La Granja-Torre Sagarra de Vilamajor

 

A escassament  mig quilòmetre del nucli antic de SPV ens trobem amb la masia de can Llinàs, un dels casals més emblemàtics de la contrada. És l’única masia, juntament amb can Derrocada, que té el sostre a quatre vents, característica típica  dels casals senyorials pertanyents a les classes més benestants, principalment membres de la noblesa.

Però  no parlaré ni de les seves característiques arquitectòniques ni de la seva història, si no que donaré a conèixer quina va ser la activitat industrial que es va fer en les seves instal·lacions a principis del segle XX. 

El 16 d’agost de 1773, Eulàlia  de Llinàs es va casar amb Benet de Sagarra, membre d’una reputada família burgesa barcelonina. Entre les propietats aportades per l’Eulàlia com a dot es trobava la masia de can Llinàs.

Fins aquell moment, la nissaga Llinàs havia emprat la masia com a segona residència, però amb l’arribava dels Sagarra se li va donar una nova utilitat: producció de vi.

Malauradament a finals del segle XIX l’aparició de la fil·loxera va enviar a norris el negoci vitivinícola. En Ferran de Sagarra i Siscar (imatge) va decidir  fer una reestructuració del negoci. 

En Ferran de Sagarra, un hàbil emprenedor, va observar com les petites lleteries situades a la ciutat de BCN no produïen la llet necessària per satisfer la demanada. 

Es va posar en contacte amb pagesos de les rodalies de can Llinàs oferint-los comprar la  llet bovina que produïen. La portaven fins al mas i d’allà era enviada fins a BCN per la seva venda. 

Fou un èxit total!!!

Però la família Sagarra no va quedar satisfetes del tot.

Un dels gran problemes que tenien era el transport  de la llet des de l’anomenada Granja- Torre de Sagarra fins a BCN. Normalment es realitzava  mitjançant camions però hom sap que la llet crua  és un gran mitjà pel desenvolupament de  la vida microbiana el que comportava seriosos problemes  d’higiene. 

En aquest context la industrialització de la llet va oferir diverses solucions tecnològiques que permetien oferir un producte sa i conservable en condicions òptimes com l’esterilització,  l’evaporació i la condensació, o bé la transformació de la llet en mantegues i formatges. 

Els germans Ramon Maria i Xavier de Sagarra varen decidir modernitzar les instal·lacions de la granja.

Van comprar la maquinària necessària per esterilitzar la llet i fer l’extracció de la lactosa i caseïna per fer la condensació.   Els tallers els van situar en els 27.000 pams quadrats que tenien en els baixos de la masia.

També van crear unes caves on produïen diverses tipologies de formatges i mantegues.

En total eren capaços de produir fins a 20.000 envasos diaris  gràcies als 30 treballadors que tenien contractats.

El 1916 la família Sagarra va crear l’empresa “ Sociedad Industria Lechera S.A” amb seu social a BCN la qual gestionava i comercialitzava el seu producte estrella: la llet condensada “El Pagés”.

Un altre producte estrella fou la “Crema del Montseny” especialment indicada pels lactants que va rebre el Gran Premi i Medalla d’Or  a l’Exposició Agrícola de  Roma l’any 1912. 

Tal va ser l’èxit assolit que la Granja-Torre de Sagarra se’ls hi va quedar petita i es van haver de traslladar cap a un altre indret més adequat. 

El lloc escollit fou Sant Celoni per tres raons: tenia prou aigua (Tordera), aplegava nombroses vaqueries del Baix Montseny i tenia estació de tren.

Es va situar a l’altre banda del pont Trencat, més o menys on trobem el centre comercial Altrium.

Tothom de Sant Celoni coneixia  la fàbrica com a SILA, acrònim de “ Sociedad Industria Lechera S.A”.

Fou inaugurada  el maig de 1920 per Xavier de Sagarra i Castellarnau, fill d’en Ferran de Sagarra, i que es va especialitzar en la producció  de làctics convertint-se en un dels millors tècnics mundials. 

Entre els productes que es comercialitzaven estaven les marques comercials “CIGÜEÑA”, “SILA” i “IBERIA”.

Va ser una de les principals empreses productes de llet condensada d’Espanya.

Aviat l’empresa va entrar en crisi.

La facilitat d’adquirir vehicles a motor per part la ciutadania va provocar que molts pagesos decidissin vendre la seva llet directament a Barcelona  d’on obtenien un preu més competitiu. 

Els compradors de BCN podien obtenir llet poques hores després de ser munyida la vaca, per tant, no calia comprar la llet condensada. 

El 1930 , la multinacional NESTLÉ va adquirir la SILA i va incorporar la seva producció a produir la llet condensada LA LECHERA, coneguda per tots vosaltres. 

BIBLIOGRAFIA

-  Els propietaris  i l'organització dels interessos agraris al Vallès Oriental. Segona Part. 

- PLANAS i MARESMA, Jordi.  L'agricultura al Vallès Oriental: canvis en l'estructura productiva entre 1860 i 1930. Treball. Lauro 25. 

- VIADER, J. BOATELLA. J. LLets condensades catalanes. REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 7 (19): 7-22 (2012). ISSN 1887-908X

- HERNANDEZ ADELL, Ismael. La industria láctea española del primer tercio del siglo XX: el caso de Cataluña. XII Congreso de la AEHE (Salamanca, 6-9 de septiembre de 2017)

- Nestlé. 100 años en España. 

Arribada de les tropes franquistes a Vilamajor

La derrota republicana el novembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre va significar el replegament dels republicans davant l’empenta de les tropes franquistes. 

 Fugint cap a França, el V Cos de l’exèrcit republicà sota el comandament  d’Enrique Líster (imatge) , es va aturar a Llinars el dia 28 de gener de 1939.  

Les tropes tenien la missió, mentre fugien, de portar a terme els que es diu “terra cremada” que consisteix en destruir tot allò que podia ser aprofitat pels enemics, des de ponts fins a fàbriques.

A Llinars van destruir la fàbrica de can Casas, propietat de Bernat Casas, dedicada a la confecció de mitjons i mocadors.  

 Després de la guerra la fàbrica fou reconstruïda i va continuar amb la seva activitat fins a la dècada dels 60. En els 70 va acollir un institut d’ensenyament secundari i, a partir del 2003, és la biblioteca del municipi. 

El dia 28 es va avisar a la població que es procediria a la destrucció del pont que travessa la riera de Giola l’endemà següent . Quan havien passat uns minuts de la voladura del pont es va escoltar una segona explosió molt més forta que va destruir part del nucli antic de Llinars.

Un camió carregat amb TNT va esclatar provocant 18 morts i la destrucció massiva de nombrosos edificis situat a la riera (imatge). 

Tot indica que el camió fou abandonat al mig del poble i que l’havien fet esclatar amb una metxa pels propis republicans. 

Entre les cases malmeses estava la Torre Miranda, una casa dissenyada per Gaudí  i on passava l’estiu  l’industrial Damià Mateu Bisa.

Mentre les tropes italianes, els anomenats Frecce Azzurre, aliades de Franco, es trobaven a Cardedeu i avançaven cap a Llinars. Enrique Líster va marxar del poble durant el matí del dia 29 juntament amb les seves tropes. 

Durant un parell d’hores Llinars va restar lliure de soldats!!!

Les tropes italianes romangueren en Llinars fins la tarda del dia 30 perseguint a les tropes republicanes, però una part, comandada per un tinent, es va dirigir cap a SAV procedint a la seva ocupació.

L’ajuntament de SAV  feia temps havia deixar de funcionar com a tal (l´última acta de l’ajuntament republicà data del 23/9/1938). Quan el tinent va fer-se amb el poder va haver de nomenar nous regidors que havien de  constituir interinament el nou consistori.

Al capdavant van posar a Antoni Icart Carrasco (imatge), alcalde del poble just  abans de la proclamació de la segona república. 

La resta de regidors foren: Jaume Vidal Codina, Pere Prat Bardera, Pere Pruna Rovira i Josep Bertran Farrerons. 

El nou ajuntament es va constituir el 2 de febrer de 1939.

L’edifici de l’ajuntament fou destruït o malmès pels republicans restant inservible. El nou consistori va haver de traslladar-se fins a la Mútua General Casas, el que avui coneixem com a Patronat.

BIBLIOGRAFIA

Actes de l'ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

GRAU MATEU, Josep. Un diumenge de gener. El final de la guerra a Llinars del Vallès. Revista Lauro núm 30. 

Els carrers més antics de Sant Antoni de Vilamajor

El comte de Barcelona, en Ramon Berenguer I, era el propietari de totes les terres que comprenia Vilamajor (SAV, SPV i Cardedeu).  El 1067 va atorgar el privilegi  als seus habitants de tenir un mercat setmanal (només el de Granollers és més antic, de 1040).   Per donar-li nomenada va encarregar la construcció d’un camí ral que unís les poblacions de Granollers i Sant Celoni passant per Cardedeu i Vilamajor. És la via coneguda com l’strata mercadaria.

El 27 de setembre de 1209, el comte de Barcelona Pere I (imatge) va concedir el privilegi a la Vilanova de Vilamajor (coneguda com a Vilagoma) de tenir un mercat tots els dimarts i una fira el mes de juny per la festivitat de Sant Pere. L’objectiu era convertir el nou nucli de poblament en el motor econòmic de Vilamajor, deixant a Sant Pere de Vilamajor   el poder polític i religiós. Però perquè això succeís calia comunicar la Vilanova de Vilamajor amb la resta de poblacions per donar entrada i sortida a les mercaderies.

De l’antiga strata mercadaria , a l’alçada de can Pungol de la Torre, es va fer un ramal que travessant el sot del Malinfern es dirigeix cap el coll de Freixeneda  entrant a la Vilanova. Travessa l’antiga Vilagoma i fent un sobtat trencall es pren direcció SPV però aviat torna a desviar-se cap la Vallserena per agafar el trajecte cap a Sant Celoni via Palautordera. 

Al llarg dels segles, a banda i banda del Camí Ral, es van anar construint habitatges configurant el que avui coneixem com a carrer Vell.

Durant molts segles fou l’únic carrer del poble. Fins el segle XVII fou el principal lloc de residència i on es trobaven la majoria de comerços.

Allà es va construir la primera capella, que fou dedicada a Sant Antoni Abat, patró dels traginers que a l’hora eren els principals clients del comerç local.

El carrer Vell finalitzava en una plaça de reduïdes dimensions (imatge). Molt probablement en aquest indret es trobaven els habitatges més antics del poble, els primers que hi havia, molt abans de la construcció del camí ral.  Potser aquí trobaríem les restes de l’antiga Vilagoma.

Poc a poc el poble anava creixent fins que el carrer Vell no va donar per més. A ponent la riera de Vilamajor impedia créixer, mentre que per llevant la més que probable existència d’una masia o edifici no permetia  anar més enllà.

Els nous edificis es van construir seguint el camí Ral, que ara anava perpendicular al carrer Vell. Va ser el naixement, al segle XVII, del carrer Nou (imatge).

Molt aviat es va convertir en el carrer comercial del poble. La majoria de locals de la planta baixa estaven dedicats a establiments comercials.

El veïns del carrer va tenir el seu propi sant, en aquest cas fou Sant Pere, amb una petita capella. 

El carrer Nou moria en uns terrenys agrícoles que pertanyien a can Perpunter i que posteriorment va donar lloc a la plaça Montseny (imatge).

La història de la plaça la podeu trobar clicant AQUÍ

El camí ral passava per darrera de can Perpunter i es dirigia cap l’era del Delme direcció cap a La Farinera on continuava fins a Sant Celoni. És que avui coneixem com a carrer de Dalt (imatge). 

Fixeu-vos-hi en dos detalls:

-  L’entrada principal a El Delme es troba en el carrer de Dalt i no pas a la plaça de la Vila. 

-  Els habitatges que hi ha en dit carrer són perpendiculars al mateix, molt diferent al que donen al carrer Camp d’en Puig on les cases estan situades en un angle aproximat de 30º. 

Aquest dos fet indiquen que el carrer de Dalt és molt més antic el carrer Camp d’en Puig. 

En el carrer  de Dalt es van construir algunes cases però mai adquirí l’estatus de carrer principal, tant sol era una via de pas. 

Al segle XVIII el carrer Vell i el carrer Nou estaven plens. No hi havia possibilitat de construir més. 

Les opcions que hi havia eren el carrer de Dalt, amb la dificultat que només es podia construir per una banda (l’altre hi ha la muntanya), o urbanitzar la zona coneguda com el Puig (desconec si rep el nom per ser la part més alta del poble o perquè eren terrenys pertanyents a un tal Puig) aprofitant un petit carreró existent.

Es va decidir per la segona opció naixent, al segle XVIII, el carrer Camp d’en Puig (imatge). El fet va provocar que el Camí Ral deixés de passar pel carrer de Dalt anant pel nou carrer. Es varen construir nous habitatges i amb diversos negocis però principalment encaminats a donar servei als traginers: ferrers, arranjament de carruatges, cavallerisses, etc. 

Els seus veïns tenien advocació per  Sant Lleïr i Sant Llop. 

Ens manca un carrer: el de França (imatge).

Antic camí que unia el veïnat de Vilarasa amb el nucli urbà, i de retruc amb Llinars. Rep el nom per ser el camí que duia fins a França, mitjançant el Camí Ral. 

La primera meitat del carrer va créixer a partir del segle XVII convertint-se en una zona comercial. La segona part del carrer, la que es troba més propera a Llinars, va créixer a finals del segle XIX amb l’arribada de La Colònia. La Vila Maria, can Monteys, can Miret o can Pellicer foren alguns exemples. Es va convertir en el carrer noble de la població. 

Sant Antoni de Pàdua fou el sant venerat en aquest carrer.

Mapa de la població de l’any 1914 que encara manté la trama medieval.

El 1926 es va realitzar, per part l’arquitecte municipal, el pla urbanístic de creixement del poble, el conegut com Eixample. El 1933 fou aprovat definitivament per l’ajuntament.

La majoria de carrers actualment existents, segueixen la configuració urbanística del 1933. 

BIBLIOGRAFIA

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

SALRACH, Josep Maria. El procés de feudalització” Segles III-XII. Volum 2. Història de Catalunya. Edicions 62.1998

SALRACH, Josep Maria. Història agraria dels països catalans. Volum 2

AVENTIN PUIG,  Mercà. Ordinacions medievals de viles-mercat catalanes sobre el comerç i consum del vi. Racó.cat 

RIERA MELIS, Antonio. La red viaria de la corona catalanoaragonesa en la baja edad media.

GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de la Calma.

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

Actes del l'Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor