dissabte, d’abril 07, 2018

Història del safareig de Sant Pere de Vilamajor


La bugada es realitzava, des d’antuvi,  a la riera, concretament a la resclosa que hi havia entre el Molí de baix i can Tomàs aprofitant el salt d’aigua i la formació d’un petit toll.  L’element necessari i imprescindible era l’aigua. Sense ella no es podia netejar i les alternatives que hi havia eren molt incòmodes.




L’any 1947 fou un any climatològicament caracteritzat per la inexistència de precipitacions  i l’aparició d’una forta sequera. La riera es va assecar. No hi havia ni un rajolí d’aigua. Al mes de juliol, amb la calor, el govern local es va plantejar seriosament la construcció d’un safareig amb un doble objectiu: garantir aigua durant tot l’any i facilitar la  feina fent-la més còmoda pels usuaris creant una infraestructura adequada. Tant sols va ser un suggeriment. Quan va tornar a ploure i la riera va tenir aigua, el problema es va oblidar.

No fou fins el 1952 que es va tornar a posar sobre la taula la necessitat de dotar al poble d’un safareig. El problema, com no podia ser d’altre manera, era el cost. Es va fer un càlcul i es va veure que era inassumible. Es va decidir demanar auxili a entitats superiors  per tal que subvencionessin, encara que fos un part, dels cost total.  Finalment, al gener de 1958 la Diputació va concedir una subvenció de 125.000 pessetes dins del plans  d’ajuda bianuals. L’ajuntament va encarregar a l’arquitecte municipal Joan Antoni de Ferreter Ducay que fes el projecte, tenint com a límit l’import de la subvenció. Ho va clavar! Al desembre del mateix any es va aprovar el projecte per un cost de 123.080,3 pessetes. L’any següent es va fer el plec de condicions per a la construcció resultant escollit el manobre Pere Badell, que fou l’únic que es va presentar, amb un pressupost de 112.238,12 pessetes.

El projecte recollia que les aigües que havien d’alimentar el safareig havien de venir de les aigües sobrants del rec del Molí d’en Samon, actualment conegut com el molí de Dalt. A canvi l’ajuntament es comprometia a pagar una quarta part del cost del manteniment de dit rec. 

Una altre novetat era la instal·lació d’una font que donaria servei a les llars que no tenien aigua de pou. Per acabar, es va projectar que el safareig fos tancat a excepció de la banda que donava a riera per garantir frescor durant l’estiu, calor durant l’hivern i aixopluc quan plou.





El 27 de març de 1960 es va inaugurar oficialment el safareig amb la presència de nombroses autoritats. Després de 18 anys, Sant Pere gaudia d’un safareig.