Des de l’Edat Mitjana fins a finals del segle XIX el proveïment d’aigua a la ciutat de Barcelona s’havia obtingut de la conca del riu Besós mitjançant el Rec Comtal, i subsidiàriament de les aigües subterrànies del Maresme i Barcelonès.
Cap a finals del segle XIX es comencen a explotar les aigües subterrànies del riu Llobregat i la seva conca hidrogràfica, però les seves aigües es consideraven que eren de molt baixa qualitat.
El ràpid creixement de la metròpoli barcelonina (entre 1870 i el 1920 la població va augmentar més del doble) va obligar a l’ajuntament a obrir un concurs públic per adquirir aigües potables de particulars o de companyies privades especialitzades en la gestió de l’aigua.
La proposta de Gonzalo de Rivas va quedar en el primer lloc i consistia aportar 140.000 m3 d’aigua que s’obtindria de 38 propietats situades als marges dels rius Mogent, Congost, riera de Vilamajor i Besos, els propietaris de les quals havien establert contractes privats amb G. De Rivas en que es comprometien a atorgar-li escriptures de venda si el projecte es portava a terme.
A Sant Antoni de Vilamajor, el senyor Rivas va intentar fer un contracte amb diversos propietaris del veïnat de Vilarasa (can Soler, can Gol, can Pou, can Collet, can Batallé i can Tapies ) que regaven una superfície superior a les 12 ha amb aigües provinents de la riera de Vilamajor i de Vallserena.
Tots es van negar a signar el contracte a excepció de la senyora Dolors Gual, propietària de can Gol.
Contra aquests projectes, que amenaçaven els regadius, es van mobilitzar els propietaris rurals per mitja dels ajuntaments, cambres agrícoles i sindicats, i en alguns casos aquesta mobilització va donar lloc a la creació d'associacions específiques per a defensar-se d'aquest perill.
A la conca del riu Besos, que fou una de les principals àrees afectades per aquests projectes d'aprofitament d'aigües, el mateix any 1910 es crea la Junta de Defensa de les aigües dels rius Mogent i Congost (JDAMC). Fou la primera d'aquestes associacions que es van crear contra el projecte de transvasament d'aigües a Barcelona i la seva activitat es va desenvolupar, amb intermitències, fins a la Guerra Civil.
Formava part de la primera Junta de Defensa el propietari rural Guillem de Soler, de la masia can Soler situada al veïnat de Vila-Rasa de Sant Antoni de Vilamajor, on actualment es troba Germans de Sant Joan de Déu i que fou un dels propietaris temptejats per Gonzalo de Rivas.
La JDAMC, i de retruc l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, tal com consta en l’acta municipal del 18/12/1910 , argumentava que el desviament dels cabals de rius, rieres i torrenteres suposaria no poder regar el camps de conreu convertint- se en camps secà el que significaria un empobriment dels pagesos i la seva emigració cap a zones més properes (ciutats) deixant despoblats els pobles. Cal afegir la disminució en els ingressos municipals provocant que molts serveis públics restarien desatesos, per no parlar que la manca d’aigua comporta problemes d’higiene per no poder donar satisfacció a safareigs, abeuradors o per l neteja de corts i cases.
En aquells moments, l’ajuntament de Barcelona tenien la majoria els regidors republicans, els quals es van mostrar d’acord amb el projecte de portar aigües des de la conca del Besòs. En canvi, la resta de regidors, els regionalistes, no estaven d’acord. Inevitablement el projecte es va polititzar fins al punts que va arribar al Congrés dels Diputats i al Senat on es va poder aturar.
Però la manca d’aigua a Barcelona va fer que posteriorment sorgeixen altres projectes, tots vinculats amb la captació d’aigua de la conca del Besòs.
A finals de l’any 1923 el periòdic La Gralla a donar el crit d’alerta a tots els propietaris i agricultors des de Vilamajor fins a Montcada que hi havien diversos projectes per portar aigua fins a Barcelona. Sota el lema “En defensa del Mogent” va portar a terme una campanya per evitar el projecte on es van afegir les cambres agrícoles i la JDAMC
La lluita es va mantenir fins l’inici de la Guerra Civil.
Gràcies a les lluites dels nostres avantpassats avui som sobirans de les nostres aigües encara que, malauradament, posteriorment va sorgir un nou enemic contra el qual no varen poder lluitar: l’aparició dels motors d’extracció d’aigua que varen assecar els aqüífers, però això és un altre història.
BIBLIOGRAFIA
- Acta ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor del 18 de desembre de 1910.
- PLANAS i MARESMA, Jordi. Aigua i conflicte territorial. La Junta de Defensa de les Aigües del Mogent i altres afluents del Besòs (1910-1936). Estudis d'història agrària núm 17 (2004), p. 687-704.
- MASJUAN, Eduard. Mercat d'aigües a la Regió Industrial de Barcelona: iniciatives públiques i privades. 1900-1936. Recerques 54 (2007), p. 47-64.
- DANTÍ i RIU, Jaume. El domini i els drets sobre l'aigua a la conca del Besòs a l'època moderna. Estudis d'història agrària núm 24 (2012), p. 166-177.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada