dijous, de desembre 23, 2021

El comerç del gel i glaç a Sant Pere de Vilamajor

 




Sabeu quina diferència hi ha entre glaç i gel? Segons Pompeu Fabra, gel és quan es produeix artificialment mentre que el glaç es forma de manera natural.

En tots dos casos, el gel o glaç, és el resultat  de sotmetre l’aigua  a una temperatura inferior als 0ºC adquirint un estat sòlid.

La principal funció del gel o glaç ha estat la conservació d’aliments. Actualment, gràcies a màquines capaces de produir fred artificial, el gel és un element molt comú i quotidià en les nostres vides, però temps enrere no era així.




Fa un segle hi havia una certa demanda  de glaç, especialment en els pobles costaners on els pescadors el necessitaven per poder transportar la mercaderia. Altres funcions foren per  fer sorbets, conservar els aliments,  refredar líquids o com remei terapèutic ja que s’emprava com anestesiant local, baixar la febre i tallar hemorràgies.

El Montseny, per la seva potència d’altura que proporciona un temps molt fred a l’hivern i una precipitació nivosa abundant, fou el rebost de glaç de Barcelona i el seu entorn. Nomès la ciutat comtal  consumia a l’any unes 700 tones, o sigui, 700.000 quilos o l’equivalent a 1400 tràilers.



La producció de gel només podia realitzar durant unes determinades èpoques de l’any (octubre fins abril ), però la demanda de glaç era necessària al llarg de tot l’any, essent un punt d’inflexió l’estiu.

El glaç s’agafava de l’aigua congelada que hi havia a les  rieres, basses, tolls o similars o bé s’aprofitava la neu existent i es dipositava en uns pous i congestes on s’emmagatzemava.

El glaç es transportava de la muntanya fins el pla en matxos carregats amb unes sàrries tapades amb boll i sacs, malgrat tot, una tercera part del producte es perdia durant el seu transport. Un cop a la plana eren transportades amb carruatges fins a les grans ciutats.

Al Montseny la darrera campanya es va fer al 1931, encara que va haver una revifada per la guerra civil.

A SPV hi ha inventariats un total de 6 pous o congestes. Properament us parlaré de cadascú d’ells.

LES CONGESTES

Les congestes són cavitats que aprofitaven l’orografia natural del sòl, situades a sotavent de les carenes en depressions naturals i en pendents que se solen trobar a les zones més elevades de les muntanyes, on de manera natural s’acumulava la neu, normalment situades a partir de 1.100 metres d’altitud.

 Tot i que acostumen a ser circulars, també n’hi ha de formes molt irregulars, que s’adapten al relleu del terreny. Les mides són variades, però com abans s’ha indicat, sempre són més amples que fondes, i poden arribar a mesurar entre 7 i 17 metres de diàmetre. Un cop recollida i aixafada la neu, la congesta es tapava amb brancatge i fullaraca, perquè es conservés en bon estat fins que arribés l’estiu.



Congesta del Pou d’en Vesa (Coordenades: Latitud: 41.74466. Longitud: 2.35704). Situada al collet dels Pous d'en Vesa, a uns 125 m al sud-est del pou homònim, a uns 1.150 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força gran però de poca fondària.




 Congesta del coll de Sant Elies. (Coordenades: latitud:  41.73244. Longitud: 2.37848). Congesta situada al coll de Sant Elies, a tocar del marge de llevant del camí antic de Sant Elies (actual sender del Pi Novell), a uns 944 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força petita. Actualment es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada.


Congesta del coll de la Pleta(Coordenades: latitud:  41.74476. Longitud: 2.3647). Excavada al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a 1.024 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.



Congesta del coll del Pi Novell. (Coordenades: latitud:  41.74293. Longitud: 2.36028).  Congesta excavada al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a 1.158 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.

ELS POUS DE GLAÇ


Els pous de glaç en alguns casos també servien per emmagatzemar neu. El glaç era més valorat al mercat que no pas la neu i en conseqüència preferien empouar-lo. Són les construccions d’aquest tipus d’indústria les que presenten les estructures més complexes i variades. Aquests dipòsits servien per emmagatzemar el glaç que es feia a les basses o geleres, prop dels rius i torrents on estaven situats, normalment en cotes més baixes que els pous de neu, però sempre en llocs on tenien garantides les glaçades hivernals.



Pou de glaç de la Font Roja. (Coordenades: latitud:  41.73296. Longitud: 2.3763). Es tracta de les restes d'un antic centre d'explotació de glaç, format pel pou, una bassa i una petita edificació.

El pou de glaç és una construcció subterrània de planta circular, de la qual només és visible, en superfície, una obertura superior rectangular. Aquest conjunt arquitectònic està situat en un indret vora la llera del Sot de la font Roja, en una zona obaga i humida, idònia per a la producció de gel.

ELS POUS DE NEU 

Els pous de neu  estan situats a les parts més altes de les muntanyes, ja que necessitaven la neu que queia al seu entorn per a poder empouar. Els pous de neu són excavacions senzilles fetes a cel obert en el sòl natural de la muntanya, bé aprofitant els desnivells del terreny o bé en zones més planeres. Comparteixen amb les congestes la falta de coberta d’obra, i amb els pous de glaç, que són de planta cilíndrica. La neu que provenia d’aquest tipus de magatzem s’anomenava “neu negra”, pel seu contacte amb la terra, i era de menor qualitat que la dels pous de glaç. 


El pou d’en Besa o de l’infern. (Coordenades: latitud:  41.74551. Longitud: 2.35606). Es troba a uns 1.150 m d'altitud, amb orientació nord-est, i les seves mides aproximades són 6 m de diàmetre i uns 9 m de fondària màxima aparent.

Segons la llegenda, fa molts i molts anys, a la masia de can Vesa, al veïnat de Santa Susanna, hi vivia una família molt pobre. S'apropava l'hivern, i la mestressa de la casa volia que el seu marit construís un pou, per a poder emmagatzemar gel, vendre'l i guanyar alguns diners. Però el seu marit sempre trobava excuses per a posposar aquesta dura tasca.
Un dia va aparèixer el diable i li va proposar un pacte a en Vesa: a canvi de la seva ànima construiria el pou en una sola nit, abans de que cantés el gall a l'alba. I l'home va acceptar la proposta del diable.

Segons una de les versions de la llegenda, el diable es va posar a treballar i va organitzar una filera d'homes per a transportar còdols, des de la riera de Bascona fins al pou.
L'amo de can Vesa, en arribar a casa, va explicar el tracte fet a la seva dona, a la que se li va acudir que podien fer cantar el gall abans d'hora per tal d'invalidar el pacte.

Així que van anar al corral i van remullar-lo per a fer-lo cantar, però per més que el remullaven, el gall no cantava i les obres de construcció del pou avançaven a bon ritme.
Amb les primeres llums de l'alba, el pou ja estava pràcticament fet, però el gall, xop, continuava sense cantar. De sobte, tot just quan faltava col·locar-hi l'última pedra, el gall va començar a cantar, i així, l'amo de can Vesa va poder salvar la seva pobra ànima.

Segons l'altra versió de la llegenda, l'home de can Vesa va passar tot l'hivern compactant la neu, fent-ne blocs i omplint el pou i, a la primavera, va poder vendre el gel i guanyar diners. El diable volia cobrar la seva part del tracte, però els Vesa s'hi havien desentès. Així que, de cop i volta, els va començar a desaparèixer el bestiar. Els seus animals, que se sentien atrets pel pou, s'enfilaven muntanya amunt i s'hi llençaven, i quan hi arribava en Vesa només en trobava els ossos.

El dia de Santa Susanna, la vaca lletera va desaparèixer, i en Vesa va córrer cap al pou, on va trobar-la al seu interior. Va agafar un mall, per a poder descalçar la paret del pou i fer una rampa amb la runa però, quan ja tenia bona part de la paret a terra, el diable va allargar la mà i tant la vaca com en Vesa van ser engolits pou endins.

Els veïns de Santa Susanna, en veure que no tornaven, van anar a buscar-los, però només van trobar el pou mig enrunat i, des d'aleshores, va quedar abandonat.


BIBLIOGRAFIA

LÓPEZ CORTIJO, J. (1992) "Els pous de neu i de glaç del Montseny: Inventari per a una preservació". Monografies del Montseny, 7. Viladrau: Amics del Montseny, p. 61-97.

MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY - CPCPTC (1999). Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny (Sant Pere de Vilamajor).

CEPERO,  Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona.









dijous, de desembre 09, 2021

La plaça del Montseny de Sant Antoni de Vilamajor


El divendres dia 10 de desembre a les 19  hores en el Patronat de SAV es farà la presentació del projecte de millora i adequació de la plaça Montseny i del seu entorn.

https://www.santantonidevilamajor.cat/actualitat/noticies/presentacio-del-projecte-de-millora-i-adequacio-de-la-placa-montseny-i-del-seu-entorn.html

Aprofitant l’avinentesa us vull donar a conèixer la història de la plaça  i la seva cronologia al llarg del temps.

El nucli vell de SAV es troba format pels carrers Vell, França, Nou i Camp d’en Puig, seguint el recorregut de l’antiga strata mercadaria que unia Cardedeu amb Sant Celoni.

La disposició dels carrers no permetia l’existència d’una plaça, entesa com el punt neuràlgic i principal de la vila i lloc de trobada de tots els vilatans i vilatanes. L’únic indret que exercia aquesta funció era l’antiga plaça de l’Església, actual plaça Joan Casas, un espai obert originat per la confluència dels carrers Vell, Nou i França. Aquest espai és petit i, temps enrere, destinat gairebé tot a la circulació de vehicles, insuficient per acollir activitats culturals.

 Cal afegir que durant la segona meitat del segle XIX es va posar de moda a Catalunya el moviment higienista, el qual propugnava la creació d’espais naturals on la gent pogués reunir-se  i passar l’estona esbargint-se . Aquest moviment fou prou important en grans ciutats com a Barcelona, on aquest espais es van anomenar “Parcs”.

A finals del segle XIX i principis del XX, SAV va viure, especialment durant l’estiu, un augment considerable de la població gràcies a La Colònia, gent acabalada de BCN que cercaven aire pur i sa. Ells van ser els principals impulsors de la creació d’una plaça pública, com les de BCN, on poder-se reunir còmodament.

L’ajuntament n’era conscient de la necessitat de dotar al poble d’una plaça pública però es trobava amb el problema de trobar-ne l’espai.

En un primer moment es va pensar en  la plaça Riera perquè tenia tres característiques que la feien idònia:  situada en ple centre del nucli, la seva grandària i la proximitat a la plaça de l’Església.

El problema era la seva adquisició. La propietat  requeia en les monges de Sant Pere de Puel·les  les quals no estaven disposades a regalar-ho però si que en volien vendre-ho. La qüestió de tot plegat era que l‘ajuntament no disposava de diners que en demanaven per la seva compra i el que proposava era una cessió. Les gestions van durar molt anys i es mereixen un article a part.

Tot, però, va canviar el 16 de febrer de 1896 quan Catalina Illas, resident a Blanes i propietària de can Perpunter (actual ajuntament), va posar a disposició de l’ajuntament el terreny que tenia en propietat situat al final del carrer Nou, just en la confluència amb la carretera de Sant Llorenç Savall a Llinars la qual s’estava construint en aquell moment.


L’ajuntament, que estava interessat, va crear una comissió, encapçalada pels regidors Domènec Pruna Pujol  i Narcís Planas Barnils, encarregada de negociar amb la propietària.


 El 23 de febrer, la Comissió comunica al Ple de l’Ajuntament que s’ha desplaçat fins a la vila de Blanes, amb un càrrec de dietes de 25 pessetes,  on ha pogut parlar amb  la senyora Illas arribant-se a l’acord que ella vendrà les 12 quarteres, del camp anomenat  del Saltadó, per 2.000 pessetes sempre  i quan sigui destinat a plaça pública  i amb el benentès que la propietària procedirà a rebaixar el terreny per posar-ho al mateix nivell que el carrer. 


 
El dia  5  d’abril de 1896 el ple de l’ajuntament autoritza la compra del camp del Saltadó a canvi de 2.000 pessetes.


Aviat l’ajuntament va allargar el carrer Nou fins a la carretera permetent la construcció d’habitatges a la banda esquerre, la que no donava al nou parc públic.

A la cantonada amb el carrer d’Alfou (Plaça del Montseny número 1) ja existia la casa dels Pibernat, edificada al 1890. Posteriorment es va construir  la número 2  i 3 a l’any  1910. La número 4, anomenada can Riera, desconec quan va ser construïda però hauria de ser al voltant de l’any 1910.


 

La plaça rebia el nom de Plaça Nova (quina originalitat!!). El nom es va mantenir fins el 17  d’octubre de 1911 on es va canviar per Plaça del Montseny posant-se una placa amb en nou patrocinada per Esteve Riera.

En la imatge anterior es pot observar (el primer habitatge de la dreta)  la casa d’en Riera. Al 1974 es va enderrocar i  es va construir  l’edifici on actualment trobem el BBVA.




Però no tot van ser flor i violes. La urbanització del carrer Nou, en el tram comprés de la plaça Nova o Montseny, va significar que quan plovia molt les aigües provinents de la serra de Sant Lleir recorrien tot el carrer Nou provocant desperfectes  en els habitatges. És per aquesta raó que  moltes entrades de les cases de dit carrer encara són visibles els mecanismes que permetien ancorar una fusta per evitar que l’aigua entrés dins dels habitatges.


 

La plaça es va convertir en el punt de trobada i nou centre neuràlgic del poble. El 6 d’agost de 1916 s’autoritza a la comissió organitzadora de la Festa major aixecar un tendal on realitzar els concerts que s’havien programat sempre i quan no es produís cal mal ni en els arbres plantes noi en el ferm.

No se que va passar però a l’any 1917 s’hagueren de plantar acàcies a la plaça.



L'edifici que veiem a la imatge superior es va construir l'any 1970. Al costat, a sobre de la pastisseria Sant Llehí, hi ha un edifici que es va construir l'any 1981. 

Actualment la plaça és així.


En el futur la trobarem així.



BIBLIOGRAFIA

Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor.


dijous, de desembre 02, 2021

Les cases del Cortès.

Al llarg del segle XIX i la primera meitat del  XX, era costum que els pagesos  de Vilamajor, després de vendre els seus productes al mercat, marxessin cap a les tavernes del poble a beure unes copes amb els amics i, sobretot, a apostar a les cartes i als daus. 


Alguns pagesos, animats per l’alcohol, apostaven tot el patrimoni que posseïen. En cas de perdre deixaven una família abocada a la pobresa.

Tal era la magnitud que les autoritats es van veure en l’obligació  d’actuar prohibint, o almenys controlar, els jocs. L’objectiu era evitar que caps de família es poguessin gastar tots els diners obtinguts en el mercat en jocs.

Un exemple ho trobem a SPV  el  22/12/1880 quan a les 00:00 hores, 4 Mossos d’Esquadra de Cardedeu varen intentar accedir a l’interior de la taverna que regenta el senyor Ozerans, però es van trobar que la porta tenia una balda per la part de dins que els impedia  accedir. Els Mossos es van veure obligats a trucar a la porta  la qual, passat un temps, fou oberta pel senyor Ozerans. Un cop varen accedir a l’interior varen comprovar que estaven presents els següents veïns:  Jaume i Josep Parera Sagrera, Juan Llobera Puig, Narcís Alzina Canal, Josep Tapias Cañellas, Jacint Duran Bachs i Projecte Font.  A sobre d’una de les taules varen localitzar una baralla de cartes el que fa fer sospitar a la policia que estaven jugant al Canet, un joc de cartes prohibit. Els Mossos varen escorcollar als presents i els varen requisar els diners que duien. 


El 30 de desembre de 1880 es varen obrir diligències judicials en el jutjat de primera instància de Granollers i es pren de declaració a tots  les persones que es trobaven al lloc. Tots els testimonis coincideixen en els fets: es trobaven en el despatx de la taverna quan varen escoltar una fressa molt gran a la porta veien com entraven els Mossos d’Esquadra els quals acusaven als presents de fer joc il·legal. Manifesten que ells estaven jugant al joc de cartes conegut com el bancandillo, el qual és lícit jugar, i que en cap cas estaven jugant al Canet.


Malgrat el control exercit per les autoritats, quan la taverna finalitzava el seu horari comercial  i tancava les portes, en el seu interior s’organitzaven timbes de cartes. En una d’aquestes timbes, en Jaume Cortès Brau, dit el “corteset” per la seva baixa estatura, propietari de can Pau, es va apostar casa seva en una partida de cartes. 

 Va perdre. Ho va perdre tot. La seva família es va veure obligada a marxar de casa seva cap a un incert futur. 



La família es va refer i va poder continuar endavant. El fill, en Miquel Cortes Coll , va regentar un negoci de flors a la ciutat de Barcelona, concretament al carrer Provença 529, que li aportà un bona capacitat econòmica. Eren els subministradors de flors de la reialesa!!!




En Miquel tenia un somni: poder recuperar la casa pairal de la família, can Pau, que va perdre el seu pare en una ridícula aposta de cartes. Va fer nombroses ofertes de compra als nous propietaris, però sempre rebia la mateixa resposta: no està a la venda




En lloc de rendir-se, a mesura que li donaven carbasses, en Miquel va anar adquirint propietats a la mateixa plaça de l’Església, ben acostat de can Pau.  Comprava les cases i les reformava donant-li uns tocs noucentistes.


La primera fou can Cortès, posteriorment la  Miquel Cortès (MC), la Dahlia i la Jardinera. 



 L’única que no va poder adquirir fou la casa de la llevadora del poble, l’Apol·lònia. El fill d’en Miquel, en Jaume, va poder adquirir la casa gràcies a un pacte amb la llevadora: si la cuidava fins la seva mort heretava la casa. Miquel va acceptar. Quan Apol·lònia va morir, Miquel va batejar la casa amb el nom de La Tulipa. 



La família Cortès va  poder mantenir la propietat de La Jardinera fins el 20 d’agost de 1936 on les autoritats republicanes  de l’ajuntament de La Força (SPV) varen ocupar-la per ser destinat a l’estatge del Sindicat d’Oficis  Varis del C.N.T, situada a la planta baixa, i del POUM a la segona planta.




No fou l’únic. També se li va ocupar la carnisseria  situada en la plaça de l’Església i que era propietat d’en Miquel per a ser destinat com a residència de La Cooperativa.




L’arribada del franquisme no va significar un canvi en la situació. La Jardinera va continuar expropiada  convertint-se en l’ajuntament de SPV entre 1940 i 1970. 

Finalment la família va poder recuperar totes les propietats.






Bibliografia:

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.
Arxiu Nacional de Catalunya

Entrevistes amb la família actual propietària. Especial agraïments a la Cedes i al Cristina. 

dimarts, de novembre 09, 2021

LA FONT DE SANT LLEÏR

El progrés de la medicina va comportar el sorgiment d’un moviment, a mitjans del segle XIX, que lligava la salut amb l’urbanisme. Fou l’higienisme.

La gran densitat de població a les ciutats, especialment als barris obrers, i la insalubritat dels seus habitatges foren un camp de conreu pels bacteris. I amb ells les malalties infeccioses. Hagueren nombroses epidèmies que assotaven a la ciutat de de Barcelona provocant nombroses baixes, tant a les classes pudents com als més pobres dels ciutadans. 

L’higienisme era un moviment que implicava a diverses branques de la ciència i que tenia com a objectiu final intentar evitar la transmissió de malalties mitjançant l’aplicació de mesures higièniques com el clavegueram, xarxa d’aigua potable, recollida de deixalles, etc. 

Però la millor solució, sense dubte, era intentar fugir dels principals focus infecciosos, o sigui, marxar de les ciutats. Barcelona era especialment vulnerable  a l’estiu degut a les altes temperatures. Però no tothom tenia la capacitat de fer-ho. Només les classes més pudents de la societat barcelonina s’ho podien permetre. 

Posem un exemple:

Un empresari d’èxit barceloní  decideix adquirir una  segona residència a les afores de Barcelona per evitar l’asfixiant atmosfera de Barcelona. Ell lloc escollit ha de complir dos requisits:  una bona comunicació i un espai natural net. Com la seva capacitat econòmica és limitada, decideix agafar una població de les anomenades de segona línia, o sigui, aquelles que no tenen una estació de tren però existeix una a les rodalies.

Escull Sant Antoni de Vilamajor. Hi ha un servei de carruatge que comunica el tren amb l’estació la qual no es troba massa allunyada. Es troba ben a prop del Montseny, el Pirineu de Barcelona. Escollit el lloc calia edificar la casa dins del nucli urbà. Havia de ser gran per encabir tres o quatre generacions i el servei que les atenia. 

Estem a principis del segle XX, en ple moviment modernista. Qualsevol persona amb possibilitats econòmiques que volgués construir-se un habitatge ho havia de fer sota els paràmetres estilístics imposats pel modernisme. És per aquesta raó que els pobles que es trobaven  a prop de les vies del tren són riques en edificacions modernistes: Cardedeu, La Garriga, El Figaró, etc. 

La família i servei es traslladaven  a la nova residència  des de sant Joan fins a finals de setembre. Diverses famílies decidiren instal·lar-se a SAV. No foren gaires però estaven formades per nombrosos membres. Es feien notar dins del poble, tant pel seu nivell cultural, com per els seves vestimentes o costums. Els nadius els coneixien com els de LA COLÒNIA.

Una de les principals activitats dels colons era l’excursionisme no entesa com l’aventura de trobar nous paisatges sinó per estar en contacte amb un medi natural sa. Fer una fontada era un activitat arrelada. Es tractava de caminar  fins a una font, on rajava aigua fresca, pura i sana, i passar la resta del dia. Es van habilitar nombroses fonts com la de la Roureda, Ferrussa, Roure, etc, i d’altres es van construir de nou.

En el ple de l’ajuntament del 16 de juny de 1918, l’alcalde de SAV, Àngel Prats Pujades, va  proposar la construcció d’una font pública a les afores del nucli urbà. La resta de regidors van secundar la idea. Es van posar en contacte amb el president del Sindicat de Regants, propietaris l’aigua que basteix el nucli, per sol·licitar-los la cessió gratuïta d’una part de l’aigua per donar servei a la font.  La localització de la font aniria en funció del lloc que determinés el Sindicat.



El Sindicat acceptà la proposta per ser un bé d’interès públic i decideixen desviar una part del cabal del reg provinent de la mina Nova i que dóna servei als safareigs. L’única condició que posen és que l’aigua sobrant no sigui aprofitada i que es retorni al rec.


Ho podeu mirar a Google Maps clicant:  Ubicació Font Sant LLeïr

El 22 de setembre de 1918, un cop finalitzades les obres d’adequació, pagades per subscripció popular on els membres de La Colònia van fer generoses aportacions,  es procedeix a inaugurar la font la qual rebrà el nom de FONT DE SANT LLEÍ.



Amb el pas dels anys fer fontades va entrar en desús i les fonts varen ser abandonades.


Posteriorment s’han anat fent reformes



BIBLIOGRAFIA

Actes de l'ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor


dimecres, d’octubre 13, 2021

Història del temple parroquial de Sant Antoni de Vilamajor.

1. El context

La tarda del 30 de gener de 1939 les tropes nacionals franquistes van ocupar militarment el poble de Sant Antoni de Vilamajor. Es deixava enrere la República i es donava pas al Franquisme, un sistema polític on imperaven uns nous valors: el patriotisme, la religiositat  i la tradició cultural. 

L’Església  fou uns dels pilars bàsics on es va sustentar el nou règim. El representants eclesiàstics havien de portar a terme un procés evangelitzador destinat a conculcar a la població els nous valors,  i ho van fer mitjançant tres elements: l’educació, la cultura i la religió. 

El principal problema en què es van trobar les diferents diòcesis era la manca de personal capacitat per dur a terme les tasques encarregades. A la diòcesi de Barcelona foren assassinats 230 capellans durant la guerra civil als quals cal sumar-li els 39 provinents d’altres diòcesi i els 96 que varen morir per causes naturals. És evident que  hagué, al principi del franquisme, una mancança de personal eclesiàstic, insuficient per poder atendre les necessitats espirituals i culturals de la població. Malgrat la insuficiència, a Sant Antoni de Vilamajor (SAV) va ser assignat un nou capellà, en Jaume Urgell i Figueras , el juliol de  1939. 

Las tasca que tenia per endavant era titànica: dels 1.269 habitants de SAV censats, el 40% dels homes, el 60% de les dones i el 50% dels joves anaven a missa amb regularitat. La resta no em volien saber res de l’església. 


Però encara hi havia una dificultat afegida: el temple parroquial fou cremat l’any 1936 provocant la destrucció total de l’edifici i el seu contingut. El nou mossèn només disposava de la rectoria i els llibres parroquials.

El primer problema  és va poder solucionar amb la instauració del catolicisme com a religió oficial de l’Estat espanyol el que va permetre la seva ràpida expansió en tots els estrats socials. Els seguidors de Franco es van fer catòlics i els que no combregaven  amb les seves idees van callar deixant-se manipular  per por a represàlies. SAV no va restar al marge. Els nombre de feligresos segur que va augmentar i d’una manera indirecte, la religió es va anar introduint , poc a poc , en totes les llars, institucions o serveis educatius. 

El segon problema tenia una solució molt més difícil. Per poder portar a terme la tasca evangelitzadora el mossèn necessita d’un espai adequat, un temple parroquial on poder reunir els feligresos.

 2. La Junta de Reconstrucció  del Temple

En un primer moment, immediatament després de la finalització de la guerra civil, els oficis religiosos es van poder fer a unes dependències de can Bertran. No es tractava d’un espai gran però suficient pel pocs feligresos que assistien. El nou espai de culte no posseïa ni altar, ni imatges  del sant Patró, ni de Jesús crucificat, ni de la Verge. Calia dignificar l’espai amb l’adquisició de dits elements decoratius carregats de simbolisme.


Paral·lelament, el nombre de feligresos va augmentar considerablement provocant que l’espai restés petit. Calia cercar un nou local!!!.

En conclusió, al mossèn se li va girar feina: per una banda havia de trobar un nou espai on situar el temple parroquial, i per altre banda l’havia de dotar dels elements imprescindibles necessaris per portar la funció evangelitzadora que tenia encomanada.

El mossèn va decidir crear una entitat, anomenada “Junta de  Reconstrucción del Templo Parroquial” integrada per gent del poble i de la Colònia, per assessors i tècnics i autoritats. En formaven part l’alcalde, J. Casas, M. Masip, J. Bertran Borrell, J. Batlle, R. Pibernat, M. De Bofarull, A. Piera, J. Vidal, C. Rull, V. Estebanell, V. Gual, J. Mª Agustí, J. Bardia, F. Quintana, A. Vila i Fl. Pujolràs.  Tot homes.

També es va crear la “Junta Auxiliar de Señoras” la versió femenina de la “Junta de Reconstrucción”  i formada per M. Garriga, Vda Gallardo, J. Parera, M. Bertran de Bonet, A. Giró, M. De Fortuny, V. Pruna, M. Santlleí, I. Carreres, A. Toyos de Riera, E. Viñamata, Vda. Monteys, Vda. March, M. Vilà de Mauri, T. Ravell de Macià, M. Batlle de Roquerols i P. Larrull de Bertran. 

La principal funció de l’entitat era trobar el finançament necessari per dur a terme els dos objectius. 

Al juliol de 1939 el mossèn va publicar un pasquí on s’anunciava que membres de la Junta passarien casa per casa per rebre donatius. El missatge era clar: calia col·laborar si o si.



3. Un temple provisional

Durant la República, els partits polítics tenien diversos locals destinats per la realització  d’activitats culturals. Els d’esquerres o rabassaires tenien el local en el que avui coneixem com a Patronat. 

Amb l’arribada del nou règim les autoritats franquistes van procedir a la seva confiscació i el 12 de setembre de 1939 es va procedir a atorgar al mossèn la gestió del Patronat, amb el compromís escrit que s’abandonaria tan bon punt fossin possible les celebracions religioses en el nou temple parroquial.   


El Patronat es va convertir en el temple parroquial.  Es va adequar la sala gran, amb ajuda de les famílies i de la colònia, amb un altar adient i un presbiteri decorat dignament i amb dos altars als laterals. L’altra sala, més petita, es va emprar per l’ensenyament del Catecisme i esplai dels infants. 

El mossèn Jaume Urgell havia aconseguit un espai i l’havia arranjat per convertir-se, provisionalment, en el temple parroquial, però es trobava nu de  imatgeria religiosa, la qual s’havia cremat juntament amb el vell temple. 

Gràcies a la participació dels vilamajorins i vilamajorines, i molt especialment a la colònia, es va poder encarregar a un escultor la construcció d’un Altar Major adquirir una imatge de Sant Pere i una altre de la Verge Immaculada. El 29  de juny de 1940, amb motiu de la Festa major del poble, a les 11 hores es van reunir en la casa Rectoral les autoritats i Jerarquies del Movimiento on es va procedir a la benedicció de les imatges, traslladant-se posteriorment, en processó per un jove d’Acció Catòlica i la Presidenta de les Filles de Maria, al temple parroquial el qual es va donar per inaugurat.  

El Patronat va fer funcions de temple fins l’any 1949.

4.  La construcció d’un nou temple

4.1 La ubicació

El mossèn era conscient que situar el temple en el Patronat no era la millor  solució però, degut a la greu situació econòmica existent, provisionalment podria funcionar. 

Però l’alegria dura poc a casa del pobre. 

En la seva periòdica visita pastoral del bisbe de Barcelona, aquest va poder observar les deficients i denigrants instal·lacions on es feien les misses i va manar que es reconstruís el temple al mossèn.  Es tractava d’una ordre que el mossèn havia de complir.  

La construcció d’un nou temple no era una tasca  senzilla. Calia cercar un lloc on ubicar-la, valorar les necessitats i fer un projecte arquitectònic i, el més important, trobar diners en un escenari ple de pobresa.

Quins béns eren els que disposava el mossèn? Tenia el solar que ocupava l’antiga església, la rectoria, l’ermita de Sant Lleïr i la seva rectoria.

La construcció del nou temple s’havia de realitzar en el solar que ocupava l’antiga església però les seves dimensions, la seva ubicació i el cost ho feien inviable malgrat que n’era l’espai preferit tant per les autoritats eclesiàstiques com per habitants del poble. Calia trobar un solar adient i, a ser possible, que fos de franc.


La solució va venir donada el 10/12/1943 quan Mossèn Jaume va trobar els terrenys adequats per la construcció de l’església gràcies a una donació  realitzada per  la senyora Alemany de Blanes, propietària de can Perpunter i una de les majors terratinents del poble. 

Al 1933 l’ajuntament va fer un projecte de reforma urbanística del nucli urbà. El nucli antic es va quedar petit i calia expandir-lo creant  un eixample. El solar es trobava en un dels carrers de dit eixample. 

Com podem observar a la imatge següent, el solar ocupava tota una illa envoltada pels carrers actuals de Jaume Balmes, Enric Granados, Francesc Mateu i Roger de Flor. El projecte urbanístic contemplava la construcció d’una plaça en el carrer Jaume Balmes amb Roger de Flor. 

Les mides del solar permetien la construcció del temple però el mossèn no ho veia clar. Creia que la façana principal del temple havia d’estar orientada cap a la carretera, principal carrer del poble. El problema era que entre la carretera i el carrer Roger de Flor hi havia un solar en el qual es podia construir. El propietari era la família Bertran.



Va convèncer a la família Bertran que donés a l’església el solar esmentat. D’aquesta manera tindria dues illes: la de la família Alemany i la de la família Bertran, només separades pel carrer Roger de Flor. 

Després  va utilitzar tota la seva influència per aconseguir que l’ajuntament fes un canvi en el planejament urbanístic. Va demanar que la plaça projectada es fes en el solar dels Bertran  i que s’eliminés el tros del carrer Roger de Flor que travessava els solars. D’aquesta manera e podria complir el seu somni: tenir davant del temple una plaça que es trobava en la via principal del poble. Li donaria majestuositat  al temple. 


A l’any 1944 es va procedir a la benedicció del solar, d’aquesta manera es convertia en terra sagrada.


4.2 Un somni arquitectònic

Mossèn Jaume Urgell era un somiador. Un gran somiador.

Quan va pensar de com havia de ser el  nou temple parroquial ho va fer en gran. No es va deixar guiar per la situació econòmica del moment, la qual reclamava un edifici auster, sense gaires estridències, tot al contrari.

Va fer un llistat de les necessitats  que demandava el poble i les va encabir en un projecte arquitectònic. El resultat fou la creació d’un edifici descomunal. 

Va somiar en un temple de tres naus amb un presbiteri on es situaria l’altar major i amb diversos altars en els laterals. Es podria accedir mitjançant  tres portes (una per nau) cobertes per un gran pòrtic que donés aixopluc als feligresos. 



Va somiar en una rectoria  gran amb capacitat per poder acollir capellans, predicadors i seglars, amb un teatre en el baixos i un local d’esbarjo,  i que estigués enllaçat amb l’església mitjançant un atri.

Va somiar en un alt i imponent campanar amb 4 grans obertures on anirien encabides grans campanes per fer arribar el seu so el més lluny possible. 


Va somiar en un gran pati o plaça a l’entrada del temple que donés la benvinguda a tots els feligresos.


Va somiar amb un espai , a la part del darrere, destinat a l’hort on poder plantar les hortalisses necessàries per alimentar a ell i als més necessitats. 

4.3 L’arquitecte

El mossèn va encarregar el projecte a l’arquitecte Sebastià Bonet Ayet, autor de diversos edificis civils a Barcelona com l’immoble situat en l’avinguda Diagonal 624, la casa de la renda  a l’avinguda de Carlos I o els habitatges del carrer Casp 192.


El senyor Bonet va fer un projecte basant-se en la disponibilitat pressupostària que el mossèn li havia donat. El resultat fou un esbós que no contemplava el somni del mossèn. Fou una gran decepció.

Fou l’inici  d’una relació d’amor-odi entre l’arquitecte i, primer, el mossèn Jaume Urgell i, posteriorment, el mossèn Ròmul Duran Rius. Hagueren força estires i arronses entre tots tres fins al punt que en determinats moments la relació es va trencar.

4.4 Mossèn Ròmul Duran Rius


Va néixer a l’Ordal, un llogarret de l’Alt  Penedès l’any 1900. El 1923 va començar els seus estudis sacerdotals però al cap de 3 anys fou destinat a Melilla per realitzar el servei militar en la guerra del Marroc. Acabada la guerra retornà a Barcelona on va continuar amb els estudis essent ordenat sacerdot l’any 1929.

El seu primer destí fou la parròquia de Tiana on romangué un parell d’anys. Posteriorment passà per diverses parròquies, com la de Gavà, Hospitalet o Sant Cugat. La guerra civil va estroncar el seu progrés i es va dedicar a l’estudi de la llengua catalana. Finalitzada la guerra anà a Viladecavalls i Sant Llorenç per acabar, el 1944, SAV on va substituir a mossèn Urgell. 


4.5 Del somni a la realitat

En Mn. Ròmul  va encarregar a l’arquitecte un nou projecte. El Sr. Bonet li va fer un de nou, més proper al somni de mossèn Urgell el que va significar un encariment del pressupost: 682.720 pessetes. Una barbaritat pels temps que corrien!!!

Fou un cop molt dur pel projecte. Eren molts diners. 

El cop de gràcia li va venir de la Diòcesi de Barcelona quan va presentar el nou projecte. Li van rebutjar per ser excessivament car i sobrepassar d’escreix la subvenció que la Junta Nacional de Reconstrucció de Madrid li havia atorgat:  150.000 pessetes.El mossèn no va defallir i va dedicar gran part del seu temps en trobar el finançament necessari per la construcció del temple i edificis adjacents.

4.6 El finançament

L’obtenció de diners es va convertir en una obsessió. Calia treure diners d’on fos, per aquesta raó va sol·licitar l’ajut de la Junta de  Reconstrucció del Temple Parroquial. 

Entre tots van establir una estratègia amb l’objectiu d’obtenir el finançament necessari. Les fonts de finançament foren les següents:

A.- Venda del patrimoni parroquial

·      Venda del solar on estava l’antiga església per 63.500 pessetes (altres fonts parlen de 33.000 el 10/1/1945) adquirit per Francesc Riu.

·      La venda de la finca (pabordia) de Sant Lleïr a la senyora Raspall per 67.500 pessetes (30/1/1943)

·      Venda de l’antiga rectoria mitjançant una subhasta amb un preu de sortida de 30.000€ adquirida pel metge Sr. Coy

El total recaptat per les vendes fou de 130.500 pessetes

B.- Subvencions 

·      Subvencions demanades a les Junta Nacional de Reconstrucció de temple  amb seu a Madrid. És van atorgar 150.000 pessetes.

·      Subvenció de la diòcesi de Barcelona de 25.000 pessetes

En total es va rebre 175.000 pessetes en subvencions.

C.- Préstecs

·      Préstecs personals de 10.000 pessetes a l’interès del 4% facilitats per entitats financeres.

La suma dels tres ítems dóna un total de 315.500 pessetes.

El pressupost era de 682.720 pessetes, per tant, restaven per finançar 367.220 pessetes.

El mossèn va pensar que amb les 315.000 pessetes es podrien començar l’edificació  i com el temps de realització de les obres era llarg, va creure que ja se les empescaria per trobar els diners que mancaven.

Quina era la seva idea? Doncs confiava plenament amb la bona voluntat dels habitants del poble en general i dels feligresos en particular mitjançant les donacions, l’organització de sortejos i tómboles i amb la participació directe dels industrials i comerciants  amb la venda del material a preu de cost o, inclús, per sota. 

4.7 La construcció

Es va treure a exposició pública la construcció  dels fonaments i de les parets exteriors amb la finalitat que els constructors interessats fessin una oferta. Es varen presentar varies però finalment es va decantar cap a la proposta del constructor Prat. Era l’oferta més barata de totes les presentades: 164.554,47 pessetes!!!

El 23 de juliol de 1944 es va procedir a la col·locació i benedicció  de la primera pedra del futur nou temple parroquial de sant Antoni de Vilamajor.


Havien passat 5 anys des de l’inici de les gestions. El somni d’en mossèn Urgell començava agafar cos. 


El següent pas fou la construcció dels fonaments necessaris per sustentar el cos del temple. 

El 19 de novembre de 1944 es donen per finalitzades les obres de construcció dels fonaments. Entre el 13  i 19 de novembre de  1944 és va realitzar diversos actes per celebrar-ho, com  una solemne processó pel poble i la benedicció dels fonaments. 


El següent pas fou  omplir el paviment amb graveta provinent de la riera i la pujada de les parets.


Paral·lelament es va anar construint els pilars que havien de suportar la cobert.

Finalment, l’octubre de 1947 es dóna per finalitzada la coberta i es va col·locar una creu al capdamunt de la façana,  fet que va disgustar a l’arquitecte Bonet perquè en tenia una dissenyada. 



Alguns feligresos van voler fer la inauguració però el mossèn el va haver de frenar atès que encara restava per finalitzar l’interior, concretament calia arranjar l’altar major, el baldaquí, el lloc de predicar, etc. 



En resum, es va construir un temple de tipus basilical amb una façana acabada en un frontó amb un petit ull de bou i amb tres buits de mig punt a sota. Té una portada en el centre i sengles portades a cada costat, enquadrades.

La part interior (la fàbrica) la composen tres naus en forma basilical i separades per quatre columnes a cada costat, de fust llis i capitell corinti. L’absis és circular.

4.8 Benedicció del temple

Finalment i aprofitant que era festa major i es rebia la visita pastoral del bisbe es va fer la benedicció del nou temple parroquial de Sant Antoni de Vilamajor. Els actes programats  pel dia Dissabte 27 d’agost de 1949  foren:

 Es reben les autoritats provincials davant del nou temple on es congregaran tots els feligresos. 

El bisbe Gregorio Modrego Casaus va beneir l’església

Processó del Santíssim Sagrament per traslladar-lo del Patronat fins a l’església passant pel carrer Nou i el de França, les quals es trobaran engalanades. 



     - Un cop arribats a l’església es farà la primera missa per part del mossèn i el bisbe essent padrins de la festa l’0alcalde  Antoni Icart Carrasco i la vídua de Monteys la senyora Eva Viñamata. La Coral Palestrina  de Barcelona amb elements de l’Orfeó Català s’encarregaran dels cants corals

Acabat l’ofici les autoritats es traslladaran fins a la Biblioteca del Patronat per inaugurar la tómbola benèfica destinades a la construcció del temple. 





 5. Una obra inacabada

El temple havia costat 871.553 pessetes (un 21,6% per sobre del pressupostat) i encara mancaven moltes actuacions per portar a terme:

·      Casa rectoral 

·      Realització del pòrtic 

·      L’aixecament del campanar 

·      Arranjament de la plaça-jardí

·      Enllestir l’hort 

·      Altar major

·      Ornaments

·      Objectes de culte 

Malauradament no hi havia diners a la caixa ni subvencions per poder portar a terme dites actuacions. Calia encomanar-se a la bona voluntat dels feligresos mitjançant les donacions que, tot sigui dit, havien disminuït considerablement.



 

 5.1 L’altar major

A les esglésies cristianes l'altar és el lloc on se celebra l'eucaristia. Es troba a la part de l'església denominada presbiteri perquè és reservada als clergues o preveres. Normalment el presbiteri és elevat respecte de les parts de l'església que ocupen els fidels. Uns esglaons serveixen per remarcar els límits del presbiteri, que també es poden remarcar mitjançant un cancell o barana o mitjançant reixes. La zona que queda per darrere de l'altar major s'anomena reraltar.



Quan en una església hi ha diverses capelles amb altars, el principal s'anomena altar major.

Segons les disposicions emanades del Concili Vaticà Segon els altars han de ser exempts, de manera que s'han de poder rodejar permetent la celebració de la missa de cara als fidels.


Prop de l'altar es troba un crucifix o creu d'altar i, en determinats períodes de l'any, el ciri pasqual encès. També es pot trobar prop de l'altar el tabernacle o sagrari on es guarda el pa de l'eucaristia consagrat (constituint l'anomenada "reserva eucarística").


Per la importància que l'altar té dins d'una església cristiana, és el lloc al voltant del qual es concentren una majoria d'ornaments i elements decoratius propis de l'art cristià. Entre aquests destaquen el baldaquí, el frontal d'altar o antependi, sovint complementat amb els laterals d'altar, i sobretot el retaule que s'alça a la part de darrere del l'altar i que pot arribar a assolir un gran desenvolupament.

L’altar major fou finalitzat l’any 1950 i fou consagrat el 19 de setembre de 1954.

5.2 El pòrtic

Un pòrtic és un espai arquitectònic conformat per una galeria de columnes adossada a un edifici, (principalment dels temples o d'altres edificis monumentals), obert a l'aire lliure, i situat generalment davant el seu accés principal. Tenia la funció d’aixoplugar a les persones en cas de pluja o donar ombra quan hi ha un Sol radiant. 

En el cas que ens ateny, la seva principal funció fora la de donar una certa majestuositat al temple. 



El pòrtic té set arcs de mig punt. Els dos laterals se sostenen en pilastres amb mitges columnes adossades. Els altres arcs sobre columnes senceres, de fust llis i capitells corintis com les columnes anteriors.

Es va acabar l’any 1950.

5.3 El campanar

La funció principal del campanar és encabir les campanes les quals havien de servir per avisar a la població dels oficis religiosos. Evidentment, a la dècada dels anys 50 del segle passat hi havia altres mitjans de comunicació més moderns el que feia que el campanar es convertís en un edifici arquitectònic prescindible.

El somni de tenir un campanar es va estroncar per manca de diners. Els pocs que tenien havien de ser destinats a altres actuacions més  importants i necessàries. 

Per sort, el Sr. Josep Rovira i Parera, que vivia al carrer Camp del Puig,  li va regalar al mossèn, un rellotge connectat  a uns altaveus sobre la teulada de l’església que reproduirà el repic de les campanes i es podrà escoltar a més de 2 km. El mossèn, però, també ho aprofita per donar missatges de veu per transmetre la fe i el missatge de Deu. També escoltar música sana jovial i popular mitjançant el tocadiscos que s’ha instal·lat pels dies de festa. 



Tot plegat fou inaugurat i beneït  el 17 de gener de 1957.

Però les coses no van anar tant bé com esperaven: els talls de llum, els llamps, els disparador per escalfar l’amplificador que no cobria l’espai de les dotze tocades, les avaries, tota una sèrie de problemes que requeria de tècnics i de diners. Entre el dia que es va posar en funcionament fins  als 18 de setembre hagueren 58 reclamacions. La darrera vegada que es va reparar fou  l’any 1973. Posteriorment es van retirar els altaveus de la teulada i els parallamps. Precisament un llamp va esquerdar la creu  de la façana  i hagué de ser substituïda per una de fibra de vidre, per major seguretat.

5.4 L’arranjament de la plaça-jardí

El mossèn volia que la façana principal del temple donés a la principal via del nucli urbà: la carretera. 

En aquesta via , degut al poc trànsit rodat, es va convertir en el passeig del poble gràcies als enormes plataners existents que li donaven una bona ombra a l’estiu, ideal per passejar. A banda i banda es van construir les noves cases, especialment les dels colons, i es va instal·lar els principals comerços. 



Com s’ha dit anteriorment, el mossèn va aconseguir que l’ajuntament canviés la planificació urbanística existent per crear una plaça enjardinada  que donés accés al temple parroquial. Teòricament havia de ser una plaça pública d’accés lliure però el mossèn, tement que en aquest lloc es poguessin ballar sardanes o fer-hi altres activitats, va fer aixecar uns murs de separació tot al voltant i reservar un espai central pel jardí.

L’espai fou inaugurat l’any 1960.

5.5 El parament i ornamentació interior

Els primers bancs no foren nous sinó que es van portar d’altres indrets, desconeixent la seva procedència, per la missa del gall del Nadal de 1949 


En Francesc Bardera, per tot el que li afectà la guerra va fer la promesa de regalar una imatge de Sant Francesc de Paula a l’església. El rector  va intentar desviar la donació cap a altres necessitats més urgents argumentant-li que al poble no hi havia tradició  religiosa envers aquest sant, però l’home insistí que era una promesa que havia  de complir. Arribant a un estancament  en el diàleg, el rector va entreveure una solució: tenia una imatge de sant Antoni de quan funcionava el Patronat com a església provisional i la portà a BCN a una casa d’imatgeria religiosa que era a la vegada botiga i taller. Allà es feu la conversió de Sant Antoni en Sant Francesc, i si li va amagar la transformació a l’avi Bardera i ell va caure atès que no s va donar 
compte del canvi. Mentre el rector va rebre els seus diners que els va emprar per altres menesters.


El projecte del mossèn era pintar l’interior de l’església  amb imatges, figures i lletres que havien d’il·lustrar l’aprenentatge visual del catecisme, però no es va poder portar a terme per la manca de diners i per la negativa de l’arquitecte. Al final es van enguixar i pintar per el pintor Pla de Llinars. 

Un altre anècdota fou la succeïda el dia 26 d’agost de 1946, durant  els actes de la festa major es va procedir a la benedicció de la sucursal  de la caixa Provincial d’estalvis. Durant el dinar van prometre que, quan el temple fos construït, pagarien la imatge del sant patró per posar-la a l’altar major, però quan va arribat l’hora de fer-ho no ho van portar a terme.

Al  1956 es va incorporar la imatge de sant Francesc de Paula. L’any següent, el 1957 es va posar la imatge de Sant Josep i al 1958 es va fer la capella de Sant Antoni de Pàdua 


5.6 L’hort

La part del darrere del temple havia d’estar destinada a l’hort on produir les hortalisses necessàries per la subsistència del mossèn i per les persones que en necessitessin, però  fou aprofitat per altres menesters com  posar jocs per la  canalla essent el primer existent al poble.




5.7 La Rectoria

En mossèn Jaume Urgell va pensar en una rectoria  gran amb capacitat per poder acollir capellans, predicadors i seglars, amb un teatre en el baixos i un local d’esbarjo,  i que estigués enllaçat amb l’església. Malauradament no fou possible per la manca de diners i es va haver d’adaptar a les 250.000 pessetes que la diòcesi li va donar com a subvenció. 

Malgrat tot, es va aconseguir construir una rectoria força gran i que satisfeia gran part de les necessitats



 

6. Conclusió

Es considera que  l’església es troba acabada  el 19 de setembre de 1954 quan el bisbe auxiliar P.Mathias consagrà l’altar major, però com hem vist, no fou fins l’any 1960 quan es pot considerar que tot el projecte arquitectònic va finalitzar. 


7. Bibliografia

Mossèn Poch Ruestes. Construir una església des de les runes. Vilamajor 1941-1954. Quartilla

Mossèn Poch Ruestes. L’església de Sant Antoni de Vilamajor. 1798-2001. Restauració. Quartilla

Mossèn Poch Ruestes. Sant Antoni de Vilamajor. Un poble que te arrels en el passat.1776-1950. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor. 

Arxiu ajuntament Sant Antoni de Vilamajor

Llibres parroquials. 3 toms. Biblioteca Joana Raspall. Sant Antoni de Vilamajor