dissabte, de març 28, 2020

Protagonistes de la història


La Biblioteca i les Escoles Velles han fet un interessant documental sobre la història de Sant Antoni de Vilamajor.

El podeu visualitzar clicant el següent link:

Protagonistes de la història

dijous, de març 26, 2020

L'arquitectura llombarda a Vilamajor

Al segle XI hagueren diverses condicions favorables que van possibilitar el desenvolupament i expansió del romànic. Aquestes foren:

  •  La desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca i l’apropament a Itàlia i el Papat. Hagueren intensos intercanvis culturals entre totes dues penínsules gràcies a les nombroses delegacions polítiques i eclesiàstiques que realitzaven constants viatges.
  • La conquesta de terres musulmanes, la millora en l’ utillatge agrícola i la creació d’infraestructures hidràuliques  va permetre l’expansió dels conreus propiciant una major producció agrícola el que va permetre tenir una població millor alimentada fins el punt que hagué un excedent el que afavorí  la creació d’una economia d’intercanvi.  El resultat de tot plegat fou un creixement demogràfic.
  • L’arribada d’or  provinent dels tributs que els musulmans havien de pagar als comtes de la Marca Hispànica a canvi de la pau o com a indemnització de guerra. 
  • El fervor religiós amb l’entrada del nou mil·lenni. 

En aquest context de prosperitat econòmica, el fidels devots com a compensació de la misericòrdia de Deu per deixar-los continuar varen començar a construir nombroses edificacions religioses, principalment esglésies i monestirs.

Tot girava al voltant de la religió, i l’arquitectura no restà a part. Les esglésies havien de representar l’anima humana: ximplesa representada per la geometria; la  senzillesa amb la utilització de les línies verticals i horitzontals, arcs senzills i la  puresa amb una tosca ornamentació.

Fou a partir d’aquest segle quan van aparèixer dues tendències que trencaren  amb les tradicions culturals preromàniques. El primer romànic o llombard (segles XI-XII), i el segon romànic o ple (segles XII-XIV)

Primer romànic 

Les bones relacions polítiques entre Itàlia i el comtat de Barcelona va propiciar un intercanvi cultural on clarament sortí beneficiada Catalunya. Els mestres de cases llombards foren contractats per la noblesa, l’església i qui sap si també les cases comtals catalanes, per la construcció d’esglésies.
Recordem que vivim una època d’esplendor econòmic i religiós. Canviar de mil·lenni sense que passés res  provocà un  enorme alleujament a la població que ho atribuí a un miracle diví. Com a recompensa, tota la Catalunya vella s’omplí d’esglésies, les quals foren construïdes per mestres de cases llombards o deixebles d’ells en un primer moment, i posteriorment foren senzillament copiades pels mestres de cases locals.

L’arquitectura del primer romànic es caracteritza per:


  • Nou disseny arquitectònic  amb la construcció d’esglésies de creu llatina amb tres naus i un absis semicircular. Es construeixen torres quadrades enlloc de les circulars que faran funcions de campanars. 
  • Utilització de nous elements arquitectònics com  la volta de canó i d’aresta,  la cúpula i el pilar com a suport en substitució de la columna, el que permetrà fer un sostre de pedra enlloc de fusta. 
  • Aparell   rústic, poc treballat, de reduïdes dimensions i que solia estar fet per un moler, Es sol emprar l'opus quadratum  amb els carreus units amb morter de grossa sorra amb calç que donen lloc a juntures molt amples. No es solia emprar l’encofrat (opus romanense). Podem trobar trossos de maó més antics que han estat aprofitats d'altres construccions.
  • Una ornamentació exterior abstracta molt austera amb la utilització d’arcs cecs, laseres i cadenes d’engranatge.  L’edificació es colorejava mitjançant la utilització de carreus de color com la pedra sorrenca molt fàcil de treballar, abundant i poc pesada. El color vermell feia que l’edificació destaqués per sobre de la resta.    

L’arquitectura llombarda es va expandí ràpidament per  tot el territori català creant-se estils propis, com l’occidental caracteritzat pels campanars alts i esvelts (esglésies andorranes, Vall d’Aran, Pallars o Alt Urgell)  o l’oriental  amb campanars de planta quadrada (Breda, Ripoll, Cuixà).

El primer edifici amb plenes característiques llombardes fou Sant Pere de Rodes l’any 1022.
Un exemple clar  ho tenim a casa nostre, concretament amb la Torre Roja. En ella podem trobar nombrosos exemples d’arquitectura llombarda o el primer romànic. 

A la imatge es poden veure els arcs cecs, les cadenes d’engranatge i les leseres així com el parament característic de l’estil llombard.



En un proper article analitzaré cadascú d’aquest elements.

Bibliografia
VALDEARCOS, E. El arte romanico. Clio 34, 2008. http://clio.rediris.es ISSN 1139-6237
KENNETH JOHN CONANT Arqueologia carolingia y romanica 800-1200. Catedra 2001
ESTEBAN LORENTE, Juan Francisco. La metrologia y sus consecuencias en los edificios de l’Alta edad media española III. El primer románico en España. Artigrama, num 22,2007. Pag 423-427

dimarts, de març 17, 2020

Privilegis concedits a Vilamajor (segles XIII-XIV)


En un llibre de privilegis  amb cobertes de pergamí amb unes armes d’Aragó  i intitulada batllia de Barcelona, en el foli 31 es trobem dos privilegis:

-          1.- L'atorgat pel rei Jaume I en Girona el 3/10/1264, segons el quals els habitants de Vilamajor i els seus termes no hagin d’anar a Barcelona a pledejar;

-           2.-  un altre del rei Pere en el Castell de Fraga el 12/6/1384 sobre les jurisdicció dels llocs  de Cardedeu, Vilamajor, Santa Susanna i Alfou

Altres documents són l’establiment d’aigües fet per la batllia general de la universitat de Vilamajor  el 6/9/1669

Joan Canals: un presoner de la inquisició



Joan Canals, pagès de Vilamajor, detingut i empresonat a  la presó del Sant Ofici per la mort d’Artur Ponts, familiar seu, va intentar fugir de la presó  oferint diners al seus carcellers. Com aquest es van negar  va ser denunciat i es va decidir-lo assotar  sense cap defensa malgrat que tenia assignat un advocat i procurador. El seu germà Pere Canals ho denuncia perquè es contrari a les constitucions del Principat.

Ricard Cortés Cullell


Nat el 7 d’agost de 1842 a Palautordera i molt vinculat amb la masia de El Cortés de Sant Pere de Vilamajor, va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona i bisbe titular d’Eudoxias  el 25 de juny de 1903 a l’edat de 61 anys.  El 20de març de 1910  va morir als 68  anys.


    Ricard Cortés és el primer de l'esquerra

Bibliografia:




diumenge, de març 08, 2020

Pau Pifarrer i Fàbregas


Pau Piferrer i Fàbregas

Barcelona, 1818 — Barcelona, 1848

Escriptor.

De família molt humil, pogué estudiar al col·legi de Sant Pau del Camp i es graduà en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Fou bibliotecari de la biblioteca de Sant Joan i, poc abans de morir, guanyà una càtedra de l'institut. La seva vida, curta i malaltissa, estigué sempre marcada per contrarietats econòmiques, sentimentals i polítiques, que el limitaren professionalment. 

Col·laborador d'El Vapor, la seva obra més important fou la iniciació dels Recuerdos y bellezas de España, il·lustrats per F. X. Parcerisa; compongué dos volums sobre Catalunya (el segon acabat per F. Pi i Margall) i un sobre Mallorca (per a la redacció del qual féu el 1841 una llarga estada a l'illa que el posà en contacte amb els intel·lectuals mallorquins), que influïren en la literatura arqueològica posterior. Fou un dels primers recopiladors de poesia popular a Catalunya (part de la qual inclogué en els Recuerdos juntament amb texts de prosa catalana) i contribuí, malgrat escriure sempre en castellà, a la creació del clima restaurador de la literatura catalana.

 Amb la seva antologia escolar Clásicos españoles es mostra com un dels iniciadors de l'anàlisi estilística a Espanya. Traduí The Lay of the Last Minstrel de Walter Scott (de qui era un abrandat admirador) i, en col·laboració amb Laureà Figuerola, una obra teatral de Dumas. Fou també un destacat crític musical i de teatre pel rigor, independència i penetració dels seus articles, publicats en una gran majoria en el Diari de Barcelona. Escriví també poesies, recollides pòstumament en volum el 1851, en les quals incorpora el lirisme i els aspectes formals de la balada a la poesia tradicional castellana, el romanç; hom pot destacar la Canción de la Primavera. El seu llenguatge, dintre del marc del Romanticisme, apareix equilibrat per una ponderada contenció classicista.

Es té coneixement per les cartes que escrivia  a Ignasi Petit, que  durant l’estiu i part de la tardor de l’any 1845 va residir a Vilamajor a la casa Savell. Desconec exactament on es troba dita casa però podria tenir relació amb la família Pifarrer  de la qual hem parlat en aquest blog.

Bibliografia

Enciclopèdia Catalana
PAR, Alfons. Contribució a l’epistolari de Pau Pifarrer i Fàbregas

Josep Mª Periques, l'arquitecte que va reconstruir l'església de Sant Pere de Vilamajor (1940)


Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) fou un arquitecte català entre el modernisme i el noucentisme. En les seves obres es pot apreciar una influència de Gaudí, del qual en el fons sempre fou fidel, tot i que el seu món formal hi estigué en contraposició; una de medieval, especialment romànica, així com una altra procedent de l'escola vienesa. S'hi poden afegir les conseqüències del catalanisme polític que vivia, cosa que es tradueix en una arquitectura popular catalana. També va mantenir tot el llarg de la seva vida les facetes d'arqueòleg i historiador.

Es va encarregat de la reconstrucció de l’església de Sant Pere de Vilamajor  dels danys que es van causar per l’incendi succeït durant la guerra civil espanyola per part d’elements anarquistes provinents de Granollers https://vilamajor.blogspot.com/2013/09/la-crema-de-lesglesia-de-sant-pere-de.html

Realitzà alguns treballs a la nostra comarca essent els més notoris:

L’església de Santa Maria de Villalba de Sasserra:

Santa Maria és una església parroquial al nucli de Vilalba Sasserra (Vallès Oriental). En abandonar l'església vella, s'habilità, a la barriada de Trentapasses, un petit edifici a la vora de la gran casa del comte de Centelles. L'arquitecte Josep Maria Pericas fou qui projectà el nou temple, que s'acabà l'any 1927.




L'església disposa d'un absis semicircular i un arc presideix l'arrencada de la nau. Als costats de la nau hi ha nínxols amb imatges, de factura moderna. El presbiteri té volta de mitja taronja, amb una imatge de l'Assumpta i el sagrari. A l'esquerra de la nau hi ha la imatge de Sant Sebastià, a la dreta la Mare de Déu de Montserrat. Té campanar modern, amb buits quadrats per contenir les campanes. Hi ha una campana del segle XVII. Té un pòrtic amb tres arcs de mig punt. La pila baptismal també és moderna.

Sant Salvador de Terrades

És una ermita situada al veïnat de muntanya de Cànoves, al terme municipal de Cànoves i Samalús (Vallès Oriental). L'edifici actual data del 1930 i fou construït sota la direcció de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros. Aquesta està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. S'hi celebra un aplec el primer diumenge d'agost.

Descripció:  Edifici d'una sola nau amb creuer i absis pentagonal. La coberta és composta: el tros de la nau i el creuer és a doble vessant, una en sentit longitudinal i l'altre transversal, i l'absis té cinc vessants que concorren en un sol punt. La façana està emmarcada per una mena de pilastres que acaben en arquets cecs. En el centre hi ha un gran arc apuntat i en el seu interior la porta allindana i tres finestres d'arc apuntat. A banda i banda hi ha dues finestres d'arc rodó. El capcer és un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, hi ha el campanar de paret amb tres obertures d'arc de mig punt. En el creuer i en el centre de l'absis s'obren grans finestres d'arc apuntat.

Història: L'ermita forma part d'un veïnat de masies cap al vessant meridional del turó del pi novell. Es té constància de l'existència d'una ermita en aquest lloc des de l'any 1226, possiblement fundada pels senyors del castell de Cànoves. És d'estil neogòtic amb alguns elements del romànic

Bibliografia:

Josep Maria CLAPAROLS I PERICAS. L’obra de l’arquitecte Josep Mª Pericas. Ausa, ISSN 0210-5853, ISSN-e 2014-1246, Nº. 95-96, 9, 1980, págs. 155-160

Un pres de Vilamajor a Mèxic


Bartolomé  Pino Quintana, fill de Salvador  i natural de Vilamajor a Catalunya, amb un bon cos, cabell negre, ulls marrons, nas llarg, cicatriu petita al front costat esquerra, amb barba i una edat de 36 anys, fou condemnat, mentre que feia  de soldat  en un regiment  de l’exèrcit espanyol a Cuba,  a 3 anys de presidi el 20 de juliol de 1823. Fou traslladat fins a Sinaloa, a Nova Espanya, el 13 de setembre de 1824, on treballà en les obres de  fortificació de la ciutat.

Al juliol de 1826  va quedar amb llibertat després del compliment de la pena però amb l’ordre de prohibició de poder viure en qualsevol poble de la costa d’Espanya i que està obligat  de presentar-se , al lloc on hagi decidit embarcar-se , als caps militars o justícia ordinària  perquè s’anoti la seva presència   i se li autoritzi traslladar-se a indret on pugui establir-se . En cas d'incompliment serà novament  apressat.

Signat el  juliol de 1826  per Don Jose Maria de Casas, comissari de guerra dels Reials Exèrcits.



Alfons d'Aragó, el trobador: era vilamajorenc?

Com en la història de Cristòfor Colom, a l’hora de cercar informació sobre el seu naixement, ens trobem amb informacions ben dispars.

La versió aragonesa situa el naixement a Osca i la versió catalana ho fa a Sant Pere de Vilamajor (Vallés). Com ens deia la doctora Maria Eugenia Cadeddu en el Centre de Recerca a Càller (Sardenya): " És evident que el polític utilitza la història, pel que a ell el pugui servir". Si no els hi serveix la nostra història real, l’esborren de la nostra memòria, l’enderroquen, la re-interpreten o simplement se la inventen.


Catalunya ja existia. L’avi d’Alfons, Ramon Berenguer III Comte de Barcelona, al convocar a tots els nobles dels comtats, per fer front a un atac almoràvit, va utilitzar, per primera vegada, la paraula Catalunya per designar tots els comtats dependents, directa o indirectament, del Comtat de Barcelona.


La etimologia és dubtosa però en teoria ve del llatí castellum, a partir de la forma romanç "castlán". Si és així, Catalunya i Castella son dos variants de la mateixa paraula.


El poble de Vilamajor (Villa Maiori) té molt clar que Alfons el Trobador era català. La Colla de Geganters i Grallers de Sant Pere de Vilamajor, té per gegant a l’Alfons i com a geganta la Loreto. Al contrari del que es pensa molta gent, la Loreto no era la reina, era la dida del infant Alfons, quan encara es deia Ramon Berenguer:


"El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la seva esposa, la regina Peronella d'Aragó, passaven llargues estades al seu castell de Vilamajor. En una de les seves estades, el 1157, la regina Peronella es va posar de part i va néixer el comte-rei Alfons. La regina Peronella va buscar una persona del poble que fes de dida pel seu fill, i va escollir  la Loreto de can Clavell, que no sortia mai de palau, i tenia la pell molt i molt blanca.".

Son altres maneres de interpretar i difondre la cultura d’un poble. Mentre uns vesteixen les seves arrels amb noms i cares, els de Molins de Rei les fan desaparèixer de la història, les despullen fins deixar-les sense corona ni capa, a punt per entrar a la cambra de l’oblit. A Vilamajor també tenen el cap-gros de Pere III el Cerimoniós, que els va atorgar el títol de Carrer i Braç de la Reial Ciutat de Barcelona, i el cap-gros de Joan I el Caçador per ratificar el títol de carretatge. Molins de Rei, mai s’ha anomenat Molins del Bernat, ni Molins del Ferrer, com sembla que volen transmetre, els ideòlegs polítics dominants de la Vila, des de fa dècades. L’origen del poble dels molins, el podem trobar en els Molins del riu Llobregat (Lupricato), la Marca Hispànica.

La data de naixement de l’Alfons també genera conflicte. Uns diuen que va néixer l’any 1157 i altres el 1154. En canvi, al parlar de la mort, per una vegada, els historiadors es posen d’acord en la data i el lloc. Sembla ser que el 25 d’abril de 1196 va morir a Perpinyà, a l’edat de 39 o 42 anys, segons hagués nascut el 1157 o el 1154. Han passat més de 800 anys.

Si va morir a Perpinyà, era francès? No, perquè Perpinyà (Rosselló) era Catalunya, i ho va ser fins el 1659, quan va ser cedida a França pel rei de Castella Felipe IV, pel Tractat dels Pirineus, signat a la Illa dels Faisans del riu Bidasoa (País Basc), d’amagat de les Corts Catalanes. Les Assemblees de Pau i Treva son considerades  l’origen de les Corts Catalanes, i podrien ser les primeres d’Europa. L’any 1173, l’Assemblea de Pau i de Treva de la Fondarella, va aprovar uns estatuts on es definia el territori "de Salses a Tortosa i Lleida" ("a Salsis usque ad Dertusam et Ilerdam"). El castell fortificat de Salses es pot veure des de l’autopista, passat Perpinyà.

Alfons el Trobador, com a resposta a la violència feudal contra els pagesos, va obligar als Barons i als Castlans (responsables dels castells) a ratificar els estatuts de la Fondarella, que conferien als Bisbes, no armats, una important funció jurisdiccional. El Rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca, entre persones sense vincles familiars amb els Barons i Castlans de la zona. Així va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya, amb càrrecs no hereditaris.

Van ser uns 39 o 42 anys molt viscuts, més si tenim en conte que l’any 1163, quan ell tindria uns 6 o 9 anys, ja signava els primers documents a Barcelona. Concretament el 24 de febrer de 1163, signar el document on es llegeix la paraula "Molendinis", que segons el "índice toponomástico" de la Institución Fernando el Católico, és el nom de Molins de Rei, ara fa 843 anys.

Segurament, Molins de Rei no es va fundar l’any 1190 amb Bernat el Ferrer, com vol perpetuar, la doctrina oficial, amb el monument recentment inaugurat.  Molins ve de més lluny. Per trobar l’origen del nom de Molins de Rei calen dues coses, uns molins i un rei. Els molins eren del compte de Barcelona, no es podien dir del rei, fins que Catalunya no tingués el primer Rei, l’Alfons d’Aragó. Ell és el Rei dels Molins del Llobregat, el que inicià la gloriosa historia de la Corona d’Aragó. Origen d’una manera de ser i de fer que ha marcat les nostres vides, i la de Joan Moliner (Iohanni Molinario), probablement el primer "molinenc" documentat dels Molins del Rei. Que tenen contra Joan Moliner? Com és pot negar l’evidència, és més lògic que es digués Ferrer?. O  passa el mateix que amb l’Alfons d’Aragó, quan els responsables de la Cultura, ni sabien si era el primer o el segon.

Els polítics d’ara, discuteixen per organitzar Catalunya en vegueries i alguns encara estan reclamant un Parlament català independent. Sorprèn comprovar que fa més de 800 anys, en temps d’Alfons el Trobador, a les Assemblees de Pau i de Treva ja teníem el dret de decidir. Ignorar les nostres arrels i esborrar-les de la nostra memòria, ha estat el treball de la majoria dels poders polítics durant segles .

Josep Barba Raventós
http://www.guai.com/molins