diumenge, de gener 29, 2012

Can Perpunter

La resposta  és Can Perpunter, masia situada al mig de Sant Antoni de Vilamajor i que el 1988 es convertí en casa de la Vila. 

La masia de Can Perpunter, seu actual de l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, rep el nom de la família que ostenta la titularitat durant el segle XVII.



 La masia té el carenat paral·lel a la façana principal, una característica de les masies del segle XVII i de les masies que no es dedicaven plenament a tasques agrícoles o ramaderes, sinó altres activitats (cases de poble). Crec, a manca d’un més exhaustiu , que la masia fou aixecada durant el segle XVII, pels Perpunter, una nissaga de ferrers que duien una vida benestant. No podem oblidar que Sant Antoni de Vilamajor era una cruïlla de camins amb una intensa vida comercial gràcies al comerç que es realitzava entre els productes de muntanya (fusta, glaç, fruits del bosc, caça; etc) i Barcelona. Sant Antoni es convertí en punt de parada, de repòs i d’arreglar els mitjans de transports, el cavalls, mules i ases els qual necessitaven canviar la ferradura. I on ho feien? Al ferrer, a Can Perpunter. Encara són visibles al mur de la plaça les argolles on es lligaven els animals.



La primera referència data del 1647 quan hi  vivia  la família Perpunter. Miquel Perpunter, l’hereu,  assolí càrrecs d’importància dins de l’administració local, essent batlle l’any   1658.

Abans d’explicar els afers que tingueren els Perpunter amb la universitat de Vilamajor, cal que ens llegim l’article http://vilamajor.blogspot.com/2009/04/el-consell-general-de-vilamajor.html i  http://vilamajor.blogspot.com/2007/08/els-crrecs-pblics-sant-pere-de.html Hi trobareu com funcionava la insaculació o sistema d’elecció anual dels càrrecs del govern municipal, els anomenats jurats i consellers, i quines eren les seves atribucions.

Molt resumidament, les conclusions que es poden treure dels articles referenciats és que els càrrecs municipals eren escollits a sort entre un reduït nombre de persones (procés insaculatori) , i que eren càrrecs que ningú volia per la responsabilitat judicial i econòmica que comportava.

Els  Perpunter, al tractar-se d’una de les famílies benestants,  tenien l’obligació de participar en el procés insaculatori. La documentació ens demostra que la família formà part del govern fins l’any 1730, exercint diferents càrrecs, entre els quals cal destacar el de Síndic de Vilamajor i membre de les corts catalanes com a representant del braç  reial (popular) en la persona de Josep Perpunter.



El protagonista de la nostra historia fou el fill del Batlle, en Miquel Perpunter (fill). Era un home de casa que no volia ficar-se en negocis  del comú (ajuntament) per aquesta raó  va estudiar la manera d’evitar entrar en el procés insaculatori: es va fer baciner de Montserrat. Però que és un baciner? És aquella persona encarregada de porta la bacina o safata de metall que serveix per demanar almoina, per tant, el baciner de Montserrat és la persona encarregada de trobar almoines pel monestir. Quines avantatges tenia ser baciner? Entre d’altres, existia el privilegi  per a tot baciner de ser eximit de qualsevol càrrec públic en la localitat on exercia el seu ofici.

El 28 de desembre de 1660, com cada any, s’inicià el procés insaculatori: el nom de les persones aptes per exercir els càrrecs municipals es ficaven dins d’un rodolí  que a la vegada s’introduïa dins d’una bossa o sac. Entre els noms hi havia el de Miquel perpunter (fill). Aquest va entregar  al secretari de la Universitat, mossèn Derrocada,  la carta d’elecció autoritzada pel notari barceloní i escrivà general del monestir Francesc Avellà en la qual es confirma el càrrec de baciner i es fa menció als privilegis que el càrrec comporta. Exigeix al secretari que  prengui acta i que ho comuniqui al consell (govern de l’ajuntament). No es va acceptar la petició del demandant en base a una interpretació jurídica de les normes: el consell  manifesta que els privilegis que alguns càrrecs tenen associats  (baciners o agutzils de creuada) només  s’apliquen  en oficis  electius de la universitat que no tenen dependència dels que són per Reials Privilegis.  Els càrrecs  del Consell  són  dependents dels privilegis atorgats per diversos reis a la universitat de Vilamajor al llarg de la història, per tant, deslliurats de qualsevol altre privilegi.  Resumint, la norma real està per sobre de  qualsevol altre norma.
S’inicia una dura controvèrsia entre  el Consell de Vilamajor i Miquel Perpunter. Els primers molestos per què un membre destacat de la societat vol deslliurar-se dels seus deures socials utilitzant estratègies jurídiques, les quals mai varen ser emprades pel seu pare Pere Miquel Perpunter (batlle i baciner).  El segon amb la clara intenció d’evitar la insaculació emprant armes documentals. Uns tenien la raó moral i l’altre la raó jurídica.
Al final es va arribar a l’acord que per evitar litigis i donada la necessitat d’escollir un nou consell, en el procés insaculatori de l’any 1660, en Miquel Perpunter no seria admès amb el compromís que en el següent procés seria inclòs el seu fill.



Miquel Perpunter (fill) , com home previsor  com era, va fer nomenar el seu fill baciner de Montserrat el 10 d’agost de 1661.  Els càrrecs escollits insaculatòriament eren una enorme càrrega social i econòmica, no només per la persona que l’exercia sinó per la seva família. Miquel (fill) no estava disposat que el seu fill accedís a qualsevol càrrec i pogués arruïnar a la seva família.

El 28 de desembre de 1661 es va efectuar el procés insaculatori per escollir el càrrecs del Consell. Dins estava el nom de Pere Miquel (net). No va sortir nomenat en cap càrrec.

El 7 de febrer de 1662 es procedeix  a la insaculació del batlle de Vilamajor. Un nen de set anys, que es deia Francesc Sauleda, va treure un rodolí del sac en el qual hi havia el nom del que havia de ser el futur batlle de Vilamajor. Sabeu qui va sortir? Siiiiiiiiii, va ser ell, en Pere Miquel (net). Davant d’aquest fet , l’escollit  presenta  al  Consell el seu privilegi de baciner renunciant als oficis o càrrecs en què ha estat nomenat .  El Consell li respongué  que no podien haver dos càrrecs de baciners de Montserrat, no admetent-se la seva renúncia i mostrant un gran enuig per l’estratègia emprada pel Perpunter: no dir res fins que fos escollit, d’aquest a manera no  trenca el pacte. Però que hagués passat si el dia 28 de desembre hagués tingut mala sort i surt el seu rodolí? Hagués presentat el privilegi de baciner? No ho podrem saber mai.

Malgrat que es va comunicar el  nomenament al capità general Marqués de Mortara, en Pere Miquel (net) es va negar a acceptar el càrrec, inclús no va voler agafar la vara de batlle del seu antecessor, en Pere Pou.
Com el comú no podia estar sense batlle, decideixen  prendre dues accions:  posar-se d’acord amb els jurats de Cardedeu (que en aquells moment formava part de batllia -un mateix batlle- de  Vilamajor però que tenia un Consell a part) que l’acció del baciner no es podia acceptar;  i donar explicacions al procurador de Montserrat al qual argumenten que si l’argúcia emprada per Pere Miquel (fill i net) fos  legal, les persones més honrades i de majors facultats no servirien al poble haguent-se d’escollir persones més menesteroses i mes abatudes.



Sembla ser que no van fer gaire cas al Consell, ni la família Perpunter ni el procurador de Vilamajor. La llei estava amb ells i tenien totes les de guanyar. I així va succeir en el següent procés insaculatori, el del 28 de desembre de 1663 on el seu nom fou introduït però amb la condició  que si sortia escollit no valdria i que s’hauria d’iniciar un nou procés.

A la llarga sembla ser que el problema es va solucionar. A les actes de govern de l’any 1685 fins el 1691, consta que forma part del Consell com a jurat en Pere Miquel Perpunter. No sabem si el net o el  besnet, en tot cas un Perpunter. El 1723 consta com a jurat en Josep Perpunter i com a  clavari en Thomas Perpunter, el qual fou nomenat batlle el 1730. 

Bibliografia

CARRERES CANDI, Francesc.  Qüestions  a Vilamajor pels privilegis dels baciners de Montserrat.  Estampa La Catalana. 1901.


dimecres, de gener 25, 2012

Antoni Gallardo i Garriga

Si hi ha un llibre que serveix de referència per qualsevol estudiós de la història de Vilamajor, és sense cap mena de dubte Del Mogent al Pla de la Calma, d’Antoni Gallardo i Garriga.



Nascut a Barcelona l’any 1889, aquest enginyer industrial passà de jove  llargues temporades d’estiu a la finca que tenien els seus pares  a Sant Antoni de Vilamajor.
L’any 1921 es casà amb Roser Matheu i Sadó, poetessa i biògrafa, fill del poeta i editor Francesc Matheu i Fornells i de Joaquina Sadó, la qual també tenia una residència a Sant Antoni de Vilamajor

Home d’una gran curiositat intel·lectual, des de l’any 1912 va recórrer els contorns tot prenent nota de tot el que jo havia d’interessant i deixant-ne testimoni amb la càmera fotogràfica. Aquesta documentació cristal·litzà en diversos articles que publicà al Butlletí del centre Excursionista de Catalunya  (núm 514-516 i 518-523) i que l’any 1938 foren reunits en un llibre que aviat s’esgotà. A través de cinc itineraris tractava l’aspecte històric i arqueològic  d’aquest part del Vallès. Per primera vegada, s’aplegava una descripció minuciosa  del patrimoni històric, artístic i arqueològic d ‘una extensa àrea a l’entorn de Granollers.

L’any 1998, a iniciativa de l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor i del Consell Comarcal del Vallès Oriental, es va reeditar un facsímil, el qual encara es possible trobar en nombroses llibreries.

Bibliografia

Revista Lauro  núm 16

diumenge, de gener 22, 2012

Detall nº6: La masia (pregunta)


El Detall d'aquesta quinzena tracta d'una masia i de la disputa que hagué entre els seus propietaris i la universitat de Vilamajor. 

Sabríeu dir-me de quina masia parlo? sabeu quina és la masia que surt a la foto? sabeu quina fou la disputa? 

Si saps la resposta posa-la en l'apartat de comentaris (a final de l'article). La satisfacció de ser el primer sempre és motiu d'orgull.

Si no la saps no et preocupis. Cada dia posaré en els comentaris una pista del Detall. Pistes que t'han de portar fins el nom de la masia. N'estic convençut!!!

Si malgrat tot no et surt, el proper diumenge tindràs la resposta juntament amb la història d'una disputa entre els propietaris i la universitat de Vilamajor. 

dimecres, de gener 18, 2012

Les rivalitats amb el senyor de Llinars

Des del segle XIII, els habitants de Vilamajor pagaven el delme al senyor del castell del Far situat a Llinars. El delme   o dècima és  el pagament del deu per cent dels productes que pagaven alguns pagesos a llurs senyors territorials.

Els habitants de la parròquia de Vilamajor no volien fer el pagament argumentant que  en virtut d’un privilegi del rei Felip, no estaven obligats a satisfer la dècima; un privilegi que el senyor de Llinars, en Riembau de Corbera no tenia en consideració. Com els habitants de Vilamajor no volien pagar, en Riembau es veia obligat a utilitzar la força creant molt malestar.

L’any 1319, un grup de pagesos de Vilamajor (els de Can Soler, can Mora, Can Gras, Can Mercader, Can Ferrer, Can Derrrocada i Can Vallescar), agrupats en somatent,  farts  de la situació, van entrar a Llinars on tallaren arbres fruiters, destruïren collites, robaren eines i  segrestaren el batlle del baró. Riembau I de Corbera movilitzà  els seus homes va contraatacar requisant eines al poble de Vilamajor, s’apoderà d’homes i denuncià els fets a la justícia reial. El resultat fou la condemna a tres setmanes de presó per a cinc pagesos.

El problema no finalitzà aquí. En uns documents d’en Tomàs Balvey (els quals podeu consultar clicant aquí)  de l’any 1567, es comprova que el senyor de Llinars continua cobrant el delme de Vilamajor el que provoca que el síndic de la universitat de Vilamajor, en Lluís Pomar, interposés una qüestió.

Els arguments de de la defensa eren els mateixos  de dos segle enrere: el privilegi atorgat pels reis  Felip, Pere, Alfons i Ferran sobre la no obligació de pagar la dècima.

La defensa del baró es basava en el privilegi concedit pel rei Jaume I del 15 de desembre 1250 que deia que el baró i els seus successors tenien  el dret de cobrar el delme.

La reial Audiència va donar la raó al baró i condemnà als habitants de Vilamajor a pagar els deutes que tenia amb el baró.  Van fer el pagament d’Esteve Llinàs, Bartomeu Masó, Gabriel Riba, Joan Moragues, entre d’altres.

Bibliografia

SALRACH, Josep maria. Llinars unes fondes arrels. Pregó de la festa major de 1987. Llinars.

Documents mecanoscrits de Tomàs Balvey. Arxiu històric Tomàs Balvey. Cardedeu.

diumenge, de gener 15, 2012

Detall nº5: La Rectoria (resposta)





Es tracta de la  inscripció situada en el crugia de la masia anomenada La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. La data inscrita, 1639, pot fer  referència  a dos fets: a l’any en què la masia es va convertí en La Rectoria, entesa com el lloc on havien de viure els preveres encarregats de l’església de Sant Pere de Vilamajor; o bé l’any en què es va procedir ala restauració de la mateixa.

En la primera hipòtesi l’argumentació és la següent.

Baltasar Derrocada i Gras, fill de Joan Derrocada i Eulàlia Gras ( de la família Gras de Sant Pere de Vilamajor), es va casar amb Elisabeth N. De resultes de la seva unió varen néixer tres fills, essent el segon en Narcís Derrocada el qual exercí el càrrec de domer major (clergue que exercia el càrrec per setmanes)) de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor.  Va ser el primer membre conegut  de la família Derrocada  que exercí un càrrec eclesiàstic, una tradició molt arrelada a les famílies benestants del segle XVI (mirar article http://vilamajor.blogspot.com/2007/08/vilamajor-la-vida-de-pags-durant-els.html ).

El germà gran d’en Narcís i hereu del patrimoni dels Derrocada, en Joan, es casà amb Anna M. De la seva unió naixeren dos fills: l’hereu Joan i en Benet. Aquest, i continuant la tradició familiar, exercí el càrrec de domer menor juntament amb el seu oncle Narcís, que com he dit feia de domer major.

No hi ha cap referència que ens parli directament però sembla que no hi ha cap mena de dubte que Narcís Derrocada va estar directament relacionat amb la construcció de la darrere església de Sant  Pere de Vilamajor, la que avui en dia podem gaudir. Malauradament no va poder-la contemplar en tot el seu esplendor, malgrat que l’any 1600 fou beneïda, atès que el 14 de novembre de 1603, Narcís va morir  i en base a l’ordre donada el 4 de juny de 1593 pel bisbe de Barcelona Joan, i referendada pel Vicari General Onofre Pau Cellers, per la qual la mort d’un dels dos domers significava que l’altre assolia el càrrec exercit pel difunt,  en Benet va prendre possessió del càrrec de domer major  el 16 de novembre de 1603.

L’hereu dels Derrocada, en Joan, tenia en molta consideració al seu germà Benet, i així ho fa constar en el seu testament on diu textualment: “ item per lo amor fraternal tinch y aporte al dit Reverent Señor Benet Derrocada, prevere y Rector de la parroquia de Sanct Pere de Vila Major germa meu, li dex, fas llegat quen la casa del meu Mas Derrocada, de sa vida natural tinga per son propy us y voler una cambra, laquel matex voldra de dit ma casa, y provisió de manjar y beurer be y honradament, sa y malalt ab son degut servei segons sa conditio”. Del paràgraf es poden extreure diverses conclusions, però potser la més notòria és que Benet Derrocada estableix la seva residència en el mas Derrocada, per tant, fins aquells moments no existeix un lloc de residència destinat als domers, per tant, La Rectoria com a tal , no existia.

De la unió de Joan (germà d’en Benet) i de la seva esposa Antiga N, varen néixer 11 fills, essent l’hereu en Joan (tercer  hereu de la nissaga amb el mateix nom). La tradició familiar de tenir un representant eclesiàstic no es trenca atès que el  segon fill, en Francesc, es converteix en frare, mentre que el sisè, en Bernard, es nomenat mossèn de Santa maria del Mar de Barcelona. Possiblement cap dels dos va exercí com a prevere a Sant Pere de Vilamajor per què dit càrrec era exercit pel seu oncle, en Bernat.

L’hereu, no sabem si per desfer-se de la presència de Benet a casa seva o per si volia fer una obra pietosa, dóna, un sis anys abans de la seva mort (la qual pot coincidir amb la data de la inscripció)  a l’església de Sant Pere de Vilamajor un mas que tenia en la seva propietat i el qual es trobava situat a uns 50 metres de l’església. Aquest mas havia de convertir-se en La Rectoria o lloc on havia de viure el domer o prevere de l’església. Per tant, la masia coneguda actualment com a La Rectoria ja existia temps enrere amb un altre nom, el qual desconec. Aquest fet demostra que al inscripció objecte d’estudi no pot fer referència a l’any de construcció de la masia.

En la segona hipòtesi l’argumentació és la següent:

L’hereu, en Joan (tercer) es casà amb Joana Comes Ros, naixent de la seva unió tres fills, tots molt importants en la història familiar: l’hereu Jaume Joan, en Rafel que exercí de mossèn  a Sant Pere en substitució del seu oncle-avi Benet, i Catalina. La història d’en Jaume Joan i de Catalina es mereixen un article a part, però la d’en Bernard si què la puc encabir dins d’aquest article.

El Reverend Rafel Derrocada i Comas, va néixer  l’1 de juny de 1614, essent batejat pel seu oncle-avi Benet Derrocada. Entre les seves obres cal destacar  les grans millores i obre de La Rectoria entre les que cal destacar la substitució de les antigues finestres per unes noves de llinda plana, o el ràfec amb teulada de volta girada, o bé la restauració de la porta principal. Hauria de ser unes reformes que van durar anys i que varen finalitzar l’any 1639, quan fou arrebossada la façana. Però sense cap mena de dubte, l’element que pot sustentar la hipòtesi és que durant el segle XVI i XVII es va posar de moda entre els propietaris de les masies catalanes, posar una inscripció amb la data  en què es va realitzar la remodelació de la masia. Com a element distorsionador de la hipòtesi és la visita pastoral que l’any 1668 va realitzar  Fra Alonso de Sotomayor, arquebisbe de Barcelona, el qual va felicitar a Rafel les obres de remodelació portades a terme a La Rectoria. Una felicitació donada 29 anys després de la data de la inscripció!!! Massa temps.

Particularment, jo em quedo amb la primera hipòtesi, encara que probablement es tracti d’una concatenació de les dues hipòtesi: l’any en que la masia es va convertí en Rectoria i la realització d’una primera remodelació que la  fes habitable i estèticament acceptable. Vista la capacitat econòmica de la família Derrocada i de la seva tradició eclesiàstica, no ens ha d’estranyar.

Bibliografia

PLANTADA Y AZNAR, Jorge. Nobleza rural catalana. Masias del Valles. Edicions Hidalguia. 1968

SARRIA SARACHO, Ferran. Les masies. El Veïnat de Canyes. Quaderns de Vilamajor núm 2. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2002

POCH I RUESTES, Josep. El Centre d'Art de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor: 15 anys d'activitats. Revista Lauro 24. Espai Obert.Granollers. 2003

POCH I RUESTES, Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comte, capellans, pagesos i menestrals. 

dimarts, de gener 10, 2012

La propietat de Can Derrocada

Com ja he avançat  en anteriors  articles (mireu http://vilamajor.blogspot.com/2011/08/la-noblesa-de-vilamajor-la-familia.html   i  http://vilamajor.blogspot.com/2011/09/can-derrocada-de-vilamajor-la-historia.html ) , la masia de Can Derrocada  va tenir diversos propietaris des de que tenim coneixement de la seva existència.  Aprofundim més en la seva història.


Can Derrocada 1915
Font: Reflexions Vilamajor

 Alfons I, anomenat el Cast o el Trobador i que algunes fonts  situen el seu naixement a Vilamajor , va nomenar, vora l’any 1181,   batlle de Vilamajor ( feu comtal) a Pere Roig, membre d’una influent família barcelonina. Probablement, a canvi dels serveis, el comte oferí a Pere Roig l’ús d’un mas situat a l’entrada de l’antic castell-palau, en un indret conegut com a ses derrocades, topònim que deuria de provenir per ser un lloc erm (antigament al voltant dels castell no hi havien boscos per evitar l’ocultació de l’enemic en cas d’un atac). A partir d’aquell moment el mas va rebre el nom de Manso Roig.


Can Derrocada 1915
Font: Reflexions Vilamajor


L’any 1219, en Pere Roig (no sabem si el mateix d’abans o un fill seu) que exercia com a  clergue (hebdomadari o persona encarregada de donar missa cada 7 dies) , notari i escrivent de Vilamajor, era el propietari del mas Roig. L’any 1243 dita persona encara exerceix el seu càrrec.

L’any 1309 la titularitat del mas Roig no pertany a la família homònima atès que la documentació atribueix la propietat a la família Derrocada, malgrat que el topònim de manso Roig encara es conserva fins l’any 1394 (mireu l’article següent http://vilamajor.blogspot.com/2011/09/can-derrocada-de-vilamajor-la-historia.html ).


Can Derrocada  1915

La nissaga Derrocada o ses Derrocada va mantenir la propietat del mas fins que es va extingir a la mort (ocorreguda a Vilamajor l’any 1674) del Magnífic Jaume Joan Derrocada i Comas, ciutadà honrat de Barcelona i senyor i propietari del mas Derrocada, , per manca de successió en els tres matrimonis que va contreure.  La història de la nissaga Derrocada està perfectament documentada però l’enorme informació existent no permet analitzar-la en aquest article atès que el convertiria en un llibre, per aquesta raó, al llarg del temps, aniré donant informació de dita família en aquest bloc.


Entrda principal amb barbacana
Font: Reflexions Vilamajor


La manca de descendència no va acabar amb la continuïtat del nom dinàstic de la masia, la qual encara havia de seguir durant varies generacions vinculat al llinatge de LLanza de la parròquia de Sant Julià d’Alfou, pel matrimoni celebrat el 1686 entre Maria  Rosa Xammar Vendrell Derrocada, en la qual van recaure el drets hereditaris de la casa, amb el Magnífic  Josep Llanza i Eroles, alies Derrocada, donzell natural de Sant Ginés de Vilassar, formant amb ambdós cognoms el compost Derrocada i Llanza, per quedar més tard extingit i absorbit  el Derrocada pel Llanza. A l’igual que en la nissaga anterior, hi ha una extensa  documentació sobre la història dels Derrocada i Llanza, la qual no és apropiat analitzar-la ena quest article.

La família Derrocada i Llanza va mantenir la propietat de Can Derrocada fins al segon terci del segle XVIII on Don Rafel de Bufala i Moreno-Churruca va vendre can Derrocada.  A partir d’aquí he perdut la pista de qui varen ser els nou propietaris de la masia fins que a mitjans del segle XX fou adquirida per la família Icart.


Can Derrocada any 2000
Font pròpia
En conclusió es pot afirmar que la masia de Can Derrocada ha tingut, com a mínim, quatre grans propietaris (dates aproximades):


- Fins el 1309 n’era propietària la família Roig
- Entre el 1309 i el 1686 fou propietària la família Derrocada
- Entre el 1686 i el darrer terç del segle XVIII en fou la família Llanza.
-  El període comprés entre el segle XIX i mitjans del XX no es té coneixement, per ara , de qui n’eren els propietaris.
- Des del mitjans del segle XX fins l’actualitat n’és propietari la família Icart.


Can Derrocada actualment
Font: google maps

Bibliografia

AVENTIN, Mercè. La societat rural a Catalunya en temps feudals" Columna Assaig. Pàg 228

AVENTIN, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa.  Pàg 76-80-111-112-113-133-150

Butlletí Municipal de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. Octubre-Novembre -Desembre 1992. Pag 123-124

COMAS I DURAN, Pere. 600 de carreratge. Quan Vilamajor, El Fou, Cardedeu i Santa Susanna esdevingueren carrer de Barcelona. Ajuntament de Cardedeu. Pàg 27.

PLANTADA i AZNAR, Jorge. Nobleza rural catalana. Masias del Valles. Hidalguia. 1968

POCH RUESTES,  Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals. Ajuntament Sant Pere de Vilamajor.2010.

diumenge, de gener 08, 2012

Detall nº 5: La data (pregunta)



Una inscripció amb una data.

 Un element decoratiu existent en moltes cases però per a molts sense cap significat, sense que es sàpiga quina història s'amaga al  darrere. No és aquest cas atès que la inscripció i la data tenen un enorme significat, tant per la casa com per la història de Vilamajor.

Saps de quina casa parlem? Saps que indica la inscripció? Saps que va passar aquesta data?

Si tens la resposta o tens informació sobre ella o la casa que representa, comparteix-la  amb nosaltres enviant-me un email a pinatell29@hotmail.com

Si no tens ni idea de què parlo, hauràs d'esperar-te al proper diumenge per llegir una bonica història, cabdal pels habitants de Vilamajor.

dissabte, de gener 07, 2012

Ermessenda de Carcassonne

No podeu deixar de veure els dos capítols de la història d'Ermessenda, un personatge cabdal de Catalunya, besàvia dels bessons Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, els comtes constructors del  castell-palau de Vilamajor.

http://www.tv3.cat/programa/46556/ermessenda

dimecres, de gener 04, 2012

Les torrasses desaparegudes de Vallserena

Temps enrere l’Higini Herrero va comentar una reunió del Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor que tenia coneixement, a través d’un paleta i confirmat per nadius del lloc, de  l’existència d’una torrassa situada en el carrer Castell, en la seva a part més enlairada, de la urbanització de Vallserena.

Personalment no tenia coneixement de l‘existència de dita torrassa per la qual cosa em vaig posar mans a l’obra i vaig iniciar una petita investigació per esbrinar els orígens de dita arquitectura.  Sorpressivament vaig localitzar dues torrasses enlloc d’una: la situada a l’ urbanització de Vallserena i una altre situada a Can Vallescar.

Torrassa de Can Vallescar

Segons  Soler Gavarell, la nissaga dels Vallescar és una de les més il·lustres famílies de la regió catalana  la qual  “s’estén més enllà de qualsevol document”.  El cognom significa “habitant  o senyor de la Vall Seca”  en clara referència al territori on exercia el seu domini, el que actualment coneixem com a  Vallserena.
La Vall Seca o Vallserena, és una petita vall situada a llevant del terme municipal de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor,  tenint el seu naixement a la Serra Llarga, a prop de Can Segarra, essent el seu final  la confluència amb la vall de Vilamajor, just on la riera de Vallserena i de Vilamajor s’uneixen, en el veïnat conegut com a Vila-rasa.  Té una longitud de menys de 3 km i una amplada màxima d’uns 500 metres.  Es tracta d’una vall rica en al·luvions sedimentaris que han donat molta riquesa a les terres que envolten la riera de Vallserena, de curs curt i amb un fort estiatge.

Al llarg de la Vall hi ha nombroses masies de llarga tradició com  Can Segarra, Cal nen, Can Vacota, Can Sauri, Can Santana, El Forn, Cal Marquesó, Can Feló, Can Gol Nou; etc.  Una comunitat que, malgrat viure al costat del nucli de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor, mantingué la seva pròpia idiosincràsia, essent el seu màxim exponent els matrimonis endogàmics que es realitzaven.

La Vall, com al resta de Vilamajor, era feu reial, o sigui, pertanyia al comte de Barcelona, el qual delegava la seva gestió en terceres persones. Sembla ser que la nissaga Vallescar fou l’escollida pel comte per què portés dites funcions des de la seva casa pairal, Can Vallescar, situada en un petit  turonet a l’entrada sud de la vall des de la qual  la dominava visualment, tal com veiem  la fotografia que s'adjunta.



La masia tenia una petita torrassa, actualment desapareguda,  desproveïda de merlets i la qual donava la sensació de ser una casa forta. Però, per què de l’existència de dita torrassa? Pel costat de Can Vallescar passava el camí ral que unia Granollers amb Sant Celoni  passant per Cardedeu, Sant Antoni i Palautordera. Tant a l’entrada com a la sortida de Sant Antoni, hi havia dues torrasses  que tenien una doble funció: de guaita i com a peatge (cobrament de diners als transportistes i les mercaderies).  La torrassa situada a la banda de ponent es troba situada a Can Gol de la Torre i avui en dia encara és visible; la torrassa situada a llevant podria ser la situada a Can Vallescar (encara que també podria haver-hi una a Ca l’Esteper).

La història de la nissaga Vallescar està perfectament documentada i necessitaria d’un article a part per comentar-la amb profunditat.

El Castellot del Moros

La torrassa a la que fa referència l’Higini  l’he trobada en les anotacions d’Antoni Gallardo.   Diu que hi ha una torrassa anomenada Castellot de moros  i que la seva antiguitat  és del segle XIX,  atès que fou construïda durant les guerres carlines (no sabem quina de les tres) i amb una funció difícil de determinat atès que  el lloc no tenia res d’estratègic.  Personalment i a manca de més informació, discrepo de l’afirmació d’en Gallardo, principalment per dues raons: pel topònim i per la situació.

La torrassa rep el nom de Castellot dels Moros. Com hom sap, els topònims és una preuada font d’informació  atès que en dóna pistes sobre el passat de l’ indret.  No és lògic ni coherent posar com a nom a la torrassa Castellot del moros si el seu origen és carlí. Si realment fos així, el nom de la torrassa hauria de ser Castellot dels carlins

Per altra banda, la seva situació si que era estratègica atès que es trobava situada en un petit turó que entrava dins de la vall el que permetia tenir una vista privilegiada de tota la vall, especialment la vessant sud, el que permetia avisar a les masies situades al nord de la vall de possibles atacs.   Per entendre-ho cal que fem un petit resum de la història  del segle VIII a les nostres contrades.

El 711 els sarrains envaeixen la península ibèrica estenent-se ràpidament per tot el territori. L’ocupació de Vilamajor en mans sarraïnes no dura més de 88 anys  el que va provocar que no deixessin cap rastre a casa nostre (a excepció d’Alfou, topònim que prové d’Alcozi que significa districte en musulmà). La instauració de la marca hispànica pel reialme franc va permetre que molts dels habitants de Vilamajor tornessin de les muntanyes, on s’havien refugiat,  a casa seva. En anys posteriors, els sarraïns varen fer diverses ràtzies per territori català a la cerca de béns materials i esclaus. La població vivia aterrida. Fou quan es varen construir  les torrasses de guaita com la Torrassa del Moro situada a Llinars i molt probablement la Torre Roja de Sant Pere.

Els habitants de la Vallserena o la Vall Seca, veient que la seva vall era molt susceptible de ser atacada van decidir prendre dues decisions: es varen situar a la part nord de la vall, la més tancada, la més isolada i la de més fàcil defensa o per fer escàpol;  i varen decidir construir una torrassa que els protegís i els avisés de possibles atacs. Un exemple similar el tenim a la Palautordera on la majoria de masies es varen situar més enllà de Sant Esteve, just quan la  vall es tanca; i varen situar diverses torres com el Castell de Montclús o el castell de Fluvià.

A la següent imatge podem veure on es trobava situat el Castell dels Moros. Hom pot veure com es trobava situat en una llenca de terra que s'introdueix dins de la vall, just abans que aquesta s'estreny. 


La següent imatge ens fa una aproximació del lloc exacte on suposadament es trobava. Es veu clarament com  els Castellot  es trobava situat en lloc estratègic, just  abans de l'entrada a  la part més estreta de la vall. El domini visual era molt ampli.



Finalment, a la propera imatge s'observa la vista que tenia els Castellot mirant cap a la Vallserena direcció sud. És indubtable que tenien una vista perfecta de tota la vall. 





Les  afirmacions abocades no  deixen  de ser una hipòtesi atès que no existeix cap document que ho confirmi.


Biblografia


SARRABLO AGURELES, Eugenio. El linaje de Vallescar. Revista hidalguia. Numero 22. 1957

GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de la Calma. Barcelona. 1938




diumenge, de gener 01, 2012

Detall nº 4: La forja (resposta)



El detall es troba situat a banda i banda de la porta d'entrada a l'església de Vilamajor, just a peu de les dues grans columnes.



Molts de vosaltres sabíeu on es trobaven però cap de vosaltres ha estat capaç de dir quina a estat la seva utilitat, malgrat que alguns han posat molta imaginació: per posar flors en dies festius concrets o bé per posar el paraigües quan plovia.

La raó de ser de la forja és molt simple i lògica, però molt poc emprada actualment. Servia per netejar les soles de les sabates quan eren plenes de fang

Anys enrere les carrers no estaven asfaltats i quan plovia el fang era per tots llocs. El mossèn, per evitar que l'església s'embrutés de fang amb el conseqüent treball de neteja, va fer posar les dues forges a banda i banda per tal que els feligresos es traguessin , en la major mesura possible, el fang de la sola de les sabates. 

El funcionament era ben senzill: es tractava de passar la sola de la sabata per sobre de la forja, en un moviment de zumzeig, com nosaltres fem actualment  per netejar la sabata a sobre d'una estora.

El mètode no és un invent del mossèn de Vilamajor, sinó que es molt comú en moltes cases antigues. Només cal que us fixeu i en veureu moltes.