. A més creava i protegia una via de comunicació que unia Granollers, Cardedeu, Alfou, Vilanova, Palautordera i Sant Celoni convertint-la en un camí ral, anomenada strata mercadaria.

Quina diferència hi havia entre un mercat i una fira?

El mercat era un lloc on els pagesos i petits comerciants podien vendre els productes de primera necessitat a un públic d’àmbit local. 

En canvi, la fira era un espai que atreia compradors i venedors d’àrees més extenses i servia per les necessitats tant del comerç al detall com a l’engròs. La concessió sobirana  de celebrar fira era concebuda pels habitants com un important esdeveniment per les transformacions socials i econòmiques.

La següent notícia que tenint de fires a SAV és del ple de l’ajuntament del 17 d’abril de 1854  on l’alcalde Bonaventura Pibernat proposa la celebració d’una fira amb caràcter anual i que s’hauria de celebrar el 27 de maig de cada any.

L’objectiu es donar a conèixer els productes locals  a les poblacions veïnes i revifar l’economia i el comerç de SAV.  La fira fou especialment coneguda pel bestiar que es posava a la venda. 

Es feia en els terrenys  de Josep Bertran (carrer de França) i posteriorment en l’era i terra que tenia la Josefa March (plaça de la Vila).

La fira es va portar a terme durant alguns any essent la darrera vegada que es parla d’ella el 1868.

El veïnat d’Alfou no es va voler quedar enrere i va sol·licitar a l’ajuntament que els autoritzés a la celebració d’una fira el 25 de juliol de cada any. En el Ple del dia 21 d’abril de 1861 l’ajuntament aprova demanar permís  al Governador Civil de la província fer dita fira. 

Mai es va rebre l’autorització. 

BIBLIOGRAFIA

Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

POCCH i RUESTES, Josep. Sant Antoni de Vilamajor: un poble jove que té arrels en el passat. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

El Centro de Vilamajor

Entre l'estanc i Kronos hi ha un petit carreró que el rep el nom de Passatge del Centro.Algunes persones pensen que el nom prové per tractar-se del carrer que es troba al centre de la població de Sant Antoni de Vilamajor i que s'havia escrit amb una greu falta d'ortografia. Res més lluny de la realitat!!!

En el present article explicarem quin és l'origen del nom del passatge i la seva història. 

En l’arxiu històric de l’ajuntament de SAV existeix una carpeta on consten totes les Contribucions Industrials i de Comerç des de l’any 1860 fins el 1959. 

En els documents consten les dades dels comerços existents, el tipus d’activitat que es duia, la persona titular i els impostos que satisfeia. 

Com us podeu imaginar la informació que consta és enorme i d’una gran riquesa històrica. Gràcies  a ella he pogut saber la història d’alguns dels establiments històrics de la nostra vila. Avui en parlaré d’un d’ells: el Centro.

Quan a mitjans del segle XIX va morir el patriarca de can Riera de Freixeneda, va deixar el mas i les terres a l’hereu, en Josep Riera i Valls, mentre que als germans, Agustí i Esteve, els va deixar l’anomenada legítima. 

Amb els diners obtinguts, l’Agustí es va construir un enorme habitatge  situat en la plaça d’en Riera. En aquells temps va ser l’edifici amb major volum de tot el nucli  urbà!!!. L’Agustí, un personatge peculiar el qual es mereix un article a part, va saber rendibilitzar l’edifici. 

La planta baixa la va utilitzar com a taller de diversos negocis, propis o aliens, com una fàbrica de teules, un forn de maons o una fàbrica de teixits. La segona planta la va emprar com a local d’oci, com a escola i habitatge. 

Nosaltres ens fixarem  en l’ús que se li va donar com a local d’oci.

A finals del segle XIX va arribar a Barcelona una moda molt estesa per Europa: els establiments de cafè. A diferència dels antics quioscs de begudes, en els “cafès” es posaven taules per fer conversa enlloc de les barres, sales de jocs (cartes i billar) i un interiorisme modern molt sumptuós (molts miralls i moltes pintures) i amb música de fons que sonava constantment.  El local era molt gran comparat amb els antics quioscs.

La principal beguda que es servia era el cafè, normalment acompanyat per “gota”, aigua i sucre per allargar-ho. El cafè era la beguda relacionada amb l’elit, amb la cultura i amb les persones importants, per això molta gent els va voler imitar prenent   la beguda. 

La gent podia romandre asseguda en un cafè el temps que volgués, tenia tots els diaris que es publicaven a l’abast i fins i tot podien demanar estris d’escriure: servei de tinta, ploma i paper amb la capçalera del local per enviar alguna carta o nota. Tothom anava als cafès, perquè centralitzaven l’espai d’oci: o anaves al cafè a fer tertúlia amb la penya d’amics o anaves a passejar. 

L’Agustí va creure en aquesta moda i va decidir fer un cafè a la primera planta del seu edifici a l’any 1860 i va posar com a responsable al seu germà Esteve.  

Com gran novetat va posar-hi un billar. El poble mai l’havia vist malgrat que si que en tenien coneixement de la seva existència. Malauradament no va tenir èxit, probablement perquè ningú en sabia jugar. 

Poc li va durar l’aventura atès que al 1863 es va fer càrrec en Joan Collell, que molt ràpidament  va marxar a un local situat al carrer Nou número 15. Probablement al Joan li agradava el concepte però no estaria d’acord en el preu del lloguer.

L’Agustí es va veure obligat a tancar el cafè. 

En el mes de juliol de 1867 l’Agustí va tornar a donar un ús al local: una taverna. 

Les tavernes eren el lloc d’esbarjo de la classe treballadora i dels més humils. Es caracteritzava per tenir una barra o mostrador des d’on es servia la beguda demandada. No solien haver ni taules ni cadires. Allà s’anava a beure i alguns clients n’abusaven molt, per això sempre les tavernes han tingut la llegenda negre de ser un lloc conflictiu. 

Pagaven una quarta part dels impostos d’un cafè i la seva rendibilitat  era molt més gran gràcies a una clientela menys selectiva i molt més consumidora.

Fixeu-vos-hi la diferència existent entre una taverna i un cafè mitjançant el  document que us adjunto. 

Al 1868 a SAV hi havien 2 cafès (carrer Vell 24 i carrer Nou 15)  i 2 tavernes (la de l’Agustí i al carrer Camp de Puig 15). La mitjana de taules per cafès eren 4 amb 30 seients mentre que les tavernes solia haver una sola taula i 10 cadires.

A partir de l’any 1870,  les tavernes es converteixen en botigues d’expedició de licors i vi comuns on el client pot comprar a l’engròs o bé fer un tastet seient en una de les taules disposades a tal efecte. 

El negoci sembla que no va anar be i a l’any 1877 decideix tancar el negoci. Probablement per desavinences amb el seu germà Esteve, que recordem era l’encarregat del negoci, fet que va provocar que l’Esteve s’independitzés del seu germà obrint un negoci a la plaça de l’Església (actualment Joan Casas) número 7. 

A principis del segle XX el cafè es va popularitzar entre les classes més baixes  gràcies a la reducció del preu, que evidentment anava a la par amb la qualitat. Varen sorgir establiments on servien  cafè  de baixa categoria a un preu molt baix, concretament per sota dels 10 cèntims (el cafè bo  solia costar uns 30 cèntims) . Eren coneguts com cafès econòmics. A part del cafè podien vendre brioixeria per acompanyar a la beguda. 

Al 1905 Josep March i Espelt va decidir obrir un cafè econòmic a l’antic local de l’Agustí Riera. La segona planta del carrer de l’Escola 2 (actual plaça de la Riera) tornava a tenir caliu!!. 

SAV  des de sempre, políticament parlant, ha seguit la línia marcada des de Madrid. Els diversos regidors  escollits a principis el segle XX eren persones addictes a la monarquia, però existia un petit grup de desafectes, els anomenats republicans. 

Tal com mosta la imatge que us adjunto,  l’ajuntament de l’any 1907  dels 8 regidors  només dos eren considerats republicans, per tant, un 20% del total. 

Josep March i Espelt, d’idees republicanes, va decidir convertir el seu cafè econòmic en una societat recreativa destinada a difondre i promoure la democràcia republicana i fomentar la il·lustració  entre els seus associats, procurant-los-hi  l’esbarjo i distracció dins de la més estricta  moral i legalitat. Va aparèixer la societat “Centro Democratico Republicano” però tothom el coneixia com El Centro.

Dins del local, no gaire gran, tot s’ha de dir, es va utilitzar com a punt de trobada de persones properes a l’esquerra i al republicanisme on, tot prenent un cafè, es feien tertúlies, xerrades o conferències. 

La Societat es mantenia econòmicament gràcies a les aportacions dels associats i a la venda de begudes de tota mena i menjar (plats de carn o peix).

El 15 de juny de 1915 en Josep March i Espelt mort i sembla que amb ell  també la Societat. A l’any 1917 no consta cap activitat en el local. 

No fou fins el 1924 que en Domènec Riera i Casanovas, fill del nebot de l’Agustí Riera i Valls, es va fer càrrec del Centro.  Per atreure els clients va posar-hi una taula de billar a l’any 1927. 

El Centro va tornar a tancar el 1940. 

Francesc Armengol i Parera el va reobrir l’any 1944 sota la qualificació de cafè econòmic. Al morir sense descendència, va deixar l’establiment a la germana de la seva dona, que era la Planas de cal Forneret. 

Després el va portar el jugador de futbol  Eulogio Martínez Ramiro (Asunción, 11 de juny de 1935 - Barcelona, 30 de setembre de 1984). Fou un futbolista paraguaià que va adquirir renom internacional a les files del FC Barcelona, on va militar durant sis temporades. La posició natural era de davanter centre. Va ser el màxim golejador del Barça durant tres temporades (1956-1957, 1957-1958 i 1959-1960). La seva màxima marca va assolir-la fent set gols en un mateix partit als vuitens de final de la Copa d'Espanya enfront l'Atlètic de Madrid.

El va portar un temps però finalment va haver de tancar. Va ser el final del Centro atès que mai més va ser un local d’oci: el següent negoci fou una pelleteria dels germans Fernàndez.

Les persones menys joves del poble recorden que El Centro fou un bar o cafè que  moltes vegades estava obert les 24 hores del dia, atès que sovint s’organitzaven timbes de cartes durant la nit i on els pagesos, mercaders que estaven de pas o artesans de la vila es jugaven les seves possessions. Més d’un va perdre una vaca, una eina o fins i tot casa seva. 

Hi ha l’anècdota que hi havia un tal Cintu, de can Tapies del carrer d’en Puig, que li agradava molt jugar a cartes i la seva dona no volia que anés. Ell deia que anava a fer un volt però en realitat s’anava a jugar a cartes. La dona sospitava que el seu marit l’enganyava i va decidir anar-lo a buscar. Per trobar-lo només calia deixar anar el gos perquè busqués al seu amo. El gos sabia on havia d’anar: a la porta del Centro. però la dona sabia on era perquè el gos, que era molt intel·ligent, li esperava a la plaça d’en Riera

Al Centro s’accedia per la porteria que hi ha en el  carreró que  uneix  la plaça de Joan Casas i el plaça d’en Riera. El carreró es diu Centro i no pas, com pensàveu molts de vosaltres, perquè es trobava en el “centro” del poble sinó pel nom del local d’oci que tant anys va existir.Curiosament, la plaça d’en Riera deu al seu nom a l’Agustí Riera i Valls, promotor del Centro. 

L’interior del local ha anat canviant al llarg dels anys però els que es recorden d’ell m’han fet una petita descripció de com era. 

Com a fets curiosos  que crec convenient anotar:

- moltes parelles van festejar en el cafè, fins i tot algunes van fer el convit de casament.

- la primera TV del poble va estar al cafè. Molta gent hi anava per veure-la.

- van posar un altaveu a la plaça d’en Riera perquè la gent anés a ballar. Com va tenir tant d’èxit, el bar “la Rue” de la carretera també ho va fer. S’anaven alternant una setmana un , una setmana l’altre. 

BIBLIOGRAFIA

- Arxiu municipal històric de Sant Antoni de Vilamajor.

- Informació oral de Roser Amargant Cot, Assutzena Collell, Esteve Arquer, Rafael Bertran, Francesc Sesat