diumenge, de març 14, 2021

Vilamajor, Guayaquil, Barcelona

 

A Equador, concretament a la ciutat de Guayaquil, hi ha un equip de futbol, que es diu Barcelona Sporting Club, que té un escut igual al del Barça



No parlem d’un equip de barri amb pocs recursos sinó d’un dels principals clubs esportius d’Equador amb seccions dedicades al bàsquet, beisbol, voleibol, bitlles, waterpolo i regates. A nivell futbolero han guanyat la lliga nacional en 15 ocasions i dues vegades han estat sots campions de la Copa Libertadores (La Champions League d’Amèrica). Curiós oi? . 

Si consultem la pàgina web ens diu que els seus orígens es remunten a l’1 de maig de 1925 i la seva creació sorgeix de l’entusiasme d’un grup de joves, de procedència catalana, del barri de l’Astillero, el qual va constituir un equip que li van posar el nom de Barcelona en honor a la ciutat d’on procedien.

Entre els fundadors hi havia n’Albert March Obiols de Vilamajor. Expliquen la seva història.

Catalunya era, al començament del segle XVI, un país buit, un territori que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori que va tenir grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. D’aquesta manera, durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per convertir-se en emigrants que van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana. 

Els principals motius que van portar aquesta població a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia francesos, on es donava una gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes derivats de les Guerres de Religió a França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a emigrar. 

D’entre els factors d’atracció que Catalunya oferia per a la immigració francesa cal destacar la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana que havia convertit el Principat en un immens mercat d’oferta laboral a omplir en plena recuperació econòmica. Igualment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va permetre que s’ampliessin les possibilitats laborals en el món agrari, mentre que l’arribada de l’or i la plata americans van derivar en un increment dels salaris. Òbviament, l’afinitat lingüística i els lligams històrics entre la Corona d’Aragó i Occitània també van ser decisius a l’hora d’entendre les migracions. És a dir, Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. 

Cronològicament, podem situar l’onada migratòria francesa entre finals del segle XV i 1660. Així, entre 1490 i 1540 s’iniciaria la fase ascendent, assolint la plenitud entre 1540 i 1620, i iniciant el declivi entre 1620 i 1660. La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre que Catalunya entrava en un període de crisi amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, una crisi de subsistències i epidèmies de pesta. 

Principalment, la immigració francesa va procedir dels Pirineus i Prepirineus francesos, però també del Llenguadoc, el Garona, les Terres Altes i el Massís Central. Majoritàriament la immigració es composava de població masculina i jove, en edat de reproduir-se, mentre que la presència femenina va ser minoritària. 

La integració de la immigració francesa va fonamentar-se en un ràpid i intens mestissatge amb la població autòctona. Els nouvinguts arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat òptima per treballar, però també per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge. Així, els immigrants francesos, majoritàriament, van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país. 

Igualment, el gruix de la immigració francesa va inserir-se amb una relativa facilitat dins del mercat de treball català, necessitat de mà d’obra, facilitant la integració. Bona part de la immigració es composava de mà d’obra no especialitzada que va encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers)i en els oficis artesanals dins del món urbà. 

Un d’aquest immigrants fou en Joan March que es va casar el 2 de febrer de 1632, a Sant Pere de Vilamajor, amb Cecilia Hospital, filla d’en Francesc, un pagès (tenia una horta) de Sant Pere. De la unió va néixer en Francesc, que es va fer sastre al mateix poble, iniciant-se la nissaga dels March.

Al 1822, un descendent, el pagès Josep March Sauleda, es va casar amb Maria Àngels Gual de la Torre establint-se a Sant Antoni de Vilamajor dedicant-se a l’ofici de carreter. Un dels seus nets, n’Antoni March Espelt (1863-1953), d’ofici carreter, es va casar amb Consol Obiols Gonzalez (morta el 1920) i varen tenir 4 fills: Antoni (1889-1958), Josep, Francesc (1896-1985) i Albert (1906-1990). 

Antoni March Obiols va emigrar cap a l’Equador el 1.919, quan tenia 20 anys, començant a treballar al magatzem B.Vignolo e Hijos de la ciutat de Guayaquil. Mentre, la resta de la família hi vivia a Sant Antoni de Vilamajor. 

L’Albert era molt aficionat al futbol, un esport que s’estava posant de moda arreu. Ho feia al Vilamajor C.F que, al llarg dels anys 20, jugava, en un descampat que hi havia darrera la fàbrica. La precària condició del terreny de joc feia que, fins i tot, les portes de ferro de la pròpia fàbrica fossin les porteries del camp. El primer terreny de joc amb unes mínimes condicions, del 1920 al 1922, va ser el Camp del Pla, també anomenat d’en Genís de Can Moragues, ja que estava situat entre les dues masies. Més tard, del 1922 al 1927 es jugava al camp de la Rovira i després al camp d’en Mingo del bar (1927-1936), persona molt vinculada al Club que va cedir el camp a canvi de vendre begudes amb el famós carretó, que acabada la guerra va tornar a aparèixer, i d’on sortien les primeres d’aquell temps: una gasosa a la mitja part.

Sembla ser que fou bo atès que el va fitxar el F.C Barcelona jugant juntament amb Samitier, amb el quals van tenir una gran amistat.
El club no disposava de vestidor ni res que se li assemblés, per això els jugadors havien de venir ja vestits de casa seva mentre que l’equip visitant ho feia al bar de Can Mingo. El que si que hi havia, eren unes primeres porteries reglamentàries que va fer en Pere Llobera. Eren de fusta i sembla que van aguantar fins l’any 1971 quan van ser substituïdes per les de ferro que hi ha actualment al Camp Municipal de Futbol.

A Guayaquil, l’Antoni va progressar convertint-se en el gerent i apoderat general dels magatzems el que li va portar els seus germans: en Francesc el 1.915, en Josep el 1924 i l’Albert el 1.925.

Amb el seu germà Francesc va fundar el 1.923 l’empresa March Hermanos en Guayaquil dedicada a la fabricació d’articles de cotó i gènere de punt.

En Josep va fundar el magatzem la Sucursal dedicat a la venda de sabates.

Finalment, l’Albert es va dedicar al negoci familiar i fou jugador del Barcelona Sporting Club el qual va fundar. Amb motiu del V Centenari d’Amèrica i dins de l’Operació Enyorança, l’Albert va tornar a Catalunya el 1.988 rebent-lo en Nicolau Casaus que li va imposar la medalla d’honor del club.






BIBLIOGRAFIA

file:///D:/Usuaris/pg002199/Downloads/176-Texto%20del%20art%C3%ADculo-465-1-10-20190615.pdf

https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/06/17/la-immigracio-francesa-a-catalunya-en-els-segles-xvi-i-xvii/

JURADO NOBOA, Fernando. CATALANS A L’EQUADOR. Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia. Revista Racó. 1994

https://www.researchgate.net/publication/341882612_Catalanes_en_Ecuador_siglos_XVI-XX



Cap comentari: