diumenge, de juny 20, 2021

Els bancs de l'església de Sant Pere de Vilamajor

 Totes les  esglésies  catòliques  tenen una característica comuna que la diferència de la resta: tenen bancs.

 Però això no sempre ha estat així!!!.

 Durant una gran part de la història de l’església, els fidels romanien dempeus durant la celebració  dels actes litúrgics. Només hi havia uns quants bancs perquè les persones més grans poguessin seure’s, però en general la nau de l’església  no disposava de llocs per descansar.

Perquè passava això? Doncs perquè era una litúrgia  de tradició romana on les misses es feien en llatí, un idioma que només entenien els religiosos, per tant, el poble no tenien ni idea del que deia el mossèn.  Per això eren misses molt curtes i poc parlades però amb molta escenografia que no permetia estar-se quiet i molt menys asseure’s.

Però tot va canviar amb la reforma protestant!!!!

Martin Lutero volia que l’església s’apropés al fidel, que entengués el que es deia, que el missatge de Déu arribés a tothom i per aconseguir-ho calia parlar amb el mateix idioma que el poble. L’èmfasi durant els serveis de culte estava no en el múltiples moviments litúrgics, sinó en el sermó que donava un predicador que interpretava la Bíblia en llargs discursos des del púlpit.

Llargs discursos!!!! A vegades d’hores, com Fidel Castro. Difícil de suportar dempeus per la majoria de creients. A l’igual que nosaltres ens portem la ombrel·la a la platja, les famílies es portaven els seients a l’església. 

 Tot plegat era molt feixuc , però un dia a un se li va ocórrer una idea: i si enlloc d’anar amunt i avall amb un seient el  deixo dins de l’església? I si enlloc de fer molt seients pels membres de la família en faig només un més gran?.

 Així es con es van introduir els bancs a les esglésies!!!!

En un primer moment els bancs pertanyien a diferents famílies les quals deixaven una inscripció per identificar el banc . Segons el seu poder el podien situar més o menys a prop dels sants o santes que es beneïa.

 I el que no tenien capacitat econòmica per fer un banc?. Cap problema. L’església en treia profit llogant-los. Un negoci rodó!!!





Però no fou l’únic negoci que es feia amb els bancs.

El novembre de 1870 el mossèn de SPV es queixava que durant la festa Major,  que es feia a la plaça, els feligresos treien els bancs de l’església a l’exterior no retornant-los a dins un cop acabat l’acte festiu,  el que comportava que l’endemà no es pogués fer la missa en condicions. Per solucionar-ho el mossèn imposa la prohibició de  treure els bancs fora de l’església excepte aquells que fessin un  pagament d’un ral  per cada banc, el qual anirà destinat a reparar els bancs més malmesos.  La gent de SPV no estava d’acord i es van mostrar la seva contrarietat tocant música a tot drap en el moment de fer missa impedint la seva celebració.  

A finals de la dècada dels 80 i començament dels 90, mossèn Poch, rector de  SPV, va reformar tota l’església, inclosos  els bancs.

 Va encarregar al taller de l’escultor Plandiura que dissenyés uns  de nous que estiguessin més  en sintonia amb la nova decoració de l’interior de l’església, tal com es pot observar en la següent imatge.


Que va passar amb els vells bancs? El mossèn li va donar  2 usos:

 Els que es trobaven en millor estat els va traslladar a l’esglesiola de Santa Susanna on avui en dia són visibles com en s’observa en la següent imatge

    Fins i tot l’ajuntament tenia un banc reservat per a les personalitats. Es va fer el 2/4/1899.

En una visita pastoral que va fer el bisbe de Barcelona el 23/7/1880 va disposar que els propietaris dels bancs  abonissin cada any tres quartans de blat  a fi de contribuir   al millora dels ornaments i objectes de culte de l’esglesiola de Santa Susanna.

 Com anècdota, els bancs s’aprofitaven tant que ocupaven tota l’amplada de l’esglesiola impedint el pas dels feligresos. El 17/11/1886 el bisbe va tornar i els bancs continuaven al mateix lloc. 


Amb la resta de bancs, els més vells, el mossèn va decidir destruir-los i per això els va dipositar fora de l’església amb la intenció de cremar-los,  però vet aquí que en aquell moment vas passar pel lloc en Salvador Costa Montasell el qual va demanar si es podries endur un cap a casa seva.

 Aquest és el banc que actualment podeu veure a la carnisseria Can Costa de SAV regentada per les simpàtiques germanes Rosa i Àngels. 



De quan és aquest banc? Ho desconec però es té coneixement que entre el 1942  i 1943 es van construir 24  bancs als Salesians de Sarrià, a un preu de 350 pessetes cadascú, dissenyats per l’arquitecte diocesà, el senyor Pericas.

 Posteriorment, el 1956, es varen construir 12 més posant el nom dels que van donar diners per la seva construcció.

 Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!!

Cada vegada que aneu a can Costa per comprar els seus magnífics productes, no deixeu de preguntar a l’Àngels i la Rosa la història del banc. Elles n’estan molt orgulloses de tenir un tros de la història de Vilamajor  dins de casa seva. 





dissabte, de juny 05, 2021

Vilamagore o Vilamaiore?

Tothom coneix la festa medieval  que es realitza cada any a SPV i que rep el nom de VILAMAGORE,  però molts pocs sabeu d'on prové aquest nom.  Avui us ho explicaré.

Som-hi!!!



Francesc Bardera Massó (Barcelona  1920-Sant Antoni de Vilamajor 2009)

Afeccionat a la història local, va ser autor de l’obra que donà lloc a la representació teatral anomenada “Presència històrica e feyts de Vila Magore”

L’argument es basava en els fets històrics succeïts l’any 1156 on Peronel·la, esposa del comte de Barcelona Berenguer IV, va romandre diverses vegades en el castell-palau que tenia en poble de SPV.

El 1993 l’obra es va representar per primer cop sota la direcció d’Alfred Luchetti.


En Bardera va crear una història seguint com a fil conductor la documentació que es troba a l’arxiu de la Corona d’Aragó, datada del 1156 i 1157, en què es  parla de les estades al palau de Vilamajor de gran quantitat de personalitats del moment i les despeses que van originar.

Tota l’obra succeeix en un petit nucli de població que en Bardera anomena VILAMAGORE. Però, perquè li posa aquest nom?

Per saber-ho cal que fem una mica història

L'any 897, després de la mort del comte de Barcelona, Guifré el Pelós, a mans dels sarraïns, es produïren ràtzies que assolaren el Barcelonès i el Vallès. És probable que vers l'any 900, a Vilamajor, un cop cessat el perill, tornés la població que havia fugit al sector montsenyenc, potser reforçada amb famílies traslladades del Ripollès, i es restauressin les cases, es refessin els conreus i es construís una nova església, en substitució de la vella de l'època del prevere Orila.

L'acta de consagració de la nova església, on hi devien constar els béns que els feligresos oferien a Sant Pere per a garantir la sustentació de l'església i el seu clergat, es deuria extraviar.

Un políptic es el nom que reben certs manuscrits medievals, especialment de treballs carolingis, en els quals les columnes de les pàgines s'emmarquen amb marges que s'assemblen a les pintures d'un políptic (tipus de retaule, normalment pintura sobre taula, que consta de diverses caselles o plafons).

A les golfes de la Rectoria de SPV es va localitzar un políptic (pergamí)  format per dues cares.

A l’anvers  tenim una requesta del levita Ervigi, rector de la parròquia de Vilamajor cap a l'any 950, que desitjós de refer el patrimoni terrer de l'església, va convocar una assemblea de parroquians als que va exigir, sota amenaça d'excomunió i anatema, que ratifiquessin un per un els béns que anys enrere havien donat a l'església.

Al dors d'aquest pergamí, també hi ha constància d'una recaptació del 1057-1165 del que els habitants de Vilamajor pagaven a l'església, que normalment era en espècies.

Es tracta d’un dels documents més antics, de la seves espècie, que podem trobar a Catalunya i el qual actualment es conserva a l’arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar.


En el políptic, entre moltíssima informació, apareix la següent referència:  “..qui sum sucesor domun Sancti Petri est situs in Vila uocita Magore.”. Pels qui no sabeu llatí diu que l’església de Sant Pere es troba situada en una vila anomenada MAGORE. 

Aquesta és la referència que agafa en Bardera per anomenar la població, on succeeixen els fets de la seva obra, com a VILAMAGORE. 

Malauradament estava equivocat!!!

La primera vegada apareix documentalment el topònim  Vilamajor és a l’any 941   en una venda d’unes heretats, per part de Servandus i les seves germanes, que tenien en propietat a la villa Riffà la qual termenejava amb la VILLA MAIORE. Per tant es tracta d’un document anterior al políptic.

Tota la documentació que he trobat posterior aquest document  sempre es fa referència  a la VILLA MAIORE  i només en un cas es fa referència, com hem vist, a la VILLA MAGORE.

Entre MAIORE i  MAGORE només hi ha una lletra que les diferencia (I / G) el que em fa suposar que va haver un error a l’hora d’escriure el topònim o bé ha hagut un error a l’hora de traduir-lo.

Si ens haguéssim de basar en  fets històrics, la festa medieval de VILAMAGORE  hauria de dir-se en realitat  la festa medieval de VILAMAIORE.

La causa per la qual no s’ha procedit al canvi és perquè el nom de VILAMAGORE està tant arrelat a la nostre tradició i costum   que s’ha decidit mantenir-lo.

Amb el pas del temps, les noves troballes arqueològiques i documentals , han  reescrit la  història de SPV on, malauradament,  la festa medieval no ha sabut adaptar-se.

Tot el que es representa a l'obra no es correspon amb la realitat històrica el que pot crear una certa confusió entre els espectadors. 

Malgrat tot , VILAMAGORE  és un nexe d'unió entre totes les persones que hi viuen a la contrada creant  un teixit associatiu que ens ha  sentir orgullosos.

dijous, de maig 06, 2021

El panteó dels Soler

Si alguna vegada aneu  a Sant Pere de Vilamajor, concretament a la  Torre Roja, mireu la vessant  de sud-oest, la que mira cap al mar, i trobareu una irregularitat en els carreus que la conformen: s’observa com hagués hagut un element adossat a la paret i que actualment no existeix.

Com una imatge val més que mil paraules us mostro el que explico:



Si no ho veieu clar us mostro una imatge tractada on s’observa clarament:



Dóna la sensació que temps enrere hi havia una porta per accedir a l’interior de la Torre i que, per causes que es desconeixen, es va tapiar. 

Res més lluny de la veritat!!!!

Fem una mica història:  Els Soler és una nissaga de gran tradició històrica que es remunta a temps molts pretèrits. Les primeres notícies que en tenim és que foren uns braus cavallers que varen lluitar contra  la invasió sarraïna (no tenim data però probablement  deu fer referència algunes dels ràtzies que des de Còrdova enviaven per castigar Catalunya al segle X). Segurament per aquests fets i per mantenir una forta fidelitat als comtes de Barcelona, se li van atorgar alous (terres). Un d’aquest, potser el més important, se li va concedir en terres que pertanyien al comte: Vilamajor. 


Allà van construir la casa pairal, un enorme casalot que mostrava el poder que exercia sobre la població que l’envoltava. La següent fotografia mostra la casa a principis del segle XX, fruit d’una restauració realitzada  el 1683, probablement l’època de major esplendor de la família.


 La masia es va tornar a reformar a principis del segle XX incorporant-se en les finestres provinents dels claustre del monestir de Sant Pere de Puel·les. Si voleu saber més d’aquesta història consulteu clicant AQUÍ


El 19 de juny de 1956, en Francisco Soler de Cepeda, propietari de la casa,  va donar- la als Germans de Sant Joan de Déu esdevenint  una casa d’acollida, sanció i contemplació (Hospitalia). Pere més informació clica AQUÍ i  AQUÍ

Però per la història que ens ateny ens hem d’anar uns anys més enrere, concretament a finals del segle XIX. En Joan de Soler Gavarell Ram Desplanell i de Vallescar i la seva esposa Maria del Dolors de Viala Carvallo Llopis i de Miró (deu n’hi do quins noms!!!) tenien la  propietat de la masia i es trobaven molt arrelats a l’església de Sant Pere de Vilamajor a la qual li devien una enorme devoció.

 Malauradament el 1887 la senyora va morir i el seu marit va voler enterrar-la al cementiri a peu del campanar, com havien fet tots els seus descendents des d’abans de l’any 1250. Va fer aixecar un enorme panteó que ocupava part de la cara sud-oest de la Torre Roja.




La construcció del cementiri nou de Sant Pere de Vilamajor (per més informació cliqueu AQUÍva fer entrar en desús l’antic provocant el seu deteriorament. Finalment entre el 15 d’abril i el 15 de maig de 1929 , amb l’autorització del bisbe i del governador civil, es van traslladar les restes humanes del vell cementiri cap al nou urbanitzant-se la plaça de l’Església. Respecte el panteó, el rector de l’església va  comunicar a la família Soler, que vivia a Toulouse, que s’havien de fer les gestions oportunes per traslladar les despulles dels seus familiars cap el cementiri nou. Van sol·licitar, els familiars,  que els donessin un parell de mesos per realitzar el trasllat,  però en realitat van dedicar aquest temps a fer totes les gestions oportunes amb el bisbat de Barcelona per evitar-ho, i ho van aconseguir, com veurem més endavant.

No fou, però , l’únic element arquitectònic existent en la paret. També hi havia un rellotge de Sol, just a sobre del panteó. En la següent fotografia és visible.


Pel setembre de 1932 es va fer una actuació en el campanar: es va destapiar les finestres (podem veure a l’anterior fotografia les finestres de la banda de ponent són tapiades) i es va treure l’arrebossat que tenia tota la torre passant d’un color blanc al vermell de l’actualitat.

Les pressions per treure el panteó varen augmentar considerablement però la família tenia molt poder i va aconseguir que el papa Pius XII donés una butlla per poder enterrar als descendents de la família a l’interior de l’església, concretament a la capella dedicada a la Puríssima. És va realitzar el 28 de juny de 1953.  Avui en dia podem observar les làpides que es va aixecar en la seva memòria.



Les làpides que trobarem actualment són:



“A la noble senyora Donya Maria del Dolors de Viala de Carvello Llopis i de Miro (Q.g.h) muller a amantíssima,lo noble senyor Don Juan de Soler Gavarell Ram  Desplanell y De Vallescar, trist y agraït marit, dedicà honrosa sepultura en ex carnen de passats y dol per sempre en son cor any MDCCCLXXXVII. La nova obra del present monument”. 


“Aquí yacen los restos a que aluden las laudes  que figuran en esta sepultura, procedentes de la antigua que estuvo adossada a la torre del homenaje, fueron trasladados el 28 de junio de 1953 con los muy virtuosa y noble Sra Donna Angeles de Cepeda y de Granados, Fdes. De Cordcoba y González, Vda. del M.I senor Guillermo de Solr y Viala, abogado y los de su hijo Don Juan, excombatiente, teniente, medico(L) respectivamente en Barcelona y Figueras en 4 de mayo de 1937 T 2 de abril 1916 y el 26-10-1960 fue inhumado  el ultimo de sus descendientes que sufrago este sepulcro y su capilla in memòria de los suyos E.P.D”



“Sots la torre d’homenatge jauen assi los Solers falls e braus cavallers qui  mostagraren gran vassallatge contra l’inic assallatge. De l’invasió sarraïna, en los vehinats que domina eixa força, llur llinatge hague alous e feu honrat. Sens que’l temps li fassa ultratge,  descendents d’aquesta gent, puig de llur blassó gaudiu, viadors qui assi veniu, perecau resquiescant:amen”






dijous, d’abril 29, 2021

El Skyline muntanyenc de Vilamajor

La forma allargassa del terme municipal de Sant Pere de Vilamajor (SPV)  amb un fons muntanyenc  permet tenir una perspectiva única que tenim gravada a les nostre retines,   de tal manera que a l’igual que els novaiorquesos poden identificar la seva ciutat pel seu skyline, nosaltres  ho podem fer pel nostre particular skyline muntanyenc.


Vista des de la Vallserena (can Vila)


Malgrat que molts són coneixedors del perfil muntanyenc poc coneixen el nom dels turons que el conformen, i molts menys els que saben el seu origen toponímic. 

Amb aquest article vull donar a conèixer els noms del turons  i l’origen dels seus topònims. 

La primera curiositat amb la qual ens trobarem  és que la majoria de  punts culminants de la muntanyes  reben el nom de turó. Entenem per turó com una elevació no gaire elevada del terreny, normalment per sota dels 400-500 metres (per sobre es considera muntanya). Aleshores, perquè es diuen turons? Perquè també s’aplica aquest mot a una elevació sobresortint dintre d’un massís que se singularitza per l’alçada. Ens trobem dins del massís del Montseny entès com un conjunt muntanyenc on sobresurten certes elevacions com el Turó de l’Home. 

Vista des de la Vallserena (Can Vila)


Si ens apropem com si fóssim un ocell  ens permet tenir una altre perspectiva

Vista d'ocell


En el següent vídeo podem observar el mateix però  com si anéssim en una avioneta.



Mirem un per un tots els turons:

TURÓ DE SANT ELIES (999 metres): rep el nom per l’ermita. Si en voleu saber més clica  aquí



El següent vídeo tenim un vol de drone on podreu veure Sant Elies



TURÓ DE LA COVA (1.101 metres):  temps enrere els pastors utilitzaven la petita balma (3x2) existent per arrecerar-se del mal temps. Surt esmentat per primer cop  l’any 1736.



TURÓ DE LA MOIXA (1.166 metres): Es troba documentat des del 1728 amb el nom de Moxa  que significa metxa de cotó amb fins curatius.  Es troba format per dos turons: el  Prat Fondo (1.169 metres) on, com diu el nom, trobem un bon pradell; i el del Roquet (1.187 metres) on trobem un rocam de pedres metamòrfiques i la font més alta de Vilamajor. 



TURÓ DEL SAMONT (1.272 metres): Etimològicament significa “La Muntanya” utilitzant l’article salat (SA) molt emprat al litoral i prelitoral nord de Barcelona i tot Girona (a casa nostre tenim diversos exemple com Sanata). A la vessant nord, en el veïnat de Santa Susanna, trobem la masia del Samont documentada des del segle XIII i, sent coherent,  abans de la masia estava la muntanya, per tant el topònim deu ser molt més antic. Es troba format per dos cims, el més alt on trobarem un vèrtex geodèsic, i el més baix conegut com la Pleta del Samont. Finalment, entre el turó de la Moixa i el Samont neix la riera que travessa els pobles de SPV i SAV. 


TURÓ DEL PI NOVELL (1.215 metres): El camí que menava de SPV fins a les pastures del Pla de La Calma passava pel coll del Pi Novell i d’allà al Suí. Al costat del coll hi ha un petit turonet que calia donar-li un nom i, la veritat, no es van esforçar gaire: li van posar el turó del Pi Novell.  Però d’on prové aquest topònim? Quan els enginyers  de l’Estat espanyol que vingueren a fer els mapes topogràfics van preguntar als pagesos com es deia el coll i li respongueren: el Pi Vell. Els castellans, que no tenien ni idea de català, van traduir-ho com el Pino Vell  que amb els temps ha derivat en Pi Novell. Curiós , oi?

Podeu veure un vídeo on s’explica millor:





TURÓ D’EN CUC  (1.235 metres): el  topònim el pren de la masia de Can Cuc(h) situada a la Vallfornès  propietària dels terrenys, i on actualment és un hotel-restaurant.



EL SUI (1.319 metres): en realitat el  seu topònim  hauria de ser Sull que significa sol, pelat, esquerp;  però amb el temps la dificultat en la seva pronunciació ha provocat que sigui conegut com a Sui. Destaca de la resta per la seva perfecta forma piramidal i per ser el cim culminant del nostre particular skyline.  


TURÓ DE PALESTRINS (1.026 metres):  sens dubte es tracta del topònim que més dubtes em crea. Segons uns prové de Praenestre, una antiga ciutat de Laci (Itàlia) o el seu gentilici és palestrino. Segons altres  es un derivat de palestra o lloc on lluitaven els gladiadors. En tots dos casos  es tracta d’un topònim d’origen llatí, possiblement romà. Localització del lloc on va haver la batalla perduda entre romans i cartaginesos? 

TURÓ DE LA MOIXERA  (1.039 metres): també en conegut com el  turó Gros.  La moixera és un arbre abundant a les cotes altes del Montseny però en el cas concret que ens ateny no he sigut capaç de trobar cap. Ara tenim alzines. 

TURÓ DE COLL DE  MURTRA (731 metres): la murtra és una planta que significa perfum amb molt usos medicinals i accions farmacològiques. 

Rutes proposades:



Jocs:



BIBLIOGRAFIA

GARCIA-PEY i PEY, Enric. Noms i llocs de Sant Pere de Vilamajor. Quaderns de Vilamajor. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. Abril 2018.

LOPEZ i CORTIJO, Joan. Topònims amb cua. Monografies del Montseny 12. Amics del Montseny 1997.

diumenge, de març 14, 2021

Vilamajor, Guayaquil, Barcelona

 

A Equador, concretament a la ciutat de Guayaquil, hi ha un equip de futbol, que es diu Barcelona Sporting Club, que té un escut igual al del Barça



No parlem d’un equip de barri amb pocs recursos sinó d’un dels principals clubs esportius d’Equador amb seccions dedicades al bàsquet, beisbol, voleibol, bitlles, waterpolo i regates. A nivell futbolero han guanyat la lliga nacional en 15 ocasions i dues vegades han estat sots campions de la Copa Libertadores (La Champions League d’Amèrica). Curiós oi? . 

Si consultem la pàgina web ens diu que els seus orígens es remunten a l’1 de maig de 1925 i la seva creació sorgeix de l’entusiasme d’un grup de joves, de procedència catalana, del barri de l’Astillero, el qual va constituir un equip que li van posar el nom de Barcelona en honor a la ciutat d’on procedien.

Entre els fundadors hi havia n’Albert March Obiols de Vilamajor. Expliquen la seva història.

Catalunya era, al començament del segle XVI, un país buit, un territori que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori que va tenir grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. D’aquesta manera, durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per convertir-se en emigrants que van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana. 

Els principals motius que van portar aquesta població a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia francesos, on es donava una gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes derivats de les Guerres de Religió a França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a emigrar. 

D’entre els factors d’atracció que Catalunya oferia per a la immigració francesa cal destacar la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana que havia convertit el Principat en un immens mercat d’oferta laboral a omplir en plena recuperació econòmica. Igualment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va permetre que s’ampliessin les possibilitats laborals en el món agrari, mentre que l’arribada de l’or i la plata americans van derivar en un increment dels salaris. Òbviament, l’afinitat lingüística i els lligams històrics entre la Corona d’Aragó i Occitània també van ser decisius a l’hora d’entendre les migracions. És a dir, Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. 

Cronològicament, podem situar l’onada migratòria francesa entre finals del segle XV i 1660. Així, entre 1490 i 1540 s’iniciaria la fase ascendent, assolint la plenitud entre 1540 i 1620, i iniciant el declivi entre 1620 i 1660. La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre que Catalunya entrava en un període de crisi amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, una crisi de subsistències i epidèmies de pesta. 

Principalment, la immigració francesa va procedir dels Pirineus i Prepirineus francesos, però també del Llenguadoc, el Garona, les Terres Altes i el Massís Central. Majoritàriament la immigració es composava de població masculina i jove, en edat de reproduir-se, mentre que la presència femenina va ser minoritària. 

La integració de la immigració francesa va fonamentar-se en un ràpid i intens mestissatge amb la població autòctona. Els nouvinguts arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat òptima per treballar, però també per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge. Així, els immigrants francesos, majoritàriament, van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país. 

Igualment, el gruix de la immigració francesa va inserir-se amb una relativa facilitat dins del mercat de treball català, necessitat de mà d’obra, facilitant la integració. Bona part de la immigració es composava de mà d’obra no especialitzada que va encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers)i en els oficis artesanals dins del món urbà. 

Un d’aquest immigrants fou en Joan March que es va casar el 2 de febrer de 1632, a Sant Pere de Vilamajor, amb Cecilia Hospital, filla d’en Francesc, un pagès (tenia una horta) de Sant Pere. De la unió va néixer en Francesc, que es va fer sastre al mateix poble, iniciant-se la nissaga dels March.

Al 1822, un descendent, el pagès Josep March Sauleda, es va casar amb Maria Àngels Gual de la Torre establint-se a Sant Antoni de Vilamajor dedicant-se a l’ofici de carreter. Un dels seus nets, n’Antoni March Espelt (1863-1953), d’ofici carreter, es va casar amb Consol Obiols Gonzalez (morta el 1920) i varen tenir 4 fills: Antoni (1889-1958), Josep, Francesc (1896-1985) i Albert (1906-1990). 

Antoni March Obiols va emigrar cap a l’Equador el 1.919, quan tenia 20 anys, començant a treballar al magatzem B.Vignolo e Hijos de la ciutat de Guayaquil. Mentre, la resta de la família hi vivia a Sant Antoni de Vilamajor. 

L’Albert era molt aficionat al futbol, un esport que s’estava posant de moda arreu. Ho feia al Vilamajor C.F que, al llarg dels anys 20, jugava, en un descampat que hi havia darrera la fàbrica. La precària condició del terreny de joc feia que, fins i tot, les portes de ferro de la pròpia fàbrica fossin les porteries del camp. El primer terreny de joc amb unes mínimes condicions, del 1920 al 1922, va ser el Camp del Pla, també anomenat d’en Genís de Can Moragues, ja que estava situat entre les dues masies. Més tard, del 1922 al 1927 es jugava al camp de la Rovira i després al camp d’en Mingo del bar (1927-1936), persona molt vinculada al Club que va cedir el camp a canvi de vendre begudes amb el famós carretó, que acabada la guerra va tornar a aparèixer, i d’on sortien les primeres d’aquell temps: una gasosa a la mitja part.

Sembla ser que fou bo atès que el va fitxar el F.C Barcelona jugant juntament amb Samitier, amb el quals van tenir una gran amistat.
El club no disposava de vestidor ni res que se li assemblés, per això els jugadors havien de venir ja vestits de casa seva mentre que l’equip visitant ho feia al bar de Can Mingo. El que si que hi havia, eren unes primeres porteries reglamentàries que va fer en Pere Llobera. Eren de fusta i sembla que van aguantar fins l’any 1971 quan van ser substituïdes per les de ferro que hi ha actualment al Camp Municipal de Futbol.

A Guayaquil, l’Antoni va progressar convertint-se en el gerent i apoderat general dels magatzems el que li va portar els seus germans: en Francesc el 1.915, en Josep el 1924 i l’Albert el 1.925.

Amb el seu germà Francesc va fundar el 1.923 l’empresa March Hermanos en Guayaquil dedicada a la fabricació d’articles de cotó i gènere de punt.

En Josep va fundar el magatzem la Sucursal dedicat a la venda de sabates.

Finalment, l’Albert es va dedicar al negoci familiar i fou jugador del Barcelona Sporting Club el qual va fundar. Amb motiu del V Centenari d’Amèrica i dins de l’Operació Enyorança, l’Albert va tornar a Catalunya el 1.988 rebent-lo en Nicolau Casaus que li va imposar la medalla d’honor del club.






BIBLIOGRAFIA

file:///D:/Usuaris/pg002199/Downloads/176-Texto%20del%20art%C3%ADculo-465-1-10-20190615.pdf

https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/06/17/la-immigracio-francesa-a-catalunya-en-els-segles-xvi-i-xvii/

JURADO NOBOA, Fernando. CATALANS A L’EQUADOR. Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia. Revista Racó. 1994

https://www.researchgate.net/publication/341882612_Catalanes_en_Ecuador_siglos_XVI-XX



dimecres, de gener 06, 2021

El comunidor de Sant Pere de Vilamajor

Els comunidors

Les tempestes que es registren en l'època càlida de l'any són un dels fenòmens meteorològics més característics del clima de la península ibèrica. Les descàrregues elèctriques que les defineixen són de diferents tipus, encara que els llamps núvol-terra són les més perilloses. Els xàfecs intensos, la calamarsa, la pedra i els vents forts d'origen convectiu (fronts de ratxa, rebentades o tornados) que acompanyen les tronades poden tenir un fort impacte sobre el territori en forma de riuades i inundacions i danys a cultius i a tot tipus de béns materials i infraestructures. Els llamps, a més, poden ferir o matar persones o animals, afectar edificis o provocar incendis forestals o de matoll.

A l'Espanya rural i agrària, que va precedir durant molts segles a la industrialització del país que es va produir a partir del segle XIX, la pèrdua de la collita a causa d'una sequera, a un període de pluges excessives, a gelades tardanes o una tempesta amb pedra era, sovint, una tragèdia que comportava grans pèrdues econòmiques i, el més important, fam a les famílies o comunitats que depenien d'ella. I a falta de les assegurances agràries i els pronòstics meteorològics i climàtics fiables actuals el poble acudia a la intervenció divina i/o màgica per lluitar contra aquests elements adversos, lluita que s'estenia també a les plagues, els animals nocius o les epidèmies. En particular, en l'Edat Moderna, durant els segles XV i XVI, especialment, però allargant-se fins al segle XIX en alguns llocs, es van vincular aquest tipus d'adversitats a les accions de les bruixes i bruixots, l'existència estava sent "demostrada" per l'Església en aquells segles.

L'existència de rituals per dur a terme aquesta lluita es perd en els orígens de la humanitat. Aquí ens situem en l'Edat Mitjana a Espanya, quan les belles creus de terme i peirons situats en els camins i les afores dels pobles i llogarets es implorava pel "bon temps" en dates més o menys fixades. Per descomptat, aquests elements del "mobiliari rural" també servien per limitar finques o termes municipals i com a punts de referència per als caminants. També es feien aquestes pregàries des dels campanars de les esglésies, però el que resulta més interessant és el desenvolupament i construcció d'unes petites edificacions, de molt variats tipus, destinades específicament a exorcitzar les tempestes, dissipar-o, almenys, allunyar-les del lloc (encara que fossin enviant-les al municipi veí).

Encara que possiblement hi hagi aquests edificis en més llocs de la geografia espanyola, hem vist en les referències bibliogràfiques que estan concentrats al nord d'Aragó, destacant el seu elevat nombre a la comarca pirinenca del Sobrarbe, i a Catalunya, fonamentalment en les actuals províncies de Girona i Barcelona. A Catalunya s'han comptabilitzat més de 100 però, tenint en compte els desapareguts dels quals es tenen referències, podrien arribar a gairebé 200 en total. També hi ha en altres àrees pirinenques com el Principat d'Andorra o la comarca rossellonesa del Vallespir. A Aragó aquestes construccions reben el nom de esconjuraderos o esconjuraderas, paraula procedent del vocable aragonès esconchurar: conjurar, és a dir, exorcismes, conjurs contra el dimoni. En català reben el nom de conjuradors o comunidors, derivat de comunir: Conjurar (el mal temps) amb oracions, amb fórmules exorcitzadores. Esconjurar o comunir era dur a terme una devoció pública unida a una benedicció i invocació "A fulgurum, tempestatem et grandinis" (llamps, tempestes i pedregades) o "Contra fulgura et tronituarum tempestatem et granidem" (Contra els llamps i la tempesta de trons i calamarsa).

La litúrgia d'aquests conjurs va tenir el seu màxim desenvolupament en els segles XVI i XVII, encara que es conserven fórmules escrites fins i tot a principis de segle XIX. Els redactats de les invocacions eren molt expressius i imperatius com corresponia a el dramatisme de la situació.

El toc de campanes ("tocar a conjurar" a Aragó o "tocar a nublao" o "espantanublos" en terres de Castella i de Lleó), que sempre estaven beneïdes i sovint dedicades a Santa Bàrbara, declarada per l'Església Catòlica Santa Protectora contra llamps i tempestes, era el primer pas en la litúrgia de l'exorcisme. El segon era a acudir al comunidor, amb el mossèn i els seus ajudants abillats de la forma establerta per a realitzar els conjurs. Hi havia lectura dels Evangelis, pregàries i altres fórmules específiques, benedicció amb la Vera Creu i el aspergit o hisopeado amb aigua beneïda (i és probable que es portessin també alguns dels amulets protectors per a aquestes adversitats, com llorer o romaní beneïts en el Diumenge de Rams). Sembla que no en tots els casos els celebrants eren religiosos. Es conjurava des de la Sta. Creu de Maig (Invenció de la Santa Creu, 3 de maig, també anomenada Creu Verda) fins a la Sta. Creu de Setembre (Exaltació de la Santa Creu, 14 de setembre, coneguda com la Creu Seca). Està documentat que, durant aquest període de 5 mesos, de màxima activitat tempestuosa al territori peninsular, els rectors de les parròquies no podien abandonar el seu lloc per si era necessari realitzar conjurs. O sigui, que en aquestes dates no tenien autoritzades les vacances o havien de buscar un suplent.

Un possible motiu per a la construcció dels comunidors annexos o exempts a les esglésies parroquials, fora dels campanars, era el perill de caiguda de llamps en els mateixos durant les tempestes, com s'ha constatat en nombroses ocasions. Encara que hi ha una referència indirecta d'un comunidor del segle XIII a Figueres, i probablement hagués existit algun amb anterioritat, l'època àlgida de construcció van ser els segles XV i especialment XVI i XVII i sembla que no hi ha cap posterior a l'XVIII, encara que alguns es mantinguessin en ús fins ben entrat el XX. Probablement els més elaborats arquitectònicament serien els dels segles XVII i XVIII.

És possible que algunes de les causes per la proliferació d'aquests edificis fossin les noves pautes religioses sorgides en la Contrareforma, nascuda del Concili de Trento (1545-1563) però també és plausible que el deteriorament de les condicions meteorològiques presents durant la Petita Edat de Gel (PEG, des de finals de segle XVI fins al XIX) i les seves fortes repercussions socioeconòmiques portessin a la preocupació constant dels vulnerables habitants de camp i la recerca de l'ajuda divina, entre la litúrgia catòlica i la superstició.

Malgrat la seva estreta imbricació amb la religió catòlica hi va haver membres de la cúria cristiana que van clamar contra aquest tipus de supersticions o bruixeries. Per exemple, en 1529, fra Martín de Castañega, en el seu Tractat de les supersticions i fetilleries, critica la proliferació de conjuradors que "juguen amb el núvol com amb una pilota [...] procuren fer el núvol fora del seu terme i que caigui en el del seu veí ".

Quant a la seva distribució territorial, no hem trobat explicacions per la mateixa en les obres consultades. D'alguna manera han d'influir factors com la distribució dels tipus de cultius i la densitat de població i fins i tot el costum estès o no entre veïnats o les pautes d'actuació de determinades diòcesi. L'únic objectiu que podem aportar aquí és la mostra, que, si més no en les condicions climàtiques actuals, les zones més tempestuoses de la península ibèrica són el Pirineu, al nord-est de Catalunya i el sector més oriental de el Sistema Ibèric, entre Terol i Castelló, coincidint parcialment amb la presència de comunidors ¿seria aquesta distribució de nombre mitjà anual de dies de tempesta similar durant la PEG?.

Tipus i característiques principals dels comunidors

Els dos tipus bàsics de comunidors, encara que amb moltes variants, són (1) els que es troben integrats en el cos de l'Església i (2) els edificis petits i de senzilla factura situats molt a prop de l'església, prop del  cementiri o fins i tot en l'interior del seu recinte.

Els primers comunidors van aparèixer probablement sota el pis de les campanes a les torres-campanar. Eren petites habitacions, cambres o edicles, oberts normalment als "quatre vents", per poder dirigir les pregàries en la direcció més convenient, allà on els núvols mostraven un aspecte més ombrívol i amenaçador o fins i tot on la freqüència dels llamps era més gran. Les quatre obertures del comunidor eren un element fonamental de la mateixa, comú també a tots els que es van construir als exteriors de les esglésies.

Mare de Deu d'Arboló (Pallars Sobirà)
El comunidor inclòs al campanar va evolucionar cap a petites construccions independents sobre el sostre de l'església, situades habitualment en el costat oposat al  campanar, sovint sobre l'absis. Per jerarquia, el comunidor havia de tenir menys alçada que el campanar. També es van construir sobre la façana principal de l'església. Les formes i dimensions d'aquestes construccions són variades: torres de planta quadrada, circular o semicircular, alguna fins i tot acabava amb una certa esveltesa i aspecte militar o de garita de vigilància. Hi ha casos molt singulars com les quatre torretes situades en sengles cantonades de el campanar de Sant Martí de Palafrugell, al Baix Empordà, o el comunidor de planta hexagonal de Torroella de Montgrí, a la mateixa comarca. La regla de les quatre obertures es trencava alguna vegada en aquells comunidors que es construïen a manera de matacans sobre la façana. Una variant del comunidor és el reliquier: "finestra en forma de Balconet que hi ha en el campanar, on s'exposen la Veracreu i Relíquies de sants per conjurar els tempestes".

Aquestes construccions sobre el propi edifici de l'església implicaven reformes del cos principal de vegades costoses, justificades per la necessària protecció divina davant les calamitats meteorològiques.

Comunidor de Calafell

Els comunidors exempts són majoritàriament de planta quadrada (també n'hi ha circulars o rectangulars) i també presenten una interessant gamma de dissenys i materials de construcció. Aquests templets són habitualment de pedra (maçoneria o carreuó) encara que poden incloure maons a l'aler, si el tenen. Poden estar formats per quatre parets d'alçada completa amb obertures en forma de porta quadrada o amb arc de mig punt, amb finestres, o amb mitges parets i quatre columnes o pilastres sostenint l'embigat de fusta del sostre (per aquesta raó, aquests edificis també rebien el nom de "quatrepilars"), que podia ser de llosa o de teula àrab i fins i tot de fusta. La forma de la coberta pot ser piramidal, cònica o de volta esquifada o d'aljub, semiesfèrica o falsa cúpula, sempre de quatre aigües. El sòl d'aquests petits edificis és de lloses de pedra, maó o còdols i, de vegades, està elevat i cal una escala d'uns pocs graons per accedir a la mateixa. Alguns encara conserven un emblanquinat exterior.

A l'interior hi ha un Pedró o taula de pedra, com petit altar, amb una Vera Creu de ferro o pedra. De vegades també, un banc al voltant de el centre i una pica d'aigua beneïda. La creu també pot estar a la teulada del templet.

Per descomptat, aquests modestos edificis (no tots eren tan senzills: el comunidor de l'església dels sants Just i Pastor de poblet de Son de Pi, al Pallars Sobirà, és una esvelta torre de diversos pisos amb aspecte de torrassa defensiu) servien de refugi i protecció al celebrant, atès que durant la celebració la meteorologia era adversa o poc faltava perquè ho fos. Encara que sovint estan en llocs amb àmplies panoràmiques, no sempre és així. Els més propers a la parroquial s'han convertit en ocasions en llocs de pas i accés a el recinte exterior de l'església. Els comunidors també es van usar com a llocs de reunió per a tractar temes administratius de les parròquies i com a refugi pastoral, quedant fumats en el seu interior en alguns casos pel focs que encenien els pastors per cuinar i escalfar-se.

El comunidor de Sant Pere de Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor es troba dins de l’àrea de Catalunya (i d’Espanya) que més tormentes rep al llarg de l’any  (entre 22 i 30) tal com s’especifica en el mapa següent.

 
Per aquesta raó no resulta estrany que al nostre municipi, de caràcter totalment agrícola, hagi un comunidor. 

A Sant Pere de Vilamajor, el comunidor es va alçar a la cantonada de l’església, en forma de torre d’uns vint metres d’alçada i de planta rectangular (quatre per cinc metres) i finestres i cantoneres amb carreus de granit. Només s’hi pot accedir des de l’interior de l’església a través d’un portal situat dalt del cor que dóna a una petita estança situada sobre la pica baptismal del pis inferior. L’estança està il·luminada per una finestra encarada a cal Ferrer. A través d’una escala de cargol va comunicant els diversos pisos: una petita estança amb finestra a la façana principal, l’accés a la sota coberta de l’església i, finalment, el darrer pis, el comunidor pròpiament dit.

Vista general de l'església amb el comunidor a l'esquerre (1913)

El darrer pis té una finestra a cada façana per poder controlar tots els punts cardinals i, a les cantonades interiors, hi ha semi encastats uns petits recipients ceràmics per l’aigua beneïda. La coberta, inaccessible, és d’un sol pendent i, com la Torre Roja, està rematada amb merlets de maó, un a cada cantonada i un de central a les cares estretes de la torre.

Vista actual

La primera referència documental que trobem data del 1580, quan només s’havien replantejat on anirien els murs de la nova església de Sant Pere, es va decidir convertir la torre del castell -Torre Roja- en campanar. Modificaren les finestres superiors per encabir-hi les campanes. Així doncs, el mestre d’obres de la nova església, el mataroní Joan Salvador, exposà que no calia construir-ne cap de nou però proposava fer-hi  un comunidor en forma de torre per donar majestuositat al nou temple.




El dia 8 d’octubre de 1600 es va beneir la part del temple bastida fins el moment, entre les quals es trobava el comunidor encara que sembla que no estava del tot acabat. El 10 de juny de 1607 els honorables Jaume Gual del Bosch i Joan Derrocada, síndics de l’església, van posar en subhasta el quarantè dels fruits que es collien a la parròquia per fer la coberta del comunidor. El 9 de setembre de 1609 es va signar la concòrdia, per 40 lliures,  pel fustam que s’havia d’emprar al fuster de Vilamajor Guillem Gori el qual haurà d’emprar bigues “bossellades o motllurades”, obrir 4 finestres al segon pis i una altre en la cambra que hi ha al mateix comunidor i fer l’agulla “de la alsada diran los mestre de la obra requerida”. Posteriorment, entre el 12 de setembre de 1669 i el 10 de març de 1670 el mestre de cases Josep Otzet va encarregar-se de cobrir el terrat tal com es troba a l’actualitat  Una terrat que el 1898, a causa d’unes pluges que hagueren entre el 16 i 17 de gener, va patir danys i es va haver de refer.


A tall de curiositat, en una habitació fosca el comunidor es guardava antigament el tresor i l’arxiu parroquial  a part de tenir funcions de baptisteri.

Bibliografia

BERGHAENEL,  Ramon Pasqual. Esconjuraderos: “Ayuda divina” contra las tormentas. Publicat el 14 abril, 2020 per aemetblog.

HERRERO, Higini. La desconeguda torre del comunidor de Vilamajor. Publicat l’1/1/2017 al web  https://www.higiniherrero.cat

POCH i RUESTES, Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capelles, pagesos i menestrals. Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 

GALÍ, David; LACUESTA, Raquel. Estudi històric i constructiu  sobre l’església i el campanar, o torre roja, de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental). Secció tècnica d’investigació, catalogació i difusió. Àrea de territori i sostenibilitat. Diputació de Barcelona. 

GARCIA-PEY, Enric. Noms i llocs de Sant Pere de Vilamajor. Quaderns de Vilamajor 10. Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2018