dijous, de desembre 23, 2021

El comerç del gel i glaç a Sant Pere de Vilamajor

 




Sabeu quina diferència hi ha entre glaç i gel? Segons Pompeu Fabra, gel és quan es produeix artificialment mentre que el glaç es forma de manera natural.

En tots dos casos, el gel o glaç, és el resultat  de sotmetre l’aigua  a una temperatura inferior als 0ºC adquirint un estat sòlid.

La principal funció del gel o glaç ha estat la conservació d’aliments. Actualment, gràcies a màquines capaces de produir fred artificial, el gel és un element molt comú i quotidià en les nostres vides, però temps enrere no era així.




Fa un segle hi havia una certa demanda  de glaç, especialment en els pobles costaners on els pescadors el necessitaven per poder transportar la mercaderia. Altres funcions foren per  fer sorbets, conservar els aliments,  refredar líquids o com remei terapèutic ja que s’emprava com anestesiant local, baixar la febre i tallar hemorràgies.

El Montseny, per la seva potència d’altura que proporciona un temps molt fred a l’hivern i una precipitació nivosa abundant, fou el rebost de glaç de Barcelona i el seu entorn. Nomès la ciutat comtal  consumia a l’any unes 700 tones, o sigui, 700.000 quilos o l’equivalent a 1400 tràilers.



La producció de gel només podia realitzar durant unes determinades èpoques de l’any (octubre fins abril ), però la demanda de glaç era necessària al llarg de tot l’any, essent un punt d’inflexió l’estiu.

El glaç s’agafava de l’aigua congelada que hi havia a les  rieres, basses, tolls o similars o bé s’aprofitava la neu existent i es dipositava en uns pous i congestes on s’emmagatzemava.

El glaç es transportava de la muntanya fins el pla en matxos carregats amb unes sàrries tapades amb boll i sacs, malgrat tot, una tercera part del producte es perdia durant el seu transport. Un cop a la plana eren transportades amb carruatges fins a les grans ciutats.

Al Montseny la darrera campanya es va fer al 1931, encara que va haver una revifada per la guerra civil.

A SPV hi ha inventariats un total de 6 pous o congestes. Properament us parlaré de cadascú d’ells.

LES CONGESTES

Les congestes són cavitats que aprofitaven l’orografia natural del sòl, situades a sotavent de les carenes en depressions naturals i en pendents que se solen trobar a les zones més elevades de les muntanyes, on de manera natural s’acumulava la neu, normalment situades a partir de 1.100 metres d’altitud.

 Tot i que acostumen a ser circulars, també n’hi ha de formes molt irregulars, que s’adapten al relleu del terreny. Les mides són variades, però com abans s’ha indicat, sempre són més amples que fondes, i poden arribar a mesurar entre 7 i 17 metres de diàmetre. Un cop recollida i aixafada la neu, la congesta es tapava amb brancatge i fullaraca, perquè es conservés en bon estat fins que arribés l’estiu.



Congesta del Pou d’en Vesa (Coordenades: Latitud: 41.74466. Longitud: 2.35704). Situada al collet dels Pous d'en Vesa, a uns 125 m al sud-est del pou homònim, a uns 1.150 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força gran però de poca fondària.




 Congesta del coll de Sant Elies. (Coordenades: latitud:  41.73244. Longitud: 2.37848). Congesta situada al coll de Sant Elies, a tocar del marge de llevant del camí antic de Sant Elies (actual sender del Pi Novell), a uns 944 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força petita. Actualment es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada.


Congesta del coll de la Pleta(Coordenades: latitud:  41.74476. Longitud: 2.3647). Excavada al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a 1.024 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.



Congesta del coll del Pi Novell. (Coordenades: latitud:  41.74293. Longitud: 2.36028).  Congesta excavada al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a 1.158 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.

ELS POUS DE GLAÇ


Els pous de glaç en alguns casos també servien per emmagatzemar neu. El glaç era més valorat al mercat que no pas la neu i en conseqüència preferien empouar-lo. Són les construccions d’aquest tipus d’indústria les que presenten les estructures més complexes i variades. Aquests dipòsits servien per emmagatzemar el glaç que es feia a les basses o geleres, prop dels rius i torrents on estaven situats, normalment en cotes més baixes que els pous de neu, però sempre en llocs on tenien garantides les glaçades hivernals.



Pou de glaç de la Font Roja. (Coordenades: latitud:  41.73296. Longitud: 2.3763). Es tracta de les restes d'un antic centre d'explotació de glaç, format pel pou, una bassa i una petita edificació.

El pou de glaç és una construcció subterrània de planta circular, de la qual només és visible, en superfície, una obertura superior rectangular. Aquest conjunt arquitectònic està situat en un indret vora la llera del Sot de la font Roja, en una zona obaga i humida, idònia per a la producció de gel.

ELS POUS DE NEU 

Els pous de neu  estan situats a les parts més altes de les muntanyes, ja que necessitaven la neu que queia al seu entorn per a poder empouar. Els pous de neu són excavacions senzilles fetes a cel obert en el sòl natural de la muntanya, bé aprofitant els desnivells del terreny o bé en zones més planeres. Comparteixen amb les congestes la falta de coberta d’obra, i amb els pous de glaç, que són de planta cilíndrica. La neu que provenia d’aquest tipus de magatzem s’anomenava “neu negra”, pel seu contacte amb la terra, i era de menor qualitat que la dels pous de glaç. 


El pou d’en Besa o de l’infern. (Coordenades: latitud:  41.74551. Longitud: 2.35606). Es troba a uns 1.150 m d'altitud, amb orientació nord-est, i les seves mides aproximades són 6 m de diàmetre i uns 9 m de fondària màxima aparent.

Segons la llegenda, fa molts i molts anys, a la masia de can Vesa, al veïnat de Santa Susanna, hi vivia una família molt pobre. S'apropava l'hivern, i la mestressa de la casa volia que el seu marit construís un pou, per a poder emmagatzemar gel, vendre'l i guanyar alguns diners. Però el seu marit sempre trobava excuses per a posposar aquesta dura tasca.
Un dia va aparèixer el diable i li va proposar un pacte a en Vesa: a canvi de la seva ànima construiria el pou en una sola nit, abans de que cantés el gall a l'alba. I l'home va acceptar la proposta del diable.

Segons una de les versions de la llegenda, el diable es va posar a treballar i va organitzar una filera d'homes per a transportar còdols, des de la riera de Bascona fins al pou.
L'amo de can Vesa, en arribar a casa, va explicar el tracte fet a la seva dona, a la que se li va acudir que podien fer cantar el gall abans d'hora per tal d'invalidar el pacte.

Així que van anar al corral i van remullar-lo per a fer-lo cantar, però per més que el remullaven, el gall no cantava i les obres de construcció del pou avançaven a bon ritme.
Amb les primeres llums de l'alba, el pou ja estava pràcticament fet, però el gall, xop, continuava sense cantar. De sobte, tot just quan faltava col·locar-hi l'última pedra, el gall va començar a cantar, i així, l'amo de can Vesa va poder salvar la seva pobra ànima.

Segons l'altra versió de la llegenda, l'home de can Vesa va passar tot l'hivern compactant la neu, fent-ne blocs i omplint el pou i, a la primavera, va poder vendre el gel i guanyar diners. El diable volia cobrar la seva part del tracte, però els Vesa s'hi havien desentès. Així que, de cop i volta, els va començar a desaparèixer el bestiar. Els seus animals, que se sentien atrets pel pou, s'enfilaven muntanya amunt i s'hi llençaven, i quan hi arribava en Vesa només en trobava els ossos.

El dia de Santa Susanna, la vaca lletera va desaparèixer, i en Vesa va córrer cap al pou, on va trobar-la al seu interior. Va agafar un mall, per a poder descalçar la paret del pou i fer una rampa amb la runa però, quan ja tenia bona part de la paret a terra, el diable va allargar la mà i tant la vaca com en Vesa van ser engolits pou endins.

Els veïns de Santa Susanna, en veure que no tornaven, van anar a buscar-los, però només van trobar el pou mig enrunat i, des d'aleshores, va quedar abandonat.


BIBLIOGRAFIA

LÓPEZ CORTIJO, J. (1992) "Els pous de neu i de glaç del Montseny: Inventari per a una preservació". Monografies del Montseny, 7. Viladrau: Amics del Montseny, p. 61-97.

MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY - CPCPTC (1999). Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny (Sant Pere de Vilamajor).

CEPERO,  Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona.









dijous, de desembre 09, 2021

La plaça del Montseny de Sant Antoni de Vilamajor


El divendres dia 10 de desembre a les 19  hores en el Patronat de SAV es farà la presentació del projecte de millora i adequació de la plaça Montseny i del seu entorn.

https://www.santantonidevilamajor.cat/actualitat/noticies/presentacio-del-projecte-de-millora-i-adequacio-de-la-placa-montseny-i-del-seu-entorn.html

Aprofitant l’avinentesa us vull donar a conèixer la història de la plaça  i la seva cronologia al llarg del temps.

El nucli vell de SAV es troba format pels carrers Vell, França, Nou i Camp d’en Puig, seguint el recorregut de l’antiga strata mercadaria que unia Cardedeu amb Sant Celoni.

La disposició dels carrers no permetia l’existència d’una plaça, entesa com el punt neuràlgic i principal de la vila i lloc de trobada de tots els vilatans i vilatanes. L’únic indret que exercia aquesta funció era l’antiga plaça de l’Església, actual plaça Joan Casas, un espai obert originat per la confluència dels carrers Vell, Nou i França. Aquest espai és petit i, temps enrere, destinat gairebé tot a la circulació de vehicles, insuficient per acollir activitats culturals.

 Cal afegir que durant la segona meitat del segle XIX es va posar de moda a Catalunya el moviment higienista, el qual propugnava la creació d’espais naturals on la gent pogués reunir-se  i passar l’estona esbargint-se . Aquest moviment fou prou important en grans ciutats com a Barcelona, on aquest espais es van anomenar “Parcs”.

A finals del segle XIX i principis del XX, SAV va viure, especialment durant l’estiu, un augment considerable de la població gràcies a La Colònia, gent acabalada de BCN que cercaven aire pur i sa. Ells van ser els principals impulsors de la creació d’una plaça pública, com les de BCN, on poder-se reunir còmodament.

L’ajuntament n’era conscient de la necessitat de dotar al poble d’una plaça pública però es trobava amb el problema de trobar-ne l’espai.

En un primer moment es va pensar en  la plaça Riera perquè tenia tres característiques que la feien idònia:  situada en ple centre del nucli, la seva grandària i la proximitat a la plaça de l’Església.

El problema era la seva adquisició. La propietat  requeia en les monges de Sant Pere de Puel·les  les quals no estaven disposades a regalar-ho però si que en volien vendre-ho. La qüestió de tot plegat era que l‘ajuntament no disposava de diners que en demanaven per la seva compra i el que proposava era una cessió. Les gestions van durar molt anys i es mereixen un article a part.

Tot, però, va canviar el 16 de febrer de 1896 quan Catalina Illas, resident a Blanes i propietària de can Perpunter (actual ajuntament), va posar a disposició de l’ajuntament el terreny que tenia en propietat situat al final del carrer Nou, just en la confluència amb la carretera de Sant Llorenç Savall a Llinars la qual s’estava construint en aquell moment.


L’ajuntament, que estava interessat, va crear una comissió, encapçalada pels regidors Domènec Pruna Pujol  i Narcís Planas Barnils, encarregada de negociar amb la propietària.


 El 23 de febrer, la Comissió comunica al Ple de l’Ajuntament que s’ha desplaçat fins a la vila de Blanes, amb un càrrec de dietes de 25 pessetes,  on ha pogut parlar amb  la senyora Illas arribant-se a l’acord que ella vendrà les 12 quarteres, del camp anomenat  del Saltadó, per 2.000 pessetes sempre  i quan sigui destinat a plaça pública  i amb el benentès que la propietària procedirà a rebaixar el terreny per posar-ho al mateix nivell que el carrer. 


 
El dia  5  d’abril de 1896 el ple de l’ajuntament autoritza la compra del camp del Saltadó a canvi de 2.000 pessetes.


Aviat l’ajuntament va allargar el carrer Nou fins a la carretera permetent la construcció d’habitatges a la banda esquerre, la que no donava al nou parc públic.

A la cantonada amb el carrer d’Alfou (Plaça del Montseny número 1) ja existia la casa dels Pibernat, edificada al 1890. Posteriorment es va construir  la número 2  i 3 a l’any  1910. La número 4, anomenada can Riera, desconec quan va ser construïda però hauria de ser al voltant de l’any 1910.


 

La plaça rebia el nom de Plaça Nova (quina originalitat!!). El nom es va mantenir fins el 17  d’octubre de 1911 on es va canviar per Plaça del Montseny posant-se una placa amb en nou patrocinada per Esteve Riera.

En la imatge anterior es pot observar (el primer habitatge de la dreta)  la casa d’en Riera. Al 1974 es va enderrocar i  es va construir  l’edifici on actualment trobem el BBVA.




Però no tot van ser flor i violes. La urbanització del carrer Nou, en el tram comprés de la plaça Nova o Montseny, va significar que quan plovia molt les aigües provinents de la serra de Sant Lleir recorrien tot el carrer Nou provocant desperfectes  en els habitatges. És per aquesta raó que  moltes entrades de les cases de dit carrer encara són visibles els mecanismes que permetien ancorar una fusta per evitar que l’aigua entrés dins dels habitatges.


 

La plaça es va convertir en el punt de trobada i nou centre neuràlgic del poble. El 6 d’agost de 1916 s’autoritza a la comissió organitzadora de la Festa major aixecar un tendal on realitzar els concerts que s’havien programat sempre i quan no es produís cal mal ni en els arbres plantes noi en el ferm.

No se que va passar però a l’any 1917 s’hagueren de plantar acàcies a la plaça.



L'edifici que veiem a la imatge superior es va construir l'any 1970. Al costat, a sobre de la pastisseria Sant Llehí, hi ha un edifici que es va construir l'any 1981. 

Actualment la plaça és així.


En el futur la trobarem així.



BIBLIOGRAFIA

Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor.


dijous, de desembre 02, 2021

Les cases del Cortès.

Al llarg del segle XIX i la primera meitat del  XX, era costum que els pagesos  de Vilamajor, després de vendre els seus productes al mercat, marxessin cap a les tavernes del poble a beure unes copes amb els amics i, sobretot, a apostar a les cartes i als daus. 


Alguns pagesos, animats per l’alcohol, apostaven tot el patrimoni que posseïen. En cas de perdre deixaven una família abocada a la pobresa.

Tal era la magnitud que les autoritats es van veure en l’obligació  d’actuar prohibint, o almenys controlar, els jocs. L’objectiu era evitar que caps de família es poguessin gastar tots els diners obtinguts en el mercat en jocs.

Un exemple ho trobem a SPV  el  22/12/1880 quan a les 00:00 hores, 4 Mossos d’Esquadra de Cardedeu varen intentar accedir a l’interior de la taverna que regenta el senyor Ozerans, però es van trobar que la porta tenia una balda per la part de dins que els impedia  accedir. Els Mossos es van veure obligats a trucar a la porta  la qual, passat un temps, fou oberta pel senyor Ozerans. Un cop varen accedir a l’interior varen comprovar que estaven presents els següents veïns:  Jaume i Josep Parera Sagrera, Juan Llobera Puig, Narcís Alzina Canal, Josep Tapias Cañellas, Jacint Duran Bachs i Projecte Font.  A sobre d’una de les taules varen localitzar una baralla de cartes el que fa fer sospitar a la policia que estaven jugant al Canet, un joc de cartes prohibit. Els Mossos varen escorcollar als presents i els varen requisar els diners que duien. 


El 30 de desembre de 1880 es varen obrir diligències judicials en el jutjat de primera instància de Granollers i es pren de declaració a tots  les persones que es trobaven al lloc. Tots els testimonis coincideixen en els fets: es trobaven en el despatx de la taverna quan varen escoltar una fressa molt gran a la porta veien com entraven els Mossos d’Esquadra els quals acusaven als presents de fer joc il·legal. Manifesten que ells estaven jugant al joc de cartes conegut com el bancandillo, el qual és lícit jugar, i que en cap cas estaven jugant al Canet.


Malgrat el control exercit per les autoritats, quan la taverna finalitzava el seu horari comercial  i tancava les portes, en el seu interior s’organitzaven timbes de cartes. En una d’aquestes timbes, en Jaume Cortès Brau, dit el “corteset” per la seva baixa estatura, propietari de can Pau, es va apostar casa seva en una partida de cartes. 

 Va perdre. Ho va perdre tot. La seva família es va veure obligada a marxar de casa seva cap a un incert futur. 



La família es va refer i va poder continuar endavant. El fill, en Miquel Cortes Coll , va regentar un negoci de flors a la ciutat de Barcelona, concretament al carrer Provença 529, que li aportà un bona capacitat econòmica. Eren els subministradors de flors de la reialesa!!!




En Miquel tenia un somni: poder recuperar la casa pairal de la família, can Pau, que va perdre el seu pare en una ridícula aposta de cartes. Va fer nombroses ofertes de compra als nous propietaris, però sempre rebia la mateixa resposta: no està a la venda




En lloc de rendir-se, a mesura que li donaven carbasses, en Miquel va anar adquirint propietats a la mateixa plaça de l’Església, ben acostat de can Pau.  Comprava les cases i les reformava donant-li uns tocs noucentistes.


La primera fou can Cortès, posteriorment la  Miquel Cortès (MC), la Dahlia i la Jardinera. 



 L’única que no va poder adquirir fou la casa de la llevadora del poble, l’Apol·lònia. El fill d’en Miquel, en Jaume, va poder adquirir la casa gràcies a un pacte amb la llevadora: si la cuidava fins la seva mort heretava la casa. Miquel va acceptar. Quan Apol·lònia va morir, Miquel va batejar la casa amb el nom de La Tulipa. 



La família Cortès va  poder mantenir la propietat de La Jardinera fins el 20 d’agost de 1936 on les autoritats republicanes  de l’ajuntament de La Força (SPV) varen ocupar-la per ser destinat a l’estatge del Sindicat d’Oficis  Varis del C.N.T, situada a la planta baixa, i del POUM a la segona planta.




No fou l’únic. També se li va ocupar la carnisseria  situada en la plaça de l’Església i que era propietat d’en Miquel per a ser destinat com a residència de La Cooperativa.




L’arribada del franquisme no va significar un canvi en la situació. La Jardinera va continuar expropiada  convertint-se en l’ajuntament de SPV entre 1940 i 1970. 

Finalment la família va poder recuperar totes les propietats.






Bibliografia:

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.
Arxiu Nacional de Catalunya

Entrevistes amb la família actual propietària. Especial agraïments a la Cedes i al Cristina.