El Centre d'Estudis Local de Sant Pere de Vilamajor té com objectiu, tal com consta en l'article 3 del seu reglament intern, entre d'altres, "preservar i deixar constància escrita de la història, l'economia, les tradicions del nostre entorn i de qualsevol altre tema cultural que sigui d'interès pel municipi". I és que un poble que no coneix, que oblida o que gira l'esquena al seu passat, a la seva història, és un poble abocat al fracàs, abocat a l'oblit, perquè la història ens explica el per què del present i ens ensenya a construir el futur.
Tot i això, malauradament, molts pobles no coneixen, no coneixem, prou bé el seu passat, el nostre passat. No pas per desídia, ben cert, sinó perquè en la construcció de la Història, fins fa pocs anys, eren les grans línies de la Història les que es tenien en compte, les que s'investigaven, oblidant sovint que la Història dels Pobles, així en majúscula, és a dir, la història dels grans conjunts nacionals/estatals, és la suma de la Història dels pobles, en minúscula, és a dir, la història de les petites entitats, dels petits nuclis.
Per sort, de mica en mica, la preocupació pels estudis d'història que es defineixen com a història local, ha anat prenent importància i es van il·luminant aspectes que no es coneixien o no es coneixen prou bé.
Avui, des del Centre d'Estudis, pretenem enfocar, o millor dit, cridar l'atenció, sobre un fet poc o gens conegut de la Història del nostre poble.
VILAMAJOR I LA CORONA CATALANA.
La tradició constata les relacions entre Vilamajor i el casal de Barcelona durant la baixa edat mitjana, a partir de l’existència d'una residència reial situada en els terrenys que envolten els que ara ocupa l'església parroquial i que ha marcat extraordinàriament la topografia del terreny com s'adverteix des d'una visió aèria que mostra la delimitació del recinte emmurallat.
Una residència de la qual avui ens quedarien com a testimonis aquest traçat de la muralla,
la Torre Roja -l'actual campanar, que la tradició contempla com la torre de l'homenatge de la residència reial-, i els carreus de la mateixa residència utilitzats per a la construcció de l'actual església, consagrada el 1610; molts d'aquests carreus, utilitzats, també, per a la construcció d'algunes masies del terme, fet aquest, el de la reutilització de materials, molt habitual al llarg de la Història com constata tot sovint l'Arqueologia.
La importància d'aquesta residència ens ve demostrada, també, per l'existència documentada d'una desviació del camí ral a França, que passa pel fons de la depressió prelitoral, el camí natural de comunicació amb la resta d'Europa i que segueixen avui les principals vies de comunicació: el tren, la carretera i l'autopista. Aquesta desviació s'iniciaria a Cardedeu, un ramal es decantaria cap a Sant Pere de Vilamajor, probablement a l'alçada, aproximadament, de l'actual Sant Antoni de Vilamajor, llavors un raval, i, des d'allí, seguiria cap a Palautordera i Sant Celoni per, en aquest punt, unir-se, novament, al camí ral.
Residència prou important, d'altra banda, perquè, segons diu la tradició, que ara no entrarem a discutir, -en aquests mateixos Quadernets de Vilamajor, en trobareu alguna notícia (nº 1)- la reina Peronel·la infantés a Vilamajor (les cròniques diuen "apud Barcinonem", és a dir prop de Barcelona) l'infant Ramon Berenguer que anys a venir la succeiria al regne d'Aragó i succeiria al seu pare, Ramon Berenguer IV, al comtat de Barcelona, d'acord amb els termes del testament sacramental que aquest comte va atorgar en el moment de la seva mort.
Homes de Vilamajor acompanyaren a Jaume I a la conquesta de Mallorca L'infant Ramon Berenguer seria així el primer comte-rei efectiu de la Corona Catalano-Aragonesa i prendria com a nom de regnat, no el tradicional Ramon del casal comtal de Barcelona, sinó l'Alfons aragonès. Seria doncs Alfons el Cast, II d'Aragó i I de Catalunya.
Les relacions amb el casal de Barcelona és van mantenir i anys després trobem els homes de Vilamajor acompanyant Jaume I a la conquesta de Mallorca.
PER QUÈ AQUESTA CONQUESTA? PER QUÈ HI PARTICIPEN ELS HOMES DE VILAMAJOR?
Per intentar donar una resposta a aquest interrogant cal que viatgem alguns segles enrera. Al segle VII, al territori que avui denominem Pròxim Orient, neix una altra manera de concebre i establir les relacions entre l'home i Déu que, com el cristianisme i el judaisme, enfonsa les seves arrels dins la Bíblia. Al segle VII neix, doncs, la tercera religió del Llibre, l'islamisme, de la qual Mahoma n'és el profeta.
Com el cristianisme segles abans, l'islamisme s'expandeix molt ràpidament, més ràpidament encara, i en el decurs de poc menys d'un segle aconsegueix bastir un imperi impressionant en el territori del Pròxim Orient, des d'Aràbia fins a Pèrsia, i des d'allí la seva capacitat expansiva el porta a conquerir i ocupar tot el nord d'Àfrica i, el 711, saltar al continent europeu per Gibraltar.
Tant li fa que el salt el fessin cridats pels nobles visigots per ajudar-los en les seves lluites internes amb els seus reis, com si el van fer a conseqüència del seu propi impuls expansiu. El 711 es van enfrontar amb les hosts del darrer rei visigot, i el van vèncer a la riba del riu Guadalete.
I seguint aquell impuls expansiu, molt ràpidament es van estendre per tota la Península Ibèrica, arraconant els cristians a l'estreta cornisa cantàbrica i a algunes valls dels Pirineus, i, seguint l'impuls, es van vessar sobre el territori dels Francs. Fins aquí. Van ser derrotats a Poitiers el 732 i empesos de nou cap el vessant sud del Pirineus on van fundar al-Andalus, primer depenent del califat de Damasc i finalment convertit en un califat independent, el de Còrdova. I des d'allí l'Islam va senyorejar la Península Ibèrica fins el 1492.
Els sarraïns assentats a les illes constituïen un perill real i convidaven als monarques cristians a posar-hi fi Els francs, però, quan van derrotar els musulmans, van crear un glacis defensiu a cavall dels Pirineus; van crear el que ells definien com a marca, la Marca Hispànica, bressol de Catalunya.
Quan el califat de Còrdova es va trencar, va donar peu a l'aparició de nombrosos regnes locals, els Taifes, i aquesta fragmentació de l'Islam va permetre que des dels regnes cristians del nord de la península i des de la Marca Hispànica s'avancés en el procés de reconquesta i repoblació, i que en la paulatina fusió dels diferents regnes cristians, s'arribés a un acord de repartiment del territori peninsular entre els dos grans regnes finalment resultants, Castella-Lleó i la corona catalano-aragonesa.
L'expansió inicial no es va limitar a territoris continentals, africans o europeus; va abastar també les illes, entre elles les Balears i les Pitiüses, on encara la toponímia recorda aquesta presència. I tant la seva presència com la seva fragmentació va originar un fet important i endèmic durant segles a la Mediterrània, la pirateria i el cors, que, estorbant el comerç i constituint una amenaça contínua sobre els regnes europeus, va obligar a aquests regnes a endegar una sèrie d'operacions contra els pirates berberiscs, contra la pirateria sarraïna, que, de fet, no va finalitzar fins que, al segle XIX, les potències europees no es van abocar, al seu torn, sobre els territoris del nord d’Àfrica per colonitzar-los.
I a la Baixa Edat Mitjana, els sarraïns assentats a les illes constituïen un perill real i convidaven als monarques cristians a posar-hi fi.
En els inicis del segle XIII la Corona d'Aragó ha d'afrontar i resoldre un seguit de problemes interns abans de poder orientar les seves forces a posar fi al perill sarraí.
La mort de Pere I (Pere II) a Muret el 1213 deixa el regne catalano-aragonés en una situació prou compromesa. A banda de les moltes dificultats internes, deixa un hereu menor d'edat. La regència recau en el Papat, dirigit en aquell moment per Innocenci III, senyor feudal d'Aragó i Catalunya, que encarrega el govern efectiu dels regnes al legat Pere de Benavente. Una de les primeres mesures que pren el legat és establir una treva de deu anys amb els sarraïns amb la voluntat de cercar la pau exterior de manera que es pugui dedicar amb certa tranquil·litat a recomposar la situació interior, com realment fa, tot i que no ho resol definitivament.
Alguns anys després, quan Jaume I assumeix el poder efectiu, torna a obrir la lluita contra els sarraïns aprofitant la fragmentació de l'imperi almohade i la independència respecte d'aquest poder, del regne de València, amb l'objectiu indirecte d'afavorir la seva autoritat i pacificar la noblesa oferint una sortida a la seva bel·licositat.
Per tant, el replegament de l'imperi almohade a la península i a la Mediterrània occidental i la necessitat d'imposar l'ordre a Catalunya i a Aragó i acabar amb les revoltes de la noblesa són alguns dels motius reals dels projectes de conquesta de les Balears i del País Valencià.
A la conquesta de Mallorca, doncs, es va llençar el rei amb l'ajut dels seus nobles i dels ciutadans (també Vilamajor). Van veure recompensada la seva participació amb la concessió de terres a Mallorca.
Pel que fa a les Illes Balears, el motiu de l'enfrontament fou un incident rutinari de corsarisme, no pas més greu que d'altres d'anteriors: la captura de dos vaixells barcelonins per part de l'esquadra balear (acció que, al seu torn, responia a la captura d'una nau mallorquina per part de dos vaixells tarragonins). Però la motivació moral, cal situar-la en l'esperit de croada, vigent encara el segle XIII, que identificava els sarraïns amb els principals enemics del cristianisme i per tant justificava qualsevol acció militar.
A més, en aquest moment, finals del segle XII i primer terç del segle XIII, el món urbà havia assolit una importància comparable al de la cavalleria, i les ciutats, l'àmbit de la burgesia, havien viscut un període de dificultats a causa de les successives devaluacions monetàries practicades per Pere el Catòlic, que dificultaven el comerç, i a causa de les constants rebel·lies de la noblesa.
Per això, les ciutats, durant la minoria d'edat de Jaume I, van jugar un paper important al costat de l'Església en la tasca de pacificació i van aprofitar també aquesta minoria per obligar al monarca a mantenir inalterable la moneda, fet que va permetre reabsorbir la crisi i va possibilitar que l'economia catalana conegués una nova fase d'expansió sobre la base del comerç marítim, amb l'ajuda de les disposicions reials que, per estimular la
construcció naval, va obligar que el transport entre Catalunya i el nord d'Àfrica i l'Orient es realitzés en vaixells barcelonins.
I per això la ciutat de Barcelona va col·laborar àmpliament en la conquesta balear.
Per tant, el creixement i la importància del comerç barceloní, el creixement de les ciutats costaneres com Tarragona, i la necessitat d'acontentar i apaivagar els nobles catalanoaragonesos, va impulsar, també, al rei En Jaume a organitzar la seva croada contra l'Islam.
L’expedició va salpar el 5 de setembre de 1229 dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils.
Aquests són, per tant, els motius de la conquesta. La seguretat del comerç i la recerca de glòria i territoris. A la conquesta de Mallorca, doncs, es va llençar el rei En Jaume amb l'ajut i la col·laboració dels seus nobles i dels ciutadans de, entre d'altres poblacions, Vilamajor, que van veure recompensada la seva ajuda i participació igual que la van veure recompensada els nobles i els templers: amb la concessió de terres a Mallorca.
Els preparatius s'inicien a finals del 1228, amb motiu de la reunió de Corts de Barcelona, on el rei, alguns magnats, alguns prelats, i alguns representants de les ciutats es comprometen a aportar recursos per l'empresa, i on s’arriba a l'acord de repartir les terres conquerides entre els conqueridors.
Aragó es va mantenir voluntàriament al marge de l'expedició tret d'alguns nobles obligats pel vincle feudal. L'expedició marxà a bord de vaixells catalans, la majoria construïts a les drassanes de Barcelona. L'expedició, integrada per uns 150 vaixells, 800 genets i uns milers d'infants, va salpar dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils, el 5 de setembre de 1229. Ni la travessia ni el desembarcament van ser obstaculitzats per la flota dels sarraïns, que d'altra banda no van rebre ajut des del nord d'Àfrica ni des d'altres regnes sarraïns peninsulars.
Un cop a l'illa la força expedicionària, després de diferents enfrontaments, va assetjar Ciutat de Mallorca, Medina Mayurqa, que va caure el 31 de desembre de 1229.
La presència catalana es va anar estenent com taca d'oli per tota l'illa, primer a Es Pla i finalment a la zona muntanyosa, que presentava més dificultats, de manera que a la primavera del 1232, tota l'illa estava en mans dels catalans.
Recordem que el repartiment de l'illa s'havia pactat abans de la conquesta a les corts de Barcelona de 1228, a partir de les aportacions militars i financeres a la campanya. Per procedir al repartiment, es va dividir el recinte urbà i les contrades de l'illa en dues parts:
• medietas regis -la meitat del rei-
• i medietas magnattum -la meitat dels magnats.
De les 817 finques que pertocaven a Jaume I, en conferí unes 300 -unes 23.400 Ha.- als templers, a alguns membres de l'aristocràcia catalana i a les viles i ciutats que més havien contribuït a l'empresa: Barcelona, Tarragona, Marsella, Lleida, Girona, Besalú, Vilafranca, Montblanc, Cervera, Prades, Caldes, Piera, Tàrrega, Vilamajor i Argelès.
Sembla que aquest repartiment es feu amb una clara visió econòmica: molts concessionaris reberen terres al Pla i a la Serra en vista a la producció de cereals i pastures d'hivern en una zona, i d'oliveres i pastures d'estiu a l'altra.
La consulta del Còdex del Llibre del Repartiment de Mallorca dona finalment notícia de les terres atorgades per Jaume I als homes de Vilamajor.
QUÈ EREN, ON EREN I QUINA EXTENSIÓ TENIEN?
Una cavalleria és un feu concedit per un senyor al seu cavaller. En el cas de Mallorca, eren, a més, divisions territorials capaces de mantenir una cavalleria, una muntura, que podés participar en el combat.
Les vint-i-vuit cavalleries concedides a Vilamajor formaven part del conjunt de cavalleries atorgades, com he dit, de la part del rei a les universitats i ciutats. Vilamajor
llavors era una universitat, és a dir, l'agrupació de tots els membres que formaven la comunitat que adquiria una personalitat jurídica, fet que els permetia expressar la seva voluntat, tenir béns i contraure deutes, sense que aquests afectessin als membres que les formaven. El conjunt de cavalleries atorgades a les universitats constituïen una cinquena part de les cavalleries de la part reial i sembla que estaven situades als termes reials de Ciutat, d'Inca, de Pollença, de Sineu-Petra, d'Artà, de Montuïri i de les Muntanyes.
La colonització catalana de Mallorca es feu a partir de contractes d'emfiteusi, és a dir, per mitjà d'un contracte segons el qual el propietari que tenia el domini directe d'una possessió, el senyor eminent, cedia perpètuament la possessió o domini útil d'una explotació a un emfiteuta a canvi d'un cens que aquest i els seus successors li havien de lliurar. L'emfiteuta, al seu torn, podia transmetre, alienar o sotsestablir la terra. Això
portà a una extrema parcel·lació de les propietats que pot dificultar molt el seguiment de les transmissions. Però també podia passar que el propietari eminent, per raons diverses, revertís la propietat al rei.
Com podem veure un altre camí a seguir.
En tot cas, la documentació, si encara existeix, pot ser que estigui dipositada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i seria lògic que estigués a la secció Batllia general, i a l'Arxiu del Regne de Mallorca, que preserva una documentació riquíssima i encara no plenament estudiada. Queda, per tant, un llarg camí a recórrer, abans d’establir definitivament quines, on i a qui van ser adjudicades les terres que el rei En Jaume va concedir als ciutadans de Vilamajor que el van ajudar en la conquesta de Mallorca.
BOLÓS, Jordi, Diccionari de la Catalunya medieval (segles VI - XV), Barcelona, edicions 62, 2000, col. El Cangur
CABESTANY I FORT, Joan, Jaume I, 1208-1276. Esbós d’una biografia, Barcelona, Ajuntament, 1976.
SALRACH, Josep M., Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714, Barcelona, EDHASA, 1982, vol. I
SCHRAMM, Percy E., Els primers comtes-reis, Barcelona, Editorial Vicens Vives, 1963, col. Biografies catalanes.
SOTO I COMPANY, Ricard, Còdex Català del Llibre del Repartiment de Mallorca, a cura de..., Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear. Direcció General de Cultura, 1984.
