Introducció
Fem una mica d’història: Els monarques carolingis van deixar a la monarquia goda extenses terres de la zona del Montseny. Carles el Calb, nét de Carlemany, va donar al Comte Sunyer, l’any 862, la part sud del Matagalls i La Calma fins la plana. Aquest comtes eren els representants del rei carolingis en les terres assignades. Cada cop assoliren més poder i independència fins que el 987 on es van fer els comtats. Vilamajor formà part del Comte Sunyer, un dels aristòcrates més influents i poderosos en el seu temps i on tenia terres fins a Blanes i amb castells tan poderosos com Hostalric i Montsoriu, però sota l’administració i jurisdicció de la Casa de Barcelona. El rei personalment o per mitjà dels seus agents, protegeix, mana i, quan cal, castiga als seus súbdits. Aquesta autoritat sobre els homes, que deriva de la potestat pública de l’època carolíngia, se’n diu jurisdicció, i el conjunt de drets i deures que implica (l’administració de justícia en particular) rep el nom de senyoria jurisdiccional. Així el domini (drets sobre terres) i la jurisdicció (drets sobre homes ) conflueixen en la persona del rei que és el senyor feudal més eminent a Vilamajor.
Desconfiant de l’alta noblesa, el comte-príncep encomanà la guarda dels seus castells a membres de la petita noblesa i a aquest a prohoms pagesos als quals confià els càrrecs de Veguer i batlle, que eren l’autoritat efectiva en els dominis comtals. El Veguer era el braç armat de l’ordre públic i la justícia en la seva demarcació. El batlle, que també tenia semblants competències, s’encarregava a més, de les operacions d’administració i recollida de rendes, de les causes civils i criminals (en cas de càstigs que suposin la mort o mutilacions i les apel·lacions s’encarregava el batlle de Barcelona). Amdos eren responsables davant dels monarques i tots dos eren pagats mitjançant rendes i/o terres anomenades feu. Recordem que a Vilamajor i Alfou hi ha masies anomenades Can Feu.
Vilamajor va pertànyer, eclesiàsticament parlant, en primer moment al bisbat de Barcelona formant part després del bisbat d’Egara segregat de Barcelona el 450, encara que fou una diòcesi amb molt poc temps de vida desapareixent durant l’ocupació sarraïna i reincorporant-se a la diòcesi de BCN fins a l’actualitat. Una diòcesi es divideix en oficialitat, deganats, arxiprestat i parròquies. Tot el Vallès oriental i part de l’occidental va formar un deganat el segle XIV. Al 1858 es va dividir el Vallès en dos arxiprestats, el de Granollers i el de Sant Celoni encara que el 1973 fou dividit en 6: Granollers, Cardedeu-Llinars , La Garriga- L’Ametlla, Mollet, Montseny i Montbui. Finalment trobarem que cada arxiprestat es troba dividit en parròquies.
Administrativament, el segle XIII, Catalunya es dividí en vegueries essent el Vallès una sots-vegueria de Barcelona amb capital a Caldes de Montbui, residència dels sots-veguers que en el XIV s’establí a Granollers resten com a capital de comarca.. Aquesta divisió romandrà fins el decret de nova planta el 1712 on es dividí Catalunya en corregiments i alcaldies essent el Vallès una alcaldia major, amb seu a Granollers, pertanyent al corregiment de Mataró.
Càrrecs administratius
Parlem-ne del batlle per ser una figura molt important a Vilamajor. Com he dit, el batlle era una mena de funcionari o delegat encarregat d’administrar el patrimoni d’un sobirà, un senyor feudal o una institució. A les facultats econòmico-administratives, els batlles comtals afegiren ben aviat funcions judicials i de policia, de manera que al final del segle XII eren, de fet, com una mena de magistrats públics de poblacions, castells o circumscripcions.
No tots els pagesos servien pel càrrec de batlle. En primer lloc calia que el batlle fos un bon pagès, avui diríem un bon professional, capaç de saber dirigir una explotació i no equivocar-se en l’estimació de les rendes que podia exigir de cadascú. En segon lloc, era bo que fos un home del país, coneixedor de la situació personal, familiar i econòmica de cadascú i de la ubicació geogràfica de cada mas i de les seves terres. En tercer lloc, convenia que fos prou benestant com perquè la marxa econòmica de la pròpia explotació no el preocupés en excés, però no massa potent perquè no se sentís amb força per a explotar la pagesia en propi benefici. I en quart lloc, era desitjable que tingués unes nocions mínimes de comptabilitat i de lletra a fi que pogués anotar els ingressos de les rendes i les despeses efectuades a compte d’aquestes.
El territori on el batlle exercia la seva jurisdicció se’n deia batllia. La de Vilamajor formada pels actuals termes de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna i era una de les més grans i riques de Catalunya. Com parlem d’un territori molt gran, el batlle tenia altres batlles subordinats. Noms històrics de batlles a Vilamajor foren Pere Roig de Can Derrocada i Martí Gras de Can Gras d’amunt o d’avall. Aquest nomenament dóna a conèixer de la importància d’aquestes dues masies durant el segle XII. Però no tots els batlles havien de ser de Sant Pere sinó també van haver batlles de Cardedeu i del Fou (hi havia una certa alternança fins i tot podien haver més d’un batlle).
També existia el Batlle General de Catalunya que tenia cura del reial patrimoni on s’incloïa tot allò que la terra donava inclòs els animals com ho demostra el fet que ell donava els permisos per poder caçar. També tenia jurisdicció civil i criminal i interventor en tots els assumptes públics.
El síndic era el representant de la vila davant del rei, del batlle general de Catalunya o a les Corts, sí el poble era del braç reial.
L’algutzir o saió era l’oficial encarregat de fer complir la llei en nom del Rei.
El vassall era un plebeu dependent d’un senyor jurisdiccional o d’un gran propietari. Però també hi havia nobles que eren vassalls del rei o d’un altre noble més poderós.
El veguer era el delegat del Rei i exercia la jurisdicció governativa, judicial i administrativa dintre d’una comarca. La universitat de Vilamajor i Cardedeu pertanyia a la vegueria de Barcelona, de la qual, a voltes , en depenia la sots-vegueria del Vallès. Per cert que llavors, a mitjans segle XIV, el terme del castell de Vilamajor era el que tenia més població de tot el Vallès, més que Granollers i Sant Celoni, i el batlle de Vilamajor també era el veguer del Vallès, amb gran disgust dels habitants de les poblacions, puix la dualitat de càrrecs era motiu de conflictes continuats i, per aquest motiu el Rei Pere III, l’any 1377, es va obligar a separar les dues funcions.
Governador General de Catalunya es va crear l’any 1344 i que depenia del Governador general de la corona catalano-aragonesa, càrrec vinculat al primogènit o a un infant reial, el qual tenia funcions administratives, pecuniàries i judicials i d’ell depenien els veguers.
Càrrecs eclesiàstics
A l’església de Sant Pere i a les seves dependències hi vivia i exercia funcions religioses i administratives una petita comunitat de clergues que, per a determinades activitats, preferentment de caràcter econòmic, eren ajudats per feligresos de la parròquia i que rebien el nom de domers o hebdomadari (que podia ser major o menor), preveres i monjos. Els laics, col·laboradors de l’església reben el nom de tenents, batlles i procuradors.
El cap de l’església era el hebdomadari (també dit domer) major, que en la litúrgia catòlica és la persona destinada setmanalment a oficiar en el cor o l’altar. A Vilamajor hi havia dos hebdomadaris que alternativament havien d’exercir cada setmana els oficis religiosos. L’un era l’hebdomadari major, que devia fruir de carta primacia, i l’altre el menor.
Els preveres feien la funció de notaris, al menys a Vilamajor. Com és sabut, la notaria en els termes jurisdiccionals era un destret senyoral o monopoli del baró o senyor jurisdiccional.
També consta en els documents l’existència d’un monjo o donat que ajudava en els serveis religiosos.
Institucions laiques
Els col·laboradors laics sembla ser que eren pagesos benestants, segurament elegits pels propis clergues i potser també pels prohoms de la vila, per a fer d’administradors dels béns i rendes de l’església o d’alguna de les seves institucions com la Candela de Santa Maria. La funció d’aquest procuradors consistia en fer establiments, cobrar censos i comprar terres d’interès per al patrimoni o la funció de la institució. L’activitat desenvolupada pels procuradors era supervisida pels hebdomadaris i també pel conjunt dels prohoms o dels parroquians. La impressió és que els parroquians s’agrupaven formant una mena de cercles o confraries sota l’advocació de la Verge (la candela de Santa Maria) o dels sants (el cercle de Sant Pere, la confraria de sant Miquel).
El fervor religiós no es pot mesurar quantitativament, però les donacions a l’església són un camí d’aproximació. Els homes es desprenien de terres, productes i diners que oferien a Déu, la Verge, els sants o els homes consagrats el culte diví, amb l’esperança de contribuir així a la pròpia salvació i a la salvació dels avant passats. Els homes s’estimaven els béns materials, però potser s’estimaven més la vida eterna. L’Església, com a conductora del ramat i mediadora en la salvació, era respectada i ajudada. Res d’estrany que hi hagués pagesos que es lliuressin de cos i de béns a l’Església, i es fessin serfs dels sants. Era com sacrificar la pròpia llibertat a la voluntat divina. Hi havia formes més clares d’expressar la devoció i garantir la salvació ?.
Un exemple clar és quan el desembre de 1243, en Ponç Guadall, amo de Can Pungol i membre de l’estrat superior de la comunitat, per a remei de la seva ànima i l’ànima dels seus pares, va instituir una llàntia que perpètuament, nit i dia, cremés davant l’altar de Santa Maria. Per a garantir que el seu hereu i els seus descendents mantindrien encesa aquesta flama, símbol de la fe, Ponç i Guadall va hipotecar el seu alou de Canyes. Poc a poc el costum dels devots d’oferir i fer cremar llànties i candeles davant l’altar de Santa Maria es convertí en un ritu que derivà en la creació d’una institució anomenada Candela de Santa Maria.
L’altar principal de l’església devia ser el de sant Pere, però la documentació que coneixem no indica que fos objecte de tanta veneració com el de santa Maria. Potser la causa fou que Arnau de sant Lleïr, pagesos ensenyorits o petits nobles locals que tenen famílies pageses establertes en masos de la seva propietat que els satisfan rendes. en compliment de la darrera voluntat dels seus pares, l’octubre de 1240 va instituir una llàntia que dia i nit cremés davant l’altar de Sant Pere que a remei de les seves ànimes.
L’arcàngel Sant Miquel i els apòstols Sant Joan i Sant Jaume també atreien la devoció popular. Els seus altars, capelles i esglesietes rebien algunes deixes testamentàries.
La impressió que se’n desprèn és que a l’església de Sant Pere els altars que més devoció atreuen són el de Santa Maria amb les seves llànties i la institució de la Candela, i el de Sant Miquel, també amb les seves llànties i la seva confraria. Sant Jaume és l’esglesieta de Sant Jaume de Rifà i Sant Joan de Cavallar és la capella del mas homònim avui dit Can Nadal. Cada altar, capella i esglasieta tenia la seva pròpia tresoreria i patrimoni.
La funció primera de la Candela és canalitzar materialment la devoció popular cap a la verge, per a sufragar les despeses de manteniment del seu altar ( la il·luminació, segurament el clergue beneficiat,etc. ), però probablement, també desenvolupar algunes forma d’ajuda mútua entre els feligresos, el que avui en diríem previsió social. Els diners ho obtenien a través de donacions que feien els seus afiliats sobretot que esdevenia la seva mort i ho deixava en forma de testament. Al capdavant de la confraria estava el paborde. Les ermites solien edificar-se en base a un fet i per part dels habitants de la zona. Per exemple: en una època de sequera era molt típic demanar ajuda a Deu per que arribessin les pluges a canvi farien una ermita. ( veure l’ermita de sant Elíes ). Al costat de l’ermita es solia construir la pabordia que era on vivia el paborde. Sant Lleïr la va construir l’any 1322.
Però a part de les donacions que els feligresos feien puntualment a una confraria, l’església també rebia donacions, sobretot en formes de terres i la millor forma d’obtenir beneficis d’aquestes terres era a través d’establir a una família de pagesos a canvi d’uns censos. Ho feien en forma d’emfiteusi.
El beneficiat era el clergue que gaudia d’un benefici eclesiàstic, o sigui el que tenia dret a percebre les rendes d’una possessió cedida a perpetuïtat per al manteniment del culte.
Tres, com hem vist, són els poder més grans de Vilamajor: el comte-rei propietari de Vilamajor, l’església propietària de la sagrera i família de pagesos benestants. Totes aquestes institucions treien suc a través dels impostos als pagesos. Aquest fet provocava que hagués pagesos que davant la pressió fiscal i la possible millora que poden obtenir en altres indrets com al ciutat va fer que marxessin molt provocant un enorme trasbals en les nostres contrades. Els senyor van haver de reaccionar de dues maneres: utilitzaven la força, el tecnicisme dels seus notaris i la predisposició de la majoria dels pagesos a l’estabilitat per fer avançar l’adscripció. Fou llavors que en les actes i els contractes van aparèixer els reconeixements de dependència i els juraments i els homenatges, és a dir, les promeses dels pagesos de ser homes propis i solius dels seus senyors, i l’exigència per part d’aquest de què els pagesos farien residència al mas que transmetrien a un fill que al seu torn seria home propi i soliu del senyor del mas.
Aquestes precaucions contra l’emigració no sempre eren prou eficaces, i es comprèn: els pagesos prometen la dependència per a ells i pels seus descendents, però al cap dels anys, allò que semblava acceptable pot deixar de ser-ho si en un altre lloc s’ofereixen o semblen oferir-se millor condicions de vida. I això devia passar cada vegada més, altrament no s’explicaria que els senyors portessin el problema a les Corts (1283) on van obtenir de Pere el Gran una constitució que prohibia que els homes propis dels masos i bordes es poguessin establir en llocs reials si abans no s’havien redimit. Més tard, a les corts del 1291, van aconseguir que Jaume II prohibís que qui estigués en un mas o borda, sota la senyoria d’algú, pogués fer-se home d’altri sens llicència del seu senyor.
