Els oficis a Vilamajor (segles XV-XVII). Primera part

La finalització de la crisi del segle XIV va comportà que les economies pageses deixessin de ser autàrtiques. El pagès ja no produïa tot allò que necessitava sinó que encarregava a terceres persones una part del procés de producció, fet que garantia una major qualitat del producte. Els oficis, els artesans van començar a multiplicar-se i establir-se en nuclis poblats.

Els oficis laics es van anar desenvolupant  a la societat vilamajorenca a mesura que el creixement econòmic i el nombre d’habitants augmentava. No podem obviar que Vilamajor fou una de les principals poblacions del Vallès oriental, solament superada per Granollers i Sant Celoni.

Dues eren les principals figures dins dels oficis o artesans: el mestre o cap de l’ofici, i el deixeble o aprenent.  Amb la imposició del sistema de  l’hereu, el nombre d’aprenents va augmentar considerablement, ja que era una de les sortides laborals  que tenien els germans de l’hereu.

El treball de mestre d’un ofici hauria d’estar força ben remunerat ja que per exemple, el fuster Esteve Bachs, l’any 1522,  va comprar una part d'una casa de Vilamajor per 56 lliures. Tenint en compte  que el 1524, 56 lliures eren iguals a 1120 sous, amb el valor de la casa podria haver adquirit 4565 litres de blat. Si  un salari d'un jornaler oscil·lava , al segle XVI, entre 350 i  490 litres, tindrem que amb el capital invertit per Esteve Bachs es podria haver mantingut  entre 9 i 13 persones.  Un altre exemple: el fuster Pere Auzerans en va adquirir una casa sencera per 100 lliures a Joan Tremunt. Tenint en compte  que el 1524,  56 lliures eren iguals a 1120 sous, amb el valor de la casa podria haver adquirit 8153 litres de blat. Amb el capital invertit per Pere Auzerans podria haver mantingut una persona entre 16,6 i 23,2 anys.

No tothom que tingués un ofici el podia realitzar. Hi havien oficis, els més necessaris, que eren monopolis reials, o sigui, el Rei era l’únic que podia autoritzar-los (http://vilamajor.blogspot.com.es/2008/10/propietats-reials-vilamajor-1668-1669.html). La fleca, la carnisseria (,http://vilamajor.blogspot.com.es/2012/03/la-carnisseria-de-vilamajor.html) la taverna, la saladura, moliners  entre d’altres. L’avantatge era que només els autoritzats podien exercir-los i, per tant, sense cap mena de competència. A Vilamajor tenim el molí de dalt i d’avall (http://vilamajor.blogspot.com.es/2012/03/fotografia-n-5-el-moli-de-can-derrocada.html) o la farga de Can Clavell (http://vilamajor.blogspot.com.es/2012/06/les-fargues-de-vilamajor.html).

Un exemple clar el tenim l’any 1690, el diumenge 15 d’octubre,  on reunits els consellers de la universitat de Vilamajor, van deliberar que Josep Cortés i Ram, juntament amb un altre conseller, vagi a Barcelona amb els privilegis de la universitat, que foren atorgats pels Reis d’Aragó  al ser-li concedits el rang de carrer i braç de Barcelona, i que dits consellers consultin amb un advocat si en virtut dels privilegis, Vilamajor pot tenir fleques, tavernes i demés arrendaments. No sabem el resultat de dita gestió, però es té coneixement que en dates anteriors existia una carnisseria, una fleca, un hostal i una taverna, oficis controlats per la monarquia espanyola i que només es podien duu a terme amb un permís reial. Dues poden ser les explicacions: per una banda, que s’hagués efectuat la sol·licitud pel nucli de Sant Pere de Vilamajor, exclusivament, ja que Vilanova de Vilamajor podia gaudir de dit dret al ser població reial; o per altra banda, existirien els oficis com si fos un “concessió” que fa el Rei a la vila de Vilamajor, o sigui, el consell ho controla i ho gestiona a canvi d’un cens per la tresoreria monàrquica. Personalment m’inclino més per la primera proposta atès que  la fundació de Vilanova de Vilamajor respon, segons la Mercè Aventin, a la necessitat per part del comte de tenir un nucli habitat controlat per ell i no pas per l’església, com succeïa a Sant Pere de Vilamajor. Com a nucli comtal, es de calaix que els monopolis controlats pel casal de Barcelona els situés a la nova població. Un exemple el tenim l’any 1521 el Rei  estableix a  Joan Saig, paraire, dues cases i unes feixes a Vilanova de Vilamajor.

Els oficis han estat nombrosos i diversos. Coneixem de l’existència, a Vilamajor,  d’oficis  com sastres, sabaters, fusters, ferrers, teixidors, paraires, semolers, cirurgians, físics, basters, llamborders, drapers, fossers, mestres de cases i mercaders. Un exemple el tenim l’any  1553 on, segons el fogatge, hi havia 3 teixidors, 4 paraires, 1 sastre, un fuster a Vilamajor. Un nombre important i que representaven un 11% de la població total.

 I, segurament, malgrat que no hi ha dades que ho corroborin, hagueren altres oficis, per què no podem deixar de banda que Vilamajor era una poble amb mercat, el qual ja es troba documentat el 1067, i com a tal hauria de tenir una concentració força gran de menestrals.

Una de les feines que més es desenvolupaven a Vilamajor eren les relacionades amb el bosc i la muntanya, les quals han estat magníficament descrites per Josep Maria Garcia Burdoy en el  Quaderns de Vilamajor 4 . La producció generada a les muntanyes eren transportades pels traginers des dalt fins Vilanova de Vilamajor on es redistribuïa a altres localitats. El patró de la Vilanova de Vilamajor era el mateix que l’actual, Sant Antoni, el qual ha donat nom al poble, i a voltes és el patró dels traginers. Les necessitats dels traginers i de les seves muntures (cavalls o ases) eren perfectament satisfetes a Vilanova.

Blibliografia

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor 

El Cortès: pagesos o teixidors?

Els orígens

El 1333, conegut com “lo primer mal any” , fou l’inici d’una sèrie de crisi que va durar tot el segle XIV i que causà una enorme mortaldat a casa nostre. Quines foren les causes:

• El segle XIII es va caracteritzar, en línees generals, per un fort creixement econòmic que provocà creixement de la població. Però  a principis del segle XIV no hi havia capacitat agrícola suficient per poder alimentar a tota la població (es produïa menys del que es consumia). Els preus varen augmentar considerablement no poden accedir les persones amb una economia menys favorable. El 1333 s’inicià un període de males collites, per causes climatològiques, que va fer augmentat l’espectre de persones afectades per la fam.
• La manca de recursos agrícoles no va fer que els senyors feudals (noblesa i església) renunciessin als seus privilegis, sinó tot al contrari, per mantenir el seus alts nivells de vida varen fer augmentar els impostos. La població agrícola va veure com una part molt important de la minsa producció que recollien  havia d’anar destinada a pagar els impostos.
• Una població mal alimentada és més susceptible d’adquirir enfermetats com així va succeir. Durant tot el segle hagueren diverses epidèmies de pesta que varen maldar una part important de la població.

Tot plegat va significar una pèrdua de la meitat de la població a Catalunya, i Vilamajor no ser una excepció. No tenim dades sobre la quantitat de persones que varen morir, però si que tenim indicis que  fan suposar que hagué una pèrdua important de població.

Els anomenats mansos rònecs  foren  els habitatges que van ser abandonats pels seus habitants, sigui per què fugien de la fam o de les epidèmies, sigui per què varen morir. La qüestió  és que hi ha documentats l’abandonament de moltes masies a Vilamajor durant el segle XIV. Tenim el de Palestí, Janer,  Egidi o Jaufred, tots situats  a banda i banda de la Vall de Sant Elies. Però d’altres van poder sobreviure, no sabem si per una pura qüestió de sort o bé per què tenien una economia agrícola més consolidada. Dos exemples, situats a la mateixa Vall de sant Elies, foren el mas Cortès i el mas Amat, tots dos de propietat reial.

A finals del segle XIV principis del XV, la crisi estava tocant fons i començament a veure’s “brots verds”. Les masies que varen sobreviure, davant  de l’augment de la demanda agrícola varen començar a adquirir els “mansos rònecs”. Així el mas Amat adquirí  el mas d’Egidi i el de Jaufred, mentre que El Cortès  ho va fer amb el mas Palestí  i el Janer. Sembla que aquest darrer era el més poderós atès que posteriorment tots dos masos es van unir creant un de sol restant com a nom el del Cortès.

El topònim

El topònim fa referència  a un sobrenom o malnom procedent de l’adjectiu “cortès”, o sigui, la primera persona que va emprar aquest mot hauria de tenir com a principal característica la seva  cortesia.  Les primeres nissagues documentades que el varen emprar  tenien procedència aragonesa  i daten del segle X-XI. És obvi pensar que el cognom es va estendre per tota la geografia ibèrica, inclosa Catalunya.

La història

La primera referència documental de l’existència d’un Cortès a Vilamajor és de l’any 1397 on surt esmentada  Sibil·la Cortès, filla de Pere i Francesca, casada amb Pere Arquer. Hem de suposar que Pere Cortès vivia  a la masia del Cortès almenys des de la segona meitat del segle XIV. Posteriorment la masia surt esmentada en els fogatges del 1497 i 1515, essent continuada la seva existència fins avui en dia.

Amb la implantació de la figura de l’hereu a Catalunya amb l’objectiu de mantenir  sota una mateixa persona tots els béns familiars, va provocar que els germans, anomenats fadrins o concos, només tinguessin tres sortides:

-        restar a la casa pairal sota les ordres del seu germà hereu sense possibilitats de progressar

-         marxar de la casa i instal·lar-se en un altre indret, sigui com  a pagès en unes terres facilitades pel germà hereu  o bé aprendre un ofici que el permetés la independència econòmica, i per què no una certa llibertat.

-        Fer-se de l’estament eclesiàstic.

Nosaltres ens fixarem en la segon opció atès que va ser la que va donar lloc a una branca dels Cortès dedicava als negocis de teixits

El primer teixidor documentat, de meitat del segle XVII, fou Pau Cortès, possiblement  germà de Joseph Cortès, hereu del mas Cortès. En Pau  es va casar amb Joana i es varen anar a viure a Sant Pere de Vilamajor, molt probablement en els terrenys que avui en dia ocupen les cases d’en Miquel Cortès,  tenint dos fills, en Gabriel i n’Antoni. El primer fou l’hereu del negoci familiar mentre el segon hagué de marxar a viure a unes barraques de Vilanova de Vilamajor (actualment Sant Antoni de Vilamajor) on va exercir com a treballador.

En Gabriel es va casar tres vegades. La primera ho feu amb Margarida  tenint un fill, en Joan, futur hereu. La segona fou Maria Canal, fill de la masia de Can Canal amb la qual va tenir un fill, en Pere.  La tercera fou Eulàlia Batser desconeixent si varen tenir descendència.

Fixem-nos en Pere, fill d’en Gabriel  i Maria Canal. No va poder heretar del seu pare el negoci familiar ni tampoc de la seva esposa els béns de la masia de Can Canal. Per tant ni era teixidor ni era agricultor. Segons la documentació fou  un treballador, possiblement un jornaler o bé un aprenent d’un mestre d’ofici. Pere es casà amb Elisabet Gibert, una noia que procedia d’una família pobre de Mosqueroles, una prova més  que en Pere no era ni molt menys una persona acabalada. Fruit del seu matrimoni va néixer en Thomàs el qual es va casar amb Maria Tomàs de la masia de Can Tomàs. Tingueren tres fills: en Jaume, Pere i Isabel.

Per tant, només l’hereu, en Gabriel (fill de Gabriel i Maria) va continuar amb la tradició familiar de teixidors a Sant Pere.

Respecte el segon fill  de Pau i Joana, n’Antoni, consta en la documentació que viu a unes barraques de Vilanova de Vilamajor i exerceix com a treballador. Es va casar amb Paula Collell en primeres núpcies, i amb Magdalena Pujol en segones.

Però no foren els únics. Al 1715 el cap de la casa pairal del Cortès era Segimon Cortès Reull el qual es va casar amb Maria Bellpuig Vila. Tingueren  tres fills:  l’hereu Genís, en Domènec i en Jaume.

En Domènec va haver de marxar de la casa pairal a la cerca d’un ofici. No ens ha d’estranyar que anés cap a Sant Pere de Vilamajor per aprendre l’ofici de teixidor de mans dels seus familiars, concretament d’en Gabriel. La seva especialitat era la de  perxer o teixidor especialista en la fabricació de galons, passamans i altres teixits propis de la passamaneria. Es va casar amb Antonia Vallhonesta Costa i varen marxar a viure  a Barcelona, al costat de la plaça de Sant Jaume. Els seus fills varen continuar amb el negoci familiar.

En conclusió podem dir que els Cortès de Vilamajor es varen dividir en dues branques molt diferenciades: una agrícola que romangué al mas del Cortès, i una altre dedicada al negoci del teixits  la qual van exercir a Sant Pere de Vilamajor i a Barcelona.

 Bibliografia

Gemoncol.blogspot.com.es

Arxiu ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

El terratrèmol de 1448

El 25 de maig de 1448 hagué un terratrèmol que produí danys de consideració, especialment al Vallès  on es va situar l’epicentre (a prop de Granollers). Tenim dues cròniques:

 En  Jaume Safont, notari encarregat d’escriure el dietari de la casa de la Diputació i General de Catalunya va escriure:

Divendres, a XXIII de maig MCCCCXXXXVIII, al fil de la mitjanit, féu un molt gran terratrèmol en al ciutat de Barchinona e per tot lo Principat de Cathalunya, lo qual féu molt gran dan a moltes possessions axí dins la present ciutat de Barchinona com fora aquella...E fora de dita ciutat, enderrochà lo castell del Papiol e-y matà 111 hòmens, e lo castell de Sentmanat e-y matà un fadrí, lo castell de Montornès, lo castell de Llinàs e sclafà e carafaxà ,olt letjament lo castell de Calaf....e enderrochà part de la sglésia de Materó e part de la sglésia de Granollers, e moltes masies que enderrochà, e féu molt gran damnatge per tota Cathalunya. E en aquest mateix mes de maig s’ic començaren a morir de glànola.”

Al Dietari de la Generalitat es diu:

Aquest die divendres, ja passada mitjanit e començant a pendre del dissabte següent, per ço com foch entre XII e una hores de la nit, féu molt gran terratrèmol en Barchinona e per tot lo principat de Cathalunya, lo qual féu fort gran dan a moltes possessions, axí dins la presents ciutat de Barchinona com defora..E fora la dita ciutat enderrochà lo castell Dezpapol e-y matà un fadrí, lo castell de Llinàs...”

Tots dos documents coincideixen que el terratrèmol va causar molts danys a tota Catalunya. La Revista de Gerona parla de 108 als voltants de Llinars, per posar un exemple, encara que els dades de morts a conseqüència directe del fenomen es confonen amb les conseqüències indirectes, en aquest cas pels efectes de la glànola  o pesta.

Per què hagueren tantes destrosses a la comarca del Vallès? Al llarg dels anys 1447  i el 1448  hi ha documentades diverses tempestes amb molta aigua i vent que causaren molts danys a les estructures de les cases debilitant-les, fent-les més febles.

Quina intensitat va tenir el terratrèmol? En el llibre sobre el castell vell de Llinars s’esmenta que aquest fou abandonat sobtadament, i es sap per què durant les excavacions arqueològiques es van trobar moltes runes sobre els fossar juntament amb objectes quotidians, com restes de menjar. Per l’estructura dels castell i els danys causats hi ha la teoria que a Llinars va assolir una intensitat entre VII i VIII, el més intens de tota Catalunya. 

Per proximitat Vilamajor va patir el terratrèmol intensament amb la destrucció de nombroses cases, masies i segurament el castell palau. Només la Torre Roja es va mantenir intacte. 

Biblografia

AA.VV. Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya