Baixava tanta aigua que fins i tot es podien pescar peixos!!!! 
Les persones, i molt especialment els carruatges, per poder travessar la riera ho havien de fer pels indrets més adequats: principalment pels ponts i secundàriament pels guals.
De ponts hi havien ben pocs: la seva construcció i manteniment resultaven molt cars. En tot el seu recorregut (12 km) només hi havia 3 a la primera meitat del segle XX: el de SPV, el de SAV i el que creuava la carretera de Llinars a l’alçada de can Mora.
Es cert que pels vianants hi havia nombroses passeres de fusta o d’obra com la que encara podem observar darrere de can Duran.
Un altre exemple és el que podem trobar al Molío de can Derrocada
Un gual és un indret d’un riu en què l’aigua és prou baixa i el fons prou bo perquè hom hi pugui passar caminant o en carruatge.
De guals en tenim força al llarg del recorregut: el de can Ribes, de can Llinàs o el de can Sunyer, però potser el més emblemàtic és el de can Perera de Canyes, en el lloc coneguda com la font d’en Munner.
El cognom Gual o Gol, molt comú a les nostres contrades, prové per ser, d’antuvi, propietaris d’un gual del qual treien profit cobrant als usuaris per tenir dret de pas.
La riera tallava el terme de SPV en dos parts: la riba dreta i la riba esquerre. Per anar d’una banda a l’altre obligatòriament s’havia de passar pels guals, si la riera no baixava massa plena, o pels ponts.
Això podia significar, en època de pluges, que els habitants de masies haguessin de donar una volta molt gran per anar a l’altra banda de la riera.
L’arribada de la carretera a SPV, per la banda dreta de la riera, a principis del segle XX, va significar un important millora per tots els habitants, especialment als agricultors i ramaders atès que podien accedir molt més ràpid als mercats on poder vendre els seus productes o fins i tot ampliar el radi d’acció a mercats més allunyats.
La mecanització (cotxes i tractors) del camp va fer millorar la xarxa de camins però sempre es trobaven amb el mateix problema: com travessar la riera.
Un cas paradigmàtic fou can Gras d’Avall.
Fou una de les masies importants, de les anomenades “grasses” per la seva potència econòmica, però la seva situació geogràfica no la permetia prosperar adequadament degut a la seva situació geogràfica.
Malgrat estar molt a prop, en línia recta, del nucli de SPV, la riera es trobava en mig el que obligava a fer un recorregut més llarg i més sinuós per camins que no solien estar en bon estat.
Per tot plegat, el 13 de juny de 1956, en Francesc Gras Ventura va demanar permís a l’ajuntament per obrir un nou camí que havia de comunicar can Gras amb can Riba amb la dificultat que hi ha que superar la riera, essent l’única forma de fer-ho mitjançant la construcció d’un pont.
Per aquesta raó també sol·licita permís per construir un pont, a càrrec seu, en terrenys de Josep Baró Mas, amb el qual va signar un conveni on l’autoritzava a fer l’obra.
El consistori li autoritza a fer-ho sempre advertint-lo que ell serà el responsable de qualsevol accident que succeeixi.
Com el camí és privat, el senyor Gras demana permís per col·locar un cartell on es prohibeixi el pas de vehicles de tracció mecànica o animal encara que si que podrà passar la gent perquè tindrà caràcter públic.
Però poc va durar-li la intenció perquè aviat l’ajuntament va rebre queixes que en el camí havien posat cartells de prohibit el pas de vianants convertint-se en un camí privat.
A partir d’aquell moment es va permetre a tothom utilitzar-ho, fins i tot emprant mitjans mecànics o animals.
En Francesc Gras Ventura va dedicar el pont al seu pare, en Francesc Gras Cortès col·locant una inscripció enrajolada la qual es pot observar en un dels laterals del pont.
BIBLIOGRAFIA
Actes plens ajuntament de Sant Pere de Vilamajor
