Camp d'en Puig

Quan l’Higini estava fent el seu llibre sobre “Rutes d’aigua”  i es passava tots els dies patejant-se  

la muntanya, li vaig preguntar:

-          -  Gini com t’ho fas per trobar les fonts?

 I ell, amb el mig sonriure de sempre, em contesta

-          -  la muntanya em parla.

Em  vaig quedar estorat. Havia perdut el cap, no sabia el que deia. Tenia el mal de muntanya!!!

Amb el temps ho vaig entendre. Si miras a la muntanya, amb deteniment, sense presses, veuràs que no és tant monòtona com sembla. Predomina el verd, però amb moltes tonalitats, i cadascuna d’elles representa un tipus d’arbre. Els que es troben al costat d’un curs d’aigua, el bosc de ribera, tenen un color especial, molt diferent de la resta. Si hi ha aigua hi ha opcions a trobar una font.  Ja tenim un lloc per  on començar a buscar.

La muntanya  parlava …… alt i clar.

Si a l’Higini li parlava la muntanya, a mi em parlarien les pedres? Per què no?. A partir d’aquell moment vaig começar a fixar-me més. No us podeu imaginar la quantitats de petits detalls que té Vilamajor. Hi ha centenars  i al darrere de cadascú d’ells hi ha un significat, una història al cap  i a la fi.

No cal que el detall sigui petit. Hi ha de molt grans però sovint imperceptibles. Un d’ells és la trama urbana de Sant Antoni de Vilamajor.  Us heu fixat com és?  Teniu una idea mental de com és el nucli de Sant Antoni des del cel?  

La part antiga del poble, la que conté les edificacions més antigues, segueix una trama peculiar però molt lògica, i que ens permet  intuir quina és la causa del naixement de Sant Antoni. 

Una cruïlla de camins. Sant Antoni existeix per què hi havia una cruïlla de camins, del que venia de Cardedeu (Carrer Vell), el que venia de Llinars (Carrer de França), el que anava cap a Sant Pere (carrer Nou) i el que marxava cap a Palautordera i sant Celoni (carrer Camp del Puig).

La nomenclatura dels carrers i les pròpies construccions, en donen més pistes, més detalls de la història urbanística de Sant Antoni. El primer carrer en edificar-se hauria de ser el Carrer Vell, el que duia fins a Cardedeu, poble amb qui segurament mantenien més relacions comercials (fins el 1599 Cardedeu pertanya a  la batllia de Vilamajor).  Després, s’urbanitzaria la cruïlla (la plaça de  l’estanc)  amb el camí provinent de Llinars. Fixeu-vos en el següent detall: el seu nom. Carrer de França. Per què aquest nom?  Per què és el que menava a França?. No ho sé però aquí tenim un tema interessant per investigar. 

El carrer Nou és posterior, del segle XVII. El camí que duia a Sant Pere era molt important  per què per allà passaven totes els productes que el Montseny produïa:  llenya, gel, fruits, etc. Una activitat que va tenir el seu màxim  esplendor durant el segle XVII-XVIII i XIX

Finalment el carrer del Camp d’en Puig. La seva peculiaritat resideix en què no hi ha una continuïtat  amb el carrer Nou. Hi ha un evident trencament.  Per què? Si ens fixem amb l’arquitectura veurem que les cases del carrer Nou corresponen al segle XVII mentre que les del camp del puig són del XVIII (les diferencies són apreciables per a tothom). Hi ha edificacions per què no hi havia cap altre lloc on construir-les? Per què el terreny era més barat? Per què era la sortida natural cap a Palautordera? Aquest opció és la meva favorita, però es tracta d’una sensació.

Tot aquest rotllo era per dir-vos que la fotografia correspon a l’entrada a Sant Antoni de Vilamajor des de Palautordera pel Camp d’en Puig.  Un lector  m’ha escrit i m’ha donat una descripció acurada de la foto: “El solar que esta buit, avui en día encare esta igual. La mitgera que es veu es la de Ca’l Negre. A continuació de Ca’l Negre avui hi han els pisos d’en Sebastianet i despres la desapareguda casa de Ca la Trini. Actualment entre aquest solar i el que havia sigut el porxo-garatge de can Ponassa hi ha el carrer de Fàtima.”

Bibliografia

GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de La Calma. Barcelona. 1938

El pont de Vilamajor

El pont antic de Sant Pere de Vilamajor, i que correspondria a espai ocupat per  l’arcada  que veu a la fotografia, es va inaugurar el 22 de desembre de 1680.

Les raons que varen portar a la necessitat de construir el pont les teniu assenyalades en el següent article:

El pont es va començar a construir l’abril de 1680. El rector, en Rafel Derrocada, en un escrit intitulat memorial dis pagaments, dóna la relació de despeses originades per la construcció del pont. El cost total fou de 185 lliures, inclosos:

• -          els menjars (pa, vi, carn, bacallà) dels paletes i manobres que residien a Cassa Osset.
• -         Els materials com el guix, la sorra i la fusta.
• -         El transport de la pedra des de les restes de la muralla  del castell-palau situada davant del cemetiri, des de la riera  a l’alçada de Can Gras de munt i des de la rodona de Freixeneda; així com la sorra transportada en mula .
• -         Treure i traginar la pedra
• -         Els picapedrers per esquerdar les pedres de la riera.
• -         Fer morter
• -         Fer recs per portar l’aigua fins a dues basses on s’amarava la calç.
• -         La feina del fuster per fer les cintres (el motllo del pont).
• -         La feina del ferrer per fer els claus necessaris.
• -         El lloguer de l’ase de Can Sala per dos dies, els necessaris per portar a mossèn Miquel Fiter des de Caldes a Vilamajor per què designés ell lloc exacte on havia d’anar.

-          

Les despeses per aquesta construcció es van pagar amb l’aportació de treball personal, pel lloguer de la carnisseria, pel fons propi del consistori restant i per aportacions voluntàries (60 lliures) . L’església,malgrat ser la principal beneficiada, resta exclosa de fer pagaments.

El pont,  però, no va durar gaire atès que el dia de Sant Pere de 1777, uns aiguats s’emportaren una de les bigues del pont  i s’hagueren de refer. 

Bibliografia

POCH i RUESTES, Josep. Vilamajor. 2010

La passera

El juliol de 1931, a petició dels propietaris de Can Feló, es va construir una passera que travessava la riera de Vallserena, la qual costà 16 pessetes i que pagà l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.

No puc saber-ho amb exactitud però,   és possible que la passera de la fotografia fos la construïda l’any 1931? Uffff!!! La lògica diu que no però el cor afirma tot al contrari. Vosaltres mateixos.

Les passeres han existit sempre. Era la forma més lògica per superar una riera. La seva construcció no requereix grans coneixements: dos troncs d’arbres perpendiculars a la riera  units per petits taulons.  La inexistència de rius a casa nostra no ha requerit de la construcció d’elements més consistents. Al cap i a la fi per les passeres només passaven persones.

Les rieres de Vallserena i Vilamajor haurien de portar aigua durant tot l’any, unes estacions més que altres però al cap i a la fi tot l’any. La quantitat suficient per mullar els peus el que obligava a construir una passera i com l’ajuntament té competència en obres públics i ha de garantir la comunicació de les cases amb un camí, és per això que l’ajuntament és la que les construeix i les que les paga.

Un exemple el tenim l’1 de desembre de 1680  quan el consistori de Sant Pere dóna les ordres  pertinents per què es procedeixi a la construcció d’un pont que comuniqui el barri antic amb el nou el qual creix a l ‘altra banda del riu. Sabeu quina va ser la raó adduïda? Doncs  l’irreverent  que era haver de passar  per la passera  el mossèn  en els actes de l’administració del santíssim  amb el perill de caure a la riera com ha ocorregut en diverses ocasions; i la dificultat de passar-hi portant  difunts fins al punt que quan hi ha  crescuda de la riera ha impedit l’enterrament al cementiri de Sant Pere i haguent-se de traslladar el cadàver  fins al cementiri de Sant Lleir. I precisament és quan la riera va plena quan hi ha més problemes per què el poble resta dividit en dos.

En aquest punt de tant interessant lectura, voldria fer un petit apunt per ficar-nos millor en la història: el camí oficial d’entrada a Sant Pere era pel veïnat de Brugueres, a l’oest, com si miréssim a Granollers. Molts pensareu que el més lògic seria que el camí principal fos el que venia des de Sant Antoni, el que seria la carretera actual. Esteu equivocats!!. La carretera ha de superar un obstacle: el riu, i en aquells temps fer un pont era un luxe. Malgrat tot, si el cabal de la riera ho  permetia, les dues bandes de la riera estaven comunicades per passeres. No  permetien el trànsit de carruatges però si de persones. Quan la riera anava plena, el camí oficial cap a Sant Antoni era per Can Clavell.

Feta l’anotació continuem amb la història de les passeres.

La principal perjudicada era l’església i el seu representant, el mossèn  que veia com quan la riera estava enfadada els feligresos baixaven en picat per no poder assistir. No ens ha d’estranyar que un dels personatges més influents de la societat rural vilamajorenca, el mossèn Rafel Derrocada, fes les pressions adients per què es construís el pont.

La segona raó és que  el nostre clima provoca  que les nostres rieres baixen un parell o tres de vegades a l’any  molt enfadades. El 1722 hagué un aiguat tant fort que Can Tomàs va quedar aïllat i que el carrer Nou i de l’Església de Sant Antoni  es varen convertir en una riera. Fins i tot, el 1777 un aiguat es va endur el pont de la riera, suposadament el que es va construir el 1680.  La suma de totes les rierades ha provocat que la llera estigui més enfonsada i que la vall que ocupa sigui més ample, el que provoca no trobar troncs suficientment llargs per travessar la riera. Era necessari construir el pont.

Però hi ha altres històries de passeres molt emocionats i que em recorden a problemes actuals, que avui en dia molt veïns i veïnes pateixen.

La història succeeix a  l’any 1931, poc després de la instauració de la II República. El lloc dels fets : Vallserena. Tot començà quan el 22 d’abril de 1932 es presentà a l’ajuntament de Sant Pere  una comissió d’individus particulars  demanant permís per la construcció d’un camí que porti des de La Farinera fins a Can Gol Bosch (on està la hípica actualment). El camí és l’ancestre de la carretera de Vallserena actual i d’aquí de la presa de Can Feló per la construcció de la passera: sabia que es construiria el camí i que facilitaria molt la comunicació amb Sant Antoni i no havia de dependre més  de la passera més propera que tenia, la situada a La Farinera, just on ara tenim el pont que comunica Sant Antoni amb el veïnat dels Boscassos (Can Vila i Can Ram).

Una passera, per cert, que no deuria d’estar en bon estat per què el 8 de desembre de 1933 veïns i veïnes dels Boscassos van demanar a la corporació  que fes d’intermediari amb l’ajuntament de Sant Antoni per tal que arrangés la passera la qual es trobava en un estat lamentable.

Recordo als lectors que no coneixen bé el territori, que la passera de La Farinera estava situada en el terme municipal de Sant Antoni, a escassament 100 metres del terme de Sant Pere, per tant la gran majoria de veïns de Boscassos pertanyen a Sant Pere i per marxar d’allà han de travessar la passera que pertany a Sant Antoni. Evidentment, Sant Antoni no vol pagar una infraestructura que no dóna servei al seu municipi.

Tots dos ajuntament va arribar a un acord: pagarien a mitges l’obra. La factura fou de 90 pts per la passera més 70 al ferrer del poble, Esteve Sauqué, en total 160 pts. Si ho comparem amb les 16 pts que va costar la passera de can Feló veurem que no es tracta del mateix tipus. Probablement per la passera de La Farinera passaria quelcom més que persones caminant.

Pels lectors de Can Vila i Can Ram, us resulta coneguda aquesta història?  Segur que si.

Però encara tenim una tercera  història, aquesta molt més tendre i romàntica.

Abans de la dècada dels 50 del segle passat, les comunicació entre el nucli de Sant Pere i Can Gras d’Avall es feia per una passera que travessava la riera de Vilamajor. El que conegui l’indret sabrà que la riera en aquest punt està molt baixa respecte pla del camí de tal manera que calia fer una forta baixada i una forta pujada per travessar-la. El cap de família de  Can Gras, un home ja gran, patia molt quan li tocava travessar la riera per la passera maleint-la sempre. El seu fill, en un acta d’amor fraternal, va contruí el pont que actualement encara existeix i el va dedicar al seu pare, el qual va morir al poc temps.

Que us ha semblat? Tenim una història per cada passera i una passera plena d’història.