Els bancs de l'església de Sant Pere de Vilamajor

 Totes les  esglésies  catòliques  tenen una característica comuna que la diferència de la resta: tenen bancs.

 Però això no sempre ha estat així!!!.

 Durant una gran part de la història de l’església, els fidels romanien dempeus durant la celebració  dels actes litúrgics. Només hi havia uns quants bancs perquè les persones més grans poguessin seure’s, però en general la nau de l’església  no disposava de llocs per descansar.

Perquè passava això? Doncs perquè era una litúrgia  de tradició romana on les misses es feien en llatí, un idioma que només entenien els religiosos, per tant, el poble no tenien ni idea del que deia el mossèn.  Per això eren misses molt curtes i poc parlades però amb molta escenografia que no permetia estar-se quiet i molt menys asseure’s.

Però tot va canviar amb la reforma protestant!!!!

Martin Lutero volia que l’església s’apropés al fidel, que entengués el que es deia, que el missatge de Déu arribés a tothom i per aconseguir-ho calia parlar amb el mateix idioma que el poble. L’èmfasi durant els serveis de culte estava no en el múltiples moviments litúrgics, sinó en el sermó que donava un predicador que interpretava la Bíblia en llargs discursos des del púlpit.

Llargs discursos!!!! A vegades d’hores, com Fidel Castro. Difícil de suportar dempeus per la majoria de creients. A l’igual que nosaltres ens portem la ombrel·la a la platja, les famílies es portaven els seients a l’església. 

 Tot plegat era molt feixuc , però un dia a un se li va ocórrer una idea: i si enlloc d’anar amunt i avall amb un seient el  deixo dins de l’església? I si enlloc de fer molt seients pels membres de la família en faig només un més gran?.

 Així es con es van introduir els bancs a les esglésies!!!!

En un primer moment els bancs pertanyien a diferents famílies les quals deixaven una inscripció per identificar el banc . Segons el seu poder el podien situar més o menys a prop dels sants o santes que es beneïa.

 I el que no tenien capacitat econòmica per fer un banc?. Cap problema. L’església en treia profit llogant-los. Un negoci rodó!!!

Però no fou l’únic negoci que es feia amb els bancs.

El novembre de 1870 el mossèn de SPV es queixava que durant la festa Major,  que es feia a la plaça, els feligresos treien els bancs de l’església a l’exterior no retornant-los a dins un cop acabat l’acte festiu,  el que comportava que l’endemà no es pogués fer la missa en condicions. Per solucionar-ho el mossèn imposa la prohibició de  treure els bancs fora de l’església excepte aquells que fessin un  pagament d’un ral  per cada banc, el qual anirà destinat a reparar els bancs més malmesos.  La gent de SPV no estava d’acord i es van mostrar la seva contrarietat tocant música a tot drap en el moment de fer missa impedint la seva celebració.  

A finals de la dècada dels 80 i començament dels 90, mossèn Poch, rector de  SPV, va reformar tota l’església, inclosos  els bancs.

 Va encarregar al taller de l’escultor Plandiura que dissenyés uns  de nous que estiguessin més  en sintonia amb la nova decoració de l’interior de l’església, tal com es pot observar en la següent imatge.

Que va passar amb els vells bancs? El mossèn li va donar  2 usos:

 Els que es trobaven en millor estat els va traslladar a l’esglesiola de Santa Susanna on avui en dia són visibles com en s’observa en la següent imatge

    Fins i tot l’ajuntament tenia un banc reservat per a les personalitats. Es va fer el 2/4/1899.

En una visita pastoral que va fer el bisbe de Barcelona el 23/7/1880 va disposar que els propietaris dels bancs  abonissin cada any tres quartans de blat  a fi de contribuir   al millora dels ornaments i objectes de culte de l’esglesiola de Santa Susanna.

 Com anècdota, els bancs s’aprofitaven tant que ocupaven tota l’amplada de l’esglesiola impedint el pas dels feligresos. El 17/11/1886 el bisbe va tornar i els bancs continuaven al mateix lloc. 

Amb la resta de bancs, els més vells, el mossèn va decidir destruir-los i per això els va dipositar fora de l’església amb la intenció de cremar-los,  però vet aquí que en aquell moment vas passar pel lloc en Salvador Costa Montasell el qual va demanar si es podries endur un cap a casa seva.

 Aquest és el banc que actualment podeu veure a la carnisseria Can Costa de SAV regentada per les simpàtiques germanes Rosa i Àngels. 

De quan és aquest banc? Ho desconec però es té coneixement que entre el 1942  i 1943 es van construir 24  bancs als Salesians de Sarrià, a un preu de 350 pessetes cadascú, dissenyats per l’arquitecte diocesà, el senyor Pericas.

 Posteriorment, el 1956, es varen construir 12 més posant el nom dels que van donar diners per la seva construcció.

 Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!!

Cada vegada que aneu a can Costa per comprar els seus magnífics productes, no deixeu de preguntar a l’Àngels i la Rosa la història del banc. Elles n’estan molt orgulloses de tenir un tros de la història de Vilamajor  dins de casa seva.